Prou de "catalans i catalanes"

Les dobles formes dels substantius vulneren les normes lingüístiques i no frenen el sexisme

JOAN Busquet, periodista.

Que la societat discrimina les dones és cosa sabuda. I també ho és que el llenguatge reflecteix aquesta discriminació. Però la lluita -necessària- per la igualtat dels sexes no ha de servir de pretext per a artificis lingüístics que vulneren les regles de la gramàtica i de la sintaxi i, fins i tot, les del sentit comú. Una d'aquestes piruetes, la més estesa i potser la més grollera, consisteix en l'oposició al masculí genèric i la defensa de l'escrupolosa minuciositat en l'aparellament que preconitzen amb entossudiment alguns dirigents polítics i socials: "els pares i les mares", "els nens i les nenes", "els socis i les sòcies", "els consellers i les conselleres", "els bascos i les basques".

El masculí genèric és el resultat d'un llarg procés que parteix de la desaparició del gènere neutre del llatí i l'adaptació de les declinacions d'aquest idioma, que han donat paraules com ara geni, que no té femení i que s'aplica indistintament a homes i dones, i altres com estrella, autoritat i víctima, que són del gènere femení, encara que les podem fer servir per referir-nos a Saura i a Montilla.

Per més que s'hi entestin els seus detractors, l'ús de la forma genèrica no és un intent de perpetuar la discriminació de la dona, sinó un tret inherent a l'ADN de la llengua. I no exclou els éssers de sexe femení. L'afirmació que "els homes prehistòrics vivien en coves" no nega l'existència de dones a la Prehistòria, de la mateixa manera que la queixa per "la invasió de gats" que pateixen els veïns d'alguns descampats inclou naturalment les gates.

El masculí genèric ha perdurat i perdurarà perquè respon al principi de l'economia lin- güística, que porta els humans a fer el que calgui per aconseguir la màxima comunicació amb el mínim esforç. Vulnerar aquest principi ens obligaria, com adverteix amb sorna l'escriptor Javier Marías, a convertir la frase "el gos és el millor amic de l'home" en un circumloqui extravagant i ridícul: "La gossa i el gos són la i el millor amiga i amic de la dona i l'home".

El que no perdurarà són els desdoblaments lingüístics, i no només perquè atempten contra la norma que ens permet expressar amb el mínim de paraules el màxim d'idees, sinó perquè, a més, són font de problemes semàntics. Per exemple, la bestiesa recurrent "ciutadans i ciutadanes" i "catalans i catalanes", que aquests dies hem sentit fins a l'extenuació al Parlament, du inevitablement a plantejar-se la possibilitat que hi hagi dues menes de ciutadania, la masculina i la femenina, és a dir, una de primera i una altra de segona categoria. I si anunciem que tal persona i tal altra són "traductor i traductora, respectivament, dels poemes de Kavafis", suggerim, de fet, que entre els traductors i les traductores hi ha diferències de comportament que es deuen únicament a raons de sexe. Ho vulguem o no, aquest és el resultat de la duplicació del nom classificador.

Els instigadors d'aquestes copulacions tan estrafolàries promouen, a més, com una mena de remei contra la fatiga, l'ús de formes ambivalents com docents (en lloc del masculí mestres), ciutadania (per ciutadans) i descendència (com a substitutiu de fills). Però els substantius de doble gènere gairebé mai supleixen de manera adequada el masculí genèric: persones o éssers humans poden substituir amb propietat el terme homes, però els socis no són l'associació, ni els ambaixadors la diplomàcia, ni els adolescents l'adolescència, ni els telefonistes la centraleta, per més que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat i altres organismes sobtadament addictes al feminisme d'estar per casa s'entestin en el contrari. Qualsevol dona amb sentit comú mare de tres nens i una nena, per exemple, dirà a la seva parella: "Portem els nens a la platja", sense distingir entre els fills i la filla, excepte que vulgui separar-los expressament. I no farà mai una proposta tan extravagant com aquesta: "Aprofitem el bon temps per portar la descendència al parc".

Al capdavall, el problema del sexisme no rau en el llenguatge, sinó en la societat: les discriminacions lingüístiques no són més que el reflex de les desigualtats socials, incloses les que pateixen les dones. La frase "tres policies van detenir els atracadors" ens farà imaginar tres homes d'uniforme emmanillant altres homes, però no per l'ús del genèric policia -que, per cert, és un mot femení-, sinó pel fet que la majoria dels policies (i dels atracadors) són homes. I si parlem dels "obrers de la construcció" difícilment pensarem en dones, però no per l'exclusió del femení obreres, sinó perquè l'ofici de la construcció és gairebé exclusivament masculí. En canvi, si diem que "la majoria dels diputats van aplaudir Maragall" ningú es pensarà que parlem, encara que les diputades siguin minoria, d'un hemicicle sense dones. El llenguatge no canvia la realitat, sinó que és la realitat la que modifica el llenguatge. Sense presidentes, bomberes, notàries, capitanes i cancelleres no s'hauria ampliat amb aquestes i altres veus femenines el registre acadèmic dels noms d'oficis i professions tradicionalment masculins.

Així doncs, que els dirigents polítics prenguin mesures efectives que condueixin a l'equivalència dels sexes i deixin de marejar- nos, de manera tan obstinada com inútil, amb estratagemes i martingales lingüístiques.