Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
N-R |
Gustau Nerín:
Gianluigi Nuzzi:
Patrik Ourednik:
Anne Perry:
LOS CADÁVERES DE CALLANDER SQUARE
EL CALLEJÓN DE LOS RESUCITADOS
ENVENENADO EN CARDINGTON CRESCENT
LOS ASESINATOS DE BETHLEHEM ROAD
LA PROSTITUTA DE PENTECOST ALLEY
LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL
EL MISTERIO DE BRUNSWICK GARDENS
LOS ESCÁNDALOS DE HALF MOON STREET
LOS SECRETOS DE CONNAUGHT SQUARE
LOS ANARQUISTAS DE LONG SPOON LANE
UN CRIMEN EN BUCKINGHAM PALACE
EL VIAJE DEL PERDÓN A GLEN ORCHY
UNA VISITA NAVIDEÑA A ROMNEY MARSHES
Paul Preston:
Mario Puzo :
Edvard Radzinsky:
Morten Ramsland :
Peter Robinson:
Pepe Rodríguez :
MENTIRAS FUNDAMENTALES DE LA IGLESIA CATÓLICA
Philp Roth:
J. K. Rowling:
HARRY POTTER Y LA PIEDRA FILOSOFAL
HARRY POTTER Y LA CÁMARA SECRETA
HARRY POTTER Y EL PRISIONERO DE AZKABAN
HARRY POTTER Y EL CÁLIZ DE FUEGO
HARRY POTTER Y LA ORDEN DEL FENIX
HARRY POTTER Y EL PRÍNCIPE MESTIZO
HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE
Jed Rubenfeld:
LA INTERPRETACIÓN DEL ASESINATO
Títol original: Blanc bo busca negre pobre Introducció didàctica: una ONG és una Organització No Governamental, és a dir, que no està integrada dins de cap Administració Pública. Per exemple: la Guàrdia Civil no és una ONG; l'Agència Tributària no és una ONG; Intermón-Oxfam sí és una ONG; Pallassos Sense Fronteres sí és una ONG; qualsevol cosa Sense Fronteres sí és una ONG; i el Banco de Santander també és una ONG. No facin aquesta cara i tornin a llegir la definició si us plau. Gustau Nerín és un antropòleg que s'ha implicat professionalment en aquest nebulós univers de la cooperació, l'ajut per al desenvolupament, les ONG... a l'Àfrica, i està clar que el que ha vist no li ha agradat gens. Aleshores ha escrit aquest llibre, que resulta que és bastant coherent. "Blanc bo busca negre pobre" és una devastadora crítica, no contra els cooperadors sobre el terreny sinó contra el sistema de cooperació. Sosté Nerín, amb arguments, que la "cooperació" s'ha convertit en una indústria que mou molts diners i que busca el benefici econòmic d'uns pocs (els qui controlen les ONG, per exemple) a qui, en definitiva, els importa un rave el desenvolupament de ningú i molt menys el de l'Àfrica. El concepte clau és el de "projecte". Un "projecte" és un pla concebut, teòricament, per a impulsar el desenvolupament d'una determinada zona o població (en aquest cas africana) partint de la base de què els "pobladors necessitats" estan tots asseguts sobre una pedra comunitària esperant un determinat manà salvador -cosa que, ja d'entrada, és falsa- que els arribarà per via del blanc bo procedent del Nord. Què passa a la pràctica? Doncs a la pràctica passa, per exemple, que s'han arribat a portar quiròfans a llocs d'Àfrica amb un índex de necessitat d'intervencions quirúrgiques gairebé nul. Això sí, els quiròfans han aparegut, però el material i el personal per a fer-los funcionar, no. Resultat: s'han podrit. Però el "projecte" ha resultat tot un èxit. Per què? fàcil: perquè el projecte ha generat uns beneficis econòmics considerables gràcies a les subvencions que s'hi han dedicat per a dur-lo a terme. I qui s'ha beneficiat d'aquests dividends? Evidentment la "població necessitada", no. Potser sí que necessitaven alguna cosa, però no pas aquesta. Aleshores, qui ha sortit guanyant? Una pila de gent: el govern que ha subvencionat l'ONG, perquè li ha suposat una potenciació d'imatge -i d'influència a la zona- molt rendible; el govern del país receptor, perquè ha cobrat un sucós suborn per a "deixar-se ajudar" i permetre que el blanc bo del Nord surti a la televisió embolicat en una aura de santedat i progressisme, cosa que li permetrà demanar i aconseguir més subvencions, part de les quals aniran a parar directament a les butxaques dels alts gestors de les ONG que han dut a terme l'inútil projecte; també han sortit guanyant les universitats de qualsevol lloc d'Europa que es dediquen a vendre uns caríssims "masters en cooperació"; ah, i la gran multinacional d'alimentació que ha incrementat notablement les seves vendes gràcies a haver patrocinat la gran campanya de vacunació contra la malària... en un lloc on mai no hi ha hagut malària (de tota manera les vacunes també estaven caducades, així que tampoc passa res) Que el "projecte" no tingui cap relació amb les necessitats on s'aplicarà no té cap mena d'importància. El que importa és que hi hagi un "projecte". Els "projectes" mouen muntanyes... de diners per als projectistes. I les campanyes adreçades directament al ciutadà? Ja saben, allò de "Amb només cinc euros teus pagues tres carreres universitàries a un nen orfe i afamat, i al mateix temps fas apareixer un somriure a la cara de la seva iaia paralítica. Col·labora!". A veure: d'on es pensen vostès que surten els diners per a pagar les campanyes publicitàries de les ONG? Els seus cinc euros de vostès no fan apareixer cap somriure a la cara de la iaia, perquè la bona senyora ni els ensuma. Els seus cinc euros de vostès fan apareixer un somriure a la cara del Director General de "Marketing Media" qui, per cert, no és paralític i per això pot conduir el seu cotxe de gamma alta sense problemes. Doncs bé, tot això és "Blanc bo busca negre pobre". En opinió de l'editor d'aquest blog, servidor de vostès, aquest és un llibre aprofitable. En opinió d'altres persones, en canvi, que estan convençudes de que criticar les ONG és com abandonar un nen de mesos enmig d'una autopista, aquest és un llibre gairebé sacríleg. Així doncs decideixin vostès si llegeixen el llibre o no en funció de la seva particular sensibilitat.
Títol original: Vaticano S.p.A. L'Engany, la Mentida, la Hipocresia i l'Ocultació, tot en majúscules, són quatre de les Grans Arts en les que l'església catòlica és Mestra de Mestres. Des del primer dia. Per cert, per si algú no ho ha notat, aquesta web no és neutral ni pretén ser-ho. Fet l'aclariment, continuem. Un dels exercicis d'ocultació que l'església catòlica ha practicat amb més alegria des de la seva fundació, és el de l'emmascarament més descarat (valgui la contradicció) de les seves pròpies institucions internes, començant pels noms que els ha atorgat. Per exemple, rere el nom de "Santa Aliança" s'amaguen els Serveis Secrets del Vaticà, que existeixen des de 1556 i a hores d'ara són plenament actius; el "Sodalitium Pianum" ("Associació de Pius", i el tal Pius és Pius X) és el servei de contraespionatge del Vaticà, fundat l'any 1906 i que es dedica a espiar als seus propis correligionaris; la "Congregació per a la Doctrina de la Fe" és la successora de la Inquisició; i l'Institut per a les Obres de Religió (IOR) és una entitat bancària, probablement una de les més brutes, delictives i corruptes que han existit mai: és el Banc del Vaticà. Doncs bé, aquest llibre tracta exclusivament del IOR (per a informació sobre els Serveis Secrets, si els ha fet gràcia la referència -amb assassinats i altres delictes encoberts inclosos- no deixin de llegir "La Santa Alianza", d'Eric Frattini; no té desperdici). L'IOR va ser creat oficialment l'any 1942, però això no vol dir que abans no existís cap estructura bancària depenent de l'església catòlica, ni tampoc que en el sí de l'església catòlica no es cometessin pecats de molt alta volada contra aquell manament que diu "no robaràs". De fet cap a mitjan segle XVIII, un tal Niccolò Coscia, nomenat cardenal per un papa que curiosament va adoptar el nom de Benedictus (Benedictus XIII, el de veritat, no el Papa Luna) va protagonitzar el primer Sant Escàndol financer en enriquir-se de manera fulgurant i fraudulenta gràcies a les finances vaticanes. El papa següent, Clemente XII, ple de santa indignació, el va fer detenir, jutjar i tancar en el Castell de Sant'Angelo; però el successor de Clemente XII, que casualment (o no) també es deia Benedictus (el XIV), el va alliberar poc després d'arribar a la trona pontifícia. Curiosos, els papes que es diuen Benedictus. Tres segles i mig després, en els anys 80 del segle XX, l'IOR es va fer famós per la seva relació amb un dels escàndols financers més rocambolescos i majúsculs del temps de la Guerra Freda, l'escàndol del Banco Ambrosiano, que va elevar a la categoria d'estrelles mediàtiques a grans delinqüents com l'arquebisbe Paul Marcinkus -director de l'IOR-, Roberto Calvi -director del Banco Ambrosiano-, Licio Gelli -Venerable Mestre de la Logia Propaganda Due- o Michelle Sindona -banquer, membre de la Logia Propaganda Due, relacionat amb l'IOR per via del Papa Paulus VI, instigador de l'assasinat d'un advocat, etc, etc-. Seria un gran error pensar que aquest va ser el gran escàndol de l'IOR. No; aquest va ser el gran escàndol publicitat de l'IOR, la punta de l'iceberg, un iceberg que encara existeix i que està fet de trames de blanqueig de diners, col·laboració necessària en l'evasió de capitals, fraus a gran escala amb bons de l'estat (de l'estat italià, no del Vaticà), dipòsits en paradisos fiscals (el propi Vaticà és un paradís fiscal), manipulacions polítiques (sobre el sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, sobre la Democràcia Cristiana italiana...), ocultació d'operacions econòmiques il·legítimes fetes per tercers (entre ells Giulio Andreotti, set vegades Primer Ministre d'Itàlia) i altres menudències que causen meravella. Curiosament en aquest llibre gairebé no es parla de Silvio Berlusconi i el seu entorn. Això pot ser degut a que Silvio Berlusconi no hagi estat mai involucrat en cap trama vaticana (si us plau, no riguin tan fort), o bé a que a hores d'ara (2010) tenir la gosadia de parlar de Silvio Berlusconi pot sortir molt car (vegin "El Saqueo de Roma", d'Alexander Stille). Dues notes finals. La primera: el mes de novembre de 2010 la cúria vaticana, amb Benedictus XVI -un altre Benedictus- al capdavant) va anunciar que no pensava pagar ni borratxa cap indemnització a les víctimes (o familiars, en el cas de les víctimes suïcidades) de la violència sexual perpetrada per capellans i bisbes catòlics sobre nens urbi et orbe. "Ho han de pagar les diòcesis", van dir, no les finances vaticanes; tenint en compte la facilitat que tenen les diòcesis per a declarar-se insolvents, el negoci és rodó. I segona, a tenir bastant en compte: aquest llibre està escrit per a ser entès per persones que tinguin nocions d'economia més que inicials. El comú dels mortals, com qui escriu aquesta resenya, s'arrisca a no entendre el noranta per cent dels embolics que s'hi expliquen. Tot i així, val a dir que si un té la moral d'arribar fins al final (i creguin-me que se'n necessita), acaba amb un atac d'indignació més que considerable.
Títol original: Europeana El subtítol del llibre, de 119 pàgines, és: "Una breve historia del siglo XX". Si vostè desconeix la Història del segle XX i llegeix aquest llibre per a il·lustrar-se, arribarà a aconseguir una cosa que sembla gairebé impossible: el seu desconeixement sobre el segle XX augmentarà a cotes absolutament monumentals. Sembla clar (espero) que l'autor no ha pretès fer cap història del segle XX (aleshores per què el subtítol?), sinó una mena de cosa irònica sobre els esdeveniments que van des de 1900 fins l'any 2000. Sigui el que sigui que hagi pretès (per a mi encara és tot un misteri) li ha sortit un xurro impressionant d'un nivell inferior al que donaria un estudiant de Secundària Obligatòria amb dificultats d'aprenentatge greus i permanents perfectament diagnosticades. És com una redacció enorme, amb paràgrafs que poden ocupar un full i mig, sense índex perquè tot el redactat és un capítol únic, i sense més títol que el de la portada, amb alguns punts i apart de tant en tant, i tot ple de conjuncions copulatives "y" que substitueixen el que se suposa que haurien de ser comes. Tot el llibre és igual. No hi ha cap diferencia entre el que es diu al començament del redactat i el que es pot llegir en qualsevol de les pàgines posteriors, inclosa la 119, de tal manera que és impossible perdre el fil... perquè no hi ha fil. Es pot passar de 1914 a 1978 i d'aquí a 1963 i a 1944, tot això en l'espai de cinc línies. A més hi ha una mena d'anotacions impreses als marges de les pàgines que exemplifiquen perfectament el concepte d'arbitrarietat. O no l'he entès o és espantós. És un llibre aprofitable per a fer-ne pasta de paper.
Títol original: The Cater Street Hangman Traducció real del títol original?: "El botxí de Cater Street". Com es diu 'crímenes' en anglès?: "Murders". Perquè l'editorial Debolsillo / Plaza & Janés converteix, amb aquella alegria, "hangman" en "murders"?: no ho sabrem mai; es descarta la lesió cerebral; cal tenir cervell per a patir una lesió cerebral. Tret d'això, cal dir que és una novel·la ambientada en el Londres més victorià possible. Corre l'any 1881 i la Reina Victòria, que té 62 anys, ja en porta 44 de regnat i encara li'n queden vint més. L'escenari principal és una casa bé on hi viuen el pare, la mare, tres filles, el marit d'una de les filles i la iaia -mare del pare-, que és una senyora d'edat provecta sobre la qual, el lector, si és mínimament sensible, no té més remei que preguntar-se per què ella sí que sobreviu. Deixant apart la trama negra del llibre, la dels assassinats, amb un desenllaç que en el fons no és cap sorpresa, hi ha una altra vessant francament curiosa: la descripció que se'n fa del lloc que ocupaven les senyores de classe benestant a l'Anglaterra de finals del segle XIX. Una senyora en aquelles circumstàncies només podia ser dues coses: o florero o puta. Sí no era una cosa, és que era l'altra, i ja està. Això, naturalment, vist des de l'òptica dels victorians més ortodoxos. Només hi va haver una excepció, segons sembla: la pròpia reina Victòria, qui, evidentment, no era ni florero ni puta. És clar que hi ha molta gent que tampoc no creu que fos una senyora, però això ja és una altra història. Llibre entretingut i distret, molt ben trobat per a desconnectar.
Títol original: Callander Square Plaza i Janés ha tingut l'amabilitat d'ampliar el títol original d'aquesta novel·la afegint-hi les paraules "Los cadáveres". Aquest editor agraeix enormement a Plaza i Janés que hagi tingut aquesta deferència, ja que en cas contrari més d'un lector, en trobar-se el primer cadàver de la narració, es podria espantar tontament. Per l'amor de Déu... Any 1883. El Londres victorià de tota la vida de la senyora Anne Perry. Una plaça senyorial d'una zona residencial "bé", on uns jardiners de l'ajuntament li estan traient la pols a la gespa no sigui cas que a Lady Augusta Balantyne li agafi un inoportú accés d'asma, molt inconvenient, per cert, en aquesta època de l'any, i hagi d'excusar la seva presència a les curses de cavalls d'Ascott. Els cavalls no serien el mateix, sense la burra de Lady Augusta. I aleshores els jardiners troben els cadàvers -tremendament antiestètics, si se'm permet dir-ho- de dos nadons. Naturalment el cas recau sobre l'inspector Pitt, que és ajudat per la seva dona Charlotte, a qui va tenir el gust de conèixer en la novel·la anterior, i amb la col·laboració especial de la seva cunyada, Lady Emily Ashworth, una mena de portera irredenta amb aspiracions, que enmig de les seves, diem-ne, investigacions, deixa anar frases tan estupendes com "Es usted afortunada... Me temo que yo engordo un poco en invierno. Me sucede siempre". No és genial? En fi, novament l'atàvica i fastigosa hipocresia de la classe benestant victoriana, estesa durant 344 pàgines molt entretingudes.
Títol original: Paragon Walk No m'estendré en comentaris sobre el títol de la traducció, però podria fer-ho, que consti. Quina mania més idiota aquesta de canviar títols, punyeta! Tercera entrega dels casos de l'inspector Pitt. De fet, com a novel·la negra, el llibre és bastant fluix, per a què ens hem d'enganyar. La trama no és res de l'altre barri i el final fa tot l'efecte que és producte de la necessitat d'acabar-lo, d'una vegada, d'alguna manera, i ja està. No és difícil imaginar l'escena d'una conversa telefònica en la què el responsable de l'editorial diu: "Però, l'acaba o què?", i la senyora Perry respon: "Ja va! Tingui això i va que es mata!" No, la gràcia d'aquest llibre, que la té, no està en els assassinats habituals sinó en el retrat dels habitants d'un carrer victorià d'alt standing, retrat francament impagable. La quantitat de verí i de mala bava per centímetre quadrat de conversa suposadament educada entre els personatges és increïble. Cada vegada que una "lady" obre la boca els escorpins corren a amagar-se. I d'una altra banda en realitat aquest tampoc no és un "cas de l'inspector Pitt", que aquí hi pinta francament poc. És més aviat un cas de la seva dona, Charlotte, mestressa de casa amb nena incorporada, i de la cunyada, Emily, "lady" sobrevinguda i ficanassos rematada. Llibre entretingut, però no imprescindible, ni de lluny.
Títol original: Resurrection Row Com és habitual en els llibres de la senyora Perry, el final no té cap interès, però en canvi la trama ja és una altra cosa. Aquest cop, la impresentable alta societat londinenca de finals de segle XIX ha de patir una altra vegada -pobrets meus- la presència molesta i antiestètica de l'inspector Pitt, perquè ni tan sols els cadàvers guarden les formes i el decòrum que caldria esperar d'algú a qui, en vida, se li suposava un mínim d'educació. Francament, és d'un gust pèssim que al cap de no res d'enterrar un parent, el parent en qüestió aparegui assegut -completament mort, això sí- en un banc del parc prenent la fresca. Això no s'aguanta, per més Lord que sigui el parent. Naturalment el llenguatge i les situacions absurdes descrites per la senyora Perry segueixen essent impagables, però en aquesta ocasió l'autora afegeix una fotografia nova al seu àlbum victorià de sempre. Es tracta de la descripció dels hospicis públics de Londres, així com de les condicions d'explotació i misèria terrible en què viuen les persones més desafavorides -la majoria, és clar- confrontades amb les actituds repugnantment hipòcrites de l'aristocràcia de tota la vida. Llegeixin i opinin sobre el regnat de la reina Victòria. Ah, i repeteixo, no es preocupin pel final: la senyora Perry no sap acabar les novel·les; no es pot tenir tot.
Títol original: Rutland Place Londres 1886. Ja fa cinc anys que l'inspector Pitt va conèixer Charlotte, la que es convertiria en la seva dona, de resultes de la investigació del que semblava el treball barroer però efectiu d'un assassí en sèrie. Dic que l'assassí en qüestió era barroer perquè no va encertar a enviar a l'altre barri a cap avantpassat clau de l'il·luminat de l'editorial Debolsillo (Plaza & Janés) que s'ha dedicat a canviar els títols de les novel·les de la senyora Perry. És clar que, fet i fet, la senyora Perry tampoc no es diu Perry, però això, curiosament, no és culpa de l'il·luminat en qüestió. En aquesta ocasió resulta que els papàs de la senyora Pitt s'han canviat de casa, i mira que tenen mala pata pobrets, que si en el barri d'abans hi havia algú que es dedicava a amargar-los l'hora del te amb un assassinat cada cinc minuts, ara, en aquest nou barri, hi ha algú altre que es dedica a arruinar-los l'hora de les pastetes a base de robatoris que a sobre son bastant ridículs, la veritat. Naturalment també els cau a sobre algun cadàver, si no no seria una novel·la de la senyora Perry. Novament la senyora Perry retrata l'alta societat victoriana britànica amb tal efectivitat que de vegades agafen ganes de cremar el llibre. Això si no t'has mort abans víctima d'un coma diabètic ocasionat per la lectura dels passatges on es descriu cooom s'estiiiimen l'inspector Pitt i la seva doneta (perquè és una doneta, no una dona; i a ell, si li fessin una transfusió de sang de tant en tant, tampoc no li aniria malament, perque mira que és més soso que una sacarina caducada) En fi, com és habitual, la conclusió és que si ara mateix no tenen res millor per llegir, amb això es poden entretenir una estona.
Títol original: Bluegate Fields De la traducció: De la novel·la: Darrere d'aquest argument, que en principi no és res de l'altre barri, sorgeix una de les novel·les més sòrdides i revoltants de la senyora Perry. Si més nó, la més revoltant des que va començar la sèrie. S'exposa, com sempre, la vomitiva hipocresia de la noblesa (?) victoriana, però a més, també s'exposa l'ús de la pena de mort com a solució de conveniència per a tothom (és igual que no estigui gens clar que el condemnat sigui culpable o no; el que cal és penjar-lo per a salvar les aparences). Si amb això no n'hi hagués prou, també es tracta sobre la prostitució de menors (ni més ni menys), d'una manera que, malgrat que la senyora Perry no sigui precisament una gran literata, és perfectament creïble, cosa que deixa l'estómac del lector a la misèria. I, finalment, també es tracta de l'homosexualitat segons la visió rigorosament victoriana de l'època, una visió francament esgarrifosa que algú, equivocadament, podria creure que es exagerada i inventada; doncs no, ni exagerada ni inventada. Els conceptes i el vocabulari que fa servir la senyora Perry quan es refereix a l'homosexualitat en el Londres de 1886, eren del tot vigents aqui mateix l'any 1986 i són vigents ara mateix, per exemple, als Estats Units, pel que fa a una notable proporció de la població "benpensant", i també entre alguns personatges normalets i correntets d'aquest país nostre tan meditrerrani, tan sudeuropeu i tan liberal, i no parlem ja de Sudamèrica o de determinats països asiàtic o africans. En fi, que pel que fa a la pena de mort, la hipocresia, la prostitució de menors o l'homosexualitat, entre d'altres coses, el temps no passa. La humanitat segueix estant contaminada per la mateixa quota de descerebrats de sempre. Com és habitual, sembla com si la senyora Perry hagués decidit en l'últim moment quí havia de ser l'assassí de la seva història pel bonic procediment del pito-pito-colorito, per què de fet, el tal assasí tant podia ser el que ella diu que és, com qualsevol altre. Si Agatha Christie aixequés el cap tornaria a caure morrrta del disgust, pobre dona. O no; no sé per què, intueixo que la senyora Agatha Christie es negaria a llegir cap de les novel·les de la senyora Perry; probablement ni tan sols les consideraria novel·les, mira que et dic.
Títol original: Death in the Devil's Acre Londres 1887. Aquest cop la senyora Perry ens obsequia amb una sèrie d'assassinats que tenen "bonus". Efectivament, els il·lustres -i no tan il·lustres- cadàvers que apareixen en aquesta novel·la no només han estat privats de la vida, sinó també "de lo que cuelga"; de la vida, en sentit espiritual-biològic, i de lo que cuelga en sentit literal-anatòmic. Ja estava clar que a la senyora Perry li anava el morbo, però això d'ara va més enllà del morbo: ratlla el mal gust. Novament l'autora contrasta de manera brutal el món de l'aristocràcia victoriana i els baixos fons de Londres, i novament ens trobem amb vells coneguts, com el general Balantyne i la seva dilecta esposa, la infumable Lady Augusta ("Los cadàveres de Callander Square", sèrie Pitt nº 2). Res de nou en l'horitzó. Aquest llibre repeteix els esquemes dels seus sis predecessors i el final, com sempre, segueix essent irrellevant. Distret, però si hom no el llegeix no es perd gran cosa.
Títol original: Cardington Crescent Anne Perry presenta aquest cop un eloqüent tractat de com s'ha de comportar una família victoriana com cal. "L'enverinat" del títol traduït, que no pas del títol original, només pot haver estat assassinat per algú de la família, i això queda clar (perquè ho diu la senyora Perry, no pas per una altra cosa) des del començament de la història. Naturalment, el crim s'ha produït per a tapar alguna vergonya familiar inconfessable (primera norma de la família victoriana: és comprensible que hi hagi vergonyes, però és inadmissible que se sàpiga) i per tant, no deixa d'estar justificat; sobretot, a més, el que s'ha de fer en aquests casos és tirar terra a la qüestió i mai, mai!, investigar, ja que quan hom busca s'arrisca a trobar. La galeria de personatges és l'habitual en una família victoriana homologada: el pater-família indigerible; la iaia sobre la què hom es pregunta constantment i inútilment per què no es mor d'una punyetera vegada; el fill ja crescudet i desorientat destinat a ser l'hereu però que no hi ha manera que tingui descendència; la dóna del fill que va picant de tot arreu menys del seu marit, of course; la filla petita "que no hi ha manera de que la casem"; el presumpte nòvio de la filla petita de qui tothom (menys ell i la filla petita) està convençut que acabarà formant part de la família; la tieta àcrata a qui no diuen àcrata, es clar, sinó "peculiar" o "pintoresca", etc... i l'inspector Pitt. Si bé amb aquesta novel·la la senyora Perry confirma un cop més que no serà mai Premi Nobel de literatura, aquest cop, si més no, la trama potser és més consistent que en les històries anteriors. Fins i tot el final té una mica més de sentit. De tota manera tot plegat tampoc no és res de l'altre barri, no s'entusiasmin ara. Això sí, l'inspector Pitt i la seva dona segueixen essent les dues bledes assolellades de sempre. Llibre entretingut, cosa que, amb aquesta vida que portem tots plegats, ja és prou.
Títol original: Silence in Hanover Close Un funcionari del Foreing Office del Londres victorià és assassinat a la biblioteca de casa seva. Més britànic, impossible. L'inspector Pitt és requerit, tres anys després, per a investigar el cas i acabar-lo de tancar. Se li demana que hi faci una ullada per sobre i que no aprofundeixi massa; just el que calgui per a confirmar la investigació que ja es va obrir en el seu moment i que va concloure que la mort del funcionari no va ser més que el fatal desenllaç d'una casualitat: un robatori amb resultat de mort involuntària (involuntària per part del lladre... i també per part del mort, obviament). El cas és que, com no podia ser d'una altra manera (si no, no hi hauria llibre), Pitt no es conforma amb el que tothom ha acordat que era evident, i la cosa s'enreda. "La cosa" i la senyora Perry, perquè, oh miracle, aquest cop la senyora Perry, comparat amb el que sol fer habitualment, comença a complicar-ho tot molt. Fins i tot hi ha moments en què el llibre no només sembla entretingut, sinó que també sembla interessant (increïble, però cert). Novament, la dona i la cunyada de Pitt són les protagonistes de la investigació. Desgraciadament Lady Vespasia Cumming-Gould s'està recuperant d'un refredat, pobre dona, i no pot fer gaire meravelles. D'altra banda, la foca de Lady Augusta Balantyne, gràcies a Déu, no apareix per a res en tot el llibre. Una de les notes exòtiques d'aquesta novena novel·la de l'inspector Pitt (que segueix essent una bleda asollellada) és justament el final. Sí, després que la senyora Perry hagués escrit les vuit històries anteriors, acabant-les de qualsevol manera, algú li deuria dir que, aquest cop, si podia ser, s'hi mirés una miqueta més, i aleshores la senyora Perry va decidir fer un final una mica enrevessat, fins a tal punt que hi ha paràgrafs que els has de llegir dues vegades perquè si no et perds. De tota manera, aquesta vegada el final tampoc no és mereixedor del Premi Nobel de Literatura, no llencem les campanes al vol. En fi, encara que sigui un llibre sense pretensions, com tots els anteriors de la sèrie, fa passar bé l'estona.
Títol original: Bethlehem Road Nota prèvia: el títol original -"Bethlehem Road"- té sentit perquè el carrer Bethlehem hi té un paper en el cas; el títol que s'ha tret de la màniga el nan mental de Debolsillo / Random House Mondadori -"Los asesinatos de Bethlehem Road"- és completament absurd perquè no es produeix cap assassinat al carrer Bethlehem. Cap ni un. Dit això, passem al què ens ocupa... En poques paraules, aquest cop l'inspector Pitt ha d'investigar les pintoresques morts d'uns honorables diputats de la Cambra dels Comuns als que troben creativament arrepenjats a un fanal del pont de Westminster, a quatre passes del Parlament, més secs que un bacallà. Si la trama té un interès relatiu, el rerafons ja és una altra cosa. Aquest cop la senyora Perry aprofita l'avinentesa per a fer un retrat de la situació de la dona allà per l'epoca de l'Anglaterra victoriana. Llegit ara, fa esgarrifar, la veritat. No és només que no poguessin votar, és que no podien fer res de res; tenien la mateixa categoria jurídica que una tetera. Si no estaven casades, les seves possessions no eren legalment seves: eren del pare o dels germans mascles; si estaven casades les seves possessions eren, naturalment, del marit... total, que la situació jurídica més favorable per a una dona en aquell moment era o bé esser filla única òrfena i soltera, o bé vídua sense tornar-se a casar, i encara en aquests casos havien de sortir de casa el mínim possible i degudament acompanyades per una altra senyora respectable ja que si no, automàticament, eren putes. Això pel que fa a la classe alta i mitjana, totes dues poc nombroses. Pel què fa a la classe desastrada de la societat, és a dir, la classe majoritària, no hi havia gaire problema sobre qui era que administrava les possessions de les dones, simplement perquè les dones no tenien possessions; ah, i sortien bastant més de casa sense necessitat de companyia, perquè, és clar, no es necessita cap companyia per a anar a treballar a fàbriques insalubres vint-i-cinc hores al dia o per a vendre's pels carrers al primer que passi. En aquesta novel·la Anne Perry descriu l'inici del moviment sufragista i l'impacte que va tenir en la societat del moment. Impressiona llegir els arguments dels qui estaven en contra de concedir el vot i altres drets a les dones (la majoria era contrària) i encara impacta més llegir què deien les pròpies dones que estaven convençudes de que "l'estat natural de les coses no s'havia de tocar"; aquest "estat natural" consistia, és clar, en que les dones eren propietat del pare, el germà o el marit, propietat que s'exercia "en benefici de les pròpies dones" les quals eren completament incapaces, per naturalesa, de saber què els convenia i què no. És clar que això és una novel·la i que tots els diàlegs i situacions que hi surten sobre el tema són ficció, però molt em temo que aquesta ficció està bastant ben basada en el que va ser aquella realitat. I per cert, a l'Espanya de no fa ni cinquanta anys, el concepte que es tenia de la dona era si fa no fa el mateix que el que existia a l'Anglaterra victoriana de finals del segle XIX. Preguntin-ho a les supervivents i ja m'ho explicaran. Com a novel·la d'intriga "Bethlehem Road" potser no és cap meravella, però com a tractat sociològic no té preu.
Títol original: Highgate Rise Els finals de la senyora Perry segueixen essent anèmics, però s'ha de reconèixer que les seves descripcions històrico-socials no tenen preu. Aquest cop l'inefable inspector Pitt es topa ni més ni menys, sense que ell en tingui ni la més mínima idea, amb els orígens del socialisme britànic. Amb l'excusa d'un incendi provocat a casa d'un metge un pel massa exaltat pels gustos de Lady Augusta Balantyne (que gràcies a Déu tampoc no surt en aquest llibre), la senyora Perry ens descriu els primers temps de la Societat Fabiana, que esdevindria una de les fonts que alimentarien el futur Partit Laborista de la Gran Bretanya. Des de la ignorància en què la majoria dels pobres mortals ens movem, és difícil saber què hi ha de real i què d'imaginari en les descripcions que fa la senyora Perry sobre les topades verbals, i no tan verbals, entre la societat victoriana benestant de tota la vida i els primers contestataris de classe mitjana que van decidir que ja era hora de que les coses comencessin a canviar cap a models socials més justos. En aquesta història, molt més que en d'altres anteriors de la mateixa sèrie, cada personatge és un món, la seva vida s'ha construït en base a aquest món, i els móns de tots els altres són enemics més reals que potencials i, sobretot, molt perillosos. Les descripcions que la senyora Perry fa de tot això són molt creïbles i, per això mateix, molt interessants. Hi ha paràgrafs exaltadíssims, d'alguns personatges defensant els seus punts de vista, que no tenen desperdici. El que potser ja costa una miqueta més de creure és que una octogenària Lady Vespasia Cumming-Gould tingui sospitoses tendències socialdemòcrates. Ens podem creure que en comparació als personatges del seu cercle social sigui una excèntrica, però tot té un límit. Ara, això sí, de tota manera si Lady Vespasia no existis caldria inventar-la (que en definitiva és el que ha fet la senyora Perry) Interessant. Fa gràcia. I com sempre, el final és anecdòtic.
Títol original: Belgrave Square Un usurer xantatgista és assassinat i a l'inspector Pitt se li encarrega la feina de demostrar... que un membre de l'alta societat no hi té res a veure. Notem el petit detall: no es tracta de demostrar qui ha estat el culpable, sino qui no ho ha estat. Realment la reina Victòria es va lluir amb el seu model de societat; la justícia social no era el seu fort, precisament. Si les sospites haguessin recaigut sobre qualsevol altre pobre desgraciat l'haurien penjat sense fer gaire preguntes i prou. Però com que està en joc la reputació d'un lord (això de l'assassinat, queda fatal en determinats cercles... si es descobreix; si no es descobreix, no), la policia remou cel i terra per a demostrar que les proves inculpatòries de que disposen no se sostenen. Preciós, oi? Apart de les corresponents defuncions, en el llibre trobem també situacions d'amors impossibles bastant rocambolesques i la inefable participació justiciera de la senyora Pitt, la seva germana i la "special gest star" habitual, Lady Cumming-Gould (és eterna aquesta dona). Pel que fa al final s'ha de reconeixer que aquest cop la senyora Perry sorprèn. Amb un cert mal gust, però sorprèn. En fi, llibre entretingut per a distreure'ns una mica de les absurditats gens aristocràtiques que ens trobem cada dia.
Títol original: Farrier's Lane L'estil del redactat confirma que el llibre l'ha escrit la senyora Perry, encara que costi de creure: és interessant, el final (o els finals, segons com es miri) està ben trobat i a més fa pensar, no només en l'Anglaterra victoriana, sinó en ara mateix. Un jutge és assassinat mentre assisteix a una representació teatral. Amb aquesta excusa la senyora Perry parla de la xenofòbia, de la pena de mort, dels prejudicis amb majúscules, de com la justícia no és (ni ha estat mai) igual per a tothom, de com poden ser de letals les persones quan estan diluïdes en una massa, de com poden ser de vergonyantment miserables els càrrecs polítics... de tot això, ni més ni menys. I el que és realment horrible és que encara que l'acció d'aquesta novel·la estigui situada a finals del segle XIX, tot el que s'explica és absolutament vigent en la mentalitat de milions de persones (?) del segle XXI. Pel que fa a la vida privada dels protagonistes, l'inspector Pitt i la seva dona Charlotte segueixen tan acaramelats com sempre (sort que tenen), la mare de Charlotte ens sorprèn revelant-nos que també és humana (mooolt humana) i arriba a fer callar a la seva sogra (cosa que provoca unes terribles ganes d'ovacionar-la), i Lady Cumming-Gould aquesta vegada no hi surt. Això sí, hi ha una aparició tipus "special gest star", encara que molt breu però important, del propi Oscar Wilde in person! En fi, ja tenia ganes de dir-ho d'un llibre de la senyora Perry: llibre recomanable, i no només per a distreure's.
Títol original: The Park Headsman Any 1890. Quan Londres encara no s'ha recuperat dels fins treballs de Jack l'Esbudellador a algú se li acut practicar el bonic esport de decapitar gent a Hyde Park. Aquest és el segon crim del llibre. El primer crim és la "traducció" del títol, bàsicament perquè entre degollar i decapitar hi ha una diferència; si més no estètica, perquè, reconeixem-ho, el resultat per a la víctima és el mateix. Doncs això, que hi ha un decapitador bastant dedicat a la seva feina i a Pitt li toca carregar amb el mort (o millor dit, els morts). Aquest cop no hi ha cap trama sociològica digna de menció, es tracta simplement de seguir la intriga generada per aquests crims. Novament la senyora Perry construeix un relat interessant de tal manera que sembla confirmar-se que sí, que finalment ha après a escriure novel·les d'intriga, cosa que els seus lectors agraim moltíssim. Protagonistes: Pitt, la seva dona Charlotte, i la seva cunyada Emily. Amb l'aparició co-protagonista de l'assistenta Gracie, el bo de Jack Radley i Micah Drummond; i l'aparició especial de Lady Vespasia Cumming-Gould i de Caroline, la sogra de Pitt, que aquest cop no només aconsegueix deixar muda a l'harpia de la iaia Ellison, sinó que arriba a causar-li un memorable col·lapse; cada vegada em cau millor la tal Caroline... Ah, i naturalment les converses entre les augustes senyores que surten en el llibre no tenen desperdici: amb només una goteta del verí que destil·len n'hi hauria prou per a causar l'extinció fulminant de qualsevol cosa que es mogués. Llibre entretingut i interessant; i s'ha de reconèixer que Pitt té una paciència digna de Job, sense la qual segurament no sobreviuria, pobre home...
Títol original: Traitors Gate Hi ha una enorme quantitat de llibres que tracten sobre la colonització europea d'Àfrica durant els segles XIX i XX, amb grans explicacions històriques, antropològiques, polítiques, econòmiques etc. etc. Aquest llibre d'Anne Perry però, ens acosta al tema -encara que tangencialment- des d'una altra òptica que no deixa de ser bastant curiosa: la dels colonitzadors "de despatx" i la dels detractors (que també n´hi havia) de l'època. Partint de l'assassinat -disfressat de mort accidental o suïcidi- d'un Par del Regne, Anne Perry ens revela un dels arguments més esgarrifosament hipòcrites de l'època de les grans colonitzacions: "O colonitzem nosaltres (els britànics) o ho faran ells (els belgues, els francesos i els alemanys); així que millor ho fem nosaltres, que serà molt millor per als colonitzats, ja que nosaltres portarem la civilització i la fe cristiana als pobres ignorants de les colònies, amb la qual cosa hi sortiran guanyant no només en la vida terrenal, sinó també en la vida eterna". De passada, naturalment, la metròpoli es forrarà com mai. En el llibre hi surten esmentats famosos noms reals del moment, com per exemple Henry Stanley (1841-1904) i Cecil Rhodes (1853-1902). Fixem-nos en alguns apunts no precisament pintorescos de tals personatges: Henry Morton Stanley ni es deia Henry, ni es deia Morton ni es deia Stanley. Inscrit durant molt de temps en els llibres d'Història com a gran explorador, va ser en realitat un dels farsants més grossos de la seva època i va practicar l'assassinat massiu d'indígenes africans per la via artesanal; l'home es divertia maltractant i matant personalment a traginers esclavitzats. Tot un gentleman. Cecil Rhodes, per la seva banda, va ser un colonitzador, empresari i polític britànic que es va fer amb el 90 % del mercat de diamants del món, gràcies als seus benemèrits negocis africans, i que va deixar anar perles com aquestes: "La filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor"; o bé: "Hem de trobar noves terres que ens permetin obtenir matèries primes amb facilitat i alhora explotar la mà d'obra esclava barata que prové dels indígenes de les colònies. Les colònies també ens proporcionarien un bon abocador per als excedents produïts per les nostres fàbriques". Encantador, oi? Aquest senyor, a més, es va inventar un país a major glòria seva, Rhodesia, on es va practicar l'esclavisme i la discriminació racial més abjecta fins molt entrat el segle XX (dècada dels 60-70) en què Rhodesia com a tal va desaperèixer i va donar lloc a les actuals Zàmbia i Zimbabwe. Aquest és doncs l'escenari de fons en què es mou la quinzena novel·la de l'inspector (ara superintendent) Pitt, juntament amb la seva dona -què ha de compaginar el seu hobby d'investigadora amateur amb les farragoses tasques domèstiques- i la inevitable Lady Vespasia Cummig-Gould -que no necessita compaginar res de res perquè per alguna cosa una és una aristòcrata amb pedigrí, només faltaria-. Llibre interessant, tant pels assassinats com pel rerafons històric.
Títol original: Pentecost Alley Londres 1890, igual que en les dues o tres darreres novel·les de la sèrie Pitt; es veu que va ser un mal any per a la seguretat pública. Una prostituta és trobada morta en el seu lloc de treball, és a dir a l'habitació d'una casa de putes (no em refereixo a una oficina del Banc de Santander o a la seu del Departament d'Educació, em refereixo a una casa de putes clàssica). No haguessin avisat al superintendent Pitt ("comissari", segons el traductor de torn) si no fos perquè en l'afer podria estar relacionat el fill d'una família de casa bona -de cognom Fitz-James, com la Duquesa de Alba, mira tu- i, és clar, l'escàndol podria arribar a ser majúscul. Realment la societat victoriana feia fàstic. Total, que Pitt investiga i, com no podia ser d'una altra manera, l'assassí és identificat, detingut, jutjat, sentenciat i executat... i el lector comprova, estupefacte, que es troba encara a la meitat del llibre. I ara què? es pregunta l'atònit lector. Doncs ara la cosa segueix per camins que deixen al superintendent Pitt desconcertat, al sotscap de la policia també, i al lector no diguem, però d'una manera bastant ben portada, la veritat. Té moments sorprenents aquesta senyora Perry. Aquest cop, per exemple, és com si s'hagués pres un te amb una mica de sucre, un núvol de llet... i una substància un pèl psicotròpica afegida; i apa, anem a escriure la novel·la. Des de la primera pàgina hom ja veu que no se n'ha de refiar de ningú, però el final és francament enginyós. L'única cosa que es podria criticar si hi hagués ganes, és que en determinats passatges de la història s'hi deixa veure un cert excés de nyonyeria, però suposo que no es pot evitar: la "bona" societat victoriana, a més de vomitiva, també tenia el seu punt nyonyo, i la pròpia senyora Perry també deu patir una miqueta d'aquest mal per molt assassina que sigui ella mateixa (busquin la seva biografia al Google; fins i tot se n'ha fet una pel·lícula: "Heavently Creatures" (1994) -"Criaturas celestiales", en la versió en castellà- nominada a l'Oscar per al millor guió original i Lleó de Plata del Festival de Venècia) En resum, llibre entretingut i aprofitable, nyonyeries apart.
Títol original: Ashworth Hall Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses: Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra. Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda. És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per aportar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental. En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas. Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local. Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades. I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos. En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil. Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA). Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul. En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa. En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir.
Títol original: Brunswick Gardens Una dona, ajudant d'un clergue erudit de l'església anglicana, cau per una escala i es mata. Al començament tothom culpa a la llei de la gravetat, cosa que, dit sigui de passada, és la hipòtesi més versemblant, però arriba el comissari Pitt i, tocant els nassos com només ell ho sap fer, diu que no, que ell no ho té tan clar. Pitt sospita que en tot cas la llei de la gravetat pot haver estat còmplice involuntària del fet, com en tantes altres ocasions, però que en definitiva algú més hi ha intervingut i d'una manera prou determinant. Fins aquí l'escenari i l'argument explícit, però com sol passar darrerament en les novel·les de la senyora Perry, hi ha un rerafons. Aquest cop el rerafons és múltiple. D'una banda hi ha una crítica a la religió que no és precisament subtil. Els capitostos de l'església anglicana queden retratats com a hipòcrites, insensibles i impresentables; l'església catòlica queda com a una manipuladora mentidera que fa ús de supersticions tirant a medievals per a tenir ben collats als curts de gambals; i tant una confessió com l'altra queden com una colla d'aprofitats bàsicament interessats en mantenir les formes i el poder. D'altra banda, en aquest llibre, com en d'altres anteriors, es tornen a posar en solfa les formes més ràncies del patriarcat i la seva actitud amb les dones, a qui pel sol fet de ser-ho, no se'ls reconeix un status que vagi més enllà que el que pugui tenir un animal de companyia. I finalment, el toc d'originalitat en aquesta novel·la el posa ni més ni menys que el senyor Charles Darwin (el que surt escarnit en efígie a les etiquetes de les ampolles d'Anís del Mono, per si no ho sabien). Charles Darwin va publicar l'Origen de les Espècies l'any 1859, i va morir l'any 1882; és a dir, va ser contemporani de la Reina Victòria, de l'inspector Pitt i de la foca de lady Augusta Balantyne. Tant l'inspector Pitt com la foca de lady Augusta són ficticis (i hi ha vegades que la reina Victòria també ho sembla, francament) però el que no és gens fictici és el daltabaix que va causar Darwin amb les seves teories sobre l'evolució. L'any 1891 (any en què la senyora Perry situa aquesta narració) l'huracà Darwin bufava encara a plena potència. Una part de la humanitat va haver de replantejar-se els seus conceptes sobre ella mateixa; una altra part s'hi va resistir aferrissadament, i encara ara s'hi resisteix (hi ha estats dels Estats Units en què està prohibit ensenyar a les escoles la teoria de l'evolució); i a una altra part de la humanitat (Àfrica, per exemple) li va ser ben be igual perquè altra feina tenia (intentant sobreviure a les salvatjades dels colonitzadors europeus, també per exemple). El cas és que el darwinisme va arribar a provocar fins i tot autèntiques crisis de fe en creients de tota la vida... i alguns d'aquests creients tenien càrrecs eclesiàstics. Un cop més, doncs, això es veu ben reflectit en aquest llibre, de tal manera que aquest rerafons pot arribar a ser en ocasions més interessant que la trama principal. Llibre aprofitable, encara que, ja els ho dic, si tenen una mica de vista (no se'n necessita gaire) podran endevinar fàcilment la identitat de l'assassí bastant abans d'acabar la història; però això és el de menys.
Títol original: Bedford Square Algú amb un mal gust evident planta un cadàver davant de la porta de la residència del general Balantyne. Al general se li talla la digestió de l'esmorzar que estava prenent en el saló del matí. Comprensible. La vaca de lady Augusta, la seva dona, directament se sulfura: és una vergonya, aquell cadàver no lliga gens amb la decoració del vestíbul, deixant apart que ella no l'havia encarregat. La senyora Perry no ho explica ben bé així, però la idea és aquesta. A partir d'aquí el comissari Pitt comença a investigar el cas que, de fet, va d'un xantatge múltiple dirigit a diversos prohoms de l'aristocràtica alta societat de Londres. Prodones, exceptuant la Reina Victòria, no n'hi havia. Com a molt, "senyores de". Aquest cop Thomas Pitt compta amb la col·laboració esgarrifada de tot el seu staff col·lateral: Charlotte, la seva dona; Gracie, l'assistenta domèstica; Tellman, que en segons quins llibres de la sèrie és inspector, i segons en quins altres és sergent (depèn de l'il·luminat criteri del traductor corresponent); i naturalment lady Vespasia Cumming-Gould qui, creguin-s'ho o no, té un perfil en el Facebook. Admetem-ho d'una vegada per totes, si no és que no ho teniem clar: com a escriptora de novel·les policíaques la senyora Perry és francament mediocre. Cert que descriu molt bé el paisatge social de l'època -o possiblement cert, vist i considerat que no queda ningú viu que la pugui avalar o desmentir- però el génere policial se li escapa. En aquest llibre passa el que tantes vegades ha passat anteriorment: el delinqüent és qui ella diu només perquè en un moment donat ella ho diu; pel mateix preu podria haver estat qualsevol altre, i sí molt m'apuren, en aquesta història hi ha més d'un candidat que podria haver donat un joc molt més enginyós, inclosa la vaca de lady Augusta (no, lady Augusta no és la bandarra de la pel·lícula, ho lamento). Però sembla ser que a la senyora Perry li falta precisament aixó: enginy. Diguem que sap "pintar", però només si li posen el model al davant. Si se l'ha d'inventar ella, comença el quadre, però no té ni idea de com acabar-lo. Llibre prescindible. Ara bé, si vostè és un maniàtic de les col·leccions i s'ha llegit els divuit anteriors, ningú el culparà si diu en públic que també vol llegir aquest; però si pot evitar-ho, no ho digui, la gent l'estimarà igual. De veritat.
Títol original: Half Moon Street A començaments del segle XIX algú va inventar la fotografia; cinc minuts després, algú va inventar la fotografia pornogràfica. Era l'evolució natural, no facin veure que s'escandalitzen, ara. Consultin Darwin i Eastman-Kodak, obres completes. Ens trobem a Londres, any 1891, quan això de la fotografia encara és un invent relativament recent que no s'ha acabat de pair, i el superintendent Pitt es troba amb un cas en què d'entrada no se sap si el mort és un fotògraf o un diplomàtic francès. Segons l'inspector Tellman tant els fotògrafs com els francesos (diplomàtics o no) pertanyen a la categoria dels degenerats; és curiós, hi ha gent ara mateix, més de cent anys després, que encara hi està d'acord; no és el cas d'aquesta web, que consti. Aquesta vegada la senyora Perry ens il·lustra sobre la censura, la pornografia fotogràfica del segle XIX, la imposició de la hipocresia moral d'una minoria privilegiada sobre el comú dels mortals i, cosa meritòria, les nefastes conseqüències que es poden derivar de portar la bandera progressista d'una manera tan inepta, per mesiànica, que arribes a causar baixes entre les teves pròpies files. Com ja s'ha dit des d'aquí en més d'una ocasió, l'aspecte més interessant dels llibres de la senyora Perry no és tant la trama policiaca (que francament no acostuma a ser gaire consistent) com la descripció de l'entorn històric en què situa les seves narracions. En aquest cas, les descripcions que fa sobre les activitats dels primers fotògrafs amateurs, les primeres tècniques i els primers circuits de comercialització fotogràfica no tenen preu. "Special gest stars" en aquest llibre: Oscar Wilde (una altra vegada, ja havia aparegut en "El caso de Farrier's Lane", nº 13 de la sèrie); el senyor Eastman (per alusions, en la seva qualitat d'inventor del carret de pel·lícula fotogràfica i creador de la marca Kodak); Caroline Fielding (la sogra de Pitt, que cada cop veu més clar que l'han tingut miserablement enganyada durant mitja vida); i sobretot Mariah Ellison (la vella i horrible ex-sogra de Caroline, de qui descobrim un secret espantós que explica, en bona part, per què és tan harpia) Aquesta vegada fins i tot el final té un notable punt poètic, a més de considerablement patètic. Per algun misteriós motiu la senyora Perry estava més inspirada del què és habitual en ella. Llibre aprofitable (curiosament l'altre llibre en què apareixía Oscar Wilde també ho era, i això que l'home només hi surt de passada en totes dues ocasions).
Títol original: The Whitechapel Conspiracy El cas que ocupa aquesta vegada a Thomas Pitt se situa a la primavera de 1892 i, com ha passat en altres ocasions, és convenient familiaritzar-se prèviament amb el context abans de començar la seva lectura. Per a tal finalitat cal remuntar-se al començament del segle XIX. L'any 1815, després de l'apartament definitiu de Napoleó Bonaparte ("Waterloo" no és només el títol d'un primer premi del festival d'Eurovision), es va convocar un congrés internacional, el Congrés de Viena (celebrat, curiosament, a Viena) en el que es va decidir la restauració de les monarquies absolutes europees que Napoleó va tenir a bé escombrar en el seu moment. Les monarquies restaurades, sempre tan poc pràctiques i curtes de mires, van reproduir els esquemes d'abans de Napoleó, és a dir, retorn dels privilegis de l'alta aristocràcia i de les condicions de semi-esclavatge del poble. Però el poble i la petita burgesia ja havia vist, amb Napoleó, que els privilegis aristocràtics no eren intocables i que tenien dret a exigir i obtenir millors condicions de vida i d'organització social. Naturalment les minoritàries classes privilegiades es van entossudir en ignorar les demandes populars i burgeses de millores i això va fer que es produís un augment progressiu del descontentament per part de la "majoria damnificada". Com a conseqüència d'això es van generar diversos moviments i aixecaments de protesta, el més sonat dels quals es coneix com les "Revolucions de 1848". La primera "revolució de 1848" va tenir lloc a França -com no podia ser d'una altra manera- i va aconseguir acabar amb la monarquia de Louis Phillippe d'Orleans, que va ser substituïda per una república. Aquesta nova "revolució francesa" va donar lloc a les altres "revolucions de 1848", que es van estendre a l'Imperi Austríac, Alemanya i Itàlia -aquestes dues últimes encara no unificades-, però allà els resultats van ser molt diferents: els aixecaments van poder ser dominats pels privilegiats en el poder; tot i així aquests es van veure obligats a fer algunes concessions que, a la llarga, derivarien en la desaparició de l'absolutisme i la instauració de règims incipientment democràtics. Les "Revolucions de 1848" no van arribar a la Gran Bretanya, governada des de 1837 per l'eterna Reina Victoria i el seu entorn. Això no vol dir que no hi haguessin problemes socials. N'hi havia, i molts. Les desigualtats socials eren escandaloses, i a Londres eren especialment notòries. Per tant, l'any 1892, any en que se situa la novel·la de la senyora Perry, si bé a la Gran Bretanya no s'havia produït cap revolució, sí que hi havia la por, des de feia dècades, de que n'esclatés una. I amb raó. D'una altra banda, i sense tenir necessàriament cap relació amb tot el que s'ha explicat fins ara, l'any 1888 Londres va viure uns successos macabres que han passat a la Història: els assassinats en sèrie de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador). Entre agost i novembre de 1888 cinc prostitutes van ser brutalment assassinades a Whitechapel, districte de l'East End de Londres. L'autor del crim no va ser mai oficialment identificat i el cas ha quedat marcat com un dels misteris més famosos en el camp de la criminologia. Naturalment -potser per allò de l'horror vacui- la no identificació de l'assassí o assassins ha donat lloc a l'aparició d'un allau de teories que han provat d'establir qui hi havia realment darrera de tot l'afer. Algunes d'aquestes teories apunten ni més ni menys que a Buckingham Palace. Per a més informació poden seguir aquest enllaç on poden trobar la teoria que sembla que és la preferida de la senyora Perry, la "Teoria Reial"; si més no, tot s'ha de dir, sabent com funcionen els Serveis Secrets, avui dia en ple segle XXI la "Teoria Reial" seria perfectament creïble. Tornem a l'actualitat: l'any 2001 la senyora Perry va decidir agafar la història de les Revolucions de 1848 i la dels assassinats de 1888, les va passar pel turmix (o per la liquadora Moulinex, si ho prefereixen) i, voilà!... va publicar "El complot de Whitechapel". La veritat és que l'invent no li ha sortit del tot malament. I ara que vostés ja estan informats dels previs imprescindibles que fan al cas, ja el poden llegir amb un mínim de condicions i de dignitat, si volen. Bon appétit.
Títol original: Southampton Row Continuació del llibre anterior de la sèrie Pitt, "El complot de Whitechapel". Si el llibre anterior plantejava una conspiració a gran escala, aquest no es queda curt. Malgrat que aquest cop el complot tingui dimensions bastant més modestes l'energia que hi dediquen els personatges segueix essent notablement intensa. L'argument comença amb una situació aparentment simple: una selecta mèdium és assassinada en una de les seves sessions i naturalment les preguntes "qui?" i "per què?" semblen no tenir resposta. A partir d'aquí la cosa deriva cap a altres vies que fan que l'assassinat inicial sigui una simple anècdota, cosa que sembla que no sàpiga l'imbècil que ha canviat el títol original de l'obra per aquesta altra cosa de "La medium de Southampton Row". Pel que explica la senyora Perry, la corrupció i el maquiavelisme polític de finals de l'època victoriana no té res a envejar als que es veuen i viuen actualment (de fet, Maquiavel és bastant més antic). Potser a finals del segle XIX tot era més ingenu, però segur que també era igual de bèstia que ara. Quan es tracta del poder els escrúpols no existeixen. Com tampoc existeixen els escrupols d'un editor quan canvia estúpidament el títol d'un llibre, permet que surti publicat amb una quantitat intolerable d'errades d'impremta (especialment a la segona meitat del volum) i permet també que la traducció provoqui atacs d'ira de tant nefasta com arriba a ser. Absolutament indignant. El llibre està bé, i en segons quins passatges jo diria que està més que bé, però si us plau, si el volen llegir i poden fer-ho, vagin a l'original o a qualsevol altra edició que no sigui la de Random House Mondadori. De res.
Títol original: Seven Dials No faré cap comentari sobre el fet de que el títol original d'aquesta novel·la, "Seven Dials" (nom d'un barri del West End de Londres), s'hagi convertit en "Los secretos de Connaught Square". És inútil. Demanar que en aquest país es respectin els títols originals dels llibres traduïts és com demanar que l'església catòlica es cregui l'Evangeli. No val la pena perdre el temps en impossibles. Aquest cop la senyora Perry ens planteja dues històries paral·leles: d'una banda, l'assassinat d'un diplomàtic britànic de segona fila -del que en resulten sospitosos una dona egípcia i un ministre del govern de Sa Victoriana Majestat- i d'una altra banda la desaparició inexplicable d'un ajut de cambra. Com sol ser habitual en els darrers episodis de la sèrie Pitt, aquest cop també hi ha un rerafons històric del que és convenient estar-ne informat per a seguir la trama amb un millor coneixement de causa. Aquesta vegada ens hem de remuntar a finals del segle XVIII, concretament a 1798. Aquell any Napoleon Bonaparte va envair Egipte i no es va carregar a canonades el nas de l'Esfinx, contràriament al que s'ha sostingut durant dècades. De tota manera tampoc no va tenir gaire temps de depredar gran cosa perquè tres anys després, el 1801, els otomans, els mamelucs (èlite militar sorgida d'esclaus al servei dels musulmans durant l'edat mitjana i que va governar Egipte durant centúries) i els britànics el van fer fora del país de les piràmides milenàries. Estranyament els britànics no es van quedar a Egipte, però els mamelucs i els otomans, sí, i a ells s'hi van afegir els albanesos que, teòricament, estaven subordinats als otomans, però només teòricament, de tal manera que va ser un comandant de regiment albanès, un tal Muhammad Alí Pasha, qui l'any 1805 es va acabar imposant i es va fer reconèixer governador d'Egipte per part del soldà otomà (si s'han perdut tornin a rellegir el paràgraf; la Història mai ha estat una disciplina fàcil). Però a Muhammad Alí Pasha això de ser governador li semblava poca cosa així que poc temps després va decidir proclamar-se virrei i fundar una dinastia pròpia de tal manera que el succeïssin els seus fills i els fills dels seus fills independentment del què pensés el soldà otomà de torn. És a dir, que teòricament Egipte formava part de l'Imperi Otomà, però a la pràctica no. D'aquesta manera Muhammad Alí Pasha es va convertir en el creador del que se'n podria dir l'Egipte modern, reformant economia, política i estructura social i aproximant-les als estils europeus. Una de les coses que va fer (1820) Muhammad Alí Pasha va ser introduir a Egipte la fibra llarga de cotó, que cap a finals de segle XIX acabaria per convertir l'agricultura del país en una mena de monocultiu. Aquest monocultiu va quedar repartit entre uns quans latifundis que, al seu torn, van caure en mans de propietaris estrangers que es van dedicar a canalitzar la producció cap als mercats internacionals. Atenció al detall perquè és justament un dels que dóna pes a la novel·la de la senyora Perry. D'altra banda Alí Pasha va iniciar una sèrie de conquestes militars (nord del Sudan, Síria i parts d'Aràbia i Anatòlia) que van posar molt nerviosos als europeus, que temien que l'hiperactiu virrei acabés per conquerir el propi Imperi Otomà, cosa que pel que sembla no els convenia gaire, així que fent ús de la diplomàcia ("o deixes de fer animalades o t'enviem a l'altre barri"), el van obligar a retornar els territoris envaïts, permetent-li però que és quedés amb Sudan i el control d'Egipte. Corria l'any 1841. Passa el temps i Saïd, un dels successors de Muhammad Alí, s'embarca en una empresa que resultaria ser ruïnosa: la construcció del Canal de Suez. El finançament de la construcció va quedar repartit entre la societat constituïda pel constructor, Ferdinand de Lesseps, i el govern de Saïd, qui a més va aportar terres, pedreres, subministrament d'aigua potable i les quatre cinquenes parts dels treballadors, tots forçats, cosa que no va beneficiar precisament els seus índexs de popularitat. El canal va quedar acabat l'any 1869. Conseqüències immediates: el país queda terriblement endeutat amb els bancs europeus per culpa dels costos econòmics de la construcció, i la població, que ja estava una mica alterada per allò dels treballs forçosos, acaba per alterar-se del tot quan el govern -en un intent d'eixugar el deute- li incrementa els impostos fins a extrems impossibles. La situació és fa tan insostenible que l'any 1875, Ismail, successor de Saïd, es veu obligat a posar a la venda la participació egípcia del Canal de Suez. I aquí, per fi!... arriben els britànics per a quedar-s'hi. Va ser el Primer Ministre britànic de l'època, el senyor Disraeli, qui va convèncer a la reina Victòria de que comprar la participació egípcia en el canal era un negoci imprescindible, ja que així l'Imperi Britànic passaria a controlar definitivament les rutes comercials cap a la seva megacolònia, l'Índia. Primera conseqüència: en tres anys el govern d'Egipte queda controlat per francesos i britànics. Segona conseqüència (1879): sorgeixen els primers grups nacionalistes, contraris a Ismail i la ingerència europea. Tercera conseqüència (1882): França i Gran Bretanya reaccionen intervenint militarment i bombardejant Alexandria. Finalment Gran Bretanya es fa amb el control de la situació, instaura un govern titella i converteix Egipte en un protectorat seu. Tan "benemèrita" i lucrativa influència britànica sobre Egipte es va mantenir fins l'any 1952, en què Gamal Abdel Nasser va dir que ja n'hi havia prou de tanta tonteria. I tornem a la novel·la de la senyora Perry. La trama se situa l'any 1893 o 94. En aquell moment Egipte és protectorat britànic en les condicions que ja hem vist, i produeix quantitats més que considerables de cotó (recorden allò del cotó de 1820?). Aquest cotó és comprat a preu irrisori per la metròpoli, Gran Bretanya, que el manufactura dins les seves factories tèxtils i el revèn a tot l'Imperi, inclòs Egipte, a preus que d'irrisoris no en tenen res. Es beneficien els empresaris britànics, és a dir, Lord Tal i Sir Qual. En surten perjudicats els treballadors de les fàbriques britàniques, que treballen més hores que un rellotge per a cobrar sous d'autèntica misèria, i els egipcis, a qui no se'ls permet manufacturar res i que cada vegada estan més furiosos per la presa de pèl i l'explotació impune a que se'ls sotmet. Doncs bé, ara ja estan vostès situats. Ja poden llegir còmodament, si els ve de gust, "Seven Dials" (o "Los secretos de Connaught Square", segons la delirant transformació que Random House - Mondadori ha fet del títol original). Segurament la part inventada de la història de la senyora Perry no és tan interessant com la part real de la Història amb majúscules, però té el seu punt. Ah, i les pràctiques político-econòmiques que descriu el llibre, situades a finals del segle XIX, continuen vigents en l'actualitat i gaudeixen d'un immillorable estat de salut. No ho perdin de vista.
Títol original: Long Spoon Lane Els moviments anarquistes de finals del segle XIX i començament del segle XX conformen un d'aquells capítols de la Història que són, per la seva complexitat, francament difícils d'explicar, i que segurament per això s'han explicat poc i rematadament malament. D'una manera molt genèrica es podria dir que el pensament anarquista es fonamenta en idees com les següents: L'home és bo per naturalesa. Aquesta bondat natural ha estat pervertida per la religió, l'educació i els interessos econòmics. L'home és un animal social. La societat és natural, l'Estat no. Institucions com la propietat i l'Estat són font de corrupció. El canvi social ha de ser espontani, sense direcció externa. L'autoritat esclavitza. Una societat basada en una estructura industrial corromp l'individu. D'altra banda l'anarquisme no propugna necessàriament l'ús de la violència (i molt menys de la violència indiscriminada) com a eina per a impulsar el canvi social i l'alliberament de l'home. La identificació entre anarquisme i violència ha acostumat a ser una interpretació interessada feta per qui ha format part de les classes dominants per tal de defensar les seves posicions de privilegi. En aquest llibre la senyora Perry il·lustra precisament aquesta manipulació de l'anarquisme per part de l'autoritat dirigent establerta. L'esquema és fàcil: provoquem el caos, atribuïm-lo a forces hostils (en aquest cas el moviment anarquista), fem que el poble ens autoritzi a utilitzar medis extraordinaris per a "salvar-lo", "salvem" el poble, i després continuem usant aquest medis extraordinaris per a perpetuar-nos en el poder de manera segura i incontestable. És veritat que la senyora Perry pinta als seus anarquistes de Long Spoon Lane com a una colla de desorientats completament ingenus, i això, en certa manera, arriba a molestar una mica; però molt probablement hi ha hagut molts anarquistes que han estat realment victimes d'aquesta ingenuïtat que descriu la senyora Perry i que han mort de manera violenta sense ni tan sols sospitar que en realitat havien servit -amb gran efectivitat, per cert- als interessos que justament combatien. Proposta atractiva i trama interessant. Llibre aprofitable.
Títol original: Buckingham Palace Gardens Londres 1893. Una prostituta és trobada assassinada a l'armari de la roba blanca. El fet no passaria de ser un altre cas rutinari de la policia metropolitana si no fos perquè l'armari de la roba blanca es troba... a l'ala de convidats del Palau de Buckingham. I aquí és on es fa necessària la intervenció de l'inspector Thomas Pitt de la Brigada Especial -és a dir dels Serveis Secrets- a qui se li demana que faci el favor de resoldre el cas en pocs dies, abans que la Reina Victoria torni d'Osborne on es troba descansant, no se sap ben bé de què (i ningú no s'ho pregunta; ningú no es pregunta mai res sobre la Reina Victoria, només faltaria) Com sol passar en la majoria de les històries de Thomas Pitt, la trama fictícia gira al voltant d'un context real. En aquest cas el context real té dos eixos: el ferrocarril del Cap a El Caire, i el Príncep de Gal·les. Pel que fa al ferrocarril del Cap a El Caire, realment va existir un projecte per a construir-lo i el projecte data, certament, de finals del segle XIX. Tenia com a finalitat unir els territoris britànics de l'Africa -des de l'extrem sud (Ciutat del Cap) fins l'extrem nord (El Caire)- amb l'objectiu d'explotar massivament l'enorme continent en benefici de la minúscula metròpoli victoriana. Naturalment, un dels partidaris més entusiastes del projecte era l'impresentable Cecil Rhodes, magnat, colonialista, imperialista, racista, genocida, és a dir, un cavaller britànic del seu temps, que es va "inventar" un país anomenat Rhodesia (actuals Zambia i Zimbabwe), i que va llegar al món frases tan brillants com "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent de benefici és molt millor". El cas és que el ferrocarril del Cap a El Caire no va passar de projecte per diverses raons, entre elles que la línia nord-sud dels territoris britànics africans estava interrompuda pel Congo, propietat privada del rei Leopold de Bèlgica (vegeu "El fantasma del rey Leopoldo"), i per l'Àfrica Oriental alemanya, i ni el rei Leopold ni l'Alemanya prussiana estaven disposats a facilitar la voracitat britànica en detriment de la seva pròpia voracitat. A més, França i Portugal tampoc no estaven disposades a que el presumpte tren britànic fes nosa a les seves expansives ànsies colonials. I anem ara al segon eix real d'aquesta història: el Príncep de Gal·les. La imatge que la senyora Perry dóna del Príncep de Gal·les és francament lamentable però sembla ser que respon a la realitat. Albert Edward de Saxònia-Coburg i Gotha encara era Príncep de Gal·les l'any 1893, als seus 52 anys, i tot perquè a la seva augusta mare, la Reina Victòria, no li donava la gana de morir-se (trigaria encara vuit anys més a fer-ho). Edward va nèixer l'any 1841 i quan va fer set anys va ser embarcat en un rigorós programa educacional dissenyat pel Príncep Albert, el seu papà. Però Edward no era precisament un cervellet, així que es va passar la infància intentant inútilment satisfer les expectatives dels seus pares, cosa que no va aconseguir i que els seus amorosos papàs es van encarregar de fer-li notar cada cinc minuts. Seguint amb el seu propòsit de construir un futur convenient per al nen (és a dir, per a la Corona), Victoria i Albert van decidir que Edward es casaria amb la princesa Alexandra de Dinamarca, i van iniciar contactes amb la casa danesa per a convèncer-la de que aquella era una molt bona idea. Naturalment no es van molestar a demanar cap opinió a Edward. Això passava cap a 1861 quan Edward tenia vint anys. Aquell mateix any Edward va assistir a unes maniobres militars a Irlanda i aprofitant l'avinentesa (i vist i considerat que ja n'estava fart de tot i que ja li tovaca una alegria) va tenir una aventura amb una actriu. Quan la reina Victoria se'n va assabentar es va quedar horroritzada. Dues setmanes després el Princep Albert es moria d'una malaltia que ja feia com a mínim dos anys que arrossegava; això però, no va ser obstacle per a que Victoria, la seva eterna vídua desconsolada a partir d'aquell moment, culpés a Edward per la mort del seu pare "a causa del disgut que li havia causat l'aventura amb la casquivana actriu". Victoria no es va molestar en contenir-se a l'hora de qualificar el seu fill de frívol, indiscret i irresponsable, a més de comentar a la seva filla gran que no podia evitar esgarrifar-se cada cop que el veia. Tot un exemple d'amor matern. Com no podia ser d'altra manera Edward es va acabar casant amb qui la seva mare i el fantasma del seu pare havien decidit, és a dir amb Alexandra de Dinamarca; i com era previsible també, Edward, un cop casat, va iniciar tot un carroussel d'afers extramatrimonials; se li han calculat uns cinquanta-cinc, uns quants dels quals van ser certament difícils d'ocultar. No és estrany doncs que les relacions entre Edward i la seva mare es poguessin qualificar de qualsevol cosa menys de cordials. A tot això cal afegir que Edward va ser el pare d'Albert Victor, Duc de Clarence, a qui algunes teories relacionen amb el confós cas de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador); també s'ha dit que la Reina Victoria no seria del tot aliena a la mort d'Albert Victor qui, en definitiva, ocupava un "inconvenient" lloc directe en la línia de successió a la Corona. Per tot això és creïble i comprensible (valoracions morals apart) que l'any 1893 el futur rei Edward VII d'Anglaterra fos el Príncep de Gal·les playboy, impresentable i amb pànic a la seva mamà que pinta la senyora Perry a la seva novel·la, i que la combinació entre aquest senyor i els homes de negocis fets a imatge de l'animal de Cecil Rhodes donés com a resultat la troballa d'una prostituta morta dins d'un armari de Buckingham Palace. Que aquesta novel·la és ficció? Sí. Que probablement la realitat és molt més florida? També.
Títol original: A Christmas Journey Va haver-hi un temps en què era típic de les sèries de televisió nordamericanes incloure "l'episodi de Nadal". Indefectiblement es tractava d'un episodi difícilment suportable on no hi podia faltar la neu, l'abet i tooots el personatges habituals fent coses o bé idiotes o bé lacrimògenes. L'episodi solia acabar amb una escena coral amb tothom contentíssim com si hi hagués hagut un consum massiu de substàncies psicotròpiques. Doncs bé, la senyora Perry, o bé el seu editor, van decidir en un moment donat fer també els seus episodis de Nadal dins de les seves sèries de llibres. Tots tenen un títol que comença amb les paraules "A Christmas...", en aquest cas "A Christmas Journey", títol que, com no podia ser d'altra manera, es perd irremissiblement en la traducció de Random House Mondadori. L'episodi que ens ocupa, i que correspon a la sèrie Pitt, se situa a l'any 1852. És a dir, per a entendre'ns: Thomas Pitt era probablement un nen de bolquers; la seva dona Charlotte no havia ni nascut; feia només 37 anys del final de l'aventura napoleònica i en feia quatre de les sonades i fracassades revoltes europees antiabsolutistes de 1848; la reina Victòria encara no era vídua; i lady Vespasia Cumming-Gould estava fresca com una rosa amb els seus trenta anys acabats de fer. Com tots els "episodis de Nadal" aquest és intrascendent i gairebé m'atreviria dir que innecessari. Si bé és cert que no deixa de ser curiós fer un salt enrere en el temps i veure a lady Vespasia per un foradet quan era jove, la veritat és que hauria estat molt més interessant veure-la en plena acció en les barricades revolucionàries de Roma de l'any 1848 (un memorable capítol de la seva vida que algun dia la senyora Perry ens hauria d'explicar), en comptes de trobar-la aquí enmig d'una festa de Nadal d'una colla de membres desvagats de l'alta societat tan hipòcrites i impresentables com sempre. En definitiva, llibre que pot tenir un molt relatiu interès per als seguidors de la sèrie Pitt, però em temo que poc o cap per a la resta de la humanitat en general.
Títol original: A Christmas Guest Un cop més "Debolsillo-Random House-Mondadori" ha perdut l'oportunitat de deixar de fer el ridícul amb aquesta mania seva de canviar el títol original de les obres que publica, i un cop més el títol original, "Un convidat de Nadal" -convidada, en aquest cas-, és l'opció que més coherentment respon a l'argument del llibre. La convidada en qüestió és ni més ni menys que la senyora Ellison, la iaia insuportable de la família política de l'inspector Pitt. L'acció se situa l'any 1891, entre la novel·la nº 20 ("Los escándalos de Half Moon Street") i la novel·la nº 21 ("El complot de Whitechapel") de la sèrie Pitt. Molt en contra de la seva voluntat, la vella Ellison es veu obligada a passar el Nadal a la residència, diem-ne rural, de la seva ex-jove (la sogra de Pitt) i el segon marit d'aquesta, Joshua Fielding. Naturalment es produeix una mort sospitosa (si no no hi hauria història) i la senyora Ellison decideix investigar pel seu compte. A partir d'aquí tota la credibilitat del personatge s'esfuma completament. En el seu moment la senyora Perry es va inventar una vella Ellison molt característica i en aquesta mini-novel·la simplement la nega, la traeix. La senyora Ellison no és així; no pot ser així; impossible. "A Christmas Guest" té tota l'aparença de ser el producte d'una obligació contractual de la senyora Perry amb el seu editor i res més. El personatge principal no és creïble, la història en sí no té gran consistència i el final és previsible. Fins i tot fa l'efecte que la pròpia senyora Perry no tingués cap ganes d'escriure aquest episodi de Nadal (ni probablement cap altre) Aquest llibre està resenyat aquí perquè està tangencialment relacionat amb la sèrie Pitt, si no no hi seria. Vostès mateixos.
Títol original: A Christmas Secret Tercera història de nadal (i pel que fa a servidor de vostès, última) de la senyora Perry relacionada amb personatges de la sèrie Pitt. El nadal en sí ja és prou horrible; no cal empitjorar-lo gratuïtament amb històries tontes com aquesta. Dominic Corde -ex-cunyat de Pitt que un dia va "veure la llum" i es va fer capellà- és assignat temporalment a una parròquia d'un poble perdut de l'Anglaterra profunda com a substitut del rector titular que, suposadament, és de vacances. Dominic es planta allà amb la seva dona (més aviat "doneta"), i és ella qui comença a adonar-se que en aquella idíl·lica comunitat hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. Primera: només començar la novel·la hom es troba amb un detall que fa pensar que aquesta història de nadal (i probablement les anteriors) no interessen en absolut ni a la pròpia autora. La data. La senyora Perry situa la narració en el mes de desembre de 1890. Impossible. Si hom repassa la cronologia de la sèrie principal -la sèrie Pitt-, tasca d'altra banda bastant àrdua, se n'adona de que aquesta història no encaixa ni amb calçador a menys que se la situï no abans de 1892. Si la pròpia autora no és capaç, d'entrada, ni de referenciar cronològicament allò que escriu és que aquí hi ha un problema. El cas és que la senyora Perry no és tonta, la seva obra -normalment molt ben documentada- ho demostra; per tant, cobra cos la sospita de que ella mateixa consideri aquestes mini-històries de nadal com un tribut que hagi de pagar a no se sap qui, i que de fet no l'importin un rave. Segona: la "doneta" del reverend Corde és una mala imitació de l'altra "Doneta" -així, amb majúscula-, és a dir de Charlotte, l'esposa de l'inspector Pitt. La senyora Corde comparteix amb la senyora Pitt les seves inquietuts detectivesques d'estar per casa, però la separa de la senyora Pitt el fet de que la dona del policia no és tan bleda, ni de lluny. Tercera: en la meva opinió -subjectiva, és clar- la història és inconsistent. Molt. Un poble on tot, fins i tot les inexistents gallines, és d'allò més típic; on tothom guarda les aparences però en realitat ningú no se les creu i ningú no pregunta, per si de cas; i amb un final que té com a únic objectiu acabar el llibre d'alguna manera. Llibre aprofitable? Depèn: té vostè prou material combustible a casa com per a encendre una barbacoa? El paper crema molt bé.
Títol original: Franco, el gran manipulador Hitler va acabar fins el gorro del general Franco després de l'entrevista que va tenir amb ell en un vagó de tren a Hendaia (va dir que no l'aguantava i que mai més); el Comte Ciano, ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia i gendre de Mussolini, deia que Franco no tenia ni la més punyetera idea de com es portava una guerra; quan Harry Truman, president dels Estats Units, pensava en el general Franco, li venien basques; els general Mola n'estava fins els nassos del general Franco; José Antonio Primo de Rivera tampoc no l'aguantava (el sentiment era mutu); el general Sanjurjo no se'n fiava un pèl del general Franco; i el general Queipo de Llano li deia, simplement, "Paca la Culona". Tot això és històric. La frase que el general Sanjurjo li va dedicar un dia a qui seria Caudillo por la Gracia de Dios va ser, textualment, "Franquito es un cuquito que va a lo suyito"; y per a acabar-ho de rematar el general Cabanellas va dir als seus col·legues que si li donaven Espanya a Franco cometrien un greu error "porque se creerá que es suya y no la soltará hasta que se muera". Per cert, que "cuquito" és un diminutiu de "cuco", i cuco, en castellà, és, entre d'altres coses, un ocellot que es dedica a posar els ous en nius que no són seus de tal manera que quan la cria neix es desfà de les legítimes. Doncs justament d'això va aquest llibre: de com un individu no especialment brillant però sí sense escrúpols va arribar a aprofitar-se d'un cop d'estat fracassat que ni tan sols va ser iniciativa seva per, primer, allargar una guerra civil en interès propi i, segon, fer efectivament d'Espanya una finca seva i no deixar-la fins que es va morir. Magnífic llibre del també magnífic (com sempre) Paul Preston, complement perfecte de l'imprescindible llibre del mateix autor "Franco, Caudillo de España" editat originalment per Grijalbo l'any 1994.
Títol original: The Family La primera cosa que crida l'atenció en aquest llibre és la discrepància que hi ha entre el títol original i el títol que li ha donat l'editorial espanyola. Això no atempta contra els tant cloquejats drets d'autor? Els lectors que llegeixen en castellà són tan imbècils que, si a la portada no els diuen de quina família es tracta, ja no compren el llibre?. En fi, deixem-ho córrer i no ens fem més mala sang. Es tracta de la història novel·lada de la ínclita família Borgia. Molt ben trobat. Difícil que fos d'una altra manera essent l'autor qui és. El llibre reflecteix la societat de l'època, i és que aleshores les coses eren així. No és que els Borgia fossin especialment infames... comparats amb els altres, diem-ne nobles, del seu temps. Roderic Borgia, el Papa, era un senyor feudal no gaire refinat i amb els standards de salvatgisme que s'estil·laven en aquell moment. Cèsar Borgia, el seu fill i Duc del Valentinois, era un animal intrigant, però cal dir en el seu favor que potser era més intel·ligent que la mitjana de col·legues que l'envoltaven. La filla, Lucrècia, a qui el Papa li deia Luccia, no va enverinar ningú; si més no, no s'hi va dedicar habitualment, en contra del que diu l'estranya llegenda urbana que s'ha teixit al seu voltant. Pel que fa a la resta (la Cúria vaticana, els florentins, Maquiavel, el regne de Nàpols, els Sforza, el cardenal Della Rovere...), apareixen en el llibre d'una manera prou il·lustrativa. Val la pena. És un bon llibre per a qui li agradi la turbulenta història del Renaixement.
Títol original: No especificat per l'editor Llibre que, amb l'excusa d'explicar la història del monjo Grigori Efimovich Rasputin -personatge de la Russia de principis de segle XX, que estava com una cabra- retrata la cort del Tsar Nicolau II. Personatges reals a destacar: la Tsarina Alexandra Feodorovna, de qui es pot dir que si Rasputin estava com una cabra, la Tsarina estava com un ramat sencer de cabres; l'amiguíssima de la Tsarina, Ayna Virúbova, inenarrable (les fotos de la Virúbova no tenen desperdici; de fet, cap de les fotos del llibre no tenen desperdici); el Comte Fèlix Yusupov, una primadonna molt sensible però una mica bèstia; el propi Tsar Nicolau II, el calçasses imperial més gran de la Història de Rússia, etc. N'hi ha molts més, però no és qüestió de reproduir el llibre aquí.
Títol original: Hundehovet No sé qui és que decideix els llibres que ha de publicar l'editorial Salamandra, però el que sí sé és que espero que el mantinguin en el seu lloc durant anys. No hi ha prou diners per a pagar una política editorial així. En aquest cas es tracta de la història d'una família, explicada per un dels seus integrants. El narrador, Asger, norueg, es remunta a l'època dels seus avis i va passant revista a les gràcies, desgràcies i patetismes de la família durant generacions. El seu avi patern, Askild, és tot un personatge; és com un huracà que no pot ni amb ell mateix. El seu pare, "Orejotas", és una d'aquelles víctimes reals que se'n surt com pot, i que fa que hom es pregunti "per què han de ser així les coses?". Però són així, a Noruega i aquí; hi ha coses que són universals i no hi ha res de més universal que la tragèdia i l'absurd intrínsecs a la família, a qualsevol família. L'àvia Bjørk, La Tía Gorda (o La Pelma), Cabezamanzana, la besàvia Randi... tots són personatges potentíssims, però és que si cadascú de nosaltres reviséssim la nostra pròpia història tal com ho fa el narrador d'aquest llibre, i provéssim d'explicar-la a algú altre, ens adonariem que hi hauria qui no ens creuria, malgrat que juréssim que el que expliquem és cert, i que nosaltres mateixos sabéssim que és cert. Jo aquest llibre me'l crec. Pot ser una novel·la, pot semblar una fantasia a voltes exagerada, però me la crec del tot. A més està explicada de manera aparentment desordenada i confusa (hi ha hagut un moment en que he hagut d'aturar-me i fer-me un mapa geneaològic; ho aconsello de veritat) però justament aquesta és una de les coses que li dónen força a la narració. Perquè si hi ha alguna característica que destaca en aquesta narració, entre moltes d'altres, és la seva força. Llibre molt més que arpofitable. Post Scriptum: l'il·luminat que ha escrit la ressenya de la contraportada comença dient: "Esta divertida y originalísima novela...". No es bo amorrar-se a l'ampolla tan d'hora al matí, i és convenient consultar un diccionari quan hom vol emprar termes tan infreqüents com "divertido-a". S'ha llegit el llibre aquest senyor?
Títol original: Afetermath Novel·la policíaca protagonitzada per l'inspector Alan Banks. Títol original: "Aftermath", és a dir, "seqüeles". Genial, no? Com es passa de camaleó a seqüela? Què s'ha pres el responsable d'haver canviat el títol? Quanta paciència s'ha de tenir, Senyor, Senyor... I és que, de fet, la novel·la va de seqüeles i no de camaleons que com tothom sap són uns animalets que canvien més que un títol literari, que ja és dir. Narració interessant i ben portada.
Títol original: Close home Un altre cas de l'inspector Alan Banks. Tot comença quan l'operari d'una excavadora troba un cadàver que correspon a algú que... millor que no ho desvetlli. A més dels misteris intrínsecs del llibre, n'hi ha alguns més que crec que serà molt difícil explicar mai. Per exemple: quina relació hi ha entre el títol original, "Close Home", i el títol de la traducció?; per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres?; per què, quan acaba el llibre, i al lector li agafa una necessitat urgent de llegir-ne un altre del mateix personatge, es troba amb que, efectivament, hi ha un total de quinze títols de la mateixa saga, que aquest és el tretzè i que, apart d'aquest, només se n'ha editat aquí un altre que es diu "El camaleón", i prou? És que en aquest país només s'editen El Quijote, la Bíblia i la guia telefònica? Que fa el jutge Garzón que no hi posa mà?.
Títol original: Los pésimos ejemplos de Dios L'autor, o co-autor, ho deixa molt clar des del començament: "Vaya por delante que este libro está escrito en coautoría. El 90 por ciento del texto es la palabra de Dios en estado puro, esto es, tal como se recoge en la Biblia, y el resto son simples comentarios de un pobre autor al que el Altísimo sólo dotó de sentido común pero no de fe". La tesi de partida, i la que es manté durant tot el llibre, és que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana, Única i Vertadera, s'ha entestat durant vint-i-un segles (i així continua) en què el que diu la Bíblia va a missa (mai millor dit), i que totes i cadascunes de les paraules contingudes en aquests textos fonamentals han estat, són i seran vigents per sempre, perquè són, sense cap mena de dubte, la paraula autèntica de Déu, inspirada i dictada a diversos sants varons que només han servit d'instrument de la Divinitat Una i Trina sense fer cap aportació personal. Per tant, el senyor Rodríguez (Doctor en Psicologia, Llicenciat en Ciències de la Informació i especialista en problemes sectaris) ha decidit prendre la paraula als dignissims administradors de la fe catòlica i il·lustrar als lectors sobre la paraula de Déu. Perquè és veritat: el 90 per cent del text és una cita rigorosament exacta de la Biblia, és a dir, un complet manual d'homicidis, manipulacions a sang freda, neteja ètnica, assassinats massius, tortures inimaginables sobre innocents, parricidis, massacres gratuïtes i altres meravelles, totes inspirades per Déu amb l'únic propòsit de fer-se autobombo. Tal qual. És cert que l'autor (o co-autor) se centra en l'Antic Testament, i ell mateix és conscient que la primera crítica que se li pot fer és que eren altres èpoques i altres paràmetres culturals, però, primera, com ell mateix diu també, ni en aquella època la gent era tant espantósament bèstia i, segona, l'Església Catòlica segueix insistint en que tot allò que diu l'Antic Testament és rigorosament vàlid perquè "l'Antiga Aliança no s'ha trencat mai". És la paraula de Déu, i Déu és infal·lible. De fet, a dia d'avui, més de 2000 anys després que se suposa que van succeir els fets i les inspiracions narrades, per a l'Esglesia Catòlica la dona segueix essent poc més que una palanganera, l'homosexualitat segueix essent un pecat mortal contra natura (amb sort, una malaltia lamentable, quan no un producte d'una voluntat dèbil o simplement un vici repulsiu), i no va ser fins que ja estava molt avançat el regnat del Papa Wojtyla, que es va admetre que Galileu Galilei tenia raó i és la Terra la que gira al voltant del sol, així que potser (potser!) es van passar una miqueta de no res quan li van fer aquella tonteria de judici l'any 1633. La veritat és que després de llegir aquest llibre, no és que hom es miri la Biblia d'una altra manera; és que hom confirma el que ja es temia: que si una fe es basa en això, és que estem molt malament. Però que molt.
Títol original: Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica Si en el llibre "Los pésimos ejemplos de Dios" l'autor -o co-autor, com ell mateix molt bé diu- se centrava en l'Antic Testament, en aquest, curiosament escrit amb anterioritat, se centra en el Nou Testament. Que no, que t'ho miris com t'ho miris és que no. Que ni la senyora Maria es va mantenir precisament verge. Que ni Jesús Crist era fill únic, i que -naturalment- tampoc era catòlic, sinó de principis religiosos jueus i, en segons què, fins i tot de la vella guàrdia. Que efectivament, a Sant Josep li van prendre el pèl sense cap mena d'escrúpol, pobre iaio. Que l'Evangeli de Sant Joan no el va escriure Sant Joan "ni por el forro". Que tres dels quatre evangelistes no van conèixer mai al "boss". Que els evangelis s'han anat engreixant misteriosament amb el temps. Que d'evangelis n'hi ha uns quants més i, francament, bastant més interessants. Que només utilitzant les ulleres per a la vista cansada, no cal més, es veu que les profecies que surten a la Bíblia són, evidentment, infalibles, més que res perquè van ser escrites bastant després que passessin els fets profetitzats. Que els deu manaments de tota la vida, resulta que no són "de tota la vida": només cal fer una miradeta a la Biblia (a les biblioteques n'hi deu haver, suposo), per a veure que la Cúria Vaticana ja fa temps que pateix d'una providencial dislèxia. Que Sant Pau, en plan Cid Campeador (ja li anava aquest rotllo), va escriure vàries de les seves epístoles... després de mort. I així tot. És clar que tothom té dret a opinar (segons l'Església Catòlica, no) i a posicionar-se respecte del que es diu en aquest llibre, però la veritat és que les anàlisis que fa el Sr. Rodríguez estàn extremadament documentades, gairebé fins el paroxisme. En canvi, les respostes dels seus detractors (què n'hi ha, i n'he llegit unes quantes d'aquestes respostes) es basen en la fe; concretament en aquella forma de fe que diu que, si no creus el que et diu l'ortodòxia catòlica, et caurà la pell a tires de tal manera que, en comparació, allò de que la masturbació causa l'assecament instantani de la medul·la espinal és una broma de pícnic sense importància. Llibre aprofitable i de condemnació eterna assegurada per al lector (pel que fa a l'autor, ni t'ho explico).
Títol original: Our Gang El llibre és un recull de textos de sàtira política que tenen com a diana de les seves canonades al president dels Estats Units Richard M. Nixon i el seu entorn. La publicació original data de 1971, poc abans que es descobrís que uns "misteriosos assaltants" havien entrat a "no se sap ben bé què fer" a la seu central del Comitè Electoral Demòcrata, en plena campanya per a les eleccions presidencials. És a dir, que en el moment d'escriure aquests articles, el seu autor, Philip Roth, no tenia ni idea de que el que estava escrivint, i que segurament el pobre creia que era "molt fort", quedaria en absolutament res en comparació amb un dels escàndols polítics més bruts a escala planetària, que tot just estava neixent: l'escàndol Watergate. Tot i així, llegint el llibre ja es veu perfectament que Richard Nixon "prometia", i que en el futur, un futur molt pròxim, no "decebria", com, efectivament, no ho va fer. Fins a George W. Bush, és gairebé impossible trobar un president dels Estats Units més delinqüent que Nixon, a qui tot i així van reelegir. A Bush també. És clar que entre tots dos hi havia unes quantes diferències: Nixon era quaker; Bush primer va ser episcopalià i després metodista. Nixon era un paranoic rematat; Bush era un imbècil alarmant. Nixon tenia deliris mesiànics; Bush tenia delirium tremens, etc. etc... És preocupant pensar en quins criteris electorals deuen tenir els ciutadans del Estats Units. Un advertiment, per si de cas: en el llibre ningú surt citat pel seu nom, encara que els noms que s'inventa l'autor fan que el lector sàpiga perfectament de qui s'està parlant. Richard Nixon és Tricky Dixon (de fet, a la realitat, Nixon va acabar essent conegut com a "Tricky Dicky"); el President Kennedy és el President Carisma; el Secretari de defensa, Melvin Laird, és el Secretari Lard; l'ex-president Lyndon B. Johnson és Liando B. Johnson... fins aquí, no gaire problema. Ara bé, el llibre fa referència a qüestions molt domèstiques dels Estats Units de l'època, de tal manera que si hom no té una certa informació prèvia sobre Nixon i la seva època hi haurà unes quantes coses que no podrà entendre. No és cert el que pretén fer creure el traductor en una nota prèvia, quan diu que el temps ha fet que aquests textos hagin acabat tenint una lectura universal i que no cal que ell es molesti a posar una nota explicativa a peu de pàgina cada dos paràgrafs. Mentida podrida: els textos són domèstics i és probable que el propi traductor no hagi entès ni la meitat de l'original i tampoc no hagi tingut ganes de documentar-se per a entendre'l, que per a això, segurament, no li paguen.
Títol original: Harry Potter and the Philosophers Stone Primer llibre de la sèrie Harry Potter. Des de 1999 fins a 2005 Salamandra n'ha fet 43 (quaranta-tres) edicions. Quin és el secret de l'èxit de Harry Potter? Molt probablement la imaginació desbordada de la senyora Rowling i el fet que aquesta fantasia seva sap connectar molt bé no només amb el món imaginari d'un nen-nen sinó també amb el món imaginari del nen que tots portem dins. Fins i tot la seva pàgina web oficial és de descripció francament difícil; s'ha de veure per a saber què vol dir això. A més, Harry Potter té elements que fa temps que no es veien en aquest tipus de literatura: no sé ben bé per què, amb el temps, la literatura dirigida a "nens i joves" s'ha anat depurant fins a la nàusea d'elements "políticament incorrectes", de tal manera que llegir un d'aquest llibres és com llegir el manual de procediments de neteja de les instal·lacions d'un hospital. A "Harry Potter" passen coses que són "de bon gust" i d'altres que no tant, i això ja està bé. Molt entretingut.
Títol original: Harry Potter and the Chamber of Secrets Naturalment que hom pot trobar en aquest segon llibre de Harry Potter una història d'aventures per a nens i adolescents, figura que aquesta és la intenció. Però hi ha més. En aquest llibre, com a l'anterior, surt un gran monstre, però aquest cop el gran monstre és més gros, més lleig i més terrorífic que el del primer llibre. És un monstre real, el coneixem molt bé i el veiem cada dia: és el racisme. A més, la Sra. Rowling fa servir unes expressions molt dures per a referir-s'hi: "els que són de sang neta" i "els que són de sang bruta". O bé "aquest és un sang neta" i "aquell és un sang bruta". Això és el que fa posar els cabells de punta quan hom ho llegeix a les pàgines del llibre, molt més que les descripcions que fa l'autora referides a bitxos tradicionalment repulsius i fastigosos, com són les aranyes i les serps. El llibre va de racistes, de nazis (en el sentit més hitlerià de la paraula), de "raça ària"... ; tot i que cap d'aquests termes hi surt mai al redactat, s'identifiquen perfectament. Especialment aconseguit el dibuix que la Sra. Rowling fa del nen Draco Malfoy -de 12 anys- i del cabronàs del seu pare. Mai ha estat tan fàcil odiar profundament uns personatges. I pel que fa al pobre Harry Potter, se li agraeix que tingui l'amabilitat de donar continuïtat a la sèrie, però en realitat, el protagonista, si més no en aquest llibre, no és ell, encara que ho vulgui semblar. Ah, i me n'oblidava: el personatge del professor Gilderoy Lockhard és genial. Poques vegades un imbècil integral ha estat tan ben retratat com a tal, com en aquest llibre.
Títol original: Harry Potter and the prisoner of Azkaban Deia en la ressenya del llibre anterior, que figurava que la intenció de la sra. Rowling en escriure la sèrie "Harry Potter" era inventar històries d'aventures per a nens i adolescents. Amb aquest tercer llibre això no queda tan clar. No és una història per a nens i adolescents; és una història d'horror ("horror", no "terror", que és diferent). També deia que en el llibre anterior hi havia coses molt dures; doncs bé, aquest llibre, "El presoner d'Azkaban", és tot ell molt dur. La sra. Rowling pot ser extraordinàriament bèstia escrivint, cosa que en aquest tercer llibre queda meridianament clar. La Traïció, la Injustícia i l'Odi (tot amb majúscules) són els grans protagonistes d'aquesta història. La presó d'Azkaban és la cosa més horrible que hom pot imaginar. I resulta que el més terrible de tot, és que sí, que hom s'ho pot imaginar, perquè, d'una manera o altra, Azkaban i els seus guardians han existit, existeixen i seguiran existint. La sra. Rowling no ens estalvia res, ni la pena de mort, en una versió francament retorçada. Nota:
Títol original: Harry Potter and the Goblet of Fire La sra. J. K. Rowling és una harpia. Ara bé, en el seu favor s'ha de dir que és una harpia molt bona (en el sentit de "professional", no de "bondadosa"). La seva capacitat indiscutible d'imaginar només és superada, probablement, per la seva capacitat il·limitada de jugar amb els sentiments del lector. A "El Caliz de Fuego" no hi ha un pam de net. Qui no fa trampes és perque no en sap o perquè és mort (hi ha més exemples del segon cas que del primer). La sra. Rowling segueix presentant situacions que fàcilment deixen sense paraules: l'explotació de tot un col·lectiu per un altre col·lectiu, amb l'afegit que al col·lectiu explotat l'horroritza la sola idea de ser alliberat; l'arbitrarietat convertida en espectacle, acceptada, i posant vides humanes en joc; els prejudicis tipus "jo et tolero, però ni somniïs que t'accepto"; la interpretació perversa de les normes segons els interessos de cadascú; la maldat; l'assassinat gratuït; la premsa groga i els seus efectes portats fins a la nàusea... I com sempre, la sra Rowling, en realitat, no s'inventa res. Perdre's aquest llibre és imperdonable. Ara bé, si us plau, que ningú llegeixi aquest llibre sense haver llegit abans els altres tres. Sobretot. I si no veuen les pel·lícules, creguin-me, és igual.
Títol original: Harry Potter and the Order of the Phoenix El "descontrol" de la sra. Rowling és creixent a cada llibre que fa. L'autora no s'atura davant de res. Està clar que per a ella això de la cosa "políticament correcta" no existeix, i que consti que això no és un retret, sinó tot el contrari; "La Orden del Fénix" també és un llibre molt dur de llegir, i en bona part aquí està la seva gràcia, que és molta. Els "personatges dolents" són molt dolents, d'això no hi ha dubte, però els personatges bons no són sants precisament. De fet no se salva ni Harry Potter, qui -dit sigui de passada- tampoc se salvava gaire en els llibres anteriors. En aquest llibre però, encara es fan més evidents les conseqüències greus del seu complex messiànic, així com la seva estretor de mires. Potser és que Harry Potter és molt humà... o que és l'adolescent típic... però no, hi ha molts adolescents reals de l'edat de Harry Potter que, pel que fa a maduresa, li donen cinquanta mil voltes. Quant als altres personatges... en fi... que cadascú llegeixi el llibre i es faci la seva composició de lloc. Per cert, només una petita nota per a acabar: és cert que Draco Malfoy és un grandíssim fill de puta, però no seria just donar-li'n tota la culpa.
Títol original: Harry Potter and the Half-Blood Prince A l'edició en castellà d'aquest llibre li han posat per títol "Harry Potter y el misterio del príncipe". Es desconeix quin problema té l'editorial Salamandra per a usar la paraula "mestizo" a la coberta quan, de fet, tal paraula apareix dins de la història diverses vegades sense que es produeixi cap cataclisme a casa del lector, i a més, fins ara, l'editorial ha respectat tots els títols originals anteriors de la sèrie. La traducció al castellà és de Gemma Rovira Ortega. La il·lustració de la coberta és de Dolores Avedaño. El copyright i la marca registrada del nom i del personatge "Harry Potter", de tots els altres noms propis i personatges, així com de tots els símbols i elements relacionats, son propietat de Warner Brothers., 2000.
Títol original: Harry Potter and the Deathly Hallows Diu la pròpia senyora Rowling que des de que va escriure la primera línia de les històries de Harry Potter, ja tenia clara quina seria l'última. També diu la senyora Rowling que quan va escriure l'última línia de Harry Potter, la que tanca aquest llibre, va plorar com una magdalena (autèntic). És com dir que Àtila plorava com un desgraciat cada cop que el seu cavall deforestava mitja Europa i tota l'Àsia Central, perquè en el fons era amant de la natura. Des del començament del llibre, que no s'entèn de res si no s'han llegit els sis anteriors, la massacre està servida. Hi ha coses que es confirmen, com per exemple que Harry Potter no té gaire desenvolupada la capacitat de pensar abans d'actuar; o que Draco Malfoy, en el fons, és un pobre nano que si hagués nascut en una altra família segurament li hagués anat millor; o que Ron Weasley és una delícia. Pel que fa a Hermione Granger... déu meu, pobre nena, el que ha d'aguantar... Però hi ha coses que francament no te les esperes. No hi ha dret a que la senyora Rowling faci el que fa amb determinats personatges. Hom es passa la major part del llibre en un estat de stress creixent, perquè ja veu que al final de cada capítol la senyora Rowling serà perfectament capaç de deixar a Jack l'Esbudellador a l'alçada d'una pobre imitació de Heidi diabètica. Però és que quan s'arriba als capítols finals, la cosa ja no té nom. La tipa manipuladora les fa de tots colors, i ho fa de tal manera que t'has de rellegir paràgrafs sencers perquè no pots creure que aquesta dona hagi escrit el que ha escrit. I estic segur que algun dia, la Reina d'Anglaterra (Elizabeth II, que un any d'aquests batrà el rècord d'estada en el tron de la il·lústre Reina Victòria), la farà Dame! Com no ha de fer, si aquesta dona és més letal que Maria la Sanguinària! Val més tenir-la per amiga! En fi, si han arribat fins al llibre precedent, llegeixin-se aquest. Però això sí, passin abans per una farmàcia i carreguin-se de sedants.
Títol original: The interpretation of murder New York, agost de 1909. S'ha comès un estrany assassinat que involucra a l'alta societat de la ciutat. Paral·lelament, Sigmund Freud (sí, ell, in person), arriba a New York en el seu primer i únic viatge als Estats Units per a fer unes conferències a la Universitat de Clark. L'acompanyen Sándor Ferenczi i Carl Jung. Aquest viatge de Freud als Estats Units és real, com també és real que, en tornar a Europa, Freud va dir que no pensava tornar a posar els peus mai més en aquella terra de "salvatges". Hi ha fins i tot un impagable testimoni gràfic d'aquella visita, i aquí el tenen:
La foto està feta a la Universitat de Clark, fundada l'any 1887 a Worcester, Massachusetts, Estats Units, i correspon precisament a aquest viatge de Freud a l'agost de 1909. Fila del davant i d'esquerra a dreta: Sigmund Freud: en el llibre, Sigmund Freud mostra una paciència increïble, malgrat les marranades que li van fent, sobretot per part de Carl Jung, que sembla ser que sí, que estava com una regadora. Stanley Hall: Primer president de la Universitat de Clark. En el llibre, a Stanley Hall el posen en un compromís francament una mica brut. I és que no hi ha un pam de net. Carl Jung: Aleshores encara deixeble de Freud. N'hi ha per a llençar-lo al riu Hudson i assegurar-se de que no sura. Fila posterior, d'esquerra a dreta: Abraham Brill: Psicoanalista austriac emigrat als Estats Units. Va ser el primer traductor a l'anglès de les principals obres de Freud. També va traduir llibres de Carl Jung. En el llibre, les seves traduccions de Freud li reporten exòtiques males passades. També en el llibre, Abraham Brill se'n fa creus de com pot ser d'animal el tal Jung. Ernest Jones: Psicoanalista britànic, biògraf oficial de Sigmund Freud. Va ser un personatge bastant antipàtic, poca solta i intractable, fins i tot per al seu propi analista, Sándor Ferenczi. El propi Freud li tenia una certa mania. No té un paper destacat en el llibre, però sí que en un moment donat algú (Brill? Ferenczi?) comenta d'ell que és un arribista. En totes les famílies hi ha disputes. Sándor Ferenczi: Psicoanalista hongarès (en aquell moment "austro-hongarès"). Era el preferit de Freud, que deia d'ell que era "el seu estimat fill". No consten derivacions edípiques, encara que a Freud li hagués agradat tenir-lo com a gendre (és autèntic), i es va arribar a casar amb una dona que podria haver estat la seva mare (també és autèntic), cosa que va sumir als seus detractors en un deliri de felicitat perquè els servia en safata de plata un material de primera qualitat per a carregar-se'l. En el llibre hom es pot imaginar vàries vegades a Ferenczi dient la famosa frase d'Asterix "ils sont fous ces romains". Hi ha altres personatges reals que surten en el llibre i que contribueixen a farcir la història amb detalls impagables; tal és el cas de l'alcalde de New York, George McClellan. Quant als personatges ficticis, com el policia Littlemore (literalment "Poca-cosa-més"), no tenen desperdici. El llibre és francament aprofitable. I si a sobre tenen algun coneixement, per remot que sigui, de psicoanàlisi, aleshores ja és la pera.
|
N-R |
