Potser Bibiana Aído, titular d'un ministeri gairebé buit de contingut, passarà a la història per la proposta que el Diccionario oficial incorpori el femení miembra. I tot i les lògiques burles, l'atrabiliària proposició ha aixecat aplaudiments entusiastes dels addictes a la correcció política en el llenguatge. Aquest corrent del pensament sosté que totes les llengües comporten una visió específica de la realitat i, per tant, determinen les idees, i que el llenguatge és en si mateix un instrument de transformació i reequilibri socials i no únicament el reflex de la societat que l'utilitza.

Aquesta quimera xoca amb dos principis de la lingüística. El primer és el de l'arbitrarietat, que consagra la separació entre llengua i realitat. Les llengues funcionen al marge de les ideologies: l'alemany surt tan indemne del nacionalsocialisme i l'italià del feixisme com el castellà de la dictadura franquista. El segon principi és el de la distinció entre llengua i parla. La llengua és el conjunt de recursos idiomàtics d'una determinada comunitat, i la parla, les expressions concretes que fan servir els seus membres. No distingir entre una i l'altra implica carregar sobre la llengua les responsabilitats i els prejudicis dels parlants.

Això és el que passa amb la defensa de les dobles formes dels substantius, que porta a parlar d'"els pares i les mares", "els nens i les nenes", "els bascos i les basques" i ara "los miembros y las miembras", com si el masculí genèric fos una maniobra per perpetuar la discriminació de les dones i no un tret natural de la llengua, resultat de la desaparició del gènere neutre del llatí. El gènere és una categoria morfològica que no té cap connexió amb el sexe ni amb el sexisme. Els experts calculen que només el 15% de les llengües que es parlen al món utilitzen la marca de gènere. Doncs bé, el sexisme es dóna a totes les societats, i a penes hi ha diferències de comportament entre les que parlen llengües en què la categoria predominant és el masculí genèric, aquelles -poques- en què el genèric no és el masculí sinó el femení i les que se serveixen d'idiomes que no tenen gènere.

El masculí genèric respon al principi d'economia lingüística, que empeny els parlants a expressar amb el mínim de paraules el màxim d'idees possible i a estalviar-se repeticions i circumloquis com els que utilitzen en públic la ministra Aído i molts altres polítics. També respon a allò que els lingüistes anomenen la teoria del marcatge, és a dir, el principi segons el qual una categoria no marcada o bé inclou la marcada o bé no en diu res. En les llengües amb gènere, el terme no marcat és el masculí i el marcat és el femení: el masculí inclou el femení o no l'indica. La frase "tots els homes són iguals" pot tenir significats diferents, segons qui la pronunciï i el context en què ho faci. Però si al terme homes hi afegim la paraula dones, considerem la dona com una categoria diferent de la de l'home, i l'oració adquireix un sentit diferent: "tots els homes i les dones són iguals" no equival a "totes les persones són iguals".

En les llengües sense gènere no passa el mateix. En el cas de l'anglès, els parlants han d'espavilar-se per establir les concordances que els catalans formem gràcies a la marca de gènere. Si sentim un britànic dir "a linguist" no sabrem si ens parla d'un home o d'una dona si no recorre al convencional "a woman linguist" per indicar-ho. En canvi, els catalanoparlants fem servir el gènere per classificar els substantius i fixar les concordances. El fet que no s'esmentin expressament les dones no significa que no hi estiguin compreses. Dit d'una altra manera: el masculí genèric no és discriminatori. Al contrari, el que, paradoxalment, pot ser discriminatori és l'ús del doblet genèric. Per exemple, si parlem de "l'associació de pares i mares d'alumnes" d'una escola, recorrent a l'oposició de categories marcades -pares i mares-, fem exactament el contrari del que pretenem: volem subratllar l'equivalència de categories i la lògica interna del llenguatge ens condueix a l'oposició entre elles. Aquest és l'efecte pervers, indesitjat però inevitable, de la manipulació del gènere amb voluntat antidiscriminatòria. El mateix passa amb les ajudes que la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat ofereix a les "famílies amb nens i nenes", enunciat que exclou literalment les que només tenen nens i les que només tenen nenes.

Així doncs, la duplicació del nom classificador fa visible la dona, com pretenen els seus defensors, però no sempre de manera positiva. I té un altre efecte que la fa insuportablement repetitiva, perquè o bé la portem fins al final, respectant les regles de la concordança -cosa que dóna lloc a bajanades com el "tots i totes" amb què adornen els seus discursos alguns polítics extravagants-, o bé es queda a mig camí, amb el risc d'incórrer en disbarats clamorosos com el del cartell d'un grup independentista que reclama la "llibertat dels presos i preses polítiques catalanes", que deixa fora les recluses per delictes comuns. [Però no els reclusos. Nota de l'editor]

Cap d'aquests exercicis d'enginyeria expressiva millora la situació de la dona. Perquè el problema del sexisme no rau en el llenguatge, sinó en la societat: les discriminacions lingüístiques no són més que el reflex de les desigualtats socials, incloses les que pateixen les dones. Si volem posar-hi fi hem de mirar de canviar la realitat, no el llenguatge que els parlants s'han anat donant durant segles. Proclamar el contrari és un exercici de voluntarisme sense límits que recorda l'estratagema d'un entrenador escocès de futbol, John Lambie, que, al comunicar-li el massatgista de l'equip que un dels seus davanters que havia xocat amb un rival tenia una commoció i no recordava qui era, li va respondre: "Perfecte, digue-li que és Pelé i que torni al camp".