Recordem que el conte explica que uns savis avisen al rei que la seva filla corre el perill de punxar-se amb una estella enverinada, cosa que, naturalment, acaba passant justament quan la princesa ja és adolescent. Aleshores el rei, ofegat per la pena, deixa el suposat cadàver de la nena en una sala de Palau, en exposició permanent (com la mòmia de Lenin), tanca el Palau i emigra a terres càlides.

La versió de Charles Perrault, de 1697, s'até més o menys, fins aquí, a la història original. Però el final original, publicat a Itàlia l'any 1636, és un pèl diferent del que ens han venut fin ara:

Un dia, un noble que caçava desenfadadament pel bosc, descobreix el Palau abandonat i, a dins, el pressumte cadàver de la princesa; però no és limita a fer-li un petó, cosa que ja de per sí és bastant desagradable, sino que la viola post-mortem i marxa, coses totes dues que són directament fastigoses.

La princesa, que segueix catatònica, es queda prenyadíssima. A sobre, al cap de nou mesos té bessons, que ja és malla llet. Els nens són cuidats per unes fades molt oportunes i que, la veritat sigui dita, es podien haver presentat abans que comencés tot aquest festival.

Total, que un dia, un dels nens llepa (ves a saber per què) el dit de la mamà, que segueix narcolèptica, i aquesta va i es desperta.

Passa el temps i el noble, recordant que s'ho havia passat de conya en aquell bosc, hi torna. Troba a la princesa tota revifada i, és d'imaginar que de l'emoció, li explica que ell és el pare de les criatures. Aleshores la princesa (que segurament s'havia quedat idiota per culpa del barbitúric que l'havia deixat fora de combat al començament del conte) també s'emociona, i passa tooota una setmana idíl·lica amb el noble... que la deixa tirada una altra vegada per a tornar amb la seva dona.

I aquí ve el final guapo de la cosa: l'esposa del noble s'assabenta de l'existència dels fills bastards del seu marit, els fa agafar i els lliura al cuiner per a que els mati i els condimenti. Naturalment la idea és servir-los al marit dient-li que es tracta d'un plat de la "nouvelle cuisine", per a després fotre'l cridant "sorpresaaa!". Efectivament passa tot això.

Total, que durant un temps indeterminat el noble (per què en diuen "nobles" d'aquesta gentussa?), està ben convençut que s'ha menjat al Cristian i a la Lorena, però no. Resulta que el cuiner, que és un tros de pa, pobre home, havia substituït els nens per carn de cabra (i aquí aprenem que un nen petit condimentat, ve a tenir un gust semblant al d'una cabra al forn), amb la qual cosa, en realitat, no s'ha produït cap acte d'antropofàgia infantil.

Com no podia ser d'altra manera, la dona del noble s'assabenta del què ha passat (és el bosc més ple de porteres que he vist mai), així que mana que agafin la princesa i la cremin a la foguera, un esport molt de l'època. Però tampoc se'n surt, perquè aleshores el "noble" va i salva la princesa en el darrer moment. El què passa després, no està clar, però hi ha alguna versió que diu que la dona del noble (evidentment, una desequilibrada profunda), en un atac de ràbia es tira ella mateixa al foc.

A que és una xulada de conte?

*Charles Panati és escriptor i ha treballat com a divulgador científic de la revista Newsweek.