La laguna jurídica del 'mobbing'
Article de Javier Ricou,
publicat a "La Vanguardia" el 2 de setembre de 2008
Una juez lamenta la falta en el Código Penal de un delito específico para perseguir el acoso moral en el trabajo UGT alerta de que los casos de 'mobbing' aumentan Los departamentos de Salut y Educació copan el 78% "Un día la insultó gritándole tonta, inútil, no sirves para nada (...), otro día le asignaba funciones que no tenían trascendencia ni utilidad (...) y en una ocasión la obligó a sentarse en la mesa del conserje para que se sintiera degradada". Es sólo una parte del infierno que Begoña Solé vivió en su trabajo y está recogida en una de las primeras sentencias condenatorias dictadas en España - el fallo lo emitió un juzgado de Lleida- contra una jefa de la Administración pública por acoso moral en el trabajo. La juez autora de esa sentencia lamenta que el Código Penal todavía no defina ni incluya el mobbing como un delito. La Administración es un foco creciente de mobbing, alerta el sindicato UGT. La situación vivida por Begoña Solé, funcionaria del servicio de Carreteres en Lleida, la padecen otros trabajadores de la función pública. "Estas situaciones se agravan en la empresa pública más que en la privada - afirma el responsable laboral de servicios públicos de UGT-Catalunya, Xavier Borrajo- por las dificultades para un cambio de destino". Es lo que le pasó a Begoña, que hacía ya años que ocupaba sin problema alguno el puesto, hasta que llegó una nueva jefa - Teresa Casals- y fue relegada en sus funciones. En el caso de Begoña Solé, que precisó atención psiquiátrica, su jefa fue condenada por una falta de coacciones a la pena de 20 días de multa, con una cuota de 12 euros diarios. La sentencia condena también a Teresa Casals a indemnizar a la subordinada con más de 63.000 euros. La sentencia, recurrida por la parte condenada ante la Audiencia de Lleida, señala la responsabilidad civil subsidiaria de la Generalitat al estimar que no veló por el bienestar de la funcionaria y que con un mayor control de esa jefa habría podido evitarse este acoso. Begoña se recupera del infierno vivido y la sentencia ha sido un alivio para ella después de superar muchas dificultades (los compañeros raras veces apoyan a las víctimas de mobbing) para demostrar la veracidad de sus acusaciones. La sentencia dictada en Lleida evidencia esa laguna judicial sobre el acoso moral en el trabajo que hace tiempo denuncian los sindicatos. A raíz del fallo, UGT ha aprobado una resolución que pide que el mobbing sea tipificado como delito en el Código Penal. Borrajo indica que al sindicato le preocupa sobre todo el aumento de consultas de funcionarios. Sólo en Lleida, han constatado que el pasado año se duplicaron (de 26 consultas se pasó a más de 70) de empleados de la función pública, informa Josep González, secretario de la federación de servicios públicos de UGT en esta provincia. Editorial de "jordalgar.com" (edició nº 163) Mobbing He intentat llegir l'article precedent "des de fora" per a provar de sentir com el podria interpretar algú que mai hagués patit mobbing, però no ho he aconseguit; i això que m'he esforçat, eh?, no es pensin. El que sí he comprovat, és que quan algú ha experimentat el mobbing -i jo he tingut aquest dubtós honor en dues ocasions, de moment, en la meva vida laboral- ja no pot fer "com si tal cosa ja hagués passat i capítol tancat". Sembla ser que el mobbing, si més no en la meva experiència, imprimeix caràcter, com diuen que ho fa el baptisme de l'església catòlica, i un cop l'has experimentat pertanys a un club d'aquells dels que mai et faries soci voluntàriament. És un club estrany. D'entrada, és el club d'aquells que no entenen res: no entenen per què això els ha passat a ells, o no entenen per què algú pot caure tan baix i ser tan mesquí i miserable de fer mobbing a algú altre. No és que aquests temps que corren convidin gaire a "tenir fe en la humanitat", però hi ha poca diferència entre "perdre la fe en la humanitat" i creure que realment hi ha personatges que són amorals, malèvols i psicòpates fins el punt d'actuar voluntàriament i de manera massiva i sistemàtica per a esclafar algú altre que té escassíssimes, si no nul·les, possibilitats de defensar-se, i a més, passar-s'ho bé actuant d'aquesta manera, fins a aconseguir el seu objectiu final que no és altre que la desaparició física de qui se li ha posat entre cella i cella; perquè això és el mobbing. Realment aquests agressors -són això, i a més, naturalment, neguen ser-ho- et disminueixen la "fe en la humanitat" que puguis tenir, i gairebé aconsegueixen fer-te perdre la fe en tu mateix com a professional i com a persona. Hi ha casos, desgraciadament, en que la paraula "gairebé", sobra. L'article de La Vanguardia parla de mobbing, creixent, a l'Administració Pública, i diu que aquesta situació, en el sector públic, és pitjor que en el sector privat. Mira per on, jo he experimentat el mobbing al sector públic i al privat, i la veritat és que no m'atreviria a fer aquesta distinció. En totes dues situacions pateixes el risc real de perdre els nervis, perdre la dignitat... i perdre la feina. I tant si perds la feina al sector públic com si la perds al sector privat, et passa "perquè te'n vas voluntàriament", que ja té collons la cosa. Una altra cosa que diu l'article és que qui havia de vetllar -en aquest cas la Generalitat- per a què una situació concreta de mobbing no es produís, no va moure un dit. És més, es va dedicar a mirar a una altra banda. D'això en dono fe; és així. I aleshores fins i tot perds la fe en les lleis, perquè qui les ha de defensar en favor de l'agredit i front a l'agressor, no només pretén ignorar l'existència de les lleis que es conculquen amb l'agressió, sino que fins i tot arriba a negar-les, cosa que ja és el summum de la immoralitat i que té un nom: "prevaricació". Però ves i acusa a un inspector o a un jutge de prevaricació, i veuràs què passa. En el millor dels casos, no passa res. Una altra cosa que comenta l'article, i cito textualment, és que "los compañeros raras veces apoyan a las víctimas de mobbing". També en dono fe, i sense dubtar. Com a víctima de mobbing puc comprendre que companys meus de feina no em donin suport perquè tinguin por que a ells els passi el mateix, o simplement perquè considerin que allò no es cosa seva i/o es declarin indiferents. Estan en el seu dret, només faltaria. Però els asseguro que la sensació de desempar i de solitud que això provoca a la víctima no es pot comparar fàcilment amb res. I encara una altra cosa: l'article també esmenta que la víctima del cas concret de mobbing a què es fa referència es va trobar amb moltes dificultats per a demostrar la veracitat de les seves acusacions. També és cert: per desgràcia el mobbing és difícilment demostrable (és una de les "gràcies" que té, des del punt de vista de l'agressor), com passava fins fa poc amb la síndrome de fatiga crònica. Resultat: una vivència d'impotència que no se la salta un cavall. Finalment l'article diu també que la pròpia jutgessa que va portar el cas va haver de recórrer a supòsits legals disseminats per tot el codi penal (o el civil, no ho sé, i francament m'és igual) per tal de poder comdemnar a l'agressor -en aquest cas, agressora-, ja que el mobbing no està tipificat ni com a delicte ni com a falta. Per a la llei, ni tan sols existeix, i aquesta és una altra queixa de la jutgessa, expressada en el text de la sentència, juntament amb una reclamació de què això es corregeixi. En fi, la veritat és que no sé què més dir. Potser només un parell de coses: si vostè no ha patit mobbing, li desitjo sincerament que no li passi mai i que no arribi mai a saber què és. I si vostè l'ha patit, sàpiga que "és del club", és a dir, que no està sol encara que li sembli. I sobretot no perdi mai la fe en vostè mateix ni en els que l'envolten i l'aprecien. No s'ho mereixen ni ells, ni vostè, ni, per descomptat, l'agressor. jordalgar, editor Post Scriptum: Si vostè ha patit mobbing, o no, o coneix algú que l'hagi patit, o no, i vol opinar sobre la qüestió, no se n'estigui d'utilitzar la secció "Habla Mudita" d'aquesta mateixa web. |