Any 5 - nº 6 - Dimarts, 1 d'agost de 1972 Detingut del Watergate en possessió de diners del Comitè de Reelecció
Traducció de l'article original de Bob Woodward & Carl Bernstein
El xec va ser estès per un banc de Florida a favor de Kenneth H. Dahlberg, el director de finances del Mig Oest de la campanya de reelecció presidencial. Ahir a la nit Dahlberg va dir que a començaments d'abril va lliurar el xec "al tresorer del Comitè (per a la Reelecció del President) o al propi Maurice Stans". Stans, ex-Secretari de Comerç del govern de Nixon, és l'actual cap de finances del comitè per a la reelecció. Dahlberg ha declarat que no tenia "ni la més remota idea" de com podia haver arribat el xec al compte bancari de la immobiliària de Bernard L. Barker, un dels detinguts del Watergate. No es va poder localitzar a Stans per a que expressés els seus comentaris. Localitzat per telèfon a casa seva, als afores de Minneapolis, Dahlberg va explicar el següent sobre el xec: "En la meva feina com a encarregat d'obtenir fons, vaig acumular alguns diners en efectiu... així que mentre estava a Florida vaig decidir ingressar-los en un compte bancari i fer-me estendre un xec a nom meu. No volia dur tots aquells diners en efectiu al damunt durant la meva tornada a Washington". Un redactor del Washington Post va examinar ahir una fotocòpia del xec. Estava estès a favor de Dahlberg pel First Bank and Trust Co. de Boca Ratón, Florida. L'ajudant del vicepresident del banc de Boca Ratón, Thomas Monohan, que va ser qui va signar l'autorització per a estendre el xec, ha declarat que fa tres setmanes el FBI l'havia interrogat sobre la qüestió. Segons testimonis de la fiscalia, el compte bancari de Barker on van ser dipositats els 25.000 dòlars és el mateix compte del que el propi Barker va retirar una quantitat important de bitllets de 100 dòlars. 53 d'aquests bitllets van ser trobats en possessió dels cinc homes detinguts pel cas Watergate. Els registres pertinents indiquen que Dahlberg ha contribuït al Partit Republicà, des de 1968, amb 7.000 dòlars. A més, l'any 1970 Dahlberg va fer de cap de finances de la campanya de Clark MacGregor quan aquest es va presentar, infructuosament, front a Hubert Humphrey, com a candidat a Senador per Minessota. MacGregor, qui el dia 1 de juliol va substituir John Mitchell com a director de campanya de Richard Nixon, no va saber donar cap explicació sobre com podia ser que els 25.000 dòlars anessin a parar des de les partides del Comitè per a finançar la campanya fins al compte bancari de Barker. Únicament va declarar el següent a un redactor del Post: "No sé res de tot això... això va passar abans que jo hi arribés [al Comitè]. Els qui probablement podrien saber-ho són Mitchell i Stans". MacGregor va afegir que aquest mateix mati faria tot el possible per a descobrir què havia passat. D'altra banda, Powell Moore, cap de relacions amb la premsa del Comitè per a la Reelecció del President, va respondre ahir a la nit a un periodista que no era possible localitzar Stans per a que fes declaracions. Tampoc va ser possible localitzar Mitchell. Investigant els registres pertinents, ahir el Post va saber també que uns altres 89.000 dòlars van ser dipositats en el compte bancari de Barker durant el mes de maig, mitjançant quatre xecs diferents. Els dipòsits va ser fets per un conegut advocat mexicà. Els diposits van ser fets mitjançant xecs del Banco Internacional de Ciudad de México, estesos per l'advocat Manuel Ogarrio Daguerre, de 68 anys, Ogarrio tampoc no va ser poder localitzat, i ara com ara tampoc no hi ha cap explicació sobre per què aquests 89.000 dòlars van ser transferits al compte de Barker. A 20 d'abril hi havia 114.000 dòlars dipositats en el compte de Barker en el Republic National Bank de Miami. La mateixa quantitat (114.000 dòlars) va ser retirada en tres dies diferents: 24 d'abril i 2 i 8 de maig. Des que es va produir la detenció dels sospitosos a les 2:30 de la matinada [del 17 de juny] a les oficines principals del Partit Demòcrata a la sisena planta del complex Watergate, els demòcrates han intentat relacionar l'incident amb la Casa Blanca o, si més no, amb el Comitè de Reelecció de Nixon. Vint-i-quatre hores després de les detencions es va saber que un dels sospitosos, James W. McCord Jr., antic agent del FBI i la CIA, era el cap de seguretat del comitè de Nixon i també treballava com a assessor de seguretat del Comitè Nacional Republicà. McCord, actualment en llibertat sota fiança, ha estat acomiadat de tots dos llocs. Al dia següent es va revelar que com a mínim un dels sospitosos coneixia a un misteriós assessor de la Casa Blanca, E. Howard Hunt Jr. Immediatament Hunt va desaparèixer del mapa i es va veure immers en una complicada batalla legal destinada a evitar que hagués de prestar declaració davant del gran jurat federal que porta el cas. Fa deu dies també va sortir a la llum que un empleat del Comitè de Reelecció de Nixon va ser acomiadat per haver-se negat a respondre a preguntes del FBI sobre l'incident. En el moment del seu acomiadament, el dia 28 de juny, l'empleat, G. Gordon Liddy, estava treballant per al consell financer del comitè de Nixon. Enmig de tot això, Lawrence W. O'Brien, anterior President Nacional Demòcrata, va interposar una demanda civil per un milió de dòlars contra el comitè de Nixon i els cinc detinguts per la incursió al Watergate, al·legant que l'intent d'espionatge atemptava contra els drets constitucionals de tots els demòcrates. O'Brien va llençar una clara acusació en dir que "hi havia una línia molt clara que apuntava a la Casa Blanca", i va posar un notable emfasi en insistir en la "potencial implicació" del conseller especial del President, Charles Colson. Colson va recomanar a la Casa Blanca que retirés Hunt -un antic agent de la CIA a més de novel·lista prolífic- del seu càrrec d'asessor. Mentre va ser director de campanya de Nixon, Mitchell va negar de manera repetida i categòrica que tingués cap coneixement o implicació en l'afer de la incursió al Watergate. La primera vegada que es va poder parlar amb Dahlberg, ahir a la nit, sobre el xec de 25.000 dòlars, aquest va dir que "no tenia ni la més remota idea sobre la qüestió... vaig passar tots els meus diners al comitè [de Nixon]" Preguntat sobre si havia estat citat per l'FBI i interrogat sobre el xec, Dahlberg va contestar: "Sóc un ciutadà honest. El que faig és honest" Més tard, Dahlberg va trucar a un periodista i li va dir que anteriorment li havia negat que tingués cap coneixement sobre el xec de 25.000 dòlars per què no estava segur d'estar parlant realment amb un periodista del Washington Post. Va afegir que acabava de passar per una experiència terrible ja que la seva "estimada veïna i amiga" Virginia Piper havia estat segrestada i retinguda durant dos dies. S'ha informat que el marit de la senyora Piper va pagar un rescat d'un milió de dòlars -el rescat més gran que s'hagi pagat mai en la història dels Estats Units- per a recuperar la seva esposa. Dahlberg, de 54 anys, va exercir l'any 1968 de director de finances del President Nixon a Minessota. La decisió de nomenar-lo per a aquest càrrec va partir de Stans i MacGregor L'any 1970 el sr.Nixon va nomenar Dahlberg -que poseeix un brillant expedient militar- conseller de la Junta de l'Acadèmia de les Forces Aèries dels Estats Units. Originari de St. Paul, Minnesota, Dahlberg, aparentment, ha acumulat el seu capital gràcies a "Dahlberg Electronics Inc." una empresa de la conurbació de Minneapolis que es dedica a la venda d'audífons miniaturitzats. L'any 1959 l'empresa va ser venuda a Motorola, encara que Dahlberg va continuar dirigint-la. L'any 1964 la va recomprar. L'any 1966 l'empresa va crear una companyia subsidiària destinada a distribuir audífons per a l'Amèrica Llatina. Aquesta subsidiària tenia les seves oficines a Ciutat de Mèxic. Tres anys després Dahlberg Electronics aconseguia l'exclusiva de distribucio d'un aparell mèdic acústic fabricat a Dinamarca. Actiu home de negocis de Minneapolis, Dahlberg és director del National City Bank & Trust Co. de Fort Lauderdale. L'any 1969 va ser nomenat "Suec de l'any" de Minneapolis.
El context: De qui és aquest xec? Estirant de fil de la incursió al complex Watergate, tant els investigadors com la premsa van començar a trobar-se coses molt estranyes. Els cinc "lampistes" seguien negant-se a contestar les primeres grans preguntes: per què volien espiar als Demòcrates? treballaven sols? treballaven per encàrrec d'algú? Tot i el silenci dels acusats, investigadors i premsa van començar a trobar incòmodes relacions entre aquests i determinats funcionaris de la Casa Blanca, relacions també amb la CIA i el FBI, i de sobte, partides de diners que no encaixaven. Se sabia a qui haurien de pertanyer aquests diners (al Comitè per a la Reelecció del President), i on havien anat a parar en realitat (al compte corrent de Bernard Barker, un dels "lampistes"), però com? i sobretot qui? i per què? Mentre els investigadors i la premsa intentaven trobar algú que respongués aquestes preguntes, tot un rerafons estava en marxa i, de manera encara oculta, funcionaris molt pròxims al president Nixon feien circular molts més diners que aquells 25.000 dòlars que s'havien trobat en un compte corrent de Barker. El 19 de juliol de 1972, per exemple, Frederick La Rue feia arribar 40.000 dòlars a Herbert W. Kalmbach, advocat personal de Nixon, qui els transmetia a un intermediari que al seu torn els havia d'utilitzar per a pagar "silencis". El 22 de juliol el diari Newsday informava que Gordon Liddy havia estat acomiadat per John Mitchell en haver-se negat a respondre al FBI sobre qüestions relacionades amb la incursió al Watergate. Tots dos, tant Mitchell com Liddy, estaven implicats en l'afer. El 29 de juliol Frederick LaRue feia arribar uns altres 30.000 dòlars a Kalmbach, qui els torna a transmetre al mateix intermediari de la vegada anterior. L'1 d'agost el Washington Post informava (veure l'article que encapçala aquesta pàgina) que un xec de 25.000 dòlars, destinat aparentment a la campanya de reelecció del president Nixon, havia estat ingressat mesos abans en el compte bancari d'un dels cinc detinguts en la intrusió al complex Watergate. Nixon diria a Haldeman, en relació a la incursió al Watergate: "...qui sigui que hagués decidit això, és l'estúpid més gran que mai hagi existit" El dia 30 d'agost Nixon declarava que John Dean (assessor seu) havia dut a terme una investigació sobre la incursió al Watergate i havia arribat a la conclusió que ningú de la Casa Blanca hi estava implicat. Era potser la primera gran mentida del president sobre la qüestió. Al dia següent es feia pública una enquesta segons la qual un 57% dels entrevistats "havien sentit parlar" de l'afer Watergate, mentre que un 47% el desconeixien; la majoria dels ciutadans pensava que "només es tractava de tonteries polítiques; res especialment seriós". Enmig de tot això, el dia 15 de setembre es presentaven les primeres acusacions formals relacionades amb l'afer Watergate: les acusacions es feien contra els cinc assaltants i també contra E. Howard Hunt (el nom del qual havia aparegut en les agendes d'alguns dels cinc acusats) i Gordon Liddy. El dia 19 de setembre l'intermediari de Kalmbach començava a "repartir" els diners que aquest li havia passat per a comprar el silenci de determinats implicats. 53.000 dòlars van anar a parar a l'esposa de Howard Hunt (veure capítol anterior) i uns altres 29.000 van ser lliurats a Frederick LaRue. Aquests intents d'aturar l'escàndol no farien més que augmentar-lo.
|
Un xec de 25.000 dòlars, destinat aparentment a la campanya de reelecció del president Nixon, va ser dipositat el mes d'abril passat en un compte bancari pertanyent a un dels cinc detinguts en la intrusió del 17 de juny a les oficines del Comitè Nacional Demòcrata en el complex Watergate.