Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
S-Z |
Albert Sánchez Piñol:
Donald Sassoon:
Sam Savage:
Simon Sebag Montefiore:
Luis Sepúlveda & Mario Delgado Aparaín:
LOS PEORES CUENTOS DE LOS HERMANOS GRIM
Diane Setterfield:
Tom Sharpe:
Esther Tusquets:
Pablo Tusset:
Morris West:
Bob Woodward & Carl Bernstein:
TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE
Bob Woodward:
Títol original: Pallassos i monstres Repàs molt breu, molt ràpid i, malgrat la desgràcia, irònic, de les innecessàries trajectòries de mega-animals com Idi Amín Dadà (Uganda), Jean Bedel Bokassa (República Sudafricana), Joseph Desiré Mobutu (Congo), Ahmed Sekou Touré (Guinea Conakry), Haile Selassie (Etiòpia), Francisco Macias Nguema (Guinea Equatorial) i Teodoro Obiang Nguema (Guinea Equatorial). Personatges que l'autor pinta com a sanguinàriament ridículs, i no s'equivoca. Hitler no va ser únic.
Títol original: Mona Lisa El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre. Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat. També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci. I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment. A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil. I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.
Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife Firmin és una rata que neix al soterrani d'una llibreria. Aquesta és la seva autobiografia. O no. Més aviat, Firmin és una excusa que fa servir l'autor per a explicar-nos a nosaltres mateixos, si és que nosaltres (algú, qui sigui) podem ser explicats. Firmin en realitat està sol, com tots nosaltres; observa, aprèn, comet greus errors d'nterpretació que gairebé li costen la vida, explora, llegeix (i llegeix, i llegeix), conviu amb les seves limitacions, gaudeix enormement de les petites coses de la vida, estima, perd... Firmin es meravellós, però ningú no se n'adona, excepte el lector; Firmin som nosaltres.
Títol original: Stalin. The court of the Red Tsar Per a llegir aquest llibre es necessita temps (les notes referents al text principal ocupen aproximadament 100 pàgines; el llibre sencer té 854 pàgines) i una certa preparació física (no m'he atrevit a pesar-lo per si se m'espatllava la balança; després de llegir-lo no és aconsellable fer cap tasca manual sense haver passat abans per una oportuna rehabilitació fisioterapèutica). El missatge global és que si eres enemic de Stalin -el tsar roig és ell- no sobrevivies; si eres col·laborador seu, tampoc; si eres amic, tenies poques possibilitats; si Stalin no et coneixia, tampoc no et salvaves; si eres familiar, ho tenies molt malament. Amb Stalin només hi havia una possibilitat de sobreviure: essent Stalin. Aquest assaig presenta un entorn polític fet de borratxos, psicòpates -començant pel propi Stalin- covards, curts de gambals etc. I sobretot morts, piles i piles de morts, des dels fabricats industrialment (les famoses purgues), fins els més artesanals (sembla increïble la quantitat "d'accidents de transit" que hi havia en un país on gairebé no circulaven cotxes). Es podria suposar que el llibre l'ha escrit un anticomunista visceral, però malauradment sembla que no és això. Hom es pregunta com és possible que la Unió Soviètica sobrevisqués tants anys amb tot això. I més tenint en compte que després de Stalin va venir Jrushchov, un tipus que era més bast que una espardenya i que gairebé ens engega a tots fer punyetes amb la crisi dels missils cubans en temps de Kennedy.
Títol original: Los peores cuentos de los hermanos Grim Il·luminador intercanvi epistolar entre els mundialment desconeguts Professor Dr. Segismundo Ramiro von Klatsch i el Professor Dr. Orson C. Castellanos, sobre la vida i obra dels afortunadament ignorats germans Cain i Abel Grim. Les cartes van circulant entre les localitats ruralment cosmopolites de Tortitas (Patagònia) i Mosquitos (Uruguay), gairebé a costa de la vida dels propis carters. No es pot descriure, s'ha de llegir, incloses les notes a peu de pàgina.
Títol original: The thirteenth tale La primera edició, per Lumen, d'aquest llibre és d'abril de 2007; la vuitena edició és d'agost de 2007, 4 mesos després. I no se n'ha sentit a parlar. Algú que ens ho expliqui, si us plau. El llibre the web pròpia. La senyoreta Winter (Vida Winter) és una anciana provecta que ha esdevingut una de les més llegides i famoses escriptores britàniques, una mena d'icona nacional. A començament de la seva carrera va escriure un recull de contes que la va llençar a la fama. Es deia "Tretze contes de canvi i desesperació", que durant tota la vida es va conèixer popularment com "Els tretze contes"... tret que només n'hi havia dotze, de contes. On era el conte número tretze? Quina història explicava? Havia existit mai un conte número tretze? Aquest era un dels grans misteris que envoltava la vida de la senyoreta Winter. Ara, quan ja és septuagenària, la senyoreta Winter decideix que algú ha de saber la veritat, però no només la veritat del conte número tretze, sinó tota la veritat. L'escriptora contracta una biògrafa per a que transcrigui la seva vida, però sobretot per a que no es deixi enganyar per la seva font principal: ella mateixa. La senyoreta Winter no ha dit mai la veritat, i ara vol fer-ho, però després de mentir tant ja no sap com. És un llibre que pot atrapar a qui el llegeix. Pot abduir-lo. Algun dels comentaris que se n'han fet diuen que és gòtic. No és gòtic, o si més no a mi no m'ho sembla. Té algun punt gòtic, això sí, però bàsicament és intimista. Terriblement intimista. La història que aquí s'explica és una invenció però al mateix temps, i bàsicament, és una història personal, i com totes les històries personals que són veritat, semblen mentida. Però són veritat. "El conte número tretze" és tot un llibre.
Títol original: Wilt in nowhere Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.
Títol original: Habíamos ganado la guerra Aquest és un relat autobiogràfic de l'autora, que ja comença dient: "Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos [...] No es verdad [...] unos la habían perdido y otros la habían ganado [...] Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores" I és així. Punt. Com es va viure la postguerra des de la perspectiva de la burgesia benestant i "vencedora"?. Aquest llibre no és un tractat històric, ni té cap pretensió d'estudi erudit; de cap manera. Son els records d'una nena - adolescent - jove... que va néixer en un determinat lloc i moment sense que ningú li'n demanés l'opinió, com li va passar a vostè o a mi, i que va viure el que va viure des de la seva posició; posició que teòricament era privilegiada. El llibre passa molt bé, és interessant, sembla un bon retrat. Ara bé, com sempre, acabada la lectura cadascú treurà les seves pròpies conclusions i s'enfrontarà a les seves pròpies sensacions. Pel què a mi fa, el llibre m'ha agradat molt però no deixa de fer-me una certa ràbia. Al final, com era d'esperar, l'autora diu que en realitat ella també havia estat una vençuda, contradient les seves paraules inicials, i jo crec que no. Hi ha "vençuts" i vençuts, i Esther Tusquets, en tot cas, va ser una vençuda amb cometes. N'hi va haver molts més que ella que van ser vençuts del tot, sense comentes que valguin.
Títol original: En el nombre del cerdo De vegades la vida quotidiana t'obsequia amb acudits de mal gust, com el que m'ha fet amb aquest llibre, per exemple. Feia algunes setmanes que anava veient piles i piles d'exemplars d'aquest llibre a la gran superficie cultural corresponent; les piles estaven distribuïdes en "sector en castellà" i "sector en català". Finalment vaig picar i vaig comprar un exemplar en català: l'autor és català, bona part del llibre passa a la Catalunya profunda, havia llegit una altra cosa d'aquest senyor que m'havia agradat ("Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"), etc. Qui m'ho havia de dir... Quan vaig arribar a la pàgina 83 de l'edició en català ja no ho vaig resistir més; allò semblava traduït pel Patufet in person. Vaig pensar que o comprava l'edició original en castellà o em deixava d'històries i passava directament a una altra cosa. Vaig tornar a picar. Em vaig comprar l'edició en castellà. I aquí vaig descobrir que, si bé l'edició en castellà no et produïa infarts lingüístics, com l'altra, passava que el llibre tenia tanta gràcia com la música de fons del supermercat. Déu méu, quina cosa més... més... desubstanciada?... no sabria com dir-ho. Conclusions: o bé l'autor no és el mateix que va escriure aquella cosa del cruasán o bé millor que no provi de fer res més; l'autor (i l'editor) s'han endut gairebé 40 euros meus de la manera més tonta; el llibre forma part de la col·lecció "Ancora y Delfin", quan seria més propi que formés part de la col·lecció "Pez y Anzuelo": el Pez és el lector, i el Anzuelo és el "cruasán". Comprin-lo. Va bé per a encendre la barbacoa. Si no tenen barbacoa, molestin-se a demanar-la a algú; en casos com aquest, val la pena.
Títol original: The Navigator Hi ha llibres pels quals el temps no passa. Com més anys van acumulant, també van acumulant més matisos, més valors, més riquesa. No és el cas d'aquest. "El Navegante" s'ha fet vell. Va ser escrit en plena meitat dels anys setanta i se li nota. El marc és paradigmàtic: la típica situació d'illa deserta dels mars del sud on hi va a parar un grup de persones que han de deixar enrera "la civilització" i aprendre novament a viure com "els avantpassats" (francament: els avantpassats de qui?). En el seu moment va ser un llibre molt ben acollit, i fins i tot tenia el seu punt progressista, per allò del retorn a la natura i als "valors humans"però ara mateix no resisteix gaire ni una lleugera repassada. Els "homes" són "homes" i fabriquen barques amb troncs. Les "dones" son "dones" i fan unes catifes de palla molt mones, i els bisexuals són "especials" però, això sí, tothom els respecta l'excentricitat de ser-ho (aquest és un dels punts "progresistes" del llibre). Una cosa així com Pedro Picapiedra i Betty Mármol, a la Isla de Gilligan, amb un dino-perro que no té manies però sí que té preferències. En definitiva, llibre aprofitable per qui vulgui fer arqueologia dels anys setanta.
Títol original: All the President's men La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate. Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres. Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.
Títol original: The final days El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.
Títol original: The secret man Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".
Títol original: State of denial Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que viu a la Casa Blanca va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què encara no ha sabut sortir d'allà (a maig de 2007). La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca és realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser. Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que sigui idiota: és un megacregut fill de puta que es pensa, no només que és Déu, sinó que l'han d'adorar, i que tothom, tret d'ell, és incompetent; i encara ara (a maig de 2007) segueix essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush han intentat convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfaci (però com que és idiota, no se n'ha desfet). També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte. No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passa la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaeixi Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanen i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades. Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors"(ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no. Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir. I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?" Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes. Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.
|
S-Z |
LOS DÍAS FINALES
EL HOMBRE SECRETO
NEGAR LA EVIDENCIA