EL PANDA ACECHANTE

Títol original: Idiotic black & white bear
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Primer cas de l'inspector Jack Eckas. Uns successos estranys i inquietants alteren la tranquil·la localitat de Deathflowers. La primera víctima és Sir Benetton, el noble colorista del poble. El majordom de Sir Benetton es veu obligat a recloure'l provisionalment en un balneari després de trobar-lo per enèsima vegada a l'estudi, atrinxerat sota la taula i en ple atac de nervis, cridant que ell no té res per a protegir. Tothom està convençut que el pobre vell fa catúfols, fins que un altre incident torna a trencar la somnolència de Deathflowers: Ethel, la mestressa del pub "The Royal Potato Arms", es presenta feta una fúria a la comissaria demanant per l'inspector Eckas per a denunciar que per desè dia consecutiu es troba totes les deixalles del pub escampades pel pati posterior amb una misteriosa nota que diu "no se han encontrado virus; está usted bien protegida". Jack Eckas comença a sospitar. La paraula "protecció" ja comença a sortir massa vegades. Però el que acaba ja amb la paciència de tothom, especialment de Jack Eckas, és el fet que a l'entrada del poble comencen a apareixer cadàvers i més cadàvers espantosament desfigurats, tots ells amb un post-it a l'esquena que diu: "alerta de intrusos y otras amenazas; el intruso ha sido eliminado con éxito".

ERROR EN EL 404

Títol original: Not found
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2006

Un misteriós fet es torna a convertir en la font de les proverbials migranyes de l'inspector Jack Eckas. Una venerable anciana de noranta-vuit anys, Miss Margaret Desfulled, és trobada morta en el soterrani de casa seva, en el 404 de Little Stupid Bird Road. Després de molts esforços per a treure-la de sota de dues peses de 1000 kg cada una, el forense dictamina que la fràgil Miss Desfulled ha mort probablement a causa d'una fallada cardíaca quan feia els seus habituals exercicis d'halterofília. O no. També pot ser que s'hagi suïcidat pel procediment de posar-se en una postura ben estranya per a una senyora d'edat i amb artrosi. Reprimint els seus forts impulsos d'escanyar al forense in situ, com sempre, l'inspector Jack Eckas, després de prendre's un Tonopan, investiga en les oficines dels Serveis Socials de Deathflowers quins motius podria haver tingut Miss Desfulled per a suïcidar-se d'aquella manera tan idiota. L'assistent social de torn li respon que "puede que el motivo no exista o que la vieja tuviera problemas; intente pensar en ello más tarde". Dos dies després, l'inspector Eckas rep a la seva oficina l'informe definitiu de l'autòpsia de Miss Margaret Desfulled i observa amb consternació que falta la pàgina de les conclusions. Pregunta a Domingues, l'agent encarregat del registre d'entrada de la comissaria, si aquella imprescindible pàgina s'ha perdut per alguna banda o què; Domingues, després de buscar infructuosament la pàgina durant vint segons de rellotge per sobre de la seva taula li respon trasbalsat: "inspector, la página solicitada no existe". Jack Eckas, impotent, demana un got d'aigua per a prendre's un Nolotil.

PARECE QUE ESTÁ ESCRIBIENDO UNA CARTA

Títol original: Murder of a clip
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Un representant de materials d'oficina és trobat sense vida a la seva habitació de l'Hotel Royal Catatonia de Deathflowers. El cadàver presenta nombrosos orificis no naturals per tot el cos, un dels quals està ocupat, curiosament, per un obrecartes. A més, el cos del viatjant jau a terra literalment enterrat sota una muntanya de capses de clips coronada per una nota que diu "fica-te'ls per on et càpiguen". En presència del l'inspector Jack Eckas, el forense dictamina que el viatjant ha mort probablement a causa d'una crisi cardíaca quan ja portava hores empaquetant aquella absurda quantitat de clips, o bé per haver caigut accidentalment vàries vegades, i d'una manera ben capriciosa, a sobre de l'obrecartes. Després d'insultar d'una manera esgarrifosa al forense, cosa que provoca un accés d'enuresi a l'agent de primera Filstrup, l'inspector Eckas pregunta de manera retòrica i un pèl sarcàstica que com s'explica la nota trobada a sobre de les capses de clips. El forense, picat pels comentaris de l'inspector Eckas, respon amb un to també irònic: "no ho sé, però és admirable el domini que té l'autor de la nota sobre els pronoms febles". Més tard, a la comissaria, i després de prendre's tres orfidals amb alcohol, l'inspector Jack Eckas comença els interrogatoris. El primer en ser interrogat és el director de l'hotel, el comandant retirat Cornelius Pretty-Woman. Pretty-Woman declara que el finat semblava un bon home i era molt atent; sempre estava disposat a ajudar a tothom, encara que de vegades "no sabia aturar-se". De fet els altres hostes de l'hotel, el personal de la recepció, els cambrers del bar, el personal de la cuina, el del servei d'habitacions, el detectiu de l'hotel -Mister Magoo-, la telefonista de la centraleta, els proveïdors, i fins i tot ell mateix, el comandant Pretty-Woman, havien arribat a odiar-lo profundament. Lady Ascos, sobretot, no podia suportar la veu de pito del representant, qui, cada vegada que ella deixava una nota a la recepció per a Lord Smallballs, li deia: "parece que está escribiendo una carta ¿necesita ayuda?".

ANOMENA I DESA'T

Títol original: Killed by default
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2006

Leroy Pinkpanties, redactor de la revista “Vanity Cow”, és trobat mort a la seva oficina, amb el cap posat sobre el vidre de l‘escanner i amb un rictus esgarrifós al rostre. El fet que el cos de Pinkpanties estigui enganxat al cap fa suposar al forense que la mort no ha estat deguda a causes traumàtiques especialment rellevants. Lluny d’això, el forense dictamina que el redactor ha mort probablement a causa d’una crisi cardíaca provocada per la mania que té la gent del poble de practicar postures excèntriques, com va ser el cas de la difunta Miss Desfulled (veure “Error en el 404”), o bé per impressió lumínica, en no dur posades les ulleres de sol quan s’estava escanejant el cap. En sentir l’opinió del forense, l’inspector Jack Eckas comença a cridar com una peixatera, cosa que provoca la fugida de l’escena dels fets, a velocitat considerable, de l’agent de primera Filstrup, i una carta al director del diari local, de la mare de Filstrup, acusant l’inspector de brutalitat policial.

Passen els dies i la investigació no avança. Decidit a tancar el cas abans que li tanquin la farmàcia, l’inspector Eckas es fa dur a la comisaria l’ordinador del traspassat Pinkpanties ja que el que sí que havia quedat clar és que entre l’ordinador i l’escanner hi havia una relació molt íntima. Desgraciadament, el tècnic informàtic de la comissaria de Deathflowers, Mrs. Mary Ovejitea, 92 anys, vídua, no pot procedir a l’anàlisi de la màquina perquè està de setmana cultural en “Our Lasts Days”, el geriàtric del poble. A contracor, l’inspector Eckas demana a l’agent Domingues que se’n faci càrrec. Domingues fa saber a l’inspector que sí, que ja se’n fa el càrrec, però que ell d’informàtica no hi entén un pito. Mentre Domingues va a la farmàcia a buscar una caixa de Vàlium 10 (“para colectividades”) per a l’inspector Eckas, aquest, extremant les precaucions, engega l’ordinador.

Dos dies després, un cop s’ha actulitzat l’antivirus, l’inspector Jack Eckas gosa tocar una tecla de l’ordinador. Immeditament apareix a la pantalla un missatge que diu: “La última vez que Windows se cerró, lo hizo de manera incorrecta. ¿Desea ver el informe de errores?; Sí; Aceptar; Reiniciar antes; Sí a todo” Desconcertat, i mentre els seus col·laboradors, pistola en mà, s’amaguen sota la taula, l’inspector decideix córrer el risc i prem “Sí”. Immediatament apareix en pantalla un document de text que diu: “Beginning report; Wed, set 20, 2006; Inicializing Word; Inicializing Open Office; conflict between programs; Word launch message ‘Guardar como...’; Oppen Ofice launch message ‘Anomena i desa...’; user attempts abort programs; Word launch message ‘Desea usted guardar los cambios antes de cerrar el programa?’; Open Office launch message ‘No heu desat els canvis. Voleu que Open Office sigui el vostre editor per defecte?. Si. Potser més tard. Anomena i desa ara’; user attempts to restart Windows; Windows launch message ‘Has cometido un error y te acabarás. Toda la información que no hayas escrito en un papel se perderá. Deseas acabar ahora?. Sí, deseo acabar ahora. No, deseo decir una oración antes’. User doesn’t respond in estimated time. Windows ends user automatically. User is off line. End report”.

TRES PATITOS SORDOS

Títol original: Murder, she committed
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Molino
Any primera edició: 2006

Un important esdeveniment social té lloc a la tranquil·la localitat de Deathflowers. Es tracta de l’estrena de l’adaptació per al teatre de l’obra de la famosa escriptora Agatha Marplis, “Muerte en Bikaria”. Tot sembla anar bé. Els espectadors del Royal Pacheca’s Corralah Theatre amb prou feines poden contenir l’emoció que els causa la intriga de la trama. De sobte tot fa un tràgic gir: un dels contrapesos del teló cau a plom sobre la primera actriu. Ràpidament, entre crits i escenes d’histèria, el teatre és desallotjat, i la policia fa acte de presència.

Examinant les restes de la corda que subjectava el contrapès, l’inspector Jack Eckas arriba a la conclusió de que la caiguda d’aquell enorme sac no ha estat accidental.

Examinant les restes que hi ha sota el contrapès, el forense arriba a la conclusió de que la primera actriu ha mort molt probablement a causa d’una crisi cardíaca provocada pel pànic escènic, tan comprensible en la seva professió, o bé per una migranya especialment forta causada per aquell barret en forma de bratswurt monstruós que l’excèntrica senyora portava al cap en el precís instant de la seva defunció.

Després d’escoltar l’informe del forense, l’inspector Jack Eckas demana educadament a l’empresari del teatre si no tindrien per casualitat un altre contrapès, just sobre la vertical del forense, que pogués caure accidentalment de manera immediata per a tractar de reconstruir el crim, cosa que ajudaria molt a la investigació. Mentre l’empresari no sap què dir, l’agent de primera Filstrup, per darrera de l’inspector, li fa senyes desesperades de que digui que no.

Dies després, quan els successos del teatre encara són un misteri, l’inspector Eckas es troba amb un altre estrany crim a les mans: el delegat a Deathflowers de la companyia que distribueix en DVD les adaptacions per a la televisió de les obres d’Agatha Marplis, apareix assegut a la seva cadira del despatx amb un comandament a distància entaforat a la tràquea i amb la seva inanimada mirada fixa en el televisor que té al davant. En el televisor s’està reproduïnt de manera contínua una escena de “Muerte en Bikaria”, en la què els subtítols apareixen deu minuts després del corresponent diàleg parlat.

Finalment, encara una setmana després, una tercera tragèdia posa a prova els nervis, ja prou malmesos, de l’inspector Eckas: la central de Scotland Yard no ha acceptat la seva desesperada petició de que el forense sigui traslladat a l’altra punta del país.

Abatut per aquella injusta denegació, l’inspector Jack Eckas gairebé és incapaç d’escoltar l’agent Domingues que prova de dir-li que la recepcionista de la distribuidora dels DVD on es va produir el darrer assassinat s’ha presentat terroritzada a comissaria, dient que una fràgil anciana -que s’assembla molt a la iaia de la foto que surt a la contraportada de les capses dels DVD de la “Colección Marplis Oro”- ha intentat fer-li empassar un DVD de “Muerte en Bikaria” mentre cridava desaforadament que la banda sonora no es correponia a la pel·lícula, que els subtítols continuaven sortint barrejats amb l’avís de que la còpia sense el permís del propietari dels drets estava penada per la llei i de que la pel·lícula ni tan sols es deia “Muerte en Bikaria” i que si estaven tots sords o què, que ja en tenia els dallonsis ben plens.

L’inspector Jack Eckas es pren una aspirina infantil, que li ha cedit l’agent de primera Filstrup, i se’n va a casa a fer una cura de son.

SE ACABÓ EL DON LIMPIO

Títol original: Mr. Proper is gone
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Com cada quatre anys, quan arriba el 29 de febrer, la Royal Genealogical Society celebra la seva reunió plenària a casa d’un dels seus socis. Aquest any la reunió es fa a “The Confused Butterfly Manor House”, la mansió de Sir Benetton, el noble colorista de Deathflowers. Abans la mansió es deia “Les Tres Burres”, però gracies a cert favor que un dels avantpassats de Sir Benetton va fer a la Reina Victòria (no revelar que sabia que la reina sentia autèntica devoció pels pastissets de gingebre en forma de pepinillo i que, en la intimitat, d’alguna manera, els comparava amb el Princep Albert), la Reina va autoritzar el canvi de nom de la mansió en el registre de la propietat.

Mentre els aristocràtics membres de la Society s’estan vestint convenientment per a assistir al sopar de gala que es farà poc després en el fastuós menjador de la mansió, se sent un crit esgarrifós que prové de la biblioteca. Ràpidament, Sir Benetton, el seu majordom Friskins, i el fidel bulldog de Sir Benetton, Yéniffer, fan acte de presència atropelladament a l’epicentre de la tragèdia. Només entrar, són testimonis d’una terrible escena: Abelarda, la segona donzella a temps parcial, està entaforada en el segon prestatge de la dreta, començant per dalt, de la llibreria principal, entre el “Decameron” i “Little Carmen or the good cook” (pròleg de Winston Churchill), amb un fort cop al cap i totalment immòbil. A terra, ensangonat i en la vertical d’Abelarda, troben un aguantallibres de marbre de color salmó, en forma de Gloria Fuertes.

Mitja hora després, l’inspector Jack Eckas, juntament amb els seus homes, ja està regirant pam a pam la biblioteca de Sir Benetton, a la recerca de pistes. El forense dictamina que la infortunada segona donzella ha mort molt probablement a causa d'una crisi cardíaca relacionada amb una alèrgia als àcars quan estava treient la pols als incunables de Sir Benetton, o bé pot ser que s’hagi impressionat en llegir d’amagat alguna de les escenes picants del Decameron. De tota manera, insisteix el forense, ell no podrà signar cap informe oficial definitiu fins que no li portin una escala per a arribar a la segona donzella, perquè des de terra estant, fa de mal dir. El forense també demana que algú tregui d’allà aquell aguantallibres horrorós, no fos cas que algú ensopegués i hi hagués alguna desgràcia.

Ben aviat arriben dues ambulàncies: una per endur-se el cadàver d’Abelarda a la morgue, i l’altra per dur a l’agent de primera Filstrup a l’ambulatori per a que li mirin la forta contusió al cap causada per l’impacte erràtic d’un dels volums de l’Enciclopèdia Britànica que l’inspector Jack Eckas s’ha dedicat a llençar frenèticament al forense.

Hores després, i per ordre del inspector Jack Eckas, els aristocràtics membres de la Royal Genealogical Society es reuneixen a la Sala Índia de la mansió de Sir Benetton per a ser interrogats per la policia.

El primer en passar el tràngol és el propi Sir Benetton que es lamenta de que tot li passa a ell. Quan el majordom, Friskins, fa notar al sir que potser a Abelarda també li ha passat alguna cosa, Sir Benetton contesta, no sense raó, “No és moment per a endevinalles, Friskins”.

L’inspector Eckas descarta interrogar al majordom perquè està convençut, no sense raó, que de matar algú, el majordom mataria a Sir Benetton. També descarta interrogar al fidel bulldog Yéniffer perquè no acaba de tenir clar, no sense raó, quin dels dos extrems de l’animal és la cara.

L’inspector Jack Eckas no se’n surt amb l’interrogatori de Lady Ascos, que ja d’entrada li diu “Miri Queca, a mi no m’emboliqui” “Eckas” “Com diu?” “Que em dic Eckas” “Ui, si que em sap greu. I pot fer vida normal?”. El sagaç policia se n’adona que Lady Ascos seria incapaç de matar una mosca, més que res per que no la sabria identificar.

Els interrogatoris de l’ambaixador francès, Monsieur Anoraque de Plumon i de la famosa escriptora en llibertat condicional per raons d’edat, Agatha Marplis, resulten igualment infructuosos perquè ambdues importants personalitats es troben ocupades en una forta discussió. La senyora Marplis no para de cridar a l’ambaixador: “Que no es Bikària, estúpid!!”, mentre que l’ambaixador no para de cridar a la senyora Marplis: “Francès! Sóc francès! No belga, vella idiota!!”.

L’interrogatori de Lord Smallballs resulta particularment desorientador. Quan l’inspector Jack Eckas pregunta al Par del Regne on era ell en el moment de l’assassinat, Lord Smallballs respon airadament que ell era molt lluny de Sarajevo. L’inspector Eckas, carregant-se de molta paciència, prova de fer entendre a l’ancià lord que no s’està referint a l’assassinat de l’arxiduc d’Austria-Hongria, sinó a una cosa una miqueta més recent, a la qual cosa Lord Smallballs respon que a ell, aquell noi... com es deia... Kennedy!, no li queia especialment bé, però que ell no trepitjaria les colònies americanes per res del món.

Després de prendre’s un Trankimazin, l’inspector Eckas decideix encarar el següent interrogatori, el del comandant retirat Cornelius Prety-Woman. Quan l’inspector Eckas pregunta a Pretty-Woman on era ell en el moment dels fets, el comandant envermelleix i gairebé es col·lapsa. Davant la insistència del policia, el comandant Pretty-Woman respon amb un fil de veu que ell estava amb anorèxia. “Amb... què?”, replica l’inspector visiblement lívid. Enmig d’una gran torbació, i de manera gairebé inaudible, el comandant Pretty-Woman confessa a l’inspector que estava a la seva habitació fent una mena “d’interpretació artística” amb Lady Anorexiah Ascos, en la que Lady Ascos feia de Rhett Butler i ell feia de Scarlett O’Hara. Lady Ascos, mirant amb menyspreu al comandant Pretty-Woman, murmura: “Siempre serás una golfa bocazas, Escarlata”; l’ambaixador Anoraque de Plumon, mirant amb condescendència a Lady Ascos i Pretty-Woman, comenta: “Très britannique”; la senyora Marplis mirant a Monsieur de Plumon amb els ulls injectats en sang, exclama: “Ataca, Yénnifer!”; Yéniffer, mirant de no molestar, calla.

Tres dies més tard, quan l’inspector Jack Eckas retorna al seu despatx després d’una inevitable baixa per esgotament, rep dues comunicacions; la primera, telefònica, és del forense, que li diu que si no es cuida qualsevol dia d’aquests tindrà una crisi cardíaca “i jo sé de què parlo”; l’altra, verbal, és de l’agent Domingues, que li diu que a l’habitació de la infortunada Abelarda han trobat un quadernet on hi ha l’esborrany d’una carta que segurament Abelarda no va arribar a enviar mai. L’esborrany diu: “Cerido señor heditor de la rebista Vanity Cow: tenia usté razong; en el despacho del señorito lla he encontrao el berdadero arbol ginecológico de lar momias estas, y mirando patrás toos bienen de alta cuna porque sus señoras tatarabuelas residian en sendos baobabs, plecisamente. En cuanto que haga el water le mando lar pruebas por fax, y usté me pague lo que acordemos el otro día”. Llegint això l’inspector Eckas veu la llum: Abelarda sabia massa i, per altra banda, ell no està disposat a deixar la salut interrogant una altra vegada aquella colla de descerebrats per a veure qui va ser el que la va descobrir.

OCRÁN-SANABÚ

Títol original: Ocrán-Sanabú
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2007

L'inspector Jack Eckas es queda completament consternat quan l'agent de primera Filstrup, entrant d'una revolada i molt agitat al seu despatx li dóna la terrible notícia: “Inspector, s'ha trobat un cadàver a la morgue!”

Després d'uns segons de silenci i de tensió que es pot tallar amb un ganivet, l'inspector Eckas, esforçant-se sobrehumanament en mantenir un to de veu serè, li respon a l'horroritzat agent: “I què esperava que s'hi trobés a la morgue, Filstrup?”

Mentre l'agent Filstrup jeu de bocaterrosa plorant com una magdalena sobre el catre de la sala de guàrdia, entre esgarips de “Per què sempre em tracta com si fos babau? Per què?”, i consolat per dos fornits col·legues de la Divisió d'Antiguerrilla Urbana, veterans de l'Ulster i totalment equipats, que li van dient “Au, Aloysius, au, no et posis així... vols l'ossito Teddy? Vinga, home...”, l'inspector surt cap a la morgue ja que, després de tot, ha rebut posteriorment una trucada del director del dipòsit dient-li que efectivament s'havien trobat un cadàver que no era d'ells (“no és nostre”).

Un cop arribat a la morgue, l'inspector Eckas és conduït a la gran sala d'autòpsies, també coneguda irrespectuosament pel personal subaltern de la casa com la “sala de la disecció de la granota”. Enmig de la sala, una gran taula. Sobre la taula un difunt notablement gras i voluminós, vestit de manera poc habitual. Al voltant de la taula, el segon ajudant del forense (que comenta: “sembla un anunci de La Casa de les Cortines”), el primer ajundant del forense (que comenta: “No troben que a la seva edat no li escau gens aquesta cosa tan vermella que porta?”), el director del dipòsit (que comenta: “No és nostre”), i la senyora de la neteja, que està passant el Centella pels voltants metàlics de la taula i que comenta: “Una no tiene ehtudio y a lo mehó no tengo de metemme, pero eh el obippo”

Després d'un expeditiu “Usted a lo suyo, Rosario”, pronunciat pel director del dipòsit, els presents constaten que, efectivament, damunt la taula jeu, de cos present, el bisbe de la diòcesi de Saint Mary of Deathflowers, Dr. Judas Holymurder.

Després d'examinar detingudament el cadàver i de no trobar res d'especial tret de dotze pàgines de diccionari entaforades a la tràquea del prelat amb molta dedicació, que el segon ajudant del forense retira amb una certa expressió de contrarietat, el forense dictamina que Monsenyor Holymurder ha mort probablement a causa d'una crisi cardíaca provocada per haver volgut menjar massa de pressa (“era habitual en ell; mirin, està gras com una truja”) i que el color blau que presenta el rostre de l'ex-bisbe podria ser degut a possibles dificultats respiratòries, típiques de persones grasses, o a un efecte de la llum.

Un cop els presents aconsegueixen desarmar l'inspector Eckas, que havia agafat un bisturí i es dirigia com una locomotora descontrolada cap a la jugular del forense, el director del dipòsit ordena que traslladin el cadàver de Monsenyor a una de les neveres industrials de la fàbrica de conserves “The Happy Tuna”, “que tenen molta més capacitat que les nostres, on vas a parar”, tot adduint que, a més, el difunt “no és nostre”.

Al dia següent l'inspector Eckas, acompanyat per dos agents de policia (Filstrup i Domingues) comença les seves investigacions a casa del bisbe. Allà interroga la majordoma, Miss Rebecca Poison, una anciana dèbil i provecta amb certes dificultats per a centrar-se (intenta escalfar la tetera posant-la a sobre del microones), i un tic lleugerament enervant (regularment dona un retrunyent cop de puny contra la primera superfície que troba). L'interrogatori resulta esgotadorament dificultós, degut als constants cops de puny de la velleta sobre la ja malmesa taula de la cuina, que originariament era de roure eduardià i ara és lamentable.

Davant de la inutilitat de l'interrogatori de Miss Poison, l'inspector Eckas decideix investigar en el despatx de l'infortunat bisbe Holymurder. Després d'intentar convèncer amb delicadesa (no fos cas que l'emboliquessim una altra vegada) a l'agent de primera Filstrup de que no cal que faci una genuflexió cada vegada que passa per davant de la taula del bisbe mort mentre fa el registre preliminar, l'inspector es fixa en la magnífica biblioteca del prelat: “Las sandalias del pescador”, “Muerte en la vicaría”, “Este cura no es mi padre”, “El código Da Vinci”, “A-Bekker”, “Bel-Cozvíjar”, “Cr-Ezzelin”, “F-Izzo”, “J-Ocozol”, “Ocrán-Sanabú”, “Sanaco-Zz”... De sobte, una cosa li crida l'atenció. És el llibre “Ocrán-Sanabú”...

L'inspector Eckas constata que falten vàries pàgines en el volum, concretament dotze, i que la numeració correlativa d'aquestes pàgines es correspon amb les que es van trobar capriciosament inserides a la tràquea de s'Eminència Reverendíssima. A contracor, decideix tornar a parlar amb la majordoma, Miss Poison, per a veure si li pot donar alguna explicació plausible sobre aquella troballa. No l'ha d'anar a buscar. De forma inesperada se sent un crit esgarrifós que fa caure de la paret un enorme quadre titulat “La Reina Victoria con un Niño”, cosa que al seu torn provoca un monumental ensurt a l'agent de primera Filstrup, que cau d'un bot en braços de l'agent Domingues, qui al seu torn cau assegut damunt d'un divan composant, juntament amb Filstrup, una figura extraordinàriament semblant a “La Pietà” de Michelangelo.

L'orígen de l'esgarip ha estat la laringe de la fràgil Miss Poison que ara està a l'entrada del despatx del bisbe vestida de guerrera ninja en posició d'atac, aprofitant la disfressa que va utilitzar per a la representació de “Cinco cuentos infantiles” que juntament amb altres usuàries va interpretar a la residència geriàtrica “Our Lasts Days”, a benefici dels nens orfes de Lady Diana Spencer.

Després de repetir vàries vegades, tot circulant per la sala, la frase “Karras, la cerda es mía!”, acompanyant-la d'inevitables cops de puny que redueixen a simples records un gerro del segle XVI, un bust en bronze del rei Henry VIII, un Tiziano autèntic, una reproducció a escala de l'Abadia de Westminster i un joc de cafè comprat a Harrod's, la fràgil velleta cau exhausta sobre la cadira de l'escriptori del difunt bisbe Holymurder. Allà, en veu baixa i respirant amb dificultat, confessa a l'inspector Eckas que va ser ella qui va fer empassar al prelat les dotze pàgines del “Ocran-Sanabú”. “Ja n'estava farta; ja n'estava farta! Sempre em feia buscar en el diccionari les paraules que corresponien als encreuats de l'Osservatore Romano! Si no sabia fer encreuats que es dediqués a les Set Diferències Capitals, collons! A més ell era anglicà! Qué punyeta feia amb un diari catòlic!”

A l'inspector Eckas, pàlid com mai, només li queda una qüestió per aclarir: “Miss Poison, amb la seva constitució esquelètica, com s'ho va fer per a traslladar el cos de s'Eminència a la morgue?”. D'un cop de puny, Miss Poison redueix a astelles l'escriptori rococó del bisbe. L'inspector Eckas retira la pregunta i, per primer cop a la seva vida, decideix donar per bona la versió del forense: “Mort per indigestió, i anòxia aparent per mala il·luminació de la sala d'autòpsies”.

HARRY POTTER Y LA MADRE QUE LO PARIÓ

Títol original: Harry Potter and the mother who did not abort him
Autor: J. O. Rdalgar
Editorial: Salamandra
Any primera edició: 2006

Reflexionant sobre els seus darrers sis anys a Hogwarts, Minerva McGonagall arriba a la conclusió que, si no hagués estat per Harry Potter, segurament hauria arribat a tenir una jubilació tranquil·la. Sublevada per aquest pensament, cita a Hermione al seu despatx i li demana si no li faria res practicar qualsevol de les malediccions imperdonables sobre Harry Potter. Hermione contesta: "Voldrà dir 'amb' Harry Potter". McGonagall respon: "Vull dir 'sobre' Harry Potter". Hermione, després d'un primer moment de dubte, contesta: "Això val per a nota?". McGonagall respon: "A tu que et sembla, maca?". Hermione surt del despatx de la McGonagall cridant: "Harryyy! Yujuuu!". Alleugerida, com si s'hagués tret un gran pes de sobre, McGonagall se'n va a passejar al bosc prohibit i allà, a les profunditats del bosc, es troba amb Dolores Umbridge que està fent "tasca engrescadora" amb el centaure Firenze. Escandalitzada, McGonagall crida "Dolores!!". L'al·ludida respon: "Uy que va, bonita, para nada! Te sorprenderías!". Mentrestant, a Azkaban, Lucius Malfoy s'ha fet metxes i està encantat, malgrat que això suposa que ultimament un parell de dementors se l'estan mirant d'una manera una mica rara, cosa que l'inquieta. I tot això passa al mateix temps que surt a la llum un terrible i inesperat secret: en realitat el Senyor Tenebrós no és un senyor; és una senyora: es diu J. K. Rowling.