Santa Ansieté, màrtir

Aquesta funcionària del segle XVI va treballar durant vint anys com a membre del "Tribunal de bones formes e maneres de laborar dels diferents gremis d'artesans e menestrals de la Ciutat Nostra" deixant per a la posteritat una impresionant quantitat de pergamins, coneguts com a "Chròniques de la Potineria", on explicava detalladament les desafortunades conseqüències de la manera de treballar (no gaire acurada) del sector serveis de l'època.

Essent una tendra nena, va caure afectada d'espasmes epilèptics un dia que va veure que l'artesà rellotger de la vila havia situat el rellotge de sol de la casa pairal orientat cap al nord i situat sota una tauladeta per tal que la pluja no li esborrés uns preciosos motius al·legòrics del pas del temps. L'atac epilèptic podia haver estat interpretat com una manifestació de possessió diabòlica, però afortunadament el bon metge de la vila va dictaminar que "era una passa". La Inquisició va fer cremar el metge a la foguera per incompetent. Quan Ansieté va ser gran, va fer treure el rellotge de sol de la casa pairal i el va fer substituir per un rellotge mecànic que tampoc no va funcionar, però que feia molt bonic.

Profundament enamorada del Duc de Cavernet-Sauvignon, Ansieté s'hi va casar vestida amb una lluent armadura fúcsia que en realitat estava destinada al Marquès de Coquelicot, el qual no va lamentar gens l'error de repartiment comès pel "minyó de la paqueteria", perquè va trobar que estava diví quan corria com una daina, tot vestit de núvia, pels extensos camps de la seva finca.

Ansieté va ser víctima d'un tràgic final martirològic a l'edat de 45 anys, en ser salvatgement trepitjada per un ramat de vaques embogides (el vaquer no havia afermat bé la tanca) mentre perseguia al Marquès de Coquelicot per a reclamar-li el seu ja vell vestit de núvia. Ple de dolor per la seva mort, el Duc de Cavernet-Sauvignon va deixar les seves relíquies en exposició a la petita cafeteria on, amb creixent desesperació, Ansieté solia prendre litres i litres de cafè, quan el que ella sempre havia demanat, era tè.