Any 5 - nº 8 - Dimarts, 10 d'octubre de 1972 El FBI descobreix que ajudants Traducció de l'article original de Bob Woodward & Carl Bernstein
Agents del FBI han descobert que l'incident de l'assalt al complex Watergate es només una part d'una campanya massiva d'espionatge i sabotatge feta en benefici de la reelecció del President Nixon i dirigida per funcionaris de la Casa Blanca i membres del Comitè per a la Reelecció del President Segons informacions que figuren en els arxius del FBI i del Departament de Justícia, des de 1971 aquestes activitats conformaven l'estratègia bàsica per a la reelecció del president i anaven dirigides contra la totalitat de l'estat major dels opositors demòcrates. En el decurs de les investigacions sobre el cas Watergate, els agents federals han descobert que s'havien desviat centenars de milers de dòlars en contribucions a la campanya de Nixon per a finançar econòmicament una àmplia operació encoberta destinada a desacreditar un per un als candidats demòcrates a la presidència i desfer les seves campanyes electorals. En una campanya les "operacions d'intel·ligència" són habituals, i és sabut que han estat utilitzades per tots dos partits. Però els investigadors federals han afirmat que les operacions encobertes dutes a terme per l'equip de Nixon no tenen precedents ni pel que fa al seu abast ni pel que fa a la seva intensitat. Aquestes pràctiques han inclòs: seguiment encobert de candidats demòcrates i les seves famílies, incloent l'elaboració de dossiers amb informacions sobre les seves vides privades; la invenció de cartes atribuïdes als candidats, i la seva distribució en paper amb membret falsificat; filtració d'informacions falses i manipulades a la premsa; difusió de dades confusionàries pel que fa als horaris i llocs de celebració dels actes de campanya de l'oposició; robatori de documents confidencials de les campanyes; i investigació encoberta de les vides de dotzenes de treballadors de les campanyes demòcrates. A més, els investigadors han afirmat que aquestes activitats han inclòs la infiltració de provocadors en les manifestacions relacionades amb les convencions republicanes i demòcrates, així com la investigació de patrocinadors potencials per a la campanya de Nixon abans de sol·licitar les seves contribucions econòmiques. Després d'haver estat informada dels continguts generals d'aquest article, la Casa Blanca ha delegat els comentaris pertinents en el Comitè per a la Reelecció del President. Posteriorment un portantveu del comitè ha declarat que "la història del Post no només és una ficció, sinó que també és un cúmul d'absurditats". Preguntat sobre aspectes concrets del article, el portantveu del comitè, DeVan L. Shumway, ha replicat, molest, que "tota la qüestió està en mans de les autoritats". Fonts de la policia han dit que el millor exemple de sabotatge va ser, probablement, la redacció d'una "carta al director" feta per un ajudant de la Casa Blanca, en la que es deia que el senador Edmund Muskie aprovava la denominació racista de "canucks", referida als nordamericans descendents de franco-canadencs. La carta va ser publicada en el Manchester Union Leader el dia 24 de febrer, menys de dues setmanes abans de les primàries de New Hampshire. Va ser aquesta carta, en part, la que va impulsar a Muskie a fer el seu "discurs ploraner" davant de l'edifici del diari, discurs que li va resultar políticament molt contraproduent. La redactora del Washington Post, Marilyn Berger, ha revel·lat que en una conversa sostinguda el 25 de setembre amb el sots director de comunicacions de la Casa Blanca, Ken W. Clawson, aquest li va dir: "Jo vaig escriure la carta" En una entrevista que se li va fer ahir, Clawson va negar que mai s'hagués atribuït l'autoria de la "Carta Canuck", i va afegir que la redactora el devia entendre malament. "No se res d'això", va acabar dient. William Loeb, directiu del diari de Manchester que va publicar la carta, va dir ahir que encara que no s'hagi pogut localitzar mai la persona que la signava -un tal Paul Morrison de Deerfield Beach, Florida- estava "conveçut de que era autèntica". De tota manera, Loeb va afegir que està investigant la possibilitat de que la carta fos un muntatge ja que fa dues setmanes es va rebre una altra carta en la què es diu que es van pagar 1000 dòlars a una altra persona per la seva col·laboració en "l'engany Canuck". B.J. McQuaid, editor en cap del Manchester Union Leader, va declarar a començament d'aquest any que Clawson havia estat molt útil al diari pel que fa a la carta Canuck. Malgrat tot McQuaid pensa que no la va escriure ell i que la carta és autèntica. Per la seva banda Clawson, que havia treballat com a periodista al Washington Post, va dir ahir que només es va trobar amb McQuayd, i molt breument, en una ocasió, en un dinar amb editors periodístics durant les primàries de New Hampshire. Clawson va negar que prestés a McQuayd cap col·laboració relacionada amb la carta i que la primera vegada que va sentir parlar de la "Carta Canuck" va ser quan "seguia el discurs de Muskie per televisió". Després d'haver fet el seu "discurs ploraner", la posició de Muskie en la intenció de vot de les primàries va començar a baixar, fins que finalment el senador només va obtenir el 48 per cent dels vots demòcrates, molt per sota de les seves expectatives. Tres advocats han declarat al Washington Post que ja a mitjans de1971 se'ls va demanar que actuessin com a agents provocadors en benefici de la campanya de Nixon. Segons els advocats, la demanda d'erosionar les campanyes dels candidats demòcrates en les respectives eleccions primàries els va ser feta per un home que ha estat identificat en informes del FBI com a membre operatiu de l'organització per a la reelecció de Nixon. Els tres advocats, entre els que hi ha un adjunt del Fiscal General de Tenessee, han dit que van rebutjar l'oferta, la qual duia implícita la promesa d'importants promocions a Washington per a ells quan Nixon fos reelegit. Sostenen també que la proposta va ser feta per Donald H. Segretti, de 31 anys, ex-advocat del Departament del Tresor, i que viu actualment a Marina del Rey, Califòrnia. Segretti ha negat haver fet les propostes i ha rebutjat fer decalarcions. Un investigador federal ha dit que Segretti "només és un peix petit en un gran llac". Segons informes del FBI, com a mínim 50 membres operatius del comitè de Nixon van viatjar de manera encoberta per tot el país amb el propòsit d'espiar i sabotejar les campanyes demòcrates. Els investigadors afegeixen que, tant dins de la Casa Blanca com en el Comité per a la Reelecció del President, les operacions de sabotatge eren anomenades "el programa d'ofensiva de seguretat" de les forces de Nixon. Els agents opinen que probablement el descobriment més significatiu de tota la investigació sobre el Watergate ha estat el fet de veure que una gran quantitat d'actes concrets d'espionatge i sabotatge polític formaven part d'aquesta "ofensiva de seguretat", la qual, al seu torn, va ser dissenyada i dirigida des de la Casa Blanca i des del comitè per a la reelecció de Nixon. Segons els investigadors, el principal objectiu d'aquestes activitats subterrànies era el de crear un grau de confusió, de sospites i de disensions de tal magnitut, que fes impossible als demòcrates de confiar en els sus propis efectius un cop haguessin elegit el seu nominat per a les presidencials. Les investigacions del FBI sobre el Watergate han pogut establir que pràcticament totes les accions contra els demòcrates van ésser finançades amb fons secrets que anaven des dels 350.000 als 700.000 dòlars i que aquests fons estaven controlats per John N.Mitchell, ex-Secretari de Justícia. Posteriorment, quan Mitchell va deixar el Departament de Justícia per a passar a dirigir la campanya de Nixon, també va passar a compartir el control d'aquests fons amb altres persones. Els diners estaven dipositats en una caixa forta en el despatx de Maurice Stans, cap de recaptacions del President i ex-Secretari de Comerç. Segons fonts pròximes a les investigacions del Watergate, s'espera que gran part de la informació que ara posseix el FBI quedi al descobert durant el judici contra els set homes imputats amb càrrecs de conspiració per espiar les oficines centrals demòcrates del complex Watergate. "Hi ha informacions que poden ser molt importants, especialment si arriben a ser conegudes abans del 7 de Novembre", ha dit un agent federal. Entre les activitats que Segretti ha dut a terme dins de la campanya de Nixon s'hi podrien trobar operacions d'espionatge i desestabilització. Els investigadors afirmen que, per mitjà d'intermediaris, Segretti va rebre una quantitat d'entre 350.000 i 700.000 dòlars per a finançar les seves operacions. El Washington Post ha provat de demanar més detalls sobre el paper de Segretti a tres funcionaris del FBI i del Departament de Justícia que estan relacionats amb la investigació, però tots tres han refusat fer més comentaris. Davant del nom "Segretti" tots tres s'han limitat a dir "això forma part de la investigació sobre el Watergate". Un d'ells, però, en sentir el nom de Segretti s'ha mostrat indignat i ha qualificat les seves activitats "d'indescriptibles". La setmana passada, localitzat en el seu apartament de la Costa Oest per l'enviat especial del Washington Post, Robert Meyers, Segretti va respondre repetidament a les qüestions que se li plantejaven dient "no ho sé", "no tinc per què contestar a això" i "sense comentaris". Després d'un quart d'hora va dir "Això no és més que material per a una novel·la. És ridícul", i va perseguir al periodista quan aquest va intentar fer una foto des del carrer. Segons els tres advocats entrevistats pel Washington Post, l'any 1971 Segretti va provar de reclutar-los com a agents encoberts per a la campanya de reelecció del President Nixon. Tots tres han declarat que van conèixer Segretti l'any 1968 quan servien a Vietnam com a capitans del Cos General de Justícia de l'Exèrcit. Un dels advocats, Alex B. Shipley, membre del Partit Demòcrata i actualment adjunt al Fiscal General de Tenessee, ha declarat que Segretti els va dir: "Els diners no són problema, però les persones per a les que treballariem volen veure resultats en funció dels diners que hi destinaran". Shipley, de 30 anys, ha afegit: "Ell (Segretti) també em va dir que tindrien cura de nosaltres després de la reelecció de Nixon i que se'm donaria un bon càrrec en el govern". Segons Shipley, Segretti li va dir que per a realitzar la feina encoberta caldrien documents d'identificació falsificats amb noms també falsos; que, per a la feina, Shipley captés unes altres cins persones, preferentment advocats; que haurien de provar de fer-se amb les agendes dels candidats demòcrates i obtenir informacions sobre les seves respectives campanyes; que Shipley no revelaria a Segretti el nom de les persones a qui contractés; i que Segretti no podria revelar mai a Shipley els noms concrets de les personens que finançaven l'operació. Shipley va tornar a trucar més tard a Segretti per telèfon: "Li vaig dir, 'Com punyeta tindran després cura de nosaltres si ningú sap què estem fent?' i Segretti em va contestar, 'Nixon sap que s'està fent alguna cosa. És així com funciona'; i va afegir, 'No em diguis res que jo no hagi de saber' ". El primer contacte per part de Segretti, va explicar Shippley, va tenir lloc el 27 de juny de 1971. "Em va trucar abans per telèfon i em va dir que hauria d'anar a Washington; es va presentar en un sopar que es feia al meu apartament de South Four Towers (4600 S. Four Mile Run Drive, Arlington) la nit abans; no vam parlar de res relacionat amb la qüestió. Al matí següent em vaig trobar amb ell per a esmorzar i el vaig dur a l'aeroport Dulles" Segons diu Shipley, ell va recollir Segretti aquell matí de diumenge en el Georgetown Inn, on -segons mostren els registres de l'hotel- Segretti havia estat ocupant, durant els dies 25 i 26 de juny de 1971, l'habitació 402 (total de la factura: 54,75 dòlars, incloent 2,25 dòlars en trucades telefòniques). A més, segons registres de viatges obtinguts pel Washington Post, el dia 27 de juny Segretti va comprar un bitllet d'avió amb el trajecte Washington - San Francisco - Monterrey (Califòrnia), i amb sortida des de l'aeroport Dulles. Camí de l'aeroport Dulles, explica Shipley, Segretti "va parlar de la proposta per primer cop. Em va preguntar si hi estaria interessat ja que aviat deixaria l'exercit. Tots dos deixariem aviat l'exercit i no teniem plans immediats. De camí a l'aeroport Dulles va dir que es dedicaria a fer una mica d'espionatge polític" Shipley va continuar explicant: "Li vaig dir: 'De què estàs parlant?' Ell (Segretti) va dir: 'Per exemple: vas a un míting de Kennedy i et trobes amb un apassionat col·laborador de campanya seu. Aleshores tu li dius que també ets un home de Kennedy però que estàs treballant a un nivell més discret i necessites que t'ajudi. L'envies a infiltrar-se en la campanya de Muskie, omplint sobres o el que sigui, i li demanes que et passi informació. Pensarà que està ajudant Kennedy en detriment de Muskie, però de fet tu estaràs utilitzant la informació per a una altra cosa". A Shipley tot allò li va semblar molt estrany. "Prop de l'aeroport, li vaig preguntar: 'Aleshores, per a qui estariem treballant?' 'Nixon' em va contestar. Em vaig quedar de pedra, perquè totes les operacions de què m'estava parlant es farien en les primàries Demòcrates. Ell (Segretti) em va dir que els demòcrates tenien prou capacitat per a sortir-se'n en campanyes llargues, i que del que es tractava era de poder crear prou confusió com per a impedir-ho". Shipley relata que li va dir a Segretti: "Bé, sembla interessant, deixa-m'ho pensar" A més de Shipley, altres dues persones que havien servit a Vietnam amb Segretti, Roger Lee Nixt de Dennison, Iowa, i Kenneth Griffiths d'Atlanta, Georgia, també han explicat que van rebutjar ofertes similars que aquest els havia fet. Tots dos van declinar entrar en detalls amb ell sobre l'oferta, però també tots dos es van adonar de que Segretti els volia implicar en activitats il·lícites, similars a les descrites per Shipley, amb l'objectiu de facilitar la reelecció del President Nixon. I encara un altre advocat que havia servit amb Segretti a Vietnam, Peter Dixon, de San Francisco, ha declarat que Segretti li havia fet una proposta. Dixon, de tota manera, diu que va respondre a Segretti "no, gràcies" abans que aquest pogués donar-li detalls sobre la qüestió. "Li vaig dir 'Au ves, no m'interessen els problemes polítics, i a més, ni tan sols sóc republicà'" Shipley és qui ha facilitat el relat més detallat de les activitats de Segretti; fins i tot va redactar un informe per a ell mateix sobre aquest episodi, "perquè tot semblava molt estrany". En un moment donat, dins dels quatre mesos en què Segretti va intentar captar-lo, Shipley diu que es va dirigir a un amic que treballava per al senador Albert Gore (districte de Tennessee) i aquest li va aconsellar "que collés Segretti per a intentar descobrir on anava a parar tot allò". Però com que, segons ell, "a mi no m'agraden aquesta mena de coses", Shipley no va consultar l'afer amb ningú més, i ni tan sols va ser interrogat per el FBI en referència a Segretti. Segons Shipley, durant una reunió feta el dia 25 de juliol "Segretti no va anar gaire més enllà de 'Estàs amb mi, o no?'". Quan va preguntar a Segretti que és el que s'esperava exactament d'ell i de la seva participació en activitats clandestines, Shipley explica que se li va dir: "'Capta gent, sigues imaginatiu' Una cosa en la que va fer èmfasi era en que busquès advocats, perquè no farien mai res d'il·legal. No presentava la cosa com si es tractés d'una operació contundent. Més aviat insistia en que ens divertiriem molt. A tall d'exemple, va descriure aquesta situació: "'Si hi ha programat un míting d'un determinat candidat a les 7 de la tarda en el teatre local, truques a l'encarregat de la sala i, fent-te passar per l'organitzador de campanya d'aquest candidat, li dius que has sabut que uns camorristes, o uns hippies, o el que se t'acudeixi, tenen intenció de causar problemes. Aleshores li expliques que, per tal d'evitar-los, el míting es retardarà fins a les 9; així t'assegures que el local estarà tancat a pany i clau quan el candidat es presenti a les 7'" Shipley ha declarat que Segretti li va demanar que anés a Atlanta per a reclutar a Kenneth Griffiths, un company de l'exèrcit, per al projecte, però que ell mai va arribar a fer aquest viatge. De tota manera, segons Shipley, quan va visitar a Griffiths el Nadal passat, aquest li va dir que "Segretti s'havia posat en contacte amb ell, però li va contestar que no hi estava interessat en absolut". Segons el seu propi relat, la darrera vegada que Shipley va sentir parlar de Segretti va ser el 23 d'octubre de 1971, quan "em va trucar des de Califòrnia i em va demanar que m'inflitrés en les operacions de Muskie a Tennessee... simplement em vaig limitar a no fer res". "En un moment donat, mentre parlavem, Segretti em va dir que convindria viatjar amb indentitat falsa ja que així seria més difícil que ens seguissin la pista. Va mencionar que ell mateix podria fer servir el pseudònim de Bill Mooney" "Segretti em va dir que voldria abastar tot el país, que voldria ser més o menys una cosa així com el coordinador general per a tot el país. D'altra banda, algunes coses de les que proposava no semblaven tan greus, com per exemple llogar un apartat de correus a nom del Comitè de Conducció Segura de Massachussets i proposar que se li concedís una medalla a Ted Kennedy, mitjançant la inserció d'anuncis a la premsa" "L'unic aspecte important que em va deixar parat era que Segretti semblava tenir molt bones fonts de finançament. Sempre estava viatjant en avió per tot el país. Quan va venir a Washington el mes de juny em va dir que tenía una cita en el Departament del Tresor i que el Departament del Tresor s'havia fet càrrec de tot plegat (el bitllet d'avió i les despeses de l'hotel)" Segons Shipley, més endavant Segretti li va di que "no va ser el Departament del Tresor qui havia pagat el compte, sinó que va ser la gent de Nixon. 'No em demanis noms'" (Segons els registres pertinents, Segretti va travessar el país en la segona meitat de 1971. Les parades que va fer incloien Miami, Houston, Manchester, New Hampshire, Knoxville, Los Angeles, New York, Washington, Salt Lake City, Chicago, Portland, Oregon, Albuquerque, Tucson, San Francisco, Monterey i moltes altres ciutats de Califòrnia.) (Els investigadors Federals han identificat els següents districtes com a llocs on es van concentrar la major part d'acitivitats encobertes de Nixon: Illinois, New York, New Hampshire, Massachusetts, California, Texas, Florida, i Washington, D.C.) Segons Shipley, Segretti li va parlar d'un altre element clau d'aquestes activitats secretes: "Tenia la intenció d'obrir una firma d'advocats prop de Los Angeles amb el nom de Young and Segretti. Va dir que seria una tapadora, que en realitat es dedicaria únicament a activitats polítiques". Segons l'Associació d'Advocats de Califòrnia, el buffet legal de Segretti es troba en el 14013 de West Captain's Row, a Marina del Rey, Califòrnia. Va ser allà, en un apartament, envoltat de mobles cars, muntanyes d'informes fotocopiats, plantes, un receptor stereo, un magnetòfon i una bicicleta de 10 velocitats, que Segretti va ser localitzat la setmana passada per Myers, l'enviat especial del Washington Post A la pregunta de si coneixia Alex Shipley, Roger Lee Nixt, Kenneth Griffiths, o Peter Dixon, Segretti va respondre "Per què?". Informat de que aquestes persones havien declarat que ell havia intentat captar-los per a realitzar activitats polítiques encobertes, Segretti va dir: "No m'ho crec". A partir d'aquí va declinar respondre cap més pregunta amb cap altra expressió que no fos "no ho sé", "sense comentaris" o d'altres de semblants. En un moment donat, Segretti va dir: "Tot això és ridícul i jo no en sé absolutament res". En un altre moment va afegir: "El Departament del Tresor no m'ha pagat mai cap desplaçament a Washington ni a cap altre lloc". S'han pogut trobar molt poques dades biogràfiques sobre Segretti. Gràcies a antics companys de l'exèrcit i de la Boalt Hall School of Law de la Universitat de California, a Berkeley, se sap que va començar la seva formació a la costa oest. Després de llicenciar-se en dret va treballar a Washington com a advocat del Departament del Tresor durant menys d'un any, segons diuen els seus amics, i després va ingressar a l'exèrcit com a funcionari del Cos General de Justícia de l'Exercit. Un portantveu del Departament del Tresor ha confirmat que Segretti va treballar com a advocat a l'oficina de l'Auditor de Divises en els anys 1966 i 1967. Segons amics seus, Segretti va passar aproximadament un any del seu temps de servei a l'exèrcit a Vietnam, en la comandància general de la Divisió Americana a Chulai, i també en la comandància general de l'exècit nordamericà a Longbinh.
El context: sabotatge massiu. Enmig del creixent estupor dels investigadors i dels periodistes que el seguien directament, el cas Watergate anava prenent proporcions insospitades a cada dia que passava. Allò que primerament no havia estat més que una simple incursió d'opereta en un complex d'oficines de Washington, s'havia convertit poc després en un cas d'activitats il·legals "no determinades" per part d'alts ex-funcionaris del govern (al capdavant hi havia ni més ni menys que l'ex-Secretari de Justícia) Qinze dies després que es descobrís que l'ex-Secretari de Justícia, John Mitchell, havia incorregut en "no-se-sabia-quines-il·legalitats", va sortir a la llum que allò de l'assalt a les oficines del Watergate no era sinó una part infinitesimal d'una campanya de sabotatge massiu contra el Partit Demòcrata, organitzada pel republicà Comité per a la Reelecció del President Nixon. Increïblement, la Casa Blanca només estava "una mica preocupada". Nixon i el seu entorn immediat encara creien que podrien controlar la situació. De fet, enmig de tot aquest escàndol, Nixon sortiria reelegit pocs dies després, cosa que ara, i també aleshores, en qualsevol altre país que es tingués per democràtic, hauria estat impossible. És clar que els Estats Units no són "qualsevol altre país", ni aleshores ni ara. L'article del Washigton Post, traduït més amunt, hauria d'haver estat devastador per al president Nixon, però no ho va ser, de la mateixa manera que, a començament del segle XXI, les bestieses de George W. Bush, no impedeixen que segueixi ocupant la poltrona del Despatx Oval, fent encara més atrocitats que les que va fer Nixon en el seu moment. Fa pensar molt seriosament en la capacitat mental de tot un país que, segons una consulta demogràfica feta a les 23:18 h. GMT del dia 2 de desembre de 2006, té 300.328.332 habitants. Tots inconscients, segons sembla.
|
