La Nena de l'Aigua
Júlia Pérez Gonell - abril 2011
La ciutat va despertar a l’alba, com totes les ciutats àrabs, amb una energia sorprenent. Era una antiga ciutat turca, Istanbul, on antigament hi havia l’ Imperi Persa; la ciutat conservava la bellesa dels temps passats, que feia un contrast enorme amb la indigència als carrers. Tenia uns edificis magnífics anomenats mesquites - unes estranyes esglésies on els àrabs resaven- amb una gran cúpula al mig que estava rodejada d’unes torres primes i imponents anomenades merlets. Tota aquesta bellesa contrastava amb els carrers de fang, inundats per cotxes, tramvies i gent per tot arreu. Vora del Gran Basar, el mercat més gran i més increïble de la ciutat, enmig de gent atrafegada, una nena petita, descalça i amb una túnica esparracada, portava un carretó ple d’ ampolles d’aigua que intentava vendre a la gent del carrer. Els rics de la ciutat la feien marxar amb amenaces, els turistes li feien fotos, com si es tractés d’una espècie desconeguda i després marxaven sense comprar-li res. La nena es deia Kayra, vivia en una barraca de fang i fusta amb sis germans i els seus pares. Cada dia venia l’aigua per poder sopar al vespre i no anava a l’escola. Només el seu germà més gran hi anava, encara que ella era molt més espavilada que ell, però com que era una nena no tenia el dret d’anar a l’escola i a més a més el seu germà era l’hereu de la família. Ella no sabia llegir ni escriure; de tant en tant el seu germà li llegia alguns llibres sobre el passat del seu país o contes de les Mil i una nits que li encantaven. La Kayra, que era molt somniadora, despertava cada matí amb ganes de viure, imaginant que algun dia, aquella vida tan dura, canviaria. Potser podria anar a escola i llegir i escriure uns contes, com els de la princesa Sherezade. Aquell matí es va llevar amb la intuïció què la seva vida canviaria; el seu instint li deia que..., potser, no tots els dies serien tan durs. A l’hora de dinar no es podia permetre fer un mos, ja que era el moment de voltar pels parcs de la ciutat en busca de clients. Va veure una família de turistes que feien un pícnic sota d’un arbre gegant, i va anar cap a ells amb la intenció de vendre una ampolla d’aigua. Per sort, la Kayra, com molts altres turcs, xapurrejava una mica d’anglès/italià/espanyol i, sobretot, amb l’ajuda dels gestos va poder entendre’s amb els turistes i oferir-los aigua. Els turistes, en veure-la tan prima i pobra, la van convidar a dinar amb ells. La Kayra va acceptar l’oferta i va seure amb ells per menjar entrepans. Ella i la filla dels turistes devien ser de la mateixa edat , però aquella nena tenia la pell blanca com la llet i els cabells eren una cascada de fils d’or, mentre que la Kayra era morena, amb ulls foscos i profunds i una cara rodona amb un nassarró xato; de seguida es van fer amigues. Els turistes li van dir que es quedaven una setmana a la ciutat, i que si volia ella els podia fer de guia i ells li pagarien. La Kayra va acceptar, però va dir que no volia els diners, que per ella era un plaer i que segur que els seus pares li dirien que sí. L’endemà al matí la Kayra. contenta de tenir una feina malgrat no cobrar, va anar a buscar la família a l’hotel; el conserge no la volia deixar passar, perquè pensava que anava a demanar diners. La Kayra els va ensenyar tots els racons de la ciutat: les mesquites, els palaus, els museus, les presons, el barri jueu, el Basar , però també els llocs amagats que només ella coneixia: el mercat de les catifes, el Basar de les espècies on tenia un tiet que venia espècies de tots els colors i olors, un cementiri de la gent més culta de tot Istanbul... Al capvespre, quan ja es feia de nit, la Kayra va portar a la Joana i els seus pares a la riba del riu que dividia la ciutat en dos; els habitants d’Istanbul li deien el Corn Daurat, anomenat així perquè té forma de banya i per tots els tresors que els bizantins van tirar a les seves aigües. Encara hi ha gent que afirma que el riu desprèn reflexos daurats... La Kayra ja havia vist moltes vegades aquella imatge, però la Joana i els seus pares és van quedar meravellats. Aquell mateix dia, els pares de la Joana li van preguntar el nom del carrer i el número de la casa on vivia, però no li van explicar per què el volien. Els hi va donar la direcció de casa seva, una mica sorpresa, i va anar-se’n. Al cap de dos dies, algú va trucar a casa de la Kayra i la seva sorpresa va ser majúscula al veure a la Joana i els seus pares parlant amb la seva mare. Va córrer a abraçar la Joana i desprès va saludar els seus pares. Els pares d’elles dues van anar cap la cuina a parlar. Mentrestant la Kayra presentava els seus germans a la Joana; desprès d’això, van sortir al carrer per a preguntar-li què hi feien allà, però la Joana li va dir que no ho sabia, que els seus pares portaven uns dies molt misteriosos, dient-se secrets entre ells, que callaven quan ella estava present. La Joana estava una mica múrria amb els seus pares per aquest motiu. Va ser en aquell moment quan la Joana li va dir, mig amb gestos mig amb paraules, que ella no tenia germans i que envejava la seva vida, perquè, tot i la seva pobresa era feliç, tenia germans i un munt d’amics. Just quan parlaven d’això, els pares van obrir la porta i les van cridar perquè entressin. Una vegada dins, els pares de la Kayra els van dir que els pares de la Joana volien apadrinar la Kayra. La Kayra, malgrat no saber què volia dir apadrinar, va entendre que li estaven oferint un regal, una nova vida, i va córrer cap els pares de la Joana i els va abraçar amb tanta força que casi els tomba; després va anar cap els seus propis pares i també els va abraçar. Però si la Kayra es va sentir feliç, la Joana no es quedava enrere: li estaven regalant una germana, la millor amiga, algú amb qui compartir... Els pares de la Joana es van quedar a sopar a casa de la Kayra. L’endemà van fer els tràmits legals. Quan se’n van anar van deixar uns dos mil euros perquè els pares de la Kayra l’anessin mantenint sense que ella treballés i pugués anar a l’escola i mil euros més per la família! eren molt rics! , els pares de la Kayra casi es van posar a plorar en rebre els diners. La Kayra va anar a escola i va aprendre àrab, castellà, anglès, història, ciències, filosofia... En poc temps es va convertir en la millor estudiant... però el més important per a ella va ser que va aprendre a escriure i a llegir: va gaudir del plaer de la lectura, però també va poder escriure cartes a la Joana i així va ser com es va iniciar entre elles una amistat que va anar creixent amb els anys. Cada estiu anava a Barcelona i hi passava allà tres mesos. Van viure moltes coses plegades, però la més important de totes va ser descobrir que l’atzar les havia unit i els havia fet un doble regal: a una li havia donat una germana, a l’altra li havia proporcionat una vida diferent. I tot això gràcies a una ampolla d’aigua. |