Primavera de 1973: La quantitat de draps bruts que havien sorgit arrel de la investigació de la patètica intrusió al complex Watergate era tan monumental que, finalment, amb un retard digne de millor causa, el Senat dels Estats Units va decidir intervenir-hi. El 7 de febrer de 1973 es va crear una comissió especial senatorial, presidida pel demòcrata Sam Erwin, per a investigar les activitats del Comitè per a la Reelecció del President. Cinc dies abans Nixon havia destituït finalment Richard Helms com a director de la CIA. Era la venjança del president pel fet que Helms s'havia negat a involucrar la CIA en els afers bruts de la Casa Blanca contra el Partit Demòcrata. Nixon es va cuidar prou de buscar un nou director de la CIA que fos més dòcil als seus interessos. El nomenament va recaure en James Schlesinger. Doncs bé, dos dies després que es creés la comissió del Senat per a investigar les activitats del comitè de campanya de Nixon, John Dean, assessor del President, va trucar al nou director de la CIA, Schlesinger, per a demanar-li que l'ajudés a obtenir els informes que el FBI tenia sobre E. Howard Hunt. El 20 de març de 1973, E. Howard Hunt rebria un altre pagament, aquest cop de75.000 dòlars, via Frederick LaRue, per a seguir comprant el seu silenci. El dia 20 de març de 1973 James McCord va escriure una carta al jutge John Sirica en la què revelava que els acusats de la intrusió al complex Watergate s'havien declarat culpables per pressions de John Dean i John Mitchell i que aquestes pressions els havien obligat a cometre perjuri durant el judici. Sirica va fer pública la carta. El 21 de març John Dean va comunicar a Richard Nixon que caldria pagar un milió de dòlars durant els dos anys següents als acusats del cas Watergate per tal que mantinguessin la boca tancada. Nixon va contestar una cosa així com "ens ho podem permetre". Una setmana després, el "dissident" James McCord declarava que Gordon Liddy, un altre dels condemnats, li havia revelat que l'operació del Watergate havia estat aprovada per John Mitchell quan aquest era encara Fiscal General (Ministre de Justícia). Probablement veient que les coses podien anar cada cop pitjor per a ell, el dia 6 d'abril John Dean, assessor de Richard Nixon, va començar a cooperar amb els investigadors judicials del cas Watergate. Gairebé una setmana després, el dia 14 d'abril, Jeb Magruder, qui havia estat conseller especial de Nixon i ajudant de John Mitchell en el Comitè per a la Reelecció del President, va declarar que John Dean i John Mitchell havien organitzat "les escoltes il·legals i el sistema de suborns". La situació ja estava prou complicada com per a que el propi Nixon hagués de fer una intervenció personal; així doncs, el dia 17 d'abril de 1973, el President va fer una declaració oficial en la que afirmava que mai no havia tingut coneixement de res que es relacionés amb el cas Watergate abans que aquest comencés a sortir a la llum. En aquesta mateixa declaració Nixon assegurava que la plana major de la Casa Blanca es posaria a disposició del Comitè del Senat i prometia que hi hauria tots els progressos que calguessin en la investigació per tal d'esbrinar la veritat. Cinc dies després, el 22 d'abril, Nixon va ordenar a John Dean que anés a la residència presidencial de Camp David i fes un informe complet de tot el que sabia sobre el cas Watergate. Dean va sospitar que allò era una trampa que li posava el President per a convertir-lo en cap de turc i s'hi va negar en rodó. Nixon el cessaria el 30 d'abril. El 26 d'abril, el diari "New York Daily News" publicava que L. Patrick Gray, director del FBI havia destruït documents que havien estat agafats de la caixa forta del que havia estat despatx d'E. Howard Hunt quan aquest treballava a la Casa Blanca. Tals documents incloïen telegrames falsificats per Hunt que implicaven al President Kennedy en l'assassinat de l'antic president de Vietnam del Sud, Ngo Dihn Diem; hi havia també altres documents que feien referència a Edward Kennedy. Més tard Gray admetria que havia destruït els documents a casa seva, el desembre de l'any anterior (1972). El 30 d'abril Deep Throat confirmava al periodista Bob Woodward la veracitat del que havia publicat el "New York Daily News". Segons Deep Throat -que cal no oblidar que en realitat era un càrrec important del FBI-, els documents destruïts eren "dinamita pura". L'informador va afegir que, ja el 28 de juny de 1972, John Dean i John Ehrlichman li havien dit a L. Patrick Gray que aquells papers "no havien de veure mai la llum". Finalment, tots aquests fets van provocar que el 29 d'abril de 1973 Richard Nixon es desfés, per via de "dimissions", dels seus principals col·laboradors -i components de l'anomenat "mur de Berlín"-, Haldeman, cap de personal de la Casa Blanca, i Ehrlichman, Conseller per a afers interns. El Fiscal General (Ministre de Justícia) Richard Kleindienst, també dimitia com a conseqüència dels continuats escàndols. John Dean, com ja s'ha dit abans, seria cessat el dia 30. Poc després, Nixon nomenava com a nou Fiscal General (Ministre de Justícia) a Elliot Richardson, a qui se li encarregaria que, al seu torn, nomenés un fiscal especial per al cas Watergate.
Article del Washington Post del 1 de maig de 1973 (traducció)
|
