Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
S-Z |
J. D. Salinger:
Albert Sánchez Piñol:
Donald Sassoon:
Sam Savage:
Simon Sebag Montefiore:
Carles Schenner:
Luis Sepúlveda & Mario Delgado Aparaín:
LOS PEORES CUENTOS DE LOS HERMANOS GRIM
Miguel Serrano Larraz:
LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES
Diane Setterfield:
Tom Sharpe:
Pat Shipman:
MATA HARI Espía, víctima, mito
Ramon Solsona:
Alexander Stille:
Lytton Strachey:
Vikas Swarup:
Steve Toltz:
Marco Travaglio, Peter Gomez & Marco Lillo:
Jerónimo Tristante:
Esther Tusquets:
CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA
Pablo Tusset:
Francisco Veiga:
Morris West:
Bob Woodward & Carl Bernstein:
TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE
Bob Woodward:
Marguerite Yourcenar:
Títol original: The Catcher in the Rye La paraula "catcher" del títol original no té traducció en castellà -de vegades aquestes coses passen- i per tant el títol "El guardián entre el centeno", nom amb que és coneguda aquesta novel·la en la seva versió castellana des de gairebé sempre, és una diem-ne solució d'emergència que no acaba de funcionar. Holden, el protagonista de la història, no pretén guardar res; el fragment original i literal d'on l'autor va extraure el títol diu: "Anyway, I keep picturing all these little kids playing some game in this big field of rye and all. Thousands of little kids, and nobody's around - nobody big, I mean - except me. And I'm standing on the edge of some crazy cliff. What I have to do, I have to catch everybody if they start to go over the cliff - I mean if they're running and they don't look where they're going I have to come out from somewhere and catch them. That's all I do all day. I'd just be the catcher in the rye and all. I know it's crazy, but that's the only thing I'd really like to be." La traducció seria: "De tota manera, segueixo imaginant a tots aquests nens petits que juguen a algun joc en aquest gran camp de sègol i tot això. Milers de nens petits, i no hi ha ningú amb ells - ningú gran, vull dir -, excepte jo. I estic dret a la vora d'una mena de precipici enorme. El què he de fer és agafar (atrapar, deturar, "catch") tothom que comenci a anar cap al precipici. Vull dir que si corren i no miren per on van, he de sortir d'algun lloc i atrapar-los ("catch"). Això és el que faria tot el dia. Seria "qui agafa" entre el sègol ("be the catcher in the rye") i tot això. Sé que és una bogeria, però és l'única cosa que realment m'agradaria ser ". Però això és una metàfora. Què vol atrapar realment Holden? Qui és realment Holden? Holden Caulfield, tal com el descriu el senyor Salinger, és un adolescent de setze anys enormement desorientat. És una tempesta d'emocions. Odia, menysprea, valora, estima, analitza (tot i que fa com que menysprea a tothom que es dedica a analitzar), busca, no troba, no troba, no troba... Personalment penso que seria un gran error intentar d'entendre Holden. Seria matar-lo. A Holden "se l'ha de viure" tal com es mostra, tal com s'expressa. I parlant de l'expressió, aquest cop declaro la meva admiració per la traductora, Carmen Criado, al mateix temps que, aquest cop també, lamento enormement no saber prou anglès com per a llegir aquesta magnífica història en versió original; ha de ser molt difícil traduir una història com aquesta i a més intueixo que les traduccions van caducant amb el temps, per la contínua evolució del llenguatge col·loquial, i per tant s'han d'anar renovant. Renuncio, per tant, a donar la meva visió particular de Holden Caulfield. Seria traïr-lo i seria traïr la visió personal, única, de cadascun dels lectors que s'acostin a aquest llibre. Aquesta història és massa emocional com per a cometre el crim d'intentar diseccionar-la de la manera que sigui. Ni tan sols donaré la meva opinió sobre el fragment del llibre que he transcrit anteriorment, que la tinc, i no és precisament superficial. És una llàstima que en infinitat d'ocasions s'hagi convertit aquest llibre en objecte de "comentari de text"; les emocions no s'haurien de trivialitzar d'aquesta manera. Llibre aprofitable? Depèn de la sensibilitat personal de cadascú. Per a mí, evidentment que sí. Nota: Comin Thro' The Rye O, Jenny's a' weet, poor body, Traducció: Caminant entre el sègol Jenny es una pobra noia molla, Caminant entre el sègol, pobra noia, Si dues persones es troben Si dues persones es troben Si dues persones es troben
Títol original: Pallassos i monstres Repàs molt breu, molt ràpid i, malgrat la desgràcia, irònic, de les innecessàries trajectòries de mega-animals com Idi Amín Dadà (Uganda), Jean Bedel Bokassa (República Sudafricana), Joseph Desiré Mobutu (Congo), Ahmed Sekou Touré (Guinea Conakry), Haile Selassie (Etiòpia), Francisco Macias Nguema (Guinea Equatorial) i Teodoro Obiang Nguema (Guinea Equatorial). Personatges que l'autor pinta com a sanguinàriament ridículs, i no s'equivoca. Hitler no va ser únic.
Títol original: Mona Lisa El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre. Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat. També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci. I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment. A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil. I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.
Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife Firmin és una rata que neix al soterrani d'una llibreria. Aquesta és la seva autobiografia. O no. Més aviat, Firmin és una excusa que fa servir l'autor per a explicar-nos a nosaltres mateixos, si és que nosaltres (algú, qui sigui) podem ser explicats. Firmin en realitat està sol, com tots nosaltres; observa, aprèn, comet greus errors d'nterpretació que gairebé li costen la vida, explora, llegeix (i llegeix, i llegeix), conviu amb les seves limitacions, gaudeix enormement de les petites coses de la vida, estima, perd... Firmin es meravellós, però ningú no se n'adona, excepte el lector; Firmin som nosaltres.
Títol original: Stalin. The court of the Red Tsar Per a llegir aquest llibre es necessita temps (les notes referents al text principal ocupen aproximadament 100 pàgines; el llibre sencer té 854 pàgines) i una certa preparació física (no m'he atrevit a pesar-lo per si se m'espatllava la balança; després de llegir-lo no és aconsellable fer cap tasca manual sense haver passat abans per una oportuna rehabilitació fisioterapèutica). El missatge global és que si eres enemic de Stalin -el tsar roig és ell- no sobrevivies; si eres col·laborador seu, tampoc; si eres amic, tenies poques possibilitats; si Stalin no et coneixia, tampoc no et salvaves; si eres familiar, ho tenies molt malament. Amb Stalin només hi havia una possibilitat de sobreviure: essent Stalin. Aquest assaig presenta un entorn polític fet de borratxos, psicòpates -començant pel propi Stalin- covards, curts de gambals etc. I sobretot morts, piles i piles de morts, des dels fabricats industrialment (les famoses purgues), fins els més artesanals (sembla increïble la quantitat "d'accidents de transit" que hi havia en un país on gairebé no circulaven cotxes). Es podria suposar que el llibre l'ha escrit un anticomunista visceral, però malauradment sembla que no és això. Hom es pregunta com és possible que la Unió Soviètica sobrevisqués tants anys amb tot això. I més tenint en compte que després de Stalin va venir Jrushchov, un tipus que era més bast que una espardenya i que gairebé ens engega a tots fer punyetes amb la crisi dels missils cubans en temps de Kennedy.
Títol original: Los crímenes del NO-DO Aqesta vegada, ho confesso, abans de començar a escriure la ressenya sobre aquest llibre, se m'ha acudit mirar què n'havien dit prèviament d'altres persones. Després de fer-ho em temo que seré una veu discrepant. El llibre ha rebut elogis -normalets, sense llençar les campanes al vol tampoc- i fins i tot algú ha escrit que era un bon llibre per a qui estigués interessat en saber com eren els anys foscos del franquisme. Doncs em sembla que més aviat no; és una opinió personal, naturalment. "Los crímenes del NO-DO" explica la història d'uns inspectors de la Brigada de Investigación Criminal de la policia franquista que entre els anys 1956 i 1957 investiguen -un d'ells a Madrid- una sospitosa "epidèmia" de suïcidis i -l'altre inspector des de Barcelona- uns fets relacionats amb els disturbis universitaris i la vaga de tramvies de l'època (aquests dos últims fets, autèntics). No dubto que l'autor s'hagi més o menys documentat sobre el moment històric que ha provat de recrear. Està clar que sap que hi havia un senyor que es deia Agustín Muñoz Grandes, o un altre que es deia Juan Bautista Sánchez González, o un troglodita que es deia Felipe Acedo Colunga, o que existia una cosa que es deia Falange Española i que també estava plena de troglodites; fins i tot s'ha mirat més d'un NO-DO, cosa que vol dir que és un dels escassos mortals -en vies d'extinció- que encara saben què és el NO-DO. Però una cosa és tenir totes aquestes eines a l'abast i una altra molt diferent saber-les usar d'una manera creïble. Perquè el que falla en aquest llibre (sempre segons la meva del tot subjectiva opinió) és justament la credibilitat. L'inspector que treballa a Barcelona és del tot inversemblant. No només no hauria durat ni cinc minuts a la Brigada d'Investigació Criminal sinó que ni tan sols hauria tingut cap possibilitat d'arribar-hi; troglodites com Acedo Colunga se n'haurien encarregat, que això sí que ho sabien fer molt bé. L'inspector de Madrid potser sí que hauria durat cinc minuts en el seu lloc de treball... però set, no. Pel que fa a la conspiració que hi surt a la trama, és tan delirant i barroera que fins i tot el general Franco -que no destacava precisament pel seu sentit de l'humor- se n'hagués mort de riure. Carmen Polo no; era més estirada que un pal d'escombra aquella dona. I pel que fa al final... bé... com a llarguíssima escena de trets de pel·lícula americana de sèrie B en blanc i negre podria passar. Com a fragment de novel·la escrita ja és més indigest. I com a fragment creible dins del context del marc històric, se sosté més aviat poc. Pot ser un llibre aprofitable en cas d'avorriment majúscul i en absència d'altres alternatives.
Títol original: Los peores cuentos de los hermanos Grim Il·luminador intercanvi epistolar entre els mundialment desconeguts Professor Dr. Segismundo Ramiro von Klatsch i el Professor Dr. Orson C. Castellanos, sobre la vida i obra dels afortunadament ignorats germans Cain i Abel Grim. Les cartes van circulant entre les localitats ruralment cosmopolites de Tortitas (Patagònia) i Mosquitos (Uruguay), gairebé a costa de la vida dels propis carters. No es pot descriure, s'ha de llegir, incloses les notes a peu de pàgina.
Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat. L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet). Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda. Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis. El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia.
Títol original: The thirteenth tale La primera edició, per Lumen, d'aquest llibre és d'abril de 2007; la vuitena edició és d'agost de 2007, 4 mesos després. I no se n'ha sentit a parlar. Algú que ens ho expliqui, si us plau. El llibre the web pròpia. La senyoreta Winter (Vida Winter) és una anciana provecta que ha esdevingut una de les més llegides i famoses escriptores britàniques, una mena d'icona nacional. A començament de la seva carrera va escriure un recull de contes que la va llençar a la fama. Es deia "Tretze contes de canvi i desesperació", que durant tota la vida es va conèixer popularment com "Els tretze contes"... tret que només n'hi havia dotze, de contes. On era el conte número tretze? Quina història explicava? Havia existit mai un conte número tretze? Aquest era un dels grans misteris que envoltava la vida de la senyoreta Winter. Ara, quan ja és septuagenària, la senyoreta Winter decideix que algú ha de saber la veritat, però no només la veritat del conte número tretze, sinó tota la veritat. L'escriptora contracta una biògrafa per a que transcrigui la seva vida, però sobretot per a que no es deixi enganyar per la seva font principal: ella mateixa. La senyoreta Winter no ha dit mai la veritat, i ara vol fer-ho, però després de mentir tant ja no sap com. És un llibre que pot atrapar a qui el llegeix. Pot abduir-lo. Algun dels comentaris que se n'han fet diuen que és gòtic. No és gòtic, o si més no a mi no m'ho sembla. Té algun punt gòtic, això sí, però bàsicament és intimista. Terriblement intimista. La història que aquí s'explica és una invenció però al mateix temps, i bàsicament, és una història personal, i com totes les històries personals que són veritat, semblen mentida. Però són veritat. "El conte número tretze" és tot un llibre.
Títol original: Wilt in nowhere Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.
Títol original: The Gropes "Los Grope" vol ser la història d'una dinastia matriarcal fundada fa molts segles per una dona que va segrestar un viquing danès conqueridor que es marejava com una sopa cada cop que pujava al seu vaixell. El plantejament inicial, doncs, és francament atractiu i en la línia de les inimitables novel·les de Tom Sharpe, només que aquest cop la cosa es queda en això, en plantejament inicial. No hi ha la força de personatges com Wilt, o de llocs com "Jacarandá Park" i tot el seu entorn sudafricà, o d'expressions inoblidables com aquella de "el Ming! el Ming!". Aquest llibre no passa de ser una lleugera ombra de tot això. Potser s'explica per la dedicatòria: Sharpe dedica el llibre a quatre metges que, segons diu, li van salvar la vida l'any 2006; per tant, més que un llibre, és un agraïment, i un agraïment fet a persones molt concretes. És a dir, no és un producte del conegut geni de Tom Sharpe. Fins i tot el final és estrany, com si el senyor Sharpe hagués dit "fins aqui arribo; no tinc ganes d'escriure més", i punt. Consell doncs: si volen conèixer l'autèntic Tom Sharpe no comencin per aquest llibre; comencin, per ordre, per les seves històries anteriors.
Títol original: Femme Fatale: A Biography of Mata Hari Com tots els serveis secrets del món, els serveis secrets francesos sempre han fet gala d'una manca d'escrúpols incommensurable. En aquest sentit estan perfectament a l'alçada de la CIA, el Mossad o el reconvertit KGB. Ara bé, és possible que els serveis secrets francesos guanyin als seus benemèrits col·legues internacionals en immoralitat i en estupidesa. Potser els serveis secrets vaticans siguin més immorals que els francesos (consultin la bibliografia sobre el tema, no té desperdici), però ni de lluny són tan estúpids. Perquè s'ha de ser molt estúpid per a ficar la pota periòdicament de manera clamorosa, negar-se a rectificar per tal del salvaguardar la imatge i al cap i a la fi ser incapaç de mantenir-ho tot plegat ocult. Com s'entén que uns serveis secrets siguin incapaços de mantenir en secret les seves pròpies animalades? Vegem tres exemples:
Primer exemple: el cas Dreyfuss. A finals del segle XIX Alfred Dreyfuss, un capità de l'exèrcit francès és acusat de lliurar documents secrets a Alemanya. Se'l jutja per un tribunal militar i se'l condemna a cadena perpètua a l'Illa del Diable. És a dir, aquí s'hi van ajuntar els serveis secrets i l'estament militar. D'això se'n diu "intel·ligència militar", potser l'oxímoron més escandalós que pugui existir en qualsevol idioma. Doncs bé, el senyor Dreyfuss no era culpable de l'acusació, i els acusadors, que no van trigar gaire a saber-ho, es van negar a reconèixer-ho. Va caldre fins i tot un manifest de l'escriptor Émile Zola ("J'accuse") per a forçar una revisió del cas que no va acabar de posar les coses al seu lloc (és un dir) fins dotze anys després de feta l'acusació original.
Segon exemple: el cas Rainbow Warrior. L'any 1985 el Rainbow Warrior, famós vaixell insígnia de l'organització ecologista Greenpeace, és enfonsat de manera misteriosa. El misteri, però, no va durar ni un mes. Qui va enfonsar el Raibow Warrior? La Direcció General de Seguretat Exterior de França, és a dir, els serveis secrets francesos, perquè Greenpeace, amb les seves florals reivindicacions, ja feia temps que els tocava massa els nassos. Durant l'escàs temps que va passar des de l'atemptat fins que es va descobrir l'autoria real de la cosa, el govern francès va insistir en mantenir dues divertidíssimes explicacions: que l'atemptat havia estat obra de terroristes de Nova Zelanda i que ell no hi tenia res a veure en absolut. Nova Zelanda va caure en un profund estat de consternació: allà no en tenien ni idea de l'existència de terroristes autòctons. D'altra banda, Fernando Pereira, un fotògraf de 36 anys, va morir com a conseqüència de la "brillant" operació. I és que França, en definitiva, gaire ecologista no ho ha estat mai, sinó que ho preguntin a l'ex-fauna i l'ex-flora de l'atoló de Mururoa, a la Polinèsia, on durant el segle XX el govern francès va fer 41 proves nuclears atmosfèriques i 131 de subterrànies. És cert que l'any 1985 no existia internet com el coneixem ara, però sí que existia la televisió (i ja era en color!). És per això que el fiasco va trigar gairebé un mes en descobrir-se; si hagués existit internet segurament s'hagués descobert en dos dies, tirant llarg. El cas però és que el serveis secrets francesos no estaven preparats ni per a la "velocitat" informativa de la televisió.
I tercer exemple: el cas Mata Hari. Margaretha Zelle, de nom artístic Mata Hari, va ser una dona que va tenir una vida francament exòtica, en comparació amb els usos i costums de la seva època. Va néixer a Holanda l'any 1876 i ja de petita se la veia especialment espavilada. Li encantaven la invenció i la fantasia de tal manera que es podria dir que sempre va viure en un món paral·lel, pràcticament desconnectat de la realitat que percebia la resta dels habitatns del planeta. Per a posar un exemple, sembla ser que veia la Primera Guerra Mundial com una cosa que li passava als altres, no a ella. Li encantaven els homes, i si anaven uniformats encara més. En conclusió, la llista dels seus amants es podia confondre fàcilment amb la guia telefònica. De fet, tenint en compte quan va néixer, és gairebé segur que en algun moment donat el nombre dels seus amants superava literalment a la d'abonats de la guia telefònica de l'època. Doncs bé, els començaments de la senyora Zelle van ser inusuals i gens fàcils. Es va casar amb un militar (naturalment, per allò de l'uniforme) molt més gran que ella i a qui va conèixer per correspondència. La cosa no va funcionar. Ell era allò que ara en diriem (aleshores, no) un maltractador. Un dels seus fills va morir, no se sap si de sífilis transmesa pels pares o enverinat per un servent (ara en diem "treballador domèstic"). Va passar una temporada arruïnada i sola, es va dedicar a la prostitució per a obtenir ingressos d'alguna banda i finalment es va reconvertir en ballarina exòtica amb uns orígens completament inventats. El cas és que la senyora Zelle, amb el seu nou nom de Mata Hari i les seves habilitats artístiques, eròtiques, sensuals i fantasioses, va deixar a mitja Europa sense respiració; es va convertir en el paradigma de la dona temptadora i desitjable. Tal cosa a finals del segle XIX i començaments del XX era molt perillosa. Era frontalment incompatible amb la moralitat de l'època. El cas és que un funcionari dels serveis secrets francesos la va voler captar per a que fes d'espia a favor de França. Bé, això és el que ell li va dir. En realitat aquell individu no podia suportar la "immoralitat" de Mata Hari (deixem-ho així, no entrem en interpretacions psicoanalítiques) i havia arribat a la conclusió de que aquella Jezabel era, sens dubte, espia d'Alemanya en plena Gran Guerra; una dona tan indecent no podia ser altra cosa. I va conspirar per a deixar-la en evidència. Mata Hari, ni havia estat mai espia de ningú ni tenia cap intenció de ser-ho, però un cop més es trobava en una situació econòmica nefasta gràcies al seu particular modus vivendi que consistia en envoltar-se de luxes i després adonar-se que no podia fer front a les factures ni per casualitat. Per tant, va acceptar l'oferta del funcionari dels serveis secrets, es a dir, va caure de ple en el parany. Mata Hari com a espia era un complet desastre; era molt pitjor que Maxwell Smart, el "superagent 86" inventat per Mel Brooks per a la televisió dels any seixanta. Però això no va deturar al funcionari dels serveis secrets ni a un homònim militar seu. Novament la "intel·ligència militar" es va posar en marxa i no va parar fins que Mata Hari va ser acusada de ser espia alemanya, jutjada, sentenciada i executada. Una part de les proves que es van utilitzar per a condemnar Mata Hari no se sostenia en absolut, i l'altra part era inventada. Això ha estat investigat i reconegut amb posterioritat (no pas pels serveis secrets francesos, que han preferit callar). He de confessar que a servidor de vostès, conforme anava llegint el llibre de la senyora Shipman, li era una mica difícil de creure el què allà s'hi deia. En uns quants moments vaig arribar a pensar que l'autora era, en definitiva, una fan de Mata Hari i el que pretenia era dignificar-la i reivindicar-la. Però tornem a allò d'internet; internet -el millor invent des de la imprempta- m'ha permès consultar diverses fonts no connectades amb aquesta autora i gens sospitoses de ser fans de Mata Hari; doncs bé, la conclusió general ve a ser la mateixa: mai hi va haver cap evidència de que Mata Hari fos espia d'Alemanya i actualment una paròdia de judici com la que li van fer seria pràcticament impossible, si més no a França. És a dir, allò del mite de Mata Hari devoradora d'homes i pèrfida espia sense escrúpols és un invent dels serveis secrets francesos que encara ara molta gent es creu (jo mateix, fins fa quatre dies). Cert que Pat Shipman és un pèl colorista quan explica la vida de Mata Hari però el cas és que sembla ser que el que diu és bàsicament cert. Mata Hari no era una santa, per descomptat, però tampoc era un monstre: simplement va tenir la mala idea de voler viure com una dona lliure en una època en que això era penat per la llei i per l'opinió pública. Llibre aprofitable, si més no perquè ens fa una mica menys ignorants. Per cert, quan ens explicaran qui va assassinar realment a Kennedy? Ja sé que no hi té res a veure amb el tema... o sí?. Perquè de fet aquest també és un afer amb el què ens estan prenent el pèl des de 1963.
Títol original: DG Any 1995, en ple regnat de Jordi Pujol I (o El Gran Barrufet, si ho prefereixen). Maruja Ruiz és una senyora de la neteja que viu al Mas Rampinyo (província de Montcada i Reixac, autèntic), amb el seu marit Dego (Degollado López). Per circumstàncies absolutament accidentals, Maruja cau enmig d'una d'aquelles baralles típiques entre el PSC i Convergència-i-Unió de "a veure qui la té més llarga". En aquell moment Convergència la tenia més llarga (el PSC i Unió, no), i Maruja Ruiz acaba nomenada, gairebé sense saber com, Directora General (DG) de Felicitats Diverses, càrrec que s'enquadra dins de l'organigrama de la Conselleria de Felicitat Social. En base a això l'autor construeix una sàtira impagable del funcionament (?) mesquinet -no arriba ni a mesquí- de la Catalunya sociopolítica de l'època. No se'n salva ningú: ni la Convergència montserratina i joseppladiana que governava (??), ni l'oposició (???) desnortada del PSC, ni els sindicats de defensa (????) dels treballadors, ni res de res. La foto que presenta el llibre és verídica, per molt caricaturesca que sembli, i aquesta veracitat no ha estat desmentida pel pas del temps, sinó tot el contrari, que ja és mèrit. Llibre francament aprofitable pels que patim dia a dia una classe sociopolítica nostrada que faria millor dedicant-se a la cura botànica de les plantes de plàstic.
Títol original: The Sack of Rome Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 1994 podia tenir una explicació. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2001, es feia difícilment explicable. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2008 ja sembla directament paranormal. O no. Per a una immensa legió de mortals sempre ha estat molt difícil entendre com és que l'electorat italià va ensopegar, no dues, sino tres vegades amb la mateixa pedra, i més tenint en compte que aquesta pedra era un roc enormement evident, si més no vist des de fora. Doncs bé, aquest llibre aporta una mica de llum sobre la qüestió. No és que després de llegir-lo s'entengui tot perfectament, però sí que la cosa ja no queda tan inexplicable com havia semblat fins ara. La història, resumidíssima, seria més o menys així: Immediatament després de la Segona Guerra Mundial la República Italiana va començar a ser gestionada per la Democràcia Cristiana. El primer cap de govern de la nova època, Alcide de Gasperi, era un senyor de missa diària però amb una certa honestedat política per molt mediatitzat pel Vaticà que estigués. A partir d'aquí el panorama polític italià es va anar deteriorant, és a dir, després de De Gasperi, el caos, d'una manera lenta però constant. La Democràcia Cristiana va seguir en el poder, però podrint tot el que tocava. La corrupció política es va anar convertint en una mena de signe identitari nacional, de tal manera que els propis ciutadans van acabar trobant-la "normal" i van anar trobant vies per a adaptar-s'hi, ja que es veia impossible eliminar-la. L'any 1983 el diem-ne socialista Bettino Craxi va aconseguir arraconar la Democràcia Cristiana i va esdevenir Primer Ministre. És a dir, que la corrupció va seguir essent la mateixa, però gestionada per altres mans. Paral·lelament a tot això, l'any 1952 la Democràcia Cristiana es va inventar la RAI televisió. La RAI televisió constava d'un sol canal, en rigorós blanc i negre, naturalment, amb informatius mediatitzats, pel·lícules astracanoses i capellans per totes bandes. Això sí, sense publicitat. A mesura que la Democràcia Cristiana va anar necessitant suports polítics d'altres colors per a intentar mantenir-se en el poder, va procedir a inventarse RAI-2 i RAI-3. El tracte era el següent: la Democràcia Cristiana es quedava amb RAI-1, li cedia RAI-2 als diem-ne socialdemòcrates pels serveis prestats, i li passava el control de RAI-3 al Partit Comunista per idèntics motius. I el poble seguia provant de sobreviure com podia a la corrupció democristiana / socialdemòcrata / comunista i avorrint-se sobiranament amb una televisió capellanístico-pamfletària que per no tenir, no tenia ni anuncis. Futbol tampoc, perquè si la RAI televisava el futbol "la gent no aniria als estadis" (autèntic, no es broma). Fins que a començaments dels anys noranta... TA-TXÀÀÀN!: apareix un individu anomenat Silvio Berlusconi! (aplaudiments, aplaudiments...). El tal Silvio va fer exactament el que feia la pràctica totalitat dels seus conciutadans: aprofitar-se de la millor manera possible de la corrupció imperant; i va començar... per on? Pel totxo, és clar! Així doncs, amb l'especulació immobiliària va fer la primera pela (o millor dit, la primera lira). Però molt aviat Silvio, que no tenia un pel d'estúpid, es va adonar que això de la televisió tenia futur, sobretot en un país en què la televisió era espantosament infumable, i aleshores, saltant-se a la torera totes les lleis audiovisuals hagudes i per haver (a més d'un suborn per aquí... i un favor per allà...), va posar en marxa el primer canal privat (i il·legal) de televisió d'Itàlia. I com que el noi era molt espavilat va canviar els telecapellans i els camarades proletaris habituals de la RAI 1, 2 i 3, per les senyores despilotades de Telecinco (les mama-chichos, recorden?). I Itàlia tota va caure rendida a Berlusconi. Amén. De com el diem-ne senyor Berlusconi va passar de "madame" primigènia de les mama-chichos a controlar tota la televisió (inclosa la RAI-1-2-3), la pràctica totalitat de la premsa, els grups editorials (des de Mondadori fins el llibreter de la cantonada), els telèfons i el proveïment a internet... de tot això tracta aquest llibre. Naturalment, d'aquí a controlar l'opinió pública hi havia un pas, i Silvio el va fer. I a més es va carregar el Parlament (Las Cortes Españolas del general Franco eran més plurals que el Parlament de Berlusconi, i amb això ja està tot dit) i la Judicatura (anar a judici a Itàlia contra Silvio Berlusconi s'ha convertit en un esport de risc gairebé suïcida i de tot punt idiota). Deixant de banda el Codi Penal, aquest és el llibre amb més delictes per paràgraf quadrat que s'ha publicat mai, i amb un responsable últim únic, l'amic Silvio, que aconsegueix deixar a Al Capone a l'alçada d'una ursulina sedada. A més, Silvio, un mentider compulsiu amb deliris més que messiànics, és creu tot el que s'inventa, paranoies incloses (segons ell, el persegueixen per totes bandes, fins i tot els comunistes, tot i que fa temps que no n'hi ha de comunistes). El seu lema: el què és bo per a Berlusconi, és bo per a Itàlia, i el què es bo per a Itàlia és bo per al Món. Apliquin la propietat transitiva i a veure que els surt. En fi, que el que es llegeix en aquest llibre és indignant, però no es pot negar que és molt il·lustratiu i aprofitable. Bon profit, si tenen prou estómac.
Títol original: Queen Victoria L'autor d'aquest llibre tenia 21 anys quan va morir la reina Victoria, i el propi llibre va ser publicat 20 anys després de la mort de la bona senyora. Es tracta doncs d'una crònica històrica de primera mà. La majoria de nosaltres tenim una imatge molt determinada de la reina Victòria: una iaia immensa amb cara de general de brigada, amb el cap cobert per una contundent mantellina amb un remat indescriptible, i vestida de negre rigorós. És a dir, això:
Però aquesta iaia, per increïble que sembli, també va ser nena, i adolescent, i jove; això sí, una nena, adolescent i jove molt peculiar que es va casar amb un senyor molt peculiar i que va viure envoltada de personatges tant o més peculiars que tots dos junts. Doncs bé, tot això ens ve explicat aquí per un contemporani seu, el senyor Strachey, que tot i que no era precisament victorià fa una biografia de la reina meritòriament respectuosa descrivint de manera molt didàctica les virtuts i els defectes de la persona, més que no pas de la monarca. Llegint aquest llibre hom es pregunta (amb perplexitat encara més acusada del que és habitual) com va ser possible que la Gran Bretanya construïs un imperi com el que tenia sense despentinar-se ni una mica. És clar que si hi pensem, la resposta és fàcil: despentinant als altres. Un llibre francament aprofitable.
Títol original: Six Suspects Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa. Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota. Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra. Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta. "Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable.
Títol original: A fraction of the whole He descobert que no tinc sentit de l'humor. Cap ni un. A l'instant d'acabar el llibre m'he quedat una estona sense saber què fer ni què dir. He llegit les frases de propaganda (tipus "La crítica diu...") que l'editor ha insertat a la sobrecoberta. No m'ha quadrat res. He anat a internet. He buscat comentaris del llibre en tres idiomes (català, castellà i anglès). Tampoc no m'ha quadrat res. Gairebé indefectiblement tots els comentaris que he vist parlaven de "històrià enginyosament irònica", "còmicament divertida" -cita textual- o "esbojarradament hilarant". En conclusió: o bé jo no tinc cap sentit de l'humor, com ja he dit abans, o bé l'índex d'analfabetisme entre els col·lectius d'editors, crítics i opinadors literaris d'aquest planeta és escandalosament alarmant. "Una parte del todo" no fa cap gràcia. És una de les històries més terribles que hagi arribat a llegir. I és una història magnífica. Jasper escriu la seva biografia, fins ara curta però molt intensa, des d'una presó. No sabem per què Jasper és a la presó, ho descobrim al final del llibre, però en el moment de descobrir-ho hom està ja tan estupefacte que el detall penitenciari no té cap importància. La biografia de Jasper no es pot comprendre sense conèixer la del seu pare, la del seu oncle i, en part, la dels seus avis. Això és el llibre. Jasper és només "una part del tot". És una història que parla de "nimietats" com l'amor pervers (entengui's 'amor' en el sentit més ampli), la potència destructora de les societats que es pretenen més civilitzades (una societat pot ser un monstre sense cap, i moltes vegades ho és), les filosofies vitals, l'absurd de les filosofies vitals, la mort (del dret i del revés), la il·lusòria independència de l'individu, la lluita inútil contra la dependència de l'individu, l'odi com a part essencial de l'amor i viceversa... és a dir, un munt de dimensions humanes fonamentals que l'autor tracta sense anestèsia i de tal manera que jo he estat completament incapaç de veure-hi el costat divertit, i molt menys hilarant. Amb molta generositat puc concedir "un cert sentit irònic", però res més. "Una parte del todo" és un gran llibre, una història magnífica -com ja he dit abans i en la meva particular opinió, naturalment-, però no només ho és pel contingut, sinó també, i d'una manera especial, pel llenguatge, un llenguatge directe, sense cap ambigüitat, amb molta força, que atrapa, que toca la fibra. Desconec com és la versió original en anglès, però aquesta vegada la traductora, Magdalena Palmer, ha fet una feina digníssima; per una vegada aquesta web no demana el retorn de la Inquisició per al col·lectiu de traductors i agraeix sincerament a la senyora Palmer la seva feina. Llibre aprofitable? Sí, però si us plau no el llegeixin al metro, es mereix un entorn més íntim. Ah, i si li troben la dimensió hilarant, també si us plau facin-m'ho saber. Aquesta incapacitat meva per a interpretar el sentit de l'humor m'ha deixat francament preocupat.
Títol original: Papi. Uno scandalo politico Seria un gran error dir que Silvio Berlusconi és polifacètic. Només té dues facetes: la delinqüent i la repugnant. Comença a haver-hi ja (a desembre de 2010, data d'aquest comentari) un consistent fons editorial que il·lustra sobre la qüestió, fàcilment accessible per a tothom que no visqui a Itàlia. A Itàlia els mitjans audiovisuals i editorials no són lliures: són de Silvio. José Saramago, en un article titulat "La cosa Berlusconi" i publicat l'any 2009 va dir d'ell: "Una cosa perillosament semblant a un ésser humà, una cosa que munta festes, organitza orgies y mana en un país que es diu Italia. Aquesta cosa, aquesta malaltia, aquest virus, amenaça amb ser la causa de la mort moral del país de Verdi si un vòmit profund no aconsegueix arrancar-lo de la consciència dels italians abans que el verí acabi rosegant les venes y trossejant el cor d'una de las més riques cultures europees". I aquell dia Saramago no estava especialment alterat. De la faceta delinqüent del personatge ja en parla un llibre resenyat aquí mateix, "El saqueo de Roma", del senyor Alexander Stille. I per a la faceta repugnant tenim el volum comentat en aquesta entrada, "Papi. Uno scandalo politico" (en la versió original del títol; si l'infern existeix espero que tingui un departament especial per als nans mentals que es dediquen a canviar els títols originals dels llibres) L'abril de l'any 2009 l'amic Silvio, propietari i Primer Ministre (per aquest ordre) d'Itàlia, es va presentar "per sorpresa" a la festa del 18 aniversari d'una pseudoadolescent arrabalera de nom Noemi. Segons la tal Noemi, Berlusconi, a qui ella anomenava "papi", havia estat com un segon pare per a ella "perquè pràcticament l'havia pujat". Entre això i la veritat hi ha tanta semblança com entre el propi Berlusconi i la democràcia. De fet, el papà real de la nena (el que sí que l'havia pujat, i sense gaire èxit pel que sembla), havia utilitzat el convit de la seva descerebradeta per a obtenir favors polítics del Gran Silvio, i el Gran Silvio s'hi va prestar. Per cert, que un dels regals que aquesta "afillada" friqui esperava era, a escollir (o no), una feina de nena mona a Mediaset, o a la RAI, o una acta de diputada al congrés italià (no m'ho invento; no hauria estat el primer cas, hi ha unes quantes mamachichos en el parlament italià) Aquesta història, per allò del "papi", és la que dóna orígen al títol del llibre, però no és ni l'única i ni molt menys la més escandalosa. "Papi. Uno scandalo politico" és el retrat d'un vell sàtir i babós que sense cap mena de problema moral es fa organitzar festes, previ casting rigorós de les odalisques, a càrrec de l'Estat -transport aeri inclòs- per a la seva pròpia diversió i la dels seus finíssims amics. Però no només això: Berlusconi, a més de ser el primer propietari dels media del país, de la televisió pública, del Parlament i d'altres nimietats semblants, també és la Primera Madame d'Itàlia. Unes quantes d'aquestes festes on l'harem és l'eix central han estat organitzades per Silvio per a obsequiar amb un punt d'alegria les "grises i desgraciades existències" d'uns quants magnats i polítics d'alta volada nacionals i estrangers. I és que ja se sap, quan homes de negocis i polítics van ben servits, signen pactes i contractes amb més desimboltura. És clar que tot això pot comportar conseqüencies una mica molestes i poc desitjades, com per exemple, convertir al Primer Ministre d'Itàlia en el personatge més vulnerable al xantatge del país, cosa que possibilita, en segons quines circumstàncies, tenir-lo ben agafat per determinades parts que mareja imaginar, amb les conseqüències pertinents per a la seguretat de l'Estat. I és que, dut per la seva patològica necessitat de fer-se veure, Silvio ha ignorat completament en més d'una ocasió les més bàsiques normes de seguretat i sentit comú. Pel que fa a Silvio, ser hàbil i ser imbècil no és en absolut incompatible. Llibre força entretingut i il·lustratiu. Això sí, tinguin un estomacal a mà.
Títol original: 1969 Murcia, nadal de 1968: una dona, complint inexorablement la llei de la gravetat universal, fa la trajectòria des de dalt de tot del campanar de la catedral fins a terra. És el seu primer vol sense motor i també serà l'últim. D'altra banda, a comissaria, el poli de guàrdia rep l'avís de tan singular succés (a Múrcia la gent no vola així com així) i es presenta al lloc dels fets. Així comença la trama d'aquesta novel·la d'aires rancis. Dic això dels aires rancis perquè l'autor, de passada que explica la història negra pertinent, prova de pintar l'ambient del què era l'Espanya patètica de finals dels anys seixanta, la del "desarrollismo" i tot això, i si hi ha un adjectiu que li escaigui a Espanya en aquella època, apart de "patètica", és "rància". La galeria de personatges és arquetípica: el governador civil "y jefe provincial del Movimiento", el cap de la brigada político social, la pensió tipus "13, rue del Percebe", els "americanos", la falangista de la Sección Femenina i, encara que només siguin esmentats de passada, els tecnòcrates de l'Opus Dei, el Ministro de Información y Turismo (Don Manuel Fraga Iribarne, of course), Doña Pilar Primo de Rivera i el propi Caudillo. La trama és entretinguda; llàstima que el llenguatge emprat recordi el de les pel·lícules de Juan de Orduña o José Antonio Nieves Conde, i que hom s'imagini perfectament a Concha Velasco fent el paper de la falangista; llàstima també que el final sigui directament tonto. Llibre entretingut, com dic (excepte el famèlic final), però no imprescindible.
Títol original: Habíamos ganado la guerra Aquest és un relat autobiogràfic de l'autora, que ja comença dient: "Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos [...] No es verdad [...] unos la habían perdido y otros la habían ganado [...] Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores" I és així. Punt. Com es va viure la postguerra des de la perspectiva de la burgesia benestant i "vencedora"?. Aquest llibre no és un tractat històric, ni té cap pretensió d'estudi erudit; de cap manera. Son els records d'una nena - adolescent - jove... que va néixer en un determinat lloc i moment sense que ningú li'n demanés l'opinió, com li va passar a vostè o a mi, i que va viure el que va viure des de la seva posició; posició que teòricament era privilegiada. El llibre passa molt bé, és interessant, sembla un bon retrat. Ara bé, com sempre, acabada la lectura cadascú treurà les seves pròpies conclusions i s'enfrontarà a les seves pròpies sensacions. Pel què a mi fa, el llibre m'ha agradat molt però no deixa de fer-me una certa ràbia. Al final, com era d'esperar, l'autora diu que en realitat ella també havia estat una vençuda, contradient les seves paraules inicials, i jo crec que no. Hi ha "vençuts" i vençuts, i Esther Tusquets, en tot cas, va ser una vençuda amb cometes. N'hi va haver molts més que ella que van ser vençuts del tot, sense cometes que valguin.
Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico". Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal. Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.
Títol original: En el nombre del cerdo De vegades la vida quotidiana t'obsequia amb acudits de mal gust, com el que m'ha fet amb aquest llibre, per exemple. Feia algunes setmanes que anava veient piles i piles d'exemplars d'aquest llibre a la gran superficie cultural corresponent; les piles estaven distribuïdes en "sector en castellà" i "sector en català". Finalment vaig picar i vaig comprar un exemplar en català: l'autor és català, bona part del llibre passa a la Catalunya profunda, havia llegit una altra cosa d'aquest senyor que m'havia agradat ("Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"), etc. Qui m'ho havia de dir... Quan vaig arribar a la pàgina 83 de l'edició en català ja no ho vaig resistir més; allò semblava traduït pel Patufet in person. Vaig pensar que o comprava l'edició original en castellà o em deixava d'històries i passava directament a una altra cosa. Vaig tornar a picar. Em vaig comprar l'edició en castellà. I aquí vaig descobrir que, si bé l'edició en castellà no et produïa infarts lingüístics, com l'altra, passava que el llibre tenia tanta gràcia com la música de fons del supermercat. Déu méu, quina cosa més... més... desubstanciada?... no sabria com dir-ho. Conclusions: o bé l'autor no és el mateix que va escriure aquella cosa del cruasán o bé millor que no provi de fer res més; l'autor (i l'editor) s'han endut gairebé 40 euros meus de la manera més tonta; el llibre forma part de la col·lecció "Ancora y Delfin", quan seria més propi que formés part de la col·lecció "Pez y Anzuelo": el Pez és el lector, i el Anzuelo és el "cruasán". Comprin-lo. Va bé per a encendre la barbacoa. Si no tenen barbacoa, molestin-se a demanar-la a algú; en casos com aquest, val la pena.
Títol original: La fábrica de las fronteras Amb aquest llibre el senyor Francisco Veiga pretén explicar el procés de desintegració de Iugoslàvia. Fins aquí la intenció sembla molt lloable ja que sempre és d'agrair que algú ens vulgui il·luminar sobre les causes i els efectes d'aquelles guerres balcàniques de finals del segle XX que de cop i volta ens van traslladar a tots, sense que entenguéssim res, a finals del segle XIX. Però un cop s'han llegit unes quantes pàgines del volum en qüestió hom ja comença a dubtar seriosament de les suposadament lloables intencions del senyor Veiga. D'entrada els diré que arriba un moment (i no triga gens en arribar) en què el lector queda irremissiblement atrapat per la sensació de que s'ha perdut. Perdut del tot. Línies i línies, paràgrafs i paràgrafs, que es basen en coneixements previs que són necessaris per a comprendre de què carai està parlant el senyor Veiga i que el benvolgut senyor no té a bé aclarir-nos. Això sí, el llibre està farcit de notes a peu de pàgina, del tipus "per a més informació consultin el document tal, pàgina tal, dels acords de Dayton", que ens indiquen que el senyor Veiga és un senyor molt llegit. Francament, hom no acostuma a tenir a casa un exemplar dels acords de Dayton i altres perles similars al costat de l'obra completa d'Agatha Christie, per exemple, i la consulta per internet de tots els documents a què ens remet el senyor Veiga per a "aclarir-nos les qüestions" ens faria la lectura del llibre encara més farragosa, si és que això és possible. Per un altre costat l'orientació del llibre del senyor Veiga no deixa de desprendre un cert tuf sospitós. Per a començar, el subtítol del llibre és "Guerras de secesión yugoslavas 1991-2001", i aquesta idea de la secessió es repeteix insistentment des del començament fins al final de l'obra. Anem a pams. Iugoslàvia va ser un invent del final de la Primera Guerra Mundial. Abans de 1918 Iugoslàvia no havia existit mai. És més: entre 1918 i 1929 Iugoslàvia tampoc no existia com a tal. Va ser un "retalla i enganxa" fet a base de les restes d'Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà passats pràcticament tots dos a millor vida després de la Gran Guerra.
Els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial Iugoslàvia es va tornar a fondre i no es va tornar a reinventar fins a 1945. Els únics elements de cohesió de Iugoslàvia, a partir d'aquí, van ser, d'una banda, el mariscal Tito, i d'una altra banda les potències occidentals que van estar la mar de col·laboradores amb el mariscal justament perquè a aquest, encara que era comunista, no li donava la gana de plegar-se a les bufonades perilloses de Stalin primer i de Jrushchov després.
Els Balcans reinventats (Iugoslàvia) després de la Segona Guerra Mundial
El mariscal Tito
Quan en el seu moment el propi Tito es va fondre amb el cosmos (1982) la Guerra Freda ja pintava bastant malament per a l'anomenat Bloc Soviètic (o Bloc Socialista, o els diables comunistes, segons els Estats Units) i per tant a les potències occidentals ja no els calia estar tan col·laboradores amb això de l'invent de Iugoslàvia. "Acabada" la Guerra Freda Iugoslàvia no l'importava un rave a ningú, ni als iugoslaus, que només ho eren en teoria. Primer van ser els eslovens, que van dir que ja en tenien prou d'aquella simulació de país i que ells ja s'organitzaven pel seu compte. Després van ser els croates, que van dir que l'únic croata que havia cregut en Iugoslàvia era el mariscal Tito però que en tot cas allò era una opinió molt personal d'ell i ja està; de passada els croates van aprofitar per a deixar caure que part de Bòsnia era seva, cosa que va augmentar exponencialment la gravetat dels conflictes balcànics. Els serbis, per la seva banda, consideraven que "tot" era seu. A continuació li va tocar el torn a la pròpia Bòsnia, reclamada com a pròpia per multitud de bandes: serbis, croates, musulmans bosnians, serbis bosnians, croates bosnians... Pel que fa als macedonis, van començar a reivindicar que ells sempre havien estat albanesos de tota la vida, i que cap macedoni s'havia considerat mai iugoslau ni tan sols en estat d'intoxicació etílica. I els montenegrins s'ho miraven tot des de la barrera... fins que van decidir que els serbis ja no eren un bon negoci i també van abandonar les últimes restes que quedaven de la fantasia iugoslava. Que consti que quan parlo de croates, eslovens, serbis, bosnians etc. em refereixo als polítics de cada zona, no als ciutadans comuns. Estic raonablement segur que si als ciutadans comuns se'ls hagués preguntat si volien participar activament en aquelles guerres per a salvaguardar l'honor i la integritat territorial de les mares-pàtries respectives haurien contestat alguna cosa irreproduible en un llenguatge bastant malsonant. O no, i potser sóc una mica ingenu de pensar-ho, pero no ho crec. En base a tot això, parlar de "guerres de secessió" en referència a una cosa que mai no va ser un "tot" és, en la meva humil opinió, un problema de dioptries històriques mal tractades per no dir una altra cosa. Però hi ha més. El senyor Veiga tracta la figura del senyor Milosevic, el president serbi, d'una manera curiosament "comprensiva". És com si digués que Hitler, efectivament, va ser un animal, però és que el pobre va tenir una infància desgraciada. I a més gosa fer una comparació (lleu, però la fa) entre les seves "secessions" iugoslaves i els "problemes català i basc" a Espanya; per a fer això, o s'ha d'estar molt mal informat, o s'ha d'estar molt ben deformat, què volen que els digui. Llibre aprofitable? Per al senyor Veiga, segur que sí.
Títol original: The Navigator Hi ha llibres pels quals el temps no passa. Com més anys van acumulant, també van acumulant més matisos, més valors, més riquesa. No és el cas d'aquest. "El Navegante" s'ha fet vell. Va ser escrit en plena meitat dels anys setanta i se li nota. El marc és paradigmàtic: la típica situació d'illa deserta dels mars del sud on hi va a parar un grup de persones que han de deixar enrera "la civilització" i aprendre novament a viure com "els avantpassats" (francament: els avantpassats de qui?). En el seu moment va ser un llibre molt ben acollit, i fins i tot tenia el seu punt progressista, per allò del retorn a la natura i als "valors humans"però ara mateix no resisteix gaire ni una lleugera repassada. Els "homes" són "homes" i fabriquen barques amb troncs. Les "dones" son "dones" i fan unes catifes de palla molt mones, i els bisexuals són "especials" però, això sí, tothom els respecta l'excentricitat de ser-ho (aquest és un dels punts "progresistes" del llibre). Una cosa així com Pedro Picapiedra i Betty Mármol, a la Isla de Gilligan, amb un dino-perro que no té manies però sí que té preferències. En definitiva, llibre aprofitable per qui vulgui fer arqueologia dels anys setanta.
Títol original: All the President's men La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate. Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres. Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.
Títol original: The final days El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.
Títol original: The secret man Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".
Títol original: State of denial Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que viu a la Casa Blanca va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què encara no ha sabut sortir d'allà (a maig de 2007). La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca és realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser. Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que sigui idiota: és un megacregut fill de puta que es pensa, no només que és Déu, sinó que l'han d'adorar, i que tothom, tret d'ell, és incompetent; i encara ara (a maig de 2007) segueix essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush han intentat convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfaci (però com que és idiota, no se n'ha desfet). També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte. No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passa la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaeixi Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanen i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades. Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors"(ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no. Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir. I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?" Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes. Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.
Títol original: Mémoires d'Hadrien Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança. Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.
Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:
Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.
Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant. Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.
Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula. "Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.
ADDENDA PRIMERA: RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
ADDENDA SEGONA:
Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
|
S-Z |
LOS DÍAS FINALES
EL HOMBRE SECRETO
NEGAR LA EVIDENCIA
La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.
TRAJÀ:
PLOTINA:
ANTINOO:
MARC AURELI: