Noms Propis
Accident de Chappaquiddick:
La nit del 17 al 18 de juliol de 1969, el senador demòcrata Edward Kennedy acompanyava en cotxe a una secretària de retorn al seu hotel, després d'haver estat en una reunió social a l'illa de Chappaquiddick (Massachussets - Estats Units). A causa d'una distracció i del desconeixement de la zona, el cotxe conduït per Kennedy va sortir del camí en un pont estret i va anar a parar al fons d'un llac. Kennedy va aconseguir sortir de cotxe però no va poder treure'n la secretària, que va resultar ofegada. Kennedy, conmocionat, va trigar encara unes hores a donar avís a la policia del que havia passat .
L'any 1972, Donald Segretti, un dels implicats en el joc brut massiu de l'entorn de Richard Nixon contra la campanya electoral demòcrata a la presidència dels Estats Units, va proposar que es llogués un apartat de correus a nom del Comitè de Conducció Segura de Massachussets i es proposés que se li concedís una medalla a Edward Kennedy, mitjançant la inserció d'anuncis a la premsa.
La mala llet de la proposta és evident.
Assassinat de John Kennedy:
John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units de 1961 a 1963, va ser assassinat a Dallas, Texas, el dia 22 de novembre de 1963. Immediatament les autoritats van acusar a un home, Lee Harvey Oswald, d'haver comès el magnicidi en solitari. Totes les investigacions que s'han intentat fer des d'aleshores han estat sistemàticament bloquejades per les successives administracions nordamericanes. Tot i així, ha quedat prou clar diverses vegades que era pràcticament impossible que Lee Harvey Oswald fos l'assassí del President. Per contra, les teories sobre una conspiració i, fins i tot, un cop d'estat, han anat guanyant solidesa. Sense que s'hagi pogut desmentir mai del tot, s'ha parlat -i encara es continua parlant- d'implicació en l'assassinat per part de la CIA, del FBI (especialment del seu Director, J. Edgar Hoover), Lyndon Johnson, la Màfia, l'exili cubà (per Bahía Cochinos), el govern Cubà, etc.
Agent del FBI des de 1963 fins a 1966, any en que va dimitir. L'any 1972 és captat per James McCord per a treballar per al Comitè per a la Reelecció del President. La primera feina que se li va encomanar va ser fer de guardaespatlles de Martha Mitchell, esposa del director del Comitè, John Mitchell. A Mitchell no li agradava gens Baldwin, de qui deia que era el personatge més patós que havia conegut mai, així que Baldwin no va durar gaire en aquesta feina. En el mes de maig de 1972, James McCord li va encarregar que controlés les escoltes telefòniques del Comitè Nacional Demòcrata que es feien des del complex Watergate. Durant vint dies Baldwin va espiar unes dues-centes converses telefòniques, de les que en va prendre notes i va fer resums.
Barker, Bernard ("Lampista"):
Cubà d'origen, l'any 1935 (amb 18 anys) es nacionalitza com a ciutadà dels Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial entra a la Policia Nacional de Cuba i al mateix temps treballa com a agent encobert del FBI. També treballa per a la CIA. Després que Fidel Castro es fa amb el poder a Cuba, Barker s'exilia a Miami. Encara dins de la CIA, se'l destina a treballar sota les ordres d'E. Howard Hunt per a reclutar homes que participarien en la fallida invasió de Bahía Cochinos. Participa en la incursió en el complex Watergate del 17 de juny de 1972, on és sorprès i detingut juntament amb els altres quatre "lampistes". Després de complir un any de condemna la presó per aquest afer, va retornar als seus negocis com a agent de la propietat immobiliària.
"Carta al director" enviada al diari conservador The Manchester Union Leader i publicada el 24 de febrer de 1972 en la que un suposat lector acusava al senador demòcrata Edmund Muskie d'haver permès actituds racistes contra els ciutadans nordamericans d'origen franco-canadenc (anomenats despectivament "canucks"). Aquesta carta va provocar un discurs de resposta del senador Muskie que, juntament amb d'altres circumstàncies, el va apartar de la cursa electoral a la presidència dels Estats Units.
Amb una lletra i ortografia infantilitzada, l'autor de la carta afirmava que havia coincidit amb el senador i el seu equip en una reunió a Florida i que havia preguntat a Muskie com era possible que entengués els problemes de la població negra si aquesta era minoritària en el seu Estat. L'autor de la carta continua dient que un membre de l'equip de Muskie va contestar "No tenim negres però tenim canucks", i que Muskie havia rigut l'ocurrència.
Aquest fet no va passar mai. Va ser una invenció de l'equip republicà per a la reelecció del President Nixon per a desacreditar al senador Muskie, dins d'una campanya massiva de joc brut contra l'oposició demòcrata. La Carta Canuck va ser "fabricada" a la Casa Blanca.
Caulfield, Jack:
Jack Caulfield va nèixer a New York l'any 1929. En el mes de juny de 1953 va entrar en el Departament de Policia de New York i un cop allà, dos anys més tard, va ser assignat a l'Oficina d'Investigacions i Serveis Especials d'aquest organisme. Entre les seves missions estaven les de fer d'escorta i protegir a diversos líders mundials, entre ells Fidel Castro, Ernesto "Che" Guevara, Richard Nixon o Nikita Khruschev.
En creure que Nixon podria arribar a guanyar les eleccions de 1968, Caulfield es va aproximar al seu entorn i va aconseguir ser reclutat com a cap de seguretat de l'equip de campanya del President. Un cop passades les eleccions, Caulfield va ser promogut a membre de l'equip d'ajudants del President.
Poc temps més tard Nixon va decidir crear una unitat d'investigació depenent de la Casa Blanca destinada a obtenir informacions polítiques en secret, a les que normalment no hauria de tenir accés. Caulfield va ser l'encarregat d'organitzar aquesta unitat, que es va dedicar, durant els tres anys següents a recollir dades sobre els oponents polítics de Nixon, entre ells Edward Kennedy (senador demòcrata i un dels seus objectius preferits), Edmund Muskie (senador demòcrata), Larry O'Brien (President del Comitè Nacional Demòcrata), Howard Hughes (important empresari relacionat amb els demòcrates) i Jack Anderson (incòmode periodista d'investigació).
Caulfield també va estar implicat en, com a mínim, dos intents d'organitzar escoltes il·legals sobre persones que Nixon considerava potencialment perillosos per a ell en l'aspecte polític. Una d'aquestes persones era el propi nebot de Nixon.
El 17 de setembre de 1971, John Dean i Jeb Magruder van encarregar a Caulfield que iniciés tasques d'espionatge sobre els demòcrates pel que feia a la seva campanya electoral a la presidència. Tots eren conscients que allò era completament il·legal. Per la seva banda Charles Colson va suggerir a Caulfield que posés una bomba en el Brookings Institute (una agrupació que reunia informacions sobre il·legalitats produïdes a la guerra de Vietnam) per tal de fer-se amb determinats papers aprofitant la confusio que causaria l'explosió. Sembla que la proposta va ser desarticulada per John Dean, que no va gosar anar tan enllà.
Encara que Caulfield ja no treballava per a la Casa Blanca quan es va produir la intrusió al complex Watergate, un dels seus amics i socis estava directament relacionat amb l'afer, seguint les seves indicacions. Aquest amic i soci va ser un dels encarregats per membres de l'equip de Nixon per a lliurar pagaments destinats a comprar el silenci dels implicats. De fet va admetre que havia fet arribar uns 154.000 dòlars a l'esposa de E. Howard Hunt.
El 21 de desembre de 1972 James McCord, un dels "lampistes" processats pel cas Watergate, irritat per com l'entorn de Nixon s'estava comportant amb ell, va escriure una carta a Caulfield en què li deia que estava pensant seriosament fer una declaració en què implicaria a alts funcionaris de la Casa Blanca en aquell enfangat cas. Caulfield li va contestar: "Jo he treballat amb aquesta gent i sé que poden ser tan expeditius com tu. No els subestimis". En posteriors declaracions judicials McCord va revelar al jutge detalls de la implicació de Caulfield i els seus socis en els afers bruts relacionats amb el Watergate, cosa que va fer iniciar el seu processament. Caulfield ha estat un dels pocs implicats en el cas que no ha escrit el seu corresponent llibre sobre Watergate.
Nascut el 16 d'agost de 1936 a Monroe, Michigan, va començar a treballar per a un diari de la seva ciutat natal l'any 1963. A finals del anys 60 comença a treballar com a periodista del Washington Post. El mes de febrer de 1972 entra a la Casa Blanca com a ajudant del Director de Comunicacions. En un principi se li va atribuir l'autoria de la Carta Canuck (una maniobra de desprestigi contra el senador demòcrata Edmund Muskie), però ell ho va negar immediatament. Va ser un defensor incondicional del President Nixon, cosa de la qual se'n declarava orgullós. El 30 de juny de 1974, en ple enfonsament de la presidència de Nixon, és nomenat Director de Comunicacions. Va deixar la Casa Blanca el mes de novembre de 1974, tres mesos després de la dimissió de Nixon. Durant els anys 90 es van publicar diversos articles periodístics que defensaven la hipòtesi de que ell havia estat el misteriós Deep Throat.
Colson, Charles:
Conseller Especial del president Nixon des de 1969 fins a 1973. Se'l considera l'home que feia la feina bruta a Nixon. L'any 1971 va confeccionar la llista dels principals oponents del President, coneguda com la "Llista dels enemics de Nixon". També l'any 1971 va proposar fer detonar una bomba incendiària a la Institució Brookings (institut de recerca en ciències socials) per a apropiar-se de documents políticament perjudicials per al Govern mentre els bombers estiguessin ocupats extingint el foc. Igualment va intentar contractar hampons professionals per a que agredissin als manifestants anti-guerra de Vietnam. Va participar en la reunió del Comitè per a la Reelecció del President (de 20 de març de 1971) en què es va decidir destinar 250.000 dòlars per a sabotejar la campanya electoral del Partit Demòcrata. També va estar relacionat amb la "Unitat d'Operacions Especials de la Casa Blanca" (els "Lampistes"). Va filtrar a la premsa informació confidencial del FBI sobre Daniel Ellsberg, per tal de desacreditar-lo.
Home de negocis i heroi de la Segona Guerra Mundial. L'any 1948 funda "Dahlberg Electronics", empresa dedicada a la fabricació d'audífons. L'abril de 1972 un xec estès a nom seu va anar a parar al compte bancari de Bernard Barrker, un dels "lampistes" del Watergate. Dahlberg sempre va insistir que desconeixia com havia estat allò possible; de fet, Dahlberg no hi estava implicat i mai no va estar acusat de res que estigués relacionat amb l'escàndol Watergate.
Dean, John:
Advocat de la Casa Blanca i assessor de Richard Nixon des de 1970. Rebia informacions del director en funcions del FBI sobre el curs de les investigacions relacionades amb el cas Watergate, informacions que li servien per a intentar ocultar proves que incriminessin la Casa Blanca en l'afer. Més endavant, vist que les recerques continuaven imparablement, i amb males perspectives per als implicats, John Dean va decidir salvar la seva pròpia situació i va començar a col·laborar amb els investigadors. El 22 d'abril de 1973 Nixon va demanar a Dean que fes un informe complet de tot el que sabia sobre el cas Watergate. Dean va sospitar que allò era una trampa que li posava el President per a convertir-lo en cap de turc i s'hi va negar en rodó. Nixon el va cessar el dia 30 d'abril de 1973, el mateix dia que també va anunciar les "dimissions" de Haldeman i Ehrlichman.
Ehrlichman, John:
Conseller del President per a Afers Interns (1968-1973). Va participar en les campanyes electorals de Nixon per a la presidència (1960), i per a accedir al càrrec de governador de Califòrnia (1962), així com també en la campanya presidencial de 1968. Amic pròxim de H. R. Haldeman, els funcionaris de la Casa Blanca els coneixien a tots dos amb el nom de "el mur de Berlín", per la seva acusada tendència a aïllar Nixon de tots els altres consellers. Va participar, juntament amb Haldeman, en la creació del grup de "Lampistes" que van entrar il·legalment en la consulta del psiquiatra de Daniel Ellsberg (1971) i en el complex Watergate (1972). Pel cas Ellsberg va ser condemnat per perjuri i pel cas Watergate va ser condemnat per conspiració per obstrucció a la justícia.
Ellsberg, Daniel:
Funcionari del Pentàgon des de 1964. Després d'encarregar-se durant dos anys, com a analista, d'afers relacionats amb la guerra del Vietnam, va arribar a la conclusió de que "la guerra no es podia guanyar", contràriament al que deia insistentment el govern dels Estats Units. Profundament decebut per la continuació d'una política que no duia enlloc que no fos al desastre i per la negativa de la classe política a escoltar-lo, Ellsberg va filtrar a la premsa documents secrets del Pentàgon en els que quedava patent que l'Administració mentia reiteradament als ciutadans pel que feia a la intervenció dels Estats Units en la guerra de Vietnam. Això li va valdre la persecució i l'assetjament per part de l'entorn del President Richard Nixon, amb accions que van incloure una incursió il·legal a la consulta del seu psiquiatra amb l'objectiu de trobar informacions que servissin per a desacreditar-lo.
Felt, Mark ("Deep Throat"):
Nascut el 1913. Agent del FBI des de l'any 1942. Va treballar-hi a les oficines centrals durant uns quants anys. També va estar destinat a d'altres oficines abans de ser nomenat, l'any 1964, Cap de la Divisió d'Inspecció del FBI. A començament dels anys 70 ja era el número tres dins de la jerarquia del Bureau. Quan l'etern director, J. Edgar Hoover, va morir al maig de 1972, Felt esperava ser nomenat el seu successor, pero Nixon li va donar el lloc a un amic seu, L. Patrick Gray. Felt va esdevenir una font cabdal d'informació per a Bob Woodward, el periodista del Washington Post que va seguir des del primer moment, juntament amb Carl Bernstein, les sorprenents derivacions de l'afer Watergate.
El 19 d'octubre de 1972 H. R. Haldeman va comunicar a Nixon que una font secreta havia identificat Felt com la persona que estava passant informacions a la premsa, relatives al cas Watergate. La primera intenció de Nixon va ser acomiadar Felt, però Haldeman li va dir: "Ho sap tot sobre el FBI. Ha tingut accés a absolutament totes les informacions... si ens hi tirem a sobre és capaç de xerrar-ho tot".
Malgrat que es va nomenar una altra persona del FBI com a responsable de les investigacions sobre el Watergate, Felt va continuar en el càrrec d'adjunt al director i, per tant, la responsabilitat de compilar tota la informació sobre el cas que havia d'arribar al director, va seguir essent feina seva. Felt va deixar el FBI en el mes de juny de l'any 1973.
L'any 2001, a l'edat de 88 anys, ja es trobava molt malalt i no recordava gairebé res de la seva vida anterior. Abans d'això, però, ja li havia dit a la seva filla que ell havia estat Deep Throat, i va afegir: "No crec que ser Deep Throat sigui una cosa de la que hom s'hagi de sentir orgullós. No li ho diguis a ningú" Però també va dir: "Si tu saps que el teu Govern està implicat en actes il·legals i/o immorals, tens l'obilgació de dir-ho, per sobre de qualsevol pacte de confidencialitat que hagis fet o de qualsevol llei sobre secrets. Sempre s'ha d'informar sobre els actes criminals, sense que importi qui els ha perpetrat".
Alguns crítics diuen que Felt es va convertir en informador de Bob Woodward com a venjança perquè Nixon no l'havia nomenat director del FBI. És possible, és clar, però malgrat que no va accedir a aquest lloc, va aconseguir el que mai ningú va poder aconseguir: fer-se càrrec dels temuts informes oficials i confidencials de l'ex-director J. Edgar Hoover, inclòs un bloc de papers anomenats "Els de la Maleta Negra". Per cert, que hi ha uns quants informes de J. Edgar Hoover que van desaparèixer del seu pis desprès de la seva mort, el parador dels quals encara és un misteri.
González, Virgilio ("Lampista"):
Cubà d'origen, s'estableix a Miami l'any 1959 després que Castro es fa amb el poder a l'illa, i esdevé un actiu militant anticastrista. Durant els anys 60 va estar relacionat amb operacions organitzades per Frank Sturgis i la CIA. Se'l relaciona també amb l'assassinat del president Kennedy. Va ser detingut en la incursió en el complex Watergate del 17 de juny de 1972.
Gray, L. Patrick:
Director en funcions del FBI durant 1972-1973, per mort de l'anterior etern Director, J. Edgar Hoover. Proposat l'any 1973, per Richard Nixon, per a ésser nomenat Director permanent del FBI.
Anteriorment, l'any 1970, Nixon el va nomenar ajudant del Fiscal General (Ministre de Justícia) i l'any 1972 el va proposar com a sots-Fiscal General, però la mort del Director del FBI, J. Edgar Hoover, va fer que tal proposta fos retirada per tal de poder-lo nomenar Director en funcions de l'agència.
L'any 1973 Nixon va proposar Gray com a Director permanent del FBI, cosa que va causar un notable malestar ja que aleshores ja se l'acusava d'estar portant de manera incompetent la investigació sobre el cas Watergate, mitjançant accions purament superficials i refusant sistemàticament qualsevol investigació sobre les possibles implicacions de la Casa Blanca.
Davant d'una comissió del Senat, Gray va admetre que havia passat al conseller presidencial, John Dean, documents del FBI relatius al Watergate. Segons Gray, Dean li havia dit que ell també estava duent a terme una investigació sobre el cas. Davant de la comissió, Gray també va dir que Dean probablement havia mentit al FBI, cosa que no va fer més que augmentar les sospites que ja queien contra la Casa Blanca. L'Administració Nixon es va irritar enormement per aquestes declaracions.
Posteriorment també es va saber que Gray va destruir documents que havien estat retirats de la caixa forta que E. Howard Hunt tenia en el seu despatx de la Casa Blanca, documents que Dean li havia dit, davant d'Ehrlichman, "que mai haurien de veure la llum". A l'abril de 1973, després que aquestes revelacions es fessin públiques, Gray va presentar la seva dimissió.
Haldeman, Harry Robins:
Cap de Personal de la Casa Blanca de Nixon des de 1968 fins a 1973 (any en què va ser obligat a dimitir). El Cap de Personal de la Casa Blanca és el segon càrrec més important del Govern, per damunt fins i tot dels Secretaris (Ministres) i, naturalment, del Vicepresident; controla tots els altres membres directius de la Casa Blanca, així com l'agenda del President i l'accés al President per part d'altres persones. Haldeman va ser ajudant de Nixon en les fallides campanyes per a la presidència contra John Kennedy (1960), i per a accedir al càrrec de governador de Califòrnia (1962). Va participar, juntament amb John Ehrlichman, en la creació del grup de "Lampistes" que van entrar il·legalment en la consulta del psiquiatra de Daniel Ellsebrg (1971) i en el complex Watergate (1972). Es referia a sí mateix dient "sóc el fill de puta de Nixon". Va ser declarat culpable d'encobriment i obstrucció a la justícia en els processos oberts contra les accions il·legals de la presidència de Richard Nixon.
Helms, Richard:
Director de la CIA des de 1962 fins a 1973. Ha estat l'únic director de la CIA trobat culpable de mentir al Congrés dels Estats Units sobre activitats encobertes de l'Agència. Va aconseguir amb bastant d'èxit que l'Agència no es veiés involucrada en els escandalosos fets relacionats amb el cas Watergate, malgrat les pressions de la Casa Blanca. Aquest va ser un dels motius pels que Nixon el va considerar "deslleial" i el va cessar l'any 1973.
Humphrey, Hubert:
Vicepresident demòcrata (1965-1969) dels Estats Units, nomenat pel President Lyndon B. Johnson. Va perdre les eleccions presidencials front a Richard Nixon l'any 1968.
Hunt, Edward Howard:
Agent de la CIA des del final de la Segona Guerra Mundial. Com a tal va estar relacionat amb el cop d'estat que va enderrocar el president de Guatemala, Jacobo Arbenz, l'any 1954. També va participar en la planificació de la fallida invasió de Bahía Cochinos. Durant els anys 60 va ser el cap de la secció de la CIA a Mèxic. S'ha rumorejat que va estar implicat en la conspiració per a l'assassinat del president Kennedy. L'any 1970 es retira oficialment de la CIA.
L'any 1971 es reclutat per Charles Colson i John Ehrlichman per a treballar per a l'entorn de Nixon. Dins de la Casa Blanca, i sota les ordres de Gordon Liddy, E.Howard Hunt és assignat al Grup d'Investigacions Especials (els "Lampistes"). A setembre de 1971, juntament amb Gordon Liddy, organitza l'assalt a la consulta del psiquiatra de Daniel Ellsberg. El mes de maig de 1972, Charles Colson li encarrega que entri il·legalment a l'apartament de l'home que havia atemptat contra el candidat electoral a la Presidència, George Wallace, per a fer desapareixer possibles documents que relacionessin aquest home amb el Partit Republicà o bé amb el Comitè per a la Reelecció del President. Aquest encàrrec va ser fet amb motiu de la paranoica preocupació de Richard Nixon de que efectivament existís algun document d'aquesta mena a l'apartament esmentat. Segons la seva pròpia autobiografia, Hunt es va negar a dur a terme aquesta missió.
El 17 de juny de 1972 els "Lampistes" entren il·legalment per segona vegada a les oficines del Comitè Nacional Demòcrata en el complex Watergate però aquest cop són sorpresos per la policia. En el curs de les investigacions que s'inicien arran d'aquest fet, els investigadors troben el número de telèfon de E. Howard Hunt a les agendes de dos dels "Lampistes", cosa que va permetre als periodistes relacionar la Casa Blanca amb els assaltants detinguts.
Invasió de Bahía Cochinos:
La invasió de Bahía Cochinos -17 d'abril de 1961- va ser un intent fracassat dels Estats Units (sota l'Administració de John Kennedy) i d'exiliats anticastristes d'envair Cuba per a enderrocar el govern de Fidel Castro. Aquesta acció va accelerar l'empitjorament de les relacions entre Cuba i els Estats Units que encara es van deteriorar més amb la "crisi dels missils" de l'any següent, en què va estar implicada la Unió Soviètica. També va contribuir a reforçar la popularitat de Fidel Castro. S'ha responsabilitzat a John Kennedy tant d'haver promogut la invasió com de contribuir al seu fracàs per culpa de posteriors indecisions i importants fallades de planificació i execució.
Johnson, Lyndon Baines:
President dels Estats Units (1963-1969). Vicepresident amb John Kennedy, accedeix a la Presidència quan Kennedy és assassinat. Va potenciar la intervenció -que Kennedy havia començat- dels Estats Units a Vietnam. La seva política a Vietnam va dividir fortament l'opinió pública nordamericana, cosa que el va fer renunciar a la reelecció l'any 1968.
Advocat personal del president Richard Nixon, a més de sots-director de finances del Comitè per a la Reelecció del President. Va complir una condemna de sis mesos de presó per haver captat diners destinats a acivitats il·legals i per prometre una promoció a un ambaixador, a canvi de 100.000 dòlars.
Kissinger, Henry:
Conseller de Seguretat Nacional (1969-1973) i posteriorment Secretari d'Estat (1973-1977) dels Estats Units. Entre d'altres coses, va impulsar la política de distensió amb la Unió Soviètica; l'obertura dels Estats Units cap a la Xina; la política de "vietnamització" del sud-est asiàtic i, al mateix temps, els bombardejos secrets sobre Cambodja; va participar en les negociacions per a la finalització de la guerra del Yom Kippur (1973); va contribuir a la desestabilització i caiguda del govern de Salvador Allende, així com al sosteniment de la dictadura d'Augusto Pinochet...
LaRue, Frederick:
Conseller polític de Richard Nixon, situat ideològicament a l'extrema dreta. Va treballar per Nixon en les campanyes electorals de 1968 i 1972. Va asistir a la reunió del Comitè per a la Reelecció del President (CRP) del 20 de març de 1971, en què es va decidir desviar fons dels serveis d'intel·ligència per a sabotejar la campanya electoral Demòcrata. Dins de les accions de sabotatge s'incloïa la col·locació de mecanismes electrònics d'escolta en les oficines del Partit Demòcrata situades a l'edifici Watergate.
Liddy, Gordon:
Agent del FBI des de finals dels anys 50 fins a 1962. Després de passar per diversos llocs de l'Administració Nixon, entra a formar part del Comitè per a la Reelecció del President (1971), amb la missió de preparar diverses accions contra la campanya electoral Demòcrata. Algunes van ser rebutjades per ser francament inversemblants (incloent "assassinats en qualsevol cantonada"); d'altres, com el pla per a assaltar la consulta del psiquiatra de Daniel Ellsberg, es van dur a terme. També va estar relacionat amb l'entrada il·legal a l'edifici Watergate.
Magruder, Jeb:
Conseller especial del President Nixon, a les ordres de H.R. Haldeman des de 1969 fins a 1971, any en que entra a treballar en el Comitè per a la Reelecció del President com a ajudant del seu director, John Mitchell. El 20 de març de 1972 és convocat a una reunió amb John Mitchell i Gordon Liddy en la que es valora la proposta d'aquest darrer de posar aparells d'espionatge electrònic a les oficines demòcrates del complex Watergate. Magruder no va veure clara aquesta acció i la va consultar amb Haldeman, qui li va confirmar que Nixon hi estava d'acord. En les investigacions posteriors sobre aquest afer, dos anys després, Magruder va ser processat i condemnat per encobriment.
Va ser considerat un dels "Set de Watergate". Els "Set de Watergate" es la denominació que van rebre determinats assessors i ajudants del President Richard Nixon i que van ser processats i condemnats pel cas Watergate. Els altres sis van ser Mitchell, Haldeman, Ehrlichman, Colson, Strachan (assistent de Haldeman) i Parkinson (advocat del Comitè per a la Reelecció del President). Mardian va encapçalar l'acusació (impulsada per la Casa Blanca) contra Daniel Ellsberg, en el cas dels "Papers del Pentàgon".
Martínez, Eugenio ("Lampista"):
Àlies Eugenio "Musculito" Martínez. Autèntic. Cubà d'origen, s'estableix a Miami l'any 1959 després que Castro es fa amb el poder a l'illa, i esdevé un actiu militant anticastrista. Durant els anys 60 va estar relacionat amb operacions organitzades per Frank Sturgis i la CIA. Se'l relaciona també amb l'assassinat del president Kennedy. Va establir un negoci d'agent de la propietat immobiliària a Miami, Florida. Va ser detingut en la incursió en el complex Watergate del 17 de juny de 1972. Després de complir la corresponent condemna va seguir amb el seu negoci d'agent de la propietat immobiliària a Miami, Florida.
McCord, James W. ("Lampista"):
Antic agent del FBI i tinent coronel, a la reserva, de la Força Aèria. De 1951 a 1970 treballa per a la CIA. En deixar l'Agència funda un parell d'empreses de seguretat. L'any 1972 és designat director de seguretat del Comitè per a la Reelecció del President. A la primavera de 1972 Gordon Liddy el capta per a que l'ajudi a col·locar aparells d'espionatge electrònic a les oficines del Partit Demòcrata en el complex Watergate. El 28 de maig de 1972 James McCord i la resta de l'equip de "Lampistes" entren per primer cop al complex Watergate, per a posar-hi els aparells. El 17 de juny, McCord i els "Lampistes" tornen a l'edifici per a col·locar més aparells i substituir-ne un de defectuós, però aquest cop són sorpresos i detinguts per la policia.
McGovern, George:
Nascut l'any 1922. Diputat demòcrata a la Cambra de Representants de 1957 a 1960. Senador l'any 1962. Es va convertir en un actiu oponent de la guerra de Vietnam. Es va presentar a les eleccions presidencials de 1972 front a Richard Nixon, però va tenir greus problemes per a trobar algú que vulgués sumar-se com a vicepresident a la seva candidatura. Va proposar l'establiment d'una subvenció social per a les famílies americanes però això li va valdre la impopularitat entre les classes mitjanes, que creien que tal prestació social ajudaria a que determinada gent no vulgués treballar. A més no va poder superar les divisions internes del seu partit. Com era d'esperar, va perdre les eleccions. Va conservar el seu escó al Senat fins l'any 1980.
Mitchell, John:
Fiscal General (Ministre de Justícia) del Govern dels Estats Units des de 1969 fins a 1972. Coordinador de la campanya presidencial de Nixon de 1968. En el seu càrrec de Ministre de Justícia va ser partidari de la restricció dels drets civils dels ciutadans "per a mantenir la llei i l'ordre" i de l'ús de punxades telefòniques mancades de manament judicial "per qüestions de seguretat nacional". L'any 1972 dimiteix per a fer-se'n càrrec de la direcció de la campanya per a la reelecció del President. Va facilitar 250.000 dòlars a Gordon Liddy i Frederick LaRue per a que els utilitzessin en una sèrie d'operacions il·legals contra els oponents de Nixon. L'operació més coneguda que es va fer amb part d'aquells diners va ser l'assalt al complex Watergate. En relació a aquest cas, va ser condemnat per conspiració i obstrucció a la justícia.
Muskie, Edmund:
Elegit Governador demòcrata de l'estat de Maine l'any 1958. Reelegit els anys 1960, 1964, 1970 i 1976. Va ser un dels primers impulsors de la defensa del medi ambient als Estats Units. Va fer campanya per a les eleccions presidencials de 1972 però no va conseguir la nominació del seu partit, d'una banda per causa de les seva inexperiència en eleccions primàries prèvies i d'una altra banda per la manera en que va respondre als atacs personals contra ell i la seva dona per part de la premsa conservadora.
Anys després va ser nomenat Secretari d'Estat pel president James Carter. Des d'aquest càrrec va intentar solucionar, per vies diplomàtiques, la crisi dels segrestats de l'ambaixada nordamericana a Teheran (1980). Aquesta crisi va ser manipulada i aprofitada pel següent president, el republicà Ronald Reagan, qui es va atribuir l'èxit de la seva resolució pràcticament poques hores després de jurar el càrrec.
Va deixar la política activa l'any 1981, però va seguir treballant alguns anys com a advocat. L'any 1987 va ser nomenat membre de la comissió investigadora sobre l'afer "Iran-contra", un escàndol que involucrava l'Administració de Ronald Reagan en la venda il·legal d'armes a Iran i en el desviament dels fons producte d'aquesta venda cap al finançament de la guerrilla contra-nicaragüenca que, amb el suport de Reagan, pretenia enderrocar el govern sandinista presidit per Daniel Ortega.
Segretti, Donald:
Nascut el 17 de setembre de 1941 i amb estudis de Dret, va ser contractat per un ajudant especial del President Nixon per a col·laborar en la campanya de sabotatges contra el Partit Demòcrata durant la cursa electoral de 1972. Entre altres activitats va provar de difamar als candidats demòcrates George McGovern (que va perdre les eleccions front a Nixon), Edward Kennedy, Edmund Muskie i Henry Jackson. Una de les seves maniobres brutes va consistir en redactar una carta amb membret falsificat del senador Muskie, en la que es deia que el candidad Henry Jackson tenia un fill il·legítim de 17 anys. El 27 d'octubre de 1972 la revista Time, citant fonts del FBI, va publicar que Segretti havia estat contractat per un ajudant presidencial per a encomanar-li la missió de sabotejar la campanya electoral demòcrata. El mes següent, Bob Woodward i Carl Bernstein, periodistes del Washington Post, aconseguien unes declaracions de Segretti en les què aquest admetia que E. Howard Hunt i Gordon Liddy eren al darrere dels actes de joc brut contra la campanya demòcrata. L'any 1974 Segretti va ser declarat culpable dels càrrecs de falsificació i distribució il·legal de documents. Va passar quatre mesos a la presó i se li va retirar el permis per a exercir d'advocat.
Hugh Sloan va exercir de tresorer del Comitè per a la Reelecció del President, en la campanya de Nixon de 1972. Anteriorment havia estat ajudant de H. R. Haldeman, cap de personal de la Casa Blanca.
Segons els periodistes del Washington Post, Bob Woodward i Carl Bernstein, que citen a Deep Throat com a font, Sloan no va estar mai implicat amb res que es referis a la intrusió al complex Watergate, ni tampoc no estava informat de quina finalitat es donava realment als diners que se li demanava que facilités.
De fet va dimitir quan va descobrir que part del diners havien anat a parar als "lampistes", i a partir d'aleshores es va convertir en una important font informativa per a Woodward i Bernstein. En el llibre "All the president's men" (veure "Todos los hombres del Presidente" a la secció llibres aprofitables de jordalgar.com) se'l qualifica com l'únic home honest que hi figura.
Stans, Maurice:
Secretari de Comerç de l'Administració Nixon i, posteriorment, director de finances del Comitè per a la Reelecció del President. Determinades quantitats de diners recaptats per a la campanya de reelecció van ser clarament usades per a finançar activitats il·legals relacionades amb el cas Watergate. Tot i així, Stans sempre va mantenir -i no es va poder demostrar el contrari- que ell no tenia cap coneixement d'aquestes il·legalitats. L'any 1973 va ser processat per perjuri i obstrucció a la justícia, però va ser absolt l'any següent.
Sturgis, Frank ("Lampista"):
Entre 1942 i 1956 va ser marine dels Estats Units, encarregat d'un local de copes i propietari d'un club nocturn. L'any 1956 es va dedicar a viatjar per Cuba i la Sudamèrica continental, probablement com a agent encobert de la CIA. Va estar implicat en una afer de tràfic d'armes cap a Cuba. Un cop Fidel Castro va fer-se amb el poder, Sturgis va crear un grup anomenat "Brigada Anticomunista", suposadament finançat per propietaris d'hotels i casinos que havien pogut fer profitosos negocis durant l'època anterior a Castro. Juntament amb d'altres, l'any 1960 va prendre part en un intent infructuós d'enverinar Fidel Castro. Se suposa que també va col·laborar amb la CIA en els preparatius i execució de la invasió de Bahía Cochinos. També se li han atribuït relacions amb la Màfia americana. Hi ha hagut sospites de que també va estar relacionat amb l'assassinat del president Kennedy. L'any 1972 Sturgis va ser captat per a formar part del grup de "Lampistes" de l'entorn del President Nixon. Va ser detingut en la incursió en el complex Watergate del 17 de juny de 1972.
Wallace, George:
George Wallace (1919 - 1998), va començar la seva carrera política com a ajudant del Fiscal General d'Alabama i després, l'any 1947, va ser elegit membre demòcrata del Congrés d'aquest estat. Es va presentar a les eleccions per a Governador d'Alabama l'any 1958, però va ser derrotat per un altre candidat que era més racista que ell (autèntic). Arrel d'això va declarar: "Cap altre fill de puta em tornarà a guanyar per anti-negre".
L'any 1962 va contractar el cap del Ku Klux Klan com a principal redactor dels seus discursos. Wallace es va oposar fermament a les lleis federals (impulsades pels Kennedy) que prohibien la segregació racial en els centres educatius. Gràcies a aquesta oposició ferotge, amb alguns memorables episodis esperpèntics, els seus conciutadans el van elegir, per fi, Governador de l'Estat (1962). Martin Luther King va dir d'ell que era el racista americà més perillós del moment.
L'any 1968 va presentar-se com a candidat independent a la presidència dels Estats Units. Amb la seva campanya racista i contra els drets civils va arribar a guanyar 9 milions de vots, i va quedar tercer, després de Richard Nixon (republicà) i Hubert Humphrey (demòcrata).
Malgrat que havia guanyat les eleccions, Richard Nixon estava preocupat per aquest "amenaçador" tercer lloc de Wallace, així que va començar a desplegar tot un seguit de maniobres per a perjudicar-lo i fer-lo fora de la vida política.
Wallace va tornar a presentar la seva candidatura a les presidencials de 1972, aquest cop dins del Partit Demòcrata. El quinze de maig de 1972 va ser víctima d'un atemptat amb arma de foc. Nixon, que temia que es trobés alguna relació entre qui havia disparat a Wallace i el Comitè per a la Reelecció del President, va demanar al seu conseller especial, Charles Colson, que trobés la manera de culpar George McGovern, el seu principal oponent demòcrata a les eleccions, de l'atemptat sofert per Wallace. Colson ho va intentar, però no va tenir èxit.
Wallace va expressar ben aviat les seves sospites de que l'atemptat havia estat organitzat per col·laboradors del President Nixon, cosa que no es va arribar a demostar fefaentment, però tampoc no es va poder desmentir mai amb seguretat.
Ronald Ziegler:
Secretari de Premsa (portantveu) de la Casa Blanca de 1969 a 1974, durant l'Administració Nixon; ajudant de Nixon l'any 1974.
L'any 1972 va qualificar la intrusió en el complex Watergate de "robatori de tercera". Dos anys després, el President dels Estats Units es veia obligat a dimitir per aquest "robatori de tercera".
Després de les dimissions de H. R. Haldeman i John Ehrlichman, a l'abril de 1973, Ziegler es va convertir en un dels homes més pròxims i un dels principals col·laboradors de Richard Nixon, defensant-lo fins al final, instant-lo a no dimitir i encoratjant-lo fins i tot a enfrontar el procés de destitució (impeachment) que el Senat amenaçava amb obrir-li.
Va ser l'unica persona pertanyent al cercle de Nixon que mai va ser acusada de tenir connexions amb l'escàndol Watergate.