Any 6 - nº 10 - Dimarts, 30 de gener de 1973 Declarats culpables set acusats per la intrusió a Watergate
El Tribunal del Districte de Columbia, presidit pel jutge John Sirica, ha trobat culpables a set implicats en l'afer de la intrusió a les oficines del Comitè Electoral Demòcrata emplaçades en el complex Watergate de Washington. Quatre dels acusats, Frank Sturgis, Virgilio González, Eugenio Martínez i Bernard Barker, ja s'havien declarat culpables fa 15 dies dels càrrecs que se'ls imputaven. Havien reconegut haver entrat il·legalment en les dependències del Partit Demòcrata del complex Watergate amb la finalitat de realitzar activitats il·lícites. En cap moment però, han volgut revelar per compte de qui treballaven, amb la qual cosa aquesta pregunta roman encara en el misteri. La cinquena persona que també va entrar a les oficines demòcrates, James McCord, ha estat condemnat igual que els seus companys però, a diferència d'ells i malgrat les evidències, s'ha declarat innocent en tot moment. McCord ha insinuat pressions sobre ell i els seus companys per tal que es declaressin culpables. Això podria implicar que s'està protegint als autèntics inductors, els noms del quals, però, tampoc no han estat esmentats per McCord en el judici. El sisè condemnat ha estat E. Howard Hunt, ex-agent de la CIA. Malgrat que Hunt no va entrar personalment en les oficines demòcrates, se l'ha declarat culpable de conspiració, inducció al robatori i escoltes il·legals relacionades amb el cas. Dies enrere, el dia 11, el propi Hunt admetia la seva culpabilitat en els càrrecs que se l'imputaven, tot dient que ell n'era el màxim responsable de l'operació però sense esmentar motius clars. Novament apareix la sospita de què hi ha algú més implicat en el cas, a qui s'està protegint. Pel que fa al setè condemnat, es tracta de Gordon Liddy, qui també s'havia declarat innocent. Liddy, ex-agent del FBI i membre del Comitè per a la Reelecció del President ha estat declarat culpable, igual que E. Howard Hunt, dels càrrecs de conspiració, inducció al robatori i escoltes il·legals. Tampoc no ha volgut donar cap informació sobre altres possibles responsables. La seva relació amb el Comitè per a la Reelecció del President deixa a aquest comitè sota l'ombra de la sospita.
El context: Malgrat la triomfant reelecció, els problemes de Nixon i el seu entorn no s'havien acabat, ni molt menys. Per a començar, el mateix mes de novembre de 1972 Donald Segretti admetia davant del periodista del Washington Post, Carl Bernstein, que E. Howard Hunt i Gordon Liddy, eren darrere els actes de sabotatge de la campanya demòcrata a la presidència. D'altra banda, el 14 de novembre de 1972, E. Howard Hunt telefonava a Charles Colson, conseller especial de Nixon, per a fer-li saber que li exigia un altre pagament per a mantenir silenci, i que aquest pagament havia de fer-se efectiu, com a molt tard, el dia 25 de novembre. Això va provocar que es convoqués una reunió a la residència presidencial de Camp David on es va parlar sobre com s'havia d'afrontar aquest xantatge. A la reunió hi assistien Richard Nixon, Charles Colson, i la parella coneguda com "el mur de Berlín", és a dir, John Ehrlichman, conseller del President per a Afers Interns, i H. R. Haldeman, cap de personal de la Casa Blanca. Amb posterioritat, John Mitchell, ex-Secretari de Justícia i ex-director de campanya de Nixon, va encarregar a John Dean, assesor del President, que agafés 350.000 dòlars del despatx de Hugh Sloan, ex-tresorer del Comitè per a la Reelecció del President, i que els fes arribar a E. Howard Hunt. Per a tal fi els diners van ser lliurats a Frederick LaRue. El 8 de desembre de 1972 Dorothy Hunt, esposa de E. Howard Hunt, moria en un accident aeri. Se li van trobar 10.000 dòlars en efectiu en bitllets de 100. Hunt diria que aquells diners estaven relacionats amb unes inversions. Encara en el mes de novembre de 1972, Nixon va decidir passar comptes amb el director de la CIA, Richard Helms, qui en el seu moment s'havia resistit a involucrar l'agència en qüestions relacionades amb el Watergate. El dia 20, Nixon va convocar Helms a Camp David i li va demanar la seva dimissió. Però va passar que no només Helms no va dimitir, sinó que a més, James McCord, un dels "lampistes" i ex-agent del FBI, va escriure una carta a Jack Caulfield, sotsdirector de la Divisió Criminal per a l'Alcohol, el Tabac i les Armes de Foc (veure'n el "curiós" historial) en què amenaçava amb revelar detalls sobre les operacions contra els demòcrates si s'obligava a Helms a deixar la CIA. Helms no va deixar la CIA. Encara. El 6 de gener de 1973, Jack Anderson, considerat un dels pares del periodisme d'investigació, va informar que E. Howard Hunt havia arreglat que es paguessin 1000 dòlars mensuals a cadascun dels acusats del cas Watergate durant el temps que passessin a la presó, cas que fossin condemnats. Dos dies després, el dia 8 de gener, i presidit pel jutge John Sirica, començava el judici contra els "lampistes" Frank Sturgis, Virgilio González, Eugenio Martínez, Bernard Barker i James McCord, a més de, també, contra E. Howard Hunt i Gordon Liddy. Dos dies després d'iniciat el judici, E. Howard Hunt es reunia en un hotel de Washington amb Sturgis, González, Martínez i Barker i els deia que si es declaraven culpables i guardaven silenci sobre l'afer Watergate, la Casa Blanca es faria càrrec de les seves famílies mentre estiguessin a la presó. L'endemà, 11 de gener, E. Howard Hunt es declarava culpable de sis càrrecs tot negant que hi hagués ningú més per damunt d'ell que estigués relacionat amb el cas. El dia 13 de gener McCord i Liddy eren processats per robatori, conspiració i escoltes il·legals en relació amb l'afer Watergate. El dia 15 de gener Sturgis, González, Martínez i Barker es declaraven culpables dels càrrecs que se'ls imputaven. Cap d'ells va voler dir qui els havia pagat per fer la feina bruta a Watergate. El dia 23 de gener Hugh Sloan, ex-tresorer del Comitè per a la Reelecció del President, declarava al jutge Sirica que se li va demanar que pagués uns 199.000 dòlars a Gordon Liddy. Sloan va preguntar-ne la raó a John Mitchell, director del Comitè, però aquest li va respondre que el pagament s'havia de fer i prou. El dia 24 de gener de 1973 Deep Throat confirmava al periodista del Post, Bob Woodward, que Charles Colson i John Mitchell també estaven al darrera de l'operació Watergate. El dia 30 de gener de 1973 James McCord i Gordon Liddy, que s'havien declarat innocents, eren trobats culpables de vuit càrrecs relacionats amb el Watergate, entre ells els de conspiració, robatori i escoltes il·legals. Fent-se ressò dels sentiments d'astorament i incredulitat del President, Charles Colson va dir a Nixon que el jutge Sirica era "un italià cap-calent [...] que treballava de la pitjor de les maneres".
|
