TOT ÉS MOLT DIFÍCIL Jordi Alsina i Garsaball Setembre 2004 Dedicat a MC
"Eloi, vull un fill teu" "El teu nom d'usuària, si us plau?" "Eloi, que sóc la teva dona!" "Sí, buenu, però el teu nom d'usuària, si us plau?" "Collons: 'margalideta_margalidó!" "I la contrasenya?" "A prendre pel cul, Eloi!" "Ho sento, Marga, la contrasenya no és correcta". Pel que fa al meu nom d'usuari i la meva contrasenya, totes dues coses me les havia de facilitar, és un dir, la Xarxa Telemàtica de Catalunya -juro que aquest organisme existeix-, per via de correu postal ordinari i a una adreça que no és la meva -també juro que això és veritat. Evidentment, com passa en tots els contes de fades, i també a la realitat més crua, hi havia uns terminis, passats els quals ja no em podria inscriure al curs en qüestió i a més em convertiria en carabassa. I evidentment, com no podia ser d'una altra manera, el correu postal no hi entén de terminis, i la meva carta salvadora viatjava a una velocitat mitjana de dos metres/dia. Total, que vaig haver d'anar, en cos i ànima, a la seu del Departament d'Educació, secció Xarxa Telemàtica, per a que em donessin les dues sagrades dades que necessitava, abans no em convertís en carabassa ni em pogués inscriure al curs. Prèviament havia provat de telefonar-hi, és clar, però em van dir que "ui, no, per telèfon no". També normal. I així va ser que em vaig presentar en el Departament d'Educació. Un cop arribat al taulell de "Informació i registre, si us plau espereu el vostre torn", un noi molt amable em va dir: -Dieu-me, en què us puc ajudar? Vaig mirar al meu voltant i, després de constatar que no hi havia ningú més fent cua, vaig deduir que el noi no estava parlant en plural, sinó que m'estava parlant de "vos". -Miri, que és que necessito un nom d'usuari i una contrasenya de la Xarxa Telemàtica per a apuntar-me a un curs. -Dispenseu? Aleshores, ràpid com sóc de vegades, vaig intuir que la cosa seria molt difícil. Vaig repetir l'explicació, pausadament... vocalitzant... ajudant-me de gesticulació... -Un curs dieu... Això haureu d'anar a la segona planta, sector D. Un cop passeu per "Seguretat", al fons, trobareu el giny elevador que us durà a la segona planta. Convençut, no sé per què, de que allò començava a assemblar-se a un altre planeta i de que l'àlien de la recepció m'estava enviant a un lloc que no era, em vaig dirigir a "Seguretat", i allà el guàrdia corresponent em va dir: -Em deixeu veure el vostre carnet d'identitat, si us plau? Aquí ja la vaig veure quadrada. El guàrdia de seguretat també em parlava de "vos", i quan un guàrdia de seguretat et parla de "vos", la cosa ja és greu. -I tant, teniu, si sou servit. A aquestes alçades ja tenia clar quin idioma es parlava allà. Només pregava poder estar a l'alçada per a poder aconseguir els meus imprescindibles nom d'usuari i contrasenya. -Podeu passar. Mercès. -I ara! les mercès us abelleixen a vos! Després de deixar al guàrdia de seguretat fora de combat amb aquell cop baix idiomàtic, vaig seguir la ruta indicada fins a arribar a la segona planta, sector D. Naturalment, allà també hi havia un taulell, però aquest cop amb una senyurita. -Dieu-me, en que us puc ajudar? -Mireu, que és que el minyó de la recepció m'envia aquí per tal que em pogueu fer a mans el meu nom d'usuari i la meva contrasenya de la Xarxa Telemàtica, cosa que pogués inscriure'm en un curs del Departament d'Educació, sabeu? Les cames em van tremolar quan vaig veure la cara de desconcert que posava la senyurita. -Voleu dir que us ha dit que era aquí? -M'ha dit "segona planta, sector D". -Segur que no us ha dit "primera planta sector C"? -Podeu pujar-hi de peus. -Vejam, potser sí, espereu si us plau. Amb el cor bategant-me de manera més pregona que el de Valentí Almirall quan estava escrivint "Lo Catalanisme", vaig esperar que la senyurita fes la consulta pertinent, planta segona sector D enllà. Al cap d'un minut va tornar amb el veredicte. Si més no, va ser ràpida. -Ui no, guaiteu, no, no. Això fóra millor que us atanséssiu a la primera planta, sector C, que és on us podran facilitar les dades que preciseu. Podeu agafar el giny elevador. -No sabeu com us ho agareixo, senyurita. La vostra amabilitat fa Catalunya més gran. Ara bé, si no us fa res, tenint en compte que només m'he de desplaçar una planta i, a més, el desplaçament és de baixada, crec que no caldrà fer-ne ús del giny elevador. -I ara! A la vostra conveniència, és clar. Podeu baixar per l'escala, que tampoc no és pas lluny d'aquí. -És el que m'havia passat pel magí. Que la Mare de Déu de Montserrat us acompanyi. I em vaig dirigir a la primera planta, sector C. Curiosament hi havia un altre taulell i una altra senyurita. -Déu vos guaaaard! -vaig dir. -Déu vos guard, en què us puc fer servei? -Mireu, que és que estava fent turisme per l'edifici, que, per cert, és preciós... -És d'en Domènech i Cadafalch, un arquitecte català de renom -em va tallar la senyurita, amb veu reverent. -Sí, buenu, doncs això, que estava fent turisme per l'edifici i m'he dit "home de Déu!, per què no t'atanses a la planta primera, sector C, i que et donin el teu nom d'usuari i la teva contrasenya de la Xarxa Telemàtica?". I ja veu, aquí em té. -Oohh!, però ja ho heu solicitat per missiva o bé fax, això? -I tant, poso a la Mare de Déu de Núria per testimoni. -Oohh!, doncs heu d'esperar la resposta per misiva, també. -Me'n faig paga. Però si espero la misiva ja no hi seré a temps d'inscriure'm en el curs "Jaume I i el ayudante de Office: el perquè de la caiguda de Mallorca", sabeu? En sentir aquella terrible conseqüència, el rostre de la senyurita es va descompondre, i la senyurita tota ella va patir una espectacular baixada de pressió. Un cop es va poder aixecar de terra, em va dir amb un fil de veu: -Espereu-vos un moment, si us plau. I se'n va anar primera planta sector C, enllà. Al cap de pocs segons, des del fons de la planta -allò ja devia ser el sector Z, com a mínim- em va fer senyes per a que que se me li acostés, i quan vaig arribar allà on se'm demanava, la senyurita em va deixar amb un minyó, que també parlava de "vos", és clar, i que suava abundantment buscant les meves dades en un ordinador. Finalment, enmig d'un aplaudiment que va retrunyir per tota la primera planta -tots els sectors- va trobar el meu nom d'usuari i la meva contrasenya. Qui no ho hagi viscut, no sap l'emoció que això suposa. Ara ja només quedaven els darrers detalls: -Quin sistema operatiu teniu en el vostre maquinari? Finestres 98, Finestres 2000 o Finestres Ix-Pé? -em va preguntar el minyó. -Finestres Ix-Pé -Aleshores tot és finit amb èxit. -Valga'm Déu! No tinc paraules! Si no fos perquè esteu treballant us convidaria ara mateix a una coca de recapta a "La Montserratina". -Aneu, bon home, aneu; i puix que sou català, Déu vos do glòria. -Sin pecado concebida. I vaig sortir d'aquell edifici tan de pressa com les meves pobres i cansades cames em van permetre. No vaig usar el giny elevador. Bé, ara ja sóc algú. Ja tinc un nom d'usuari i una contrasenya. I també tinc la sensació de que algú, en alguna banda, se n'està rient molt de nosaltres.
|