Any 5 - nº 7 - Divendres, 29 de setembre de 1972 Mitchell controlava fons secrets del Traducció de l'article original de Bob Woodward & Carl Bernstein
Diverses fonts dignes de crèdit han manifestat al Washington Post que Mitchell va aprovar personalment diverses retirades dels fons ja en el començament de la primavera de 1971, gairebé un any abans de deixar el Departament de Justícia per a dirigir la campanya del President Nixon. Aquestes fonts han aportat balanços gairebé idèntics de les gestions de Mitchell com a controlador de les partides atribuïdes als serveis secrets d'intel·ligència, on s'hi veuen, però, diferències d'entre 350.000 i 700.000 dòlars. Amb posterioritat, segons les mateixes fonts, unes altres quatre persones, a més de Mitchell, van ser autoritzades a aprovar pagaments a càrrec dels fons secrets. Aquestes quatre persones serien: Maurice Stans, ex-Secretari de Comerç i actualment director de finances de la campanya del President; Jeb Stuard Magruder, director de la campanya de Nixon abans que Mitchell accedis a aquest càrrec, i actual sotsdirector de la campanya; un alt funcionari de la Casa Blanca, implicat actualment en la campanya; i un representant de la campanya fora de Washington. Les fonts del Post sobre els fons secrets i la seva relació amb Mitchell i altres empleats de la campanya, també indiquen que en aquesta qüestió hi ha implicats funcionaris policials i de seguretat, així com altres membres del personal del Comitè per a la Reelecció del President. La nit passada es va contactar telefònicament amb Mitchell, que era a New York, i se li va llegir el començament del present article. La seva resposta va ser: "¿Pensen publicar tota aquesta merda en el diari?. Ho nego tot. Déu meu! Katie Graham (Katharine Graham, editora del Washington Post) es trobarà ben emmerdada si es publica això. Déu del cel! És la cosa més fastigosa que he sentit mai" Informat de que el Comitè per a la Reelecció del President havia fet una declaració sobre l'article, Mitchell va replicar: "¿Li ha dit el comitè a vostè que podien tirar endavant i publicar aquesta història? S'estan ficant vostès en un joc perillós. Mentre busquen l'assessorament de Williams (Edward Bennett Williams, el buffet legal del qual representa al Partit Demòcrata i també al Washington Post) tinguin per segur que nosaltres també escriurem una bona història sobre vostès". I tot seguit Mitchell va penjar el telèfon. Preguntat sobre l'article del Post, Powell Moore, un portantveu del comitè de reelecció del President Nixon va dir: "Crec que les seves fonts no són fiables; els estant desinformant; no farem més comentaris". Preguntat sobre si això significava que el comitè estava desmentint els continguts de l'article, Moore va contestar: "No farem més comentaris". Més tard, Moore va facilitar una declaració formal en la què es pot llegir: "No hi ha absolutament res del cert en les acusacions fetes en l'article del Post. Ni el senyor Mitchell ni el senyor Stans tenien cap coneixement sobre cap pagament fet a càrrec d'aquests pressumptes fons de la manera com es descriu en el Post, i cap de tots dos va estar relacionat amb cap despesa del Comitè mentre trevallaven per a l'Administració". Preguntat sobre informacions concretes contingudes en l'article, Moore va declinar donar cap altra resposta addicional, tot dient: "Em remeto a la declaració ". Segons les fonts consultades pel Post, el gran jurat federal que ha investigat el pressumpte espiontge electrònic fet a les oficines centrals del Partit Demòcrata, no ha pogut establir si els fons dels serveis d'intel·ligència haurien estat usats per a finançar directament les escoltes il·legals. La versió que ha arribat als investigadors diu que l'únic registre existent dels fons secrets -un simple full amb la pauta típica d'un llibre de comptabilitat on hi havia un llistat de 15 persones que havien rebut pagaments, així com les quantitats que haurien rebut- va ésser destruït per empleats de la campanya de Nixon després de l'assalt del 17 de juny a l'edifici Watergate. Sigui com sigui, segons fonts consultades, Gordon Liddy -exconseller de finances del comitè de Nixon, i un dels set imputats pel cas Watergate- hauria retirat en el seu moment una quantitat de 50.000 dòlars en efectiu pertanyents a aquests fons. Segons una font federal, algunes de les activitats d'intel·ligència encara no revelades, i per a les quals es van usar els fons secrets, serien potencialment "molt comprometedores" per a la campanya de Nixon, cas que arribessin a ser conegudes per l'opinió pública. Altres fonts indiquen que s'espera que aquestes activitats quedin al descobert al llarg del judici que es durà a terme contra els set encausats en el cas Watergate. Mitchell va treballar durant tres mesos com a director de la campanya de Nixon, i va dimitir el dia 1 de juliol per causa d'un ultimàtum de la seva esposa, que l'instava a deixar la política. L'ex-Fiscal General (ex-Ministre de Justícia) ha negat repetidament que la seva dimissió estigués relacionada amb l'espionatge del Watergate així com també ha negat tenir cap coneixement d'aquesta operació.. A la pregunta de si seria il·legal que un titular del Departament de Justícia en exercici controlés retirades de fons d'una campanya política, un advocat federal relacionat amb el cas Watergate va respondre ahir: "No ho sé. És una bona pregunta" Un portantveu del Departament de Justícia va dir que no hi ha cap llei que prohibeixi que un membre del Gabinet del President es dediqui a activitats polítiques alternatives. El mes passat, un informe de l'Oficina General de Comptes -la secció d'investigacions del Congrés- sostenia que l'existència de fons secrets podia constituir "aparentment una possible" violació d'una recent i més estricta llei de transparència sobre el finançament de les campanyes. L'Oficina General de Comptes sostenia que cap al 25 de maig hi havia en els fons uns 350.000 dòlars i que això era presumiblement il·legal ja que, estant en vigència ja feia sis setmanes la nova llei de transparència, concretament des del 7 d'abril, no s'havia declarat encara cap relació de factures i/o justificants de despeses. Segons fonts consultades, els fons, que es guardaven en una caixa de seguretat en el despatx de Stans, provenien bàsicament de contribucions a la campanya de Nixon fetes durant un periode de 18 mesos. Encara que l'unic registre existent dels fons va ser destruit, se sap que els investigadors han pogut reconstruir com a mínim una llista parcial dels seus destinataris. A més de Liddy, les següents persones també van rebre pagaments dels diners dels fons: Magruder, qui va retirar uns 25.000 dòlars; Herbert L. Porter, director de planificació del comitè de Nixon, qui va rebre com a mínim 50.000 dòlars; diversos funcionaris de la Casa Blanca i un cert nombre de persones encara no identificades que no consten en la plantilla ordinària de la campanya de Nixon ni en la nòmina de la Casa Blanca. Magruder ha desmentit que hagi rebut mai cap quantitat dels fons, i Porter no ha fet comentaris. Segons fonts consultades, Mitchell controlava des del principi els fons d'intel·ligència; posteriorment altres quatre funcionaris van ser autoritzats a aprovar despeses. D'acord amb les fonts del Post, la funció bàsica dels fons secrets era la de finançar actuacions d'intel·ligència generalizades contra els Demòcrates. De tota manera ahir encara no s'havia pogut determinar exactament quins projectes concrets havien estat finançats amb el compte secret.
El context: el Quart Poder. Naturalment que no era la primera vegada que la premsa, el Quart Poder, s'ocupava de l'afer Watergate, però sí és cert que el 29 de setembre de 1972, amb l'aparició de l'article anterior, es va donar un pas que resultaria molt significatiu en tota aquesta història. El Washington Post, en solitari, va apuntar per primera vegada tan amunt, que el que fins ara s'havia volgut fer passar com una història de lladres i serenos es va convertir en un escàndol de proporcions tan enormes que va fer tremolar fins i tot la moqueta del Despatx Oval de la Casa Blanca. S'acusava directament a John Mitchell, ex-Secretari de Justícia i un col·laborador innegablement pròxim al President Nixon, de promoure activitats il·legals contra l'oposició usant fons secrets. Bob Woodward va ser el periodista que des d'un bon començament va començar a estirar del fil. Curiosament, a l'inici, els caps de redacció del Washington Post no van creure que un "simple robatori" en un hotel fos una notícia que tingués gaire futur, per molt que aquell hotel es digués Watergate i allà hi estiguessin instal·lades les oficines de la plana major demòcrata. Woodward, però, no era de la mateixa opinió, i va seguir rastrejant el cas. Malgrat ell, quan la cosa es va començar a posar més interessant del que semblava en un principi, els caps del Washington Post li van assignar un company, Carl Bernstein, per a compartir la seva feina. No es pot dir que d'entrada hi hagués gaire bona química entre tots dos, però està clar que la química va acabar sorgint i sense trigar en excés. Així és doncs com va començar un dels casos més paradigmàtics de periodisme d'investigació que es recorden. Un element clau de les investigacions periodístiques de Bob Woodward i Carl Bernstein va ser una misteriosa font de Woodward, "Deep Throat" (literalment "Gola Profunda", el títol d'una película pornogràfica de moda a l'epoca). Gràcies a aquesta font, que va començar a intervenir només dos dies després de l'assalt al complex Watergate, el treball dels periodistes es va anar acostant pas a pas a la cadira presidencial, fins que Nixon en va sortir practicament ejectat. Va ser Deep Throat qui, el 7 d'octubre de 1972, va informar a Woodward que la "Carta Canuck", que va servir per a arruinar la carrera presidencial d'Edmund Muskie, atribuint-li actituds despectives contra els nordamericans d'origen canadenc, havia estat "fabricada" a la Casa Blanca. La identitat del misteriós informador de Woodward va romandre oculta durant 32 anys, és a dir, fins l'any 2005, en què finalment es va revelar que es tractava de Mark Felt, sots-director del FBI en l'època de l'afer Watergate. Una nota final a aquest capítol: Actualment, una investigació d'aquesta mena, com la que va contribuir a fer caure Nixon pel lamentable cas Watergate, no és possible als Estats Units. Ara, a començament del segle XXI, tant el New York Times com el Washington Post estan en mans més que conservadores. Se sap del cert que han encobert (i continuen encobrint) les desgraciades maniobres que l'inefable President George Bush i el seu equip fan en nom del "patriotisme" i per un motiu molt menys presentable, com és el domini de les reserves de petroli. Tots dos diaris han sostingut continuament els invents de l'Administració Bush sobre coses que s'han demostrat completament falses -com per exemple l'existència d'un pretès arsenal d'armes de destrucció massiva a l'Iraq- que han servit a Bush per a vietnamitzar la zona, amb l'horror que això significa, i fer una retallada mai vista de la llibertat de les persones, no només en el seu país sinó també fora d'ell. Davant d'això no està de més preguntar-se si Watergate va servir d'alguna cosa. O en quin moment el "quart poder" de la democràcia es va convertir en el "primer paper" del water de la Casa Blanca.
|
Segons fonts de les investigacions que s'estan fent a Washington, durant el seu mandat com a Fiscal General (Ministre de Justícia),