Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
N-R |
Patrik Ourednik:
Paul Preston:
Mario Puzo :
Edvard Radzinsky:
Morten Ramsland :
Peter Robinson:
Pepe Rodríguez :
MENTIRAS FUNDAMENTALES DE LA IGLESIA CATÓLICA
J. K. Rowling:
HARRY POTTER Y LA PIEDRA FILOSOFAL
HARRY POTTER Y LA CÁMARA SECRETA
HARRY POTTER Y EL PRISIONERO DE AZKABAN
HARRY POTTER Y EL CÁLIZ DE FUEGO
HARRY POTTER Y LA ORDEN DEL FENIX
HARRY POTTER Y EL PRÍNCIPE MESTIZO
HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE
Jed Rubenfeld:
LA INTERPRETACIÓN DEL ASESINATO
Títol original: Europeana El subtítol del llibre, de 119 pàgines, és: "Una breve historia del siglo XX". Si vostè desconeix la Història del segle XX i llegeix aquest llibre per a il·lustrar-se, arribarà a aconseguir una cosa que sembla gairebé impossible: el seu desconeixement sobre el segle XX augmentarà a cotes absolutament monumentals. Sembla clar (espero) que l'autor no ha pretès fer cap història del segle XX (aleshores per què el subtítol?), sinó una mena de cosa irònica sobre els esdeveniments que van des de 1900 fins l'any 2000. Sigui el que sigui que hagi pretès (per a mi encara és tot un misteri) li ha sortit un xurro impressionant d'un nivell inferior al que donaria un estudiant de Secundària Obligatòria amb dificultats d'aprenentatge greus i permanents perfectament diagnosticades. És com una redacció enorme, amb paràgrafs que poden ocupar un full i mig, sense índex perquè tot el redactat és un capítol únic, i sense més títol que el de la portada, amb alguns punts i apart de tant en tant, i tot ple de conjuncions copulatives "y" que substitueixen el que se suposa que haurien de ser comes. Tot el llibre és igual. No hi ha cap diferencia entre el que es diu al començament del redactat i el que es pot llegir en qualsevol de les pàgines posteriors, inclosa la 119, de tal manera que és impossible perdre el fil... perquè no hi ha fil. Es pot passar de 1914 a 1978 i d'aquí a 1963 i a 1944, tot això en l'espai de cinc línies. A més hi ha una mena d'anotacions impreses als marges de les pàgines que exemplifiquen perfectament el concepte d'arbitrarietat. O no l'he entès o és espantós. És un llibre aprofitable per a fer-ne pasta de paper.
Títol original: Franco, el gran manipulador Hitler va acabar fins el gorro del general Franco després de l'entrevista que va tenir amb ell en un vagó de tren a Hendaia (va dir que no l'aguantava i que mai més); el Comte Ciano, ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia i gendre de Mussolini, deia que Franco no tenia ni la més punyetera idea de com es portava una guerra; quan Harry Truman, president dels Estats Units, pensava en el general Franco, li venien basques; els general Mola n'estava fins els nassos del general Franco; José Antonio Primo de Rivera tampoc no l'aguantava (el sentiment era mutu); el general Sanjurjo no se'n fiava un pèl del general Franco; i el general Queipo de Llano li deia, simplement, "Paca la Culona". Tot això és històric. La frase que el general Sanjurjo li va dedicar un dia a qui seria Caudillo por la Gracia de Dios va ser, textualment, "Franquito es un cuquito que va a lo suyito"; y per a acabar-ho de rematar el general Cabanellas va dir als seus col·legues que si li donaven Espanya a Franco cometrien un greu error "porque se creerá que es suya y no la soltará hasta que se muera". Per cert, que "cuquito" és un diminutiu de "cuco", i cuco, en castellà, és, entre d'altres coses, un ocellot que es dedica a posar els ous en nius que no són seus de tal manera que quan la cria neix es desfà de les legítimes. Doncs justament d'això va aquest llibre: de com un individu no especialment brillant però sí sense escrúpols va arribar a aprofitar-se d'un cop d'estat fracassat que ni tan sols va ser iniciativa seva per, primer, allargar una guerra civil en interès propi i, segon, fer efectivament d'Espanya una finca seva i no deixar-la fins que es va morir. Magnífic llibre del també magnífic (com sempre) Paul Preston, complement perfecte de l'imprescindible llibre del mateix autor "Franco, Caudillo de España" editat originalment per Grijalbo l'any 1994.
Títol original: The Family La primera cosa que crida l'atenció en aquest llibre és la discrepància que hi ha entre el títol original i el títol que li ha donat l'editorial espanyola. Això no atempta contra els tant cloquejats drets d'autor? Els lectors que llegeixen en castellà són tan imbècils que, si a la portada no els diuen de quina família es tracta, ja no compren el llibre?. En fi, deixem-ho córrer i no ens fem més mala sang. Es tracta de la història novel·lada de la ínclita família Borgia. Molt ben trobat. Difícil que fos d'una altra manera essent l'autor qui és. El llibre reflecteix la societat de l'època, i és que aleshores les coses eren així. No és que els Borgia fossin especialment infames... comparats amb els altres, diem-ne nobles, del seu temps. Roderic Borgia, el Papa, era un senyor feudal no gaire refinat i amb els standards de salvatgisme que s'estil·laven en aquell moment. Cèsar Borgia, el seu fill i Duc del Valentinois, era un animal intrigant, però cal dir en el seu favor que potser era més intel·ligent que la mitjana de col·legues que l'envoltaven. La filla, Lucrècia, a qui el Papa li deia Luccia, no va enverinar ningú; si més no, no s'hi va dedicar habitualment, en contra del que diu l'estranya llegenda urbana que s'ha teixit al seu voltant. Pel que fa a la resta (la Cúria vaticana, els florentins, Maquiavel, el regne de Nàpols, els Sforza, el cardenal Della Rovere...), apareixen en el llibre d'una manera prou il·lustrativa. Val la pena. És un bon llibre per a qui li agradi la turbulenta història del Renaixement.
Títol original: No especificat per l'editor Llibre que, amb l'excusa d'explicar la història del monjo Grigori Efimovich Rasputin -personatge de la Russia de principis de segle XX, que estava com una cabra- retrata la cort del Tsar Nicolau II. Personatges reals a destacar: la Tsarina Alexandra Feodorovna, de qui es pot dir que si Rasputin estava com una cabra, la Tsarina estava com un ramat sencer de cabres; l'amiguíssima de la Tsarina, Ayna Virúbova, inenarrable (les fotos de la Virúbova no tenen desperdici; de fet, cap de les fotos del llibre no tenen desperdici); el Comte Fèlix Yusupov, una primadonna molt sensible però una mica bèstia; el propi Tsar Nicolau II, el calçasses imperial més gran de la Història de Rússia, etc. N'hi ha molts més, però no és qüestió de reproduir el llibre aquí.
Títol original: Hundehovet No sé qui és que decideix els llibres que ha de publicar l'editorial Salamandra, però el que sí sé és que espero que el mantinguin en el seu lloc durant anys. No hi ha prou diners per a pagar una política editorial així. En aquest cas es tracta de la història d'una família, explicada per un dels seus integrants. El narrador, Asger, norueg, es remunta a l'època dels seus avis i va passant revista a les gràcies, desgràcies i patetismes de la família durant generacions. El seu avi patern, Askild, és tot un personatge; és com un huracà que no pot ni amb ell mateix. El seu pare, "Orejotas", és una d'aquelles víctimes reals que se'n surt com pot, i que fa que hom es pregunti "per què han de ser així les coses?". Però són així, a Noruega i aquí; hi ha coses que són universals i no hi ha res de més universal que la tragèdia i l'absurd intrínsecs a la família, a qualsevol família. L'àvia Bjørk, La Tía Gorda (o La Pelma), Cabezamanzana, la besàvia Randi... tots són personatges potentíssims, però és que si cadascú de nosaltres reviséssim la nostra pròpia història tal com ho fa el narrador d'aquest llibre, i provéssim d'explicar-la a algú altre, ens adonariem que hi hauria qui no ens creuria, malgrat que juréssim que el que expliquem és cert, i que nosaltres mateixos sabéssim que és cert. Jo aquest llibre me'l crec. Pot ser una novel·la, pot semblar una fantasia a voltes exagerada, però me la crec del tot. A més està explicada de manera aparentment desordenada i confusa (hi ha hagut un moment en que he hagut d'aturar-me i fer-me un mapa geneaològic; ho aconsello de veritat) però justament aquesta és una de les coses que li dónen força a la narració. Perquè si hi ha alguna característica que destaca en aquesta narració, entre moltes d'altres, és la seva força. Llibre molt més que arpofitable. Post Scriptum: l'il·luminat que ha escrit la ressenya de la contraportada comença dient: "Esta divertida y originalísima novela...". No es bo amorrar-se a l'ampolla tan d'hora al matí, i és convenient consultar un diccionari quan hom vol emprar termes tan infreqüents com "divertido-a". S'ha llegit el llibre aquest senyor?
Títol original: Afetermath Novel·la policíaca protagonitzada per l'inspector Alan Banks. Títol original: "Aftermath", és a dir, "seqüeles". Genial, no? Com es passa de camaleó a seqüela? Què s'ha pres el responsable d'haver canviat el títol? Quanta paciència s'ha de tenir, Senyor, Senyor... I és que, de fet, la novel·la va de seqüeles i no de camaleons que com tothom sap són uns animalets que canvien més que un títol literari, que ja és dir. Narració interessant i ben portada.
Títol original: Close home Un altre cas de l'inspector Alan Banks. Tot comença quan l'operari d'una excavadora troba un cadàver que correspon a algú que... millor que no ho desvetlli. A més dels misteris intrínsecs del llibre, n'hi ha alguns més que crec que serà molt difícil explicar mai. Per exemple: quina relació hi ha entre el títol original, "Close Home", i el títol de la traducció?; per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres?; per què, quan acaba el llibre, i al lector li agafa una necessitat urgent de llegir-ne un altre del mateix personatge, es troba amb que, efectivament, hi ha un total de quinze títols de la mateixa saga, que aquest és el tretzè i que, apart d'aquest, només se n'ha editat aquí un altre que es diu "El camaleón", i prou? És que en aquest país només s'editen El Quijote, la Bíblia i la guia telefònica? Que fa el jutge Garzón que no hi posa mà?.
Títol original: Los pésimos ejemplos de Dios L'autor, o co-autor, ho deixa molt clar des del començament: "Vaya por delante que este libro está escrito en coautoría. El 90 por ciento del texto es la palabra de Dios en estado puro, esto es, tal como se recoge en la Biblia, y el resto son simples comentarios de un pobre autor al que el Altísimo sólo dotó de sentido común pero no de fe". La tesi de partida, i la que es manté durant tot el llibre, és que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana, Única i Vertadera, s'ha entestat durant vint-i-un segles (i així continua) en què el que diu la Bíblia va a missa (mai millor dit), i que totes i cadascunes de les paraules contingudes en aquests textos fonamentals han estat, són i seran vigents per sempre, perquè són, sense cap mena de dubte, la paraula autèntica de Déu, inspirada i dictada a diversos sants varons que només han servit d'instrument de la Divinitat Una i Trina sense fer cap aportació personal. Per tant, el senyor Rodríguez (Doctor en Psicologia, Llicenciat en Ciències de la Informació i especialista en problemes sectaris) ha decidit prendre la paraula als dignissims administradors de la fe catòlica i il·lustrar als lectors sobre la paraula de Déu. Perquè és veritat: el 90 per cent del text és una cita rigorosament exacta de la Biblia, és a dir, un complet manual d'homicidis, manipulacions a sang freda, neteja ètnica, assassinats massius, tortures inimaginables sobre innocents, parricidis, massacres gratuïtes i altres meravelles, totes inspirades per Déu amb l'únic propòsit de fer-se autobombo. Tal qual. És cert que l'autor (o co-autor) se centra en l'Antic Testament, i ell mateix és conscient que la primera crítica que se li pot fer és que eren altres èpoques i altres paràmetres culturals, però, primera, com ell mateix diu també, ni en aquella època la gent era tant espantósament bèstia i, segona, l'Església Catòlica segueix insistint en que tot allò que diu l'Antic Testament és rigorosament vàlid perquè "l'Antiga Aliança no s'ha trencat mai". És la paraula de Déu, i Déu és infal·lible. De fet, a dia d'avui, més de 2000 anys després que se suposa que van succeir els fets i les inspiracions narrades, per a l'Esglesia Catòlica la dona segueix essent poc més que una palanganera, l'homosexualitat segueix essent un pecat mortal contra natura (amb sort, una malaltia lamentable, quan no un producte d'una voluntat dèbil o simplement un vici repulsiu), i no va ser fins que ja estava molt avançat el regnat del Papa Wojtyla, que es va admetre que Galileu Galilei tenia raó i és la Terra la que gira al voltant del sol, així que potser (potser!) es van passar una miqueta de no res quan li van fer aquella tonteria de judici l'any 1633. La veritat és que després de llegir aquest llibre, no és que hom es miri la Biblia d'una altra manera; és que hom confirma el que ja es temia: que si una fe es basa en això, és que estem molt malament. Però que molt.
Títol original: Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica Si en el llibre "Los pésimos ejemplos de Dios" l'autor -o co-autor, com ell mateix molt bé diu- se centrava en l'Antic Testament, en aquest, curiosament escrit amb anterioritat, se centra en el Nou Testament. Que no, que t'ho miris com t'ho miris és que no. Que ni la senyora Maria es va mantenir precisament verge. Que ni Jesús Crist era fill únic, i que -naturalment- tampoc era catòlic, sinó de principis religiosos jueus i, en segons què, fins i tot de la vella guàrdia. Que efectivament, a Sant Josep li van prendre el pèl sense cap mena d'escrúpol, pobre iaio. Que l'Evangeli de Sant Joan no el va escriure Sant Joan "ni por el forro". Que tres dels quatre evangelistes no van conèixer mai al "boss". Que els evangelis s'han anat engreixant misteriosament amb el temps. Que d'evangelis n'hi ha uns quants més i, francament, bastant més interessants. Que només utilitzant les ulleres per a la vista cansada, no cal més, es veu que les profecies que surten a la Bíblia són, evidentment, infalibles, més que res perquè van ser escrites bastant després que passessin els fets profetitzats. Que els deu manaments de tota la vida, resulta que no són "de tota la vida": només cal fer una miradeta a la Biblia (a les biblioteques n'hi deu haver, suposo), per a veure que la Cúria Vaticana ja fa temps que pateix d'una providencial dislèxia. Que Sant Pau, en plan Cid Campeador (ja li anava aquest rotllo), va escriure vàries de les seves epístoles... després de mort. I així tot. És clar que tothom té dret a opinar (segons l'Església Catòlica, no) i a posicionar-se respecte del que es diu en aquest llibre, però la veritat és que les anàlisis que fa el Sr. Rodríguez estàn extremadament documentades, gairebé fins el paroxisme. En canvi, les respostes dels seus detractors (què n'hi ha, i n'he llegit unes quantes d'aquestes respostes) es basen en la fe; concretament en aquella forma de fe que diu que, si no creus el que et diu l'ortodòxia catòlica, et caurà la pell a tires de tal manera que, en comparació, allò de que la masturbació causa l'assecament instantani de la medul·la espinal és una broma de pícnic sense importància. Llibre aprofitable i de condemnació eterna assegurada per al lector (pel que fa a l'autor, ni t'ho explico).
Títol original: Harry Potter and the Philosophers Stone Primer llibre de la sèrie Harry Potter. Des de 1999 fins a 2005 Salamandra n'ha fet 43 (quaranta-tres) edicions. Quin és el secret de l'èxit de Harry Potter? Molt probablement la imaginació desbordada de la senyora Rowling i el fet que aquesta fantasia seva sap connectar molt bé no només amb el món imaginari d'un nen-nen sinó també amb el món imaginari del nen que tots portem dins. Fins i tot la seva pàgina web oficial és de descripció francament difícil; s'ha de veure per a saber què vol dir això. A més, Harry Potter té elements que fa temps que no es veien en aquest tipus de literatura: no sé ben bé per què, amb el temps, la literatura dirigida a "nens i joves" s'ha anat depurant fins a la nàusea d'elements "políticament incorrectes", de tal manera que llegir un d'aquest llibres és com llegir el manual de procediments de neteja de les instal·lacions d'un hospital. A "Harry Potter" passen coses que són "de bon gust" i d'altres que no tant, i això ja està bé. Molt entretingut.
Títol original: Harry Potter and the Chamber of Secrets Naturalment que hom pot trobar en aquest segon llibre de Harry Potter una història d'aventures per a nens i adolescents, figura que aquesta és la intenció. Però hi ha més. En aquest llibre, com a l'anterior, surt un gran monstre, però aquest cop el gran monstre és més gros, més lleig i més terrorífic que el del primer llibre. És un monstre real, el coneixem molt bé i el veiem cada dia: és el racisme. A més, la Sra. Rowling fa servir unes expressions molt dures per a referir-s'hi: "els que són de sang neta" i "els que són de sang bruta". O bé "aquest és un sang neta" i "aquell és un sang bruta". Això és el que fa posar els cabells de punta quan hom ho llegeix a les pàgines del llibre, molt més que les descripcions que fa l'autora referides a bitxos tradicionalment repulsius i fastigosos, com són les aranyes i les serps. El llibre va de racistes, de nazis (en el sentit més hitlerià de la paraula), de "raça ària"... ; tot i que cap d'aquests termes hi surt mai al redactat, s'identifiquen perfectament. Especialment aconseguit el dibuix que la Sra. Rowling fa del nen Draco Malfoy -de 12 anys- i del cabronàs del seu pare. Mai ha estat tan fàcil odiar profundament uns personatges. I pel que fa al pobre Harry Potter, se li agraeix que tingui l'amabilitat de donar continuïtat a la sèrie, però en realitat, el protagonista, si més no en aquest llibre, no és ell, encara que ho vulgui semblar. Ah, i me n'oblidava: el personatge del professor Gilderoy Lockhard és genial. Poques vegades un imbècil integral ha estat tan ben retratat com a tal, com en aquest llibre.
Títol original: Harry Potter and the prisoner of Azkaban Deia en la ressenya del llibre anterior, que figurava que la intenció de la sra. Rowling en escriure la sèrie "Harry Potter" era inventar històries d'aventures per a nens i adolescents. Amb aquest tercer llibre això no queda tan clar. No és una història per a nens i adolescents; és una història d'horror ("horror", no "terror", que és diferent). També deia que en el llibre anterior hi havia coses molt dures; doncs bé, aquest llibre, "El presoner d'Azkaban", és tot ell molt dur. La sra. Rowling pot ser extraordinàriament bèstia escrivint, cosa que en aquest tercer llibre queda meridianament clar. La Traïció, la Injustícia i l'Odi (tot amb majúscules) són els grans protagonistes d'aquesta història. La presó d'Azkaban és la cosa més horrible que hom pot imaginar. I resulta que el més terrible de tot, és que sí, que hom s'ho pot imaginar, perquè, d'una manera o altra, Azkaban i els seus guardians han existit, existeixen i seguiran existint. La sra. Rowling no ens estalvia res, ni la pena de mort, en una versió francament retorçada. Nota:
Títol original: Harry Potter and the Goblet of Fire La sra. J. K. Rowling és una harpia. Ara bé, en el seu favor s'ha de dir que és una harpia molt bona (en el sentit de "professional", no de "bondadosa"). La seva capacitat indiscutible d'imaginar només és superada, probablement, per la seva capacitat il·limitada de jugar amb els sentiments del lector. A "El Caliz de Fuego" no hi ha un pam de net. Qui no fa trampes és perque no en sap o perquè és mort (hi ha més exemples del segon cas que del primer). La sra. Rowling segueix presentant situacions que fàcilment deixen sense paraules: l'explotació de tot un col·lectiu per un altre col·lectiu, amb l'afegit que al col·lectiu explotat l'horroritza la sola idea de ser alliberat; l'arbitrarietat convertida en espectacle, acceptada, i posant vides humanes en joc; els prejudicis tipus "jo et tolero, però ni somniïs que t'accepto"; la interpretació perversa de les normes segons els interessos de cadascú; la maldat; l'assassinat gratuït; la premsa groga i els seus efectes portats fins a la nàusea... I com sempre, la sra Rowling, en realitat, no s'inventa res. Perdre's aquest llibre és imperdonable. Ara bé, si us plau, que ningú llegeixi aquest llibre sense haver llegit abans els altres tres. Sobretot. I si no veuen les pel·lícules, creguin-me, és igual.
Títol original: Harry Potter and the Order of the Phoenix El "descontrol" de la sra. Rowling és creixent a cada llibre que fa. L'autora no s'atura davant de res. Està clar que per a ella això de la cosa "políticament correcta" no existeix, i que consti que això no és un retret, sinó tot el contrari; "La Orden del Fénix" també és un llibre molt dur de llegir, i en bona part aquí està la seva gràcia, que és molta. Els "personatges dolents" són molt dolents, d'això no hi ha dubte, però els personatges bons no són sants precisament. De fet no se salva ni Harry Potter, qui -dit sigui de passada- tampoc se salvava gaire en els llibres anteriors. En aquest llibre però, encara es fan més evidents les conseqüències greus del seu complex messiànic, així com la seva estretor de mires. Potser és que Harry Potter és molt humà... o que és l'adolescent típic... però no, hi ha molts adolescents reals de l'edat de Harry Potter que, pel que fa a maduresa, li donen cinquanta mil voltes. Quant als altres personatges... en fi... que cadascú llegeixi el llibre i es faci la seva composició de lloc. Per cert, només una petita nota per a acabar: és cert que Draco Malfoy és un grandíssim fill de puta, però no seria just donar-li'n tota la culpa.
Títol original: Harry Potter and the Half-Blood Prince A l'edició en castellà d'aquest llibre li han posat per títol "Harry Potter y el misterio del príncipe". Es desconeix quin problema té l'editorial Salamandra per a usar la paraula "mestizo" a la coberta quan, de fet, tal paraula apareix dins de la història diverses vegades sense que es produeixi cap cataclisme a casa del lector, i a més, fins ara, l'editorial ha respectat tots els títols originals anteriors de la sèrie. La traducció al castellà és de Gemma Rovira Ortega. La il·lustració de la coberta és de Dolores Avedaño. El copyright i la marca registrada del nom i del personatge "Harry Potter", de tots els altres noms propis i personatges, així com de tots els símbols i elements relacionats, son propietat de Warner Brothers., 2000.
Títol original: Harry Potter and the Deathly Hallows Diu la pròpia senyora Rowling que des de que va escriure la primera línia de les històries de Harry Potter, ja tenia clara quina seria l'última. També diu la senyora Rowling que quan va escriure l'última línia de Harry Potter, la que tanca aquest llibre, va plorar com una magdalena (autèntic). És com dir que Àtila plorava com un desgraciat cada cop que el seu cavall deforestava mitja Europa i tota l'Àsia Central, perquè en el fons era amant de la natura. Des del començament del llibre, que no s'entèn de res si no s'han llegit els sis anteriors, la massacre està servida. Hi ha coses que es confirmen, com per exemple que Harry Potter no té gaire desenvolupada la capacitat de pensar abans d'actuar; o que Draco Malfoy, en el fons, és un pobre nano que si hagués nascut en una altra família segurament li hagués anat millor; o que Ron Weasley és una delícia. Pel que fa a Hermione Granger... déu meu, pobre nena, el que ha d'aguantar... Però hi ha coses que francament no te les esperes. No hi ha dret a que la senyora Rowling faci el que fa amb determinats personatges. Hom es passa la major part del llibre en un estat de stress creixent, perquè ja veu que al final de cada capítol la senyora Rowling serà perfectament capaç de deixar a Jack l'Esbudellador a l'alçada d'una pobre imitació de Heidi diabètica. Però és que quan s'arriba als capítols finals, la cosa ja no té nom. La tipa manipuladora les fa de tots colors, i ho fa de tal manera que t'has de rellegir paràgrafs sencers perquè no pots creure que aquesta dona hagi escrit el que ha escrit. I estic segur que algun dia, la Reina d'Anglaterra (Elizabeth II, que un any d'aquests batrà el rècord d'estada en el tron de la il·lústre Reina Victòria), la farà Dame! Com no ha de fer, si aquesta dona és més letal que Maria la Sanguinària! Val més tenir-la per amiga! En fi, si han arribat fins al llibre precedent, llegeixin-se aquest. Però això sí, passin abans per una farmàcia i carreguin-se de sedants.
Títol original: The interpretation of murder New York, agost de 1909. S'ha comès un estrany assassinat que involucra a l'alta societat de la ciutat. Paral·lelament, Sigmund Freud (sí, ell, in person), arriba a New York en el seu primer i únic viatge als Estats Units per a fer unes conferències a la Universitat de Clark. L'acompanyen Sándor Ferenczi i Carl Jung. Aquest viatge de Freud als Estats Units és real, com també és real que, en tornar a Europa, Freud va dir que no pensava tornar a posar els peus mai més en aquella terra de "salvatges". Hi ha fins i tot un impagable testimoni gràfic d'aquella visita, i aquí el tenen:
La foto està feta a la Universitat de Clark, fundada l'any 1887 a Worcester, Massachusetts, Estats Units, i correspon precisament a aquest viatge de Freud a l'agost de 1909. Fila del davant i d'esquerra a dreta: Sigmund Freud: en el llibre, Sigmund Freud mostra una paciència increïble, malgrat les marranades que li van fent, sobretot per part de Carl Jung, que sembla ser que sí, que estava com una regadora. Stanley Hall: Primer president de la Universitat de Clark. En el llibre, a Stanley Hall el posen en un compromís francament una mica brut. I és que no hi ha un pam de net. Carl Jung: Aleshores encara deixeble de Freud. N'hi ha per a llençar-lo al riu Hudson i assegurar-se de que no sura. Fila posterior, d'esquerra a dreta: Abraham Brill: Psicoanalista austriac emigrat als Estats Units. Va ser el primer traductor a l'anglès de les principals obres de Freud. També va traduir llibres de Carl Jung. En el llibre, les seves traduccions de Freud li reporten exòtiques males passades. També en el llibre, Abraham Brill se'n fa creus de com pot ser d'animal el tal Jung. Ernest Jones: Psicoanalista britànic, biògraf oficial de Sigmund Freud. Va ser un personatge bastant antipàtic, poca solta i intractable, fins i tot per al seu propi analista, Sándor Ferenczi. El propi Freud li tenia una certa mania. No té un paper destacat en el llibre, però sí que en un moment donat algú (Brill? Ferenczi?) comenta d'ell que és un arribista. En totes les famílies hi ha disputes. Sándor Ferenczi: Psicoanalista hongarès (en aquell moment "austro-hongarès"). Era el preferit de Freud, que deia d'ell que era "el seu estimat fill". No consten derivacions edípiques, encara que a Freud li hagués agradat tenir-lo com a gendre (és autèntic), i es va arribar a casar amb una dona que podria haver estat la seva mare (també és autèntic), cosa que va sumir als seus detractors en un deliri de felicitat perquè els servia en safata de plata un material de primera qualitat per a carregar-se'l. En el llibre hom es pot imaginar vàries vegades a Ferenczi dient la famosa frase d'Asterix "ils sont fous ces romains". Hi ha altres personatges reals que surten en el llibre i que contribueixen a farcir la història amb detalls impagables; tal és el cas de l'alcalde de New York, George McClellan. Quant als personatges ficticis, com el policia Littlemore (literalment "Poca-cosa-més"), no tenen desperdici. El llibre és francament aprofitable. I si a sobre tenen algun coneixement, per remot que sigui, de psicoanàlisi, aleshores ja és la pera.
|
N-R |
