Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
M |
Giles MacDonogh:
Niccolò Machiavelli:
Margaret Macmillan:
PARIS, 1919. SEIS MESES QUE CAMBIARON EL MUNDO
Hennig Mankell:
EL RETORN DEL PROFESSOR DE BALL
Robert J. McMahon:
LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN
Lorenzo de' Medici:
Stanley Meisler:
Atto Melani:
Eduardo Mendoza:
EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO
Juan José Millás:
Anchee Min:
Rita Monaldi & Francesco Sorti:
Christopher Moore:
Michael Moore:
EI, ON S'HA FICAT EL MEU PAÍS?
Títol original: After the Reich. From the liberation of Vienna to the Berlin airlift. Aquest llibre explica la història (hauria de dir "Història", amb majúscula) del que va passar a Europa Central després que va caure el Reich de Hitler. Immediatament després. Literalment cinc minuts després. La imatge que se'ns ha servit tradicionalment ens diu que el mes de maig de 1945 els Aliats van entrar a Alemanya, Hitler se'n va adonar que ho tenia tot perdut, es va suïcidar al bunker de la Cancelleria mentre els russos s'aproximaven inexorablement al centre de Berlín, els russos van arribar al centre de Berlín i la Segona Guerra Mundial a Europa es va acabar. Al Pacífic encara seguiria uns mesos. Efectivament, la Guerra a Europa s'havia acabat però, a Alemanya sobretot, l'horror va continuar durant un parell d'anys més com a mínim. Aquesta és la part que no s'acostuma a explicar i que el senyor MacDonogh ha decidit treure a la llum. D'entrada cal no perdre de vista que la població civil alemanya va ser víctima de Hitler des de l'any 1933, és a dir, sis anys abans que ho fos la resta d'Europa, descomptant Àustria i els Sudets. Els alemanys van seguir essent víctimes del nazisme des de 1939 fins a 1945. I l'any 1945 els van "alliberar" de tal manera que el terror es va accentuar encara més. L'Exercit Soviètic va entrar a Alemanya pulveritzant tot el que trobava al seu pas. L'índex registrat (és un dir, aquestes coses no es registren) de violacions, robatoris, tortures, assassinats i internaments en camps de concentració durant els primers temps després de "l'alliberament" van fer que, en comparació, les animalades dels vençuts nazis quedessin, en ocasions, a l'alçada de jocs de nens. Els soviètics van ser els més bèsties, de lluny, però els britànics, els nordamericans i els francesos no es van quedar gaire enrere. Aquests tres altres Aliats potser no es van dedicar a violar tot allò que es movia ni a robar tot allò que els venia de gust (malgrat que indefectiblement cadascú es va endur la seva quota pertinent) però van imposar sobre la població civil règims draconians dirigits a que tots els alemanys -de tota edat, sexe i condició- se sentíssin culpables dels crims nacionalsocialiestes com si els haguessin comès ells mateixos amb les seves pròpies mans; també els van reduir a la condició de no persones (havien de caminar pel mig del carrer, ja que les voreres estaven reservades als "alliberadors"), els van sotmetre a restriccions alimentàries inhumanes i, entre moltes altres coses, els van deportar amunt i avall del territori segons les seves conveniències polítiques. Ah, i no parlem dels actes no gens incruents de revenja comesos per polonesos i txecs, per exemple. L'increment de suïcidis entre la població civil alemanya va ser notable. El que va passar a la Segona Guerra Mundial va ser abominable, però el que van fer els Aliats sobre la població civil d'Europa Central un cop la van tenir sota control provoca autèntica repugnància. Llibre aprofitable, per a provar de col·locar les coses una mica més en el seu lloc. De monstres i dimonis n'hi va haver molts, però de sants, ni un.
Títol original: Il Principe El llibre ha estat reeditat centenars de vegades però paradoxalment pot ser complicat de trobar. La portada de la foto correspon a "Alianza Editorial". Per si de cas, hi ha una pàgina web on el llibre es pot descarregar legalment i de franc en format pdf. Maquiavel va escriure aquest llibre mentre estava confinat sota l'acusació d'haver conspirat contra els Medici. Per tant, la dedicatòria "al Magnífic Lorenzo" (de Medici), no és fruit precisament de la devoció que Maquiavel podia sentir cap al príncep de Florència, sinó més aviat a la comprensible devoció que sentia cap a la seva pròpia vida. De fet, fer-li la pilota a Lorenzo de Medici va contribuir a que la seva vida no s'escurcés sobtadament. Els comentaris a peu de pàgina corresponen a Napoleon Bonaparte, amb la qual cosa hom descobreix, per si no ho sabia, que Napoleon no tenía iaia ni n'havia tingut mai. En aquest tractat polític, Maquiavel parteix de la base de que enlloc no hi ha un pam de net i no te'n pots refiar de ningú. Tothom és dolent (ho diu textualment), i el poble (el populatxo, que diu ell) a més de dolent és idiota. Per tant, un príncep com cal ha de tenir en compte aquests axiomes si vol governar amb una mínima tranquil·litat, encara que de tranquil, en realitat, no ho estarà mai perquè sempre hi haurà algú disposat a fer-li la punyeta i a prendre-li la cadira. Tenint això clar, Maquiavel dóna la seva visió de la política de l'època i li explica a Lorenzo quins són els millors camins per a conservar la poltrona, escabetxinant a qui se li posi per davant, si convé. El nostre benvolgut Niccolò fa una repassada a totes les menes de principats i prínceps que hom es pot trobar graciosament escampats per aquí i per allà, i diu, curiosament, que n'hi ha uns, de principats, que "mengen" apart: els principats eclesiàstics. Quina sorpresa, oi? Doncs apa, si vol conservar vostè la trona, no deixi de llegir aquest llibre. Si fa la corresponent translació a les característiques dels governants del segle XXI, potser entendrà algunes de les coses que ara se li escapen quan llegeix el diari, perque resulta que, esgarrifosament, 500 anys després el llibre no ha perdut gaire actualitat.
Títol original: Pacemakers. The Paris Conference of 1919 and its attempt to end war Deixarem apart la inveterada mania que tenen els editors de canviar els títols originals dels llibres; ja cansa. "París, 1919" és un extens, dens i molt interessant assaig sobre la Conferència de Pau que va pretendre posar final a la Primera Guerra Mundial ...i que en realitat va escriure el pròleg de la Segona. Un breu exercici d'ubicació: La Primera Guerra Mundial va acabar -per dir-ho d'alguna manera- quan al 1918 Alemanya va demanar un armistici, és a dir una "pausa indefinida". Alemanya no es va rendir. Els països Aliats, que van veure, igual que Alemanya, que aquella barbaritat podria haver continuat sine-die sense que ningú n'obtingués res més que un sagnant i etern desgast, van acceptar la proposta d'armistici però immediatament -estaven en situació de poder-ho fer- van adoptar una clara posició de poder i van endegar la "Conferència de Pau" de París a la seva manera. El que havia de ser un gran fòrum de negociació entre tots els paísos que van participar a la guerra amb l'objectiu de restablir la pau a Europa, es va convertir, des del primer dia, en una altra cosa molt diferent. Per a començar, la Conferència, durant tot el temps que va durar, va estar controlada únicament per tres potències, França, Gran Bretanya i Estats Units, amb una certa influència (poca) d'Itàlia. Encara pitjor: en realitat la Conferència va estar controlada únicament per tres persones: George Clemenceau, Primer Ministre francès; David Lloyd George, Primer Ministre britànic; i Woodrow Wilson, President dels Estats Units. El Primer Ministre italià, Vittorio Emanuele Orlando, va acabar fart dels altres tres i finalment els va deixar plantats amb un metafòric (alguns diuen que literal) cop de porta.
Clemenceau era un iaio eternament enfadat, amb una forta necessitat de revenja, molt francès i de vegades extraordinàriament maleducat que es mirava a la resta del món com si fos estúpid (la resta del món, no pas ell).
Lloyd George era un senyor gairebé nul geogràficament parlant. Primer Ministre de l'Imperi Britànic (és a dir, de pràcticament mig món), el posaven davant d'un mapa i es perdia. No calia que fos un mapa d'Àsia; ja començava per perdre's a Europa. Cal tenir en compte que aquest senyor va contribuir a decidir el destí de centenars de milers de persones que no sabia ni on eren.
Wilson, segons els seus propis col·legues, era una mena de predicador. Va ser el creador dels famosos Catorze Punts i de la idea de la Societat de Nacions. Estava convençut de que ell portava la "solució" a Europa i per extensió a la resta del món. La resta del món no participava precisament d'aquest convenciment. De fet, el Punt Catorzè, justament el referent a la Societat de Nacions, va ser rebutjat pel seu propi Congrés perquè era un perill per a la Doctrina Monroe, doctrina que es podria sintetitzar en la frase "Amèrica per als americans" -traduït: "Amèrica per als Estats Units"- i sostenia que els Estats Units tenien dret a intervenir a qualsevol país i fins i tot expandir-se per on creguéssin oportú per tal de preservar la seva sobirania. A l'extrem, la Doctrina Monroe es basa en l'anomenat "Destí Manifest", línia de "pensament" que sosté que els Estats Units han estat elegits per Déu per a controlar el món i per tant el seu expansionisme no és més que l'acompliment de la Voluntat Divina. Tal com sona.
A Orlando, el Primer Ministre italià, li va tocar el paper de pidolaire. A canvi de que el seu país entrés en guerra al costat dels Aliats va obtenir promeses de concessions territorials i colonials per via de tractats secrets que després els altres convertirien en paper mullat. Es va passar gairebé tota la Conferència de Pau plorant per les cantonades i reivindicant infructuosament que li donessin la part del botí que figura que li tocava, i tot això mentre Gabrielle d'Annunzio li tocava els nassos atrinxerat al Fiume i feia d'inspirador polític de Mussolini (qui després de la seva mort es reencarnaria en un pallasso de tercera anomenat Berlusconi) *** Donc bé, aquests senyors van fer i desfer Europa durant sis mesos des de les seves habitacions dels hotels de luxe de París gatejant -literalment- sobre enormes mapes. Cal dir que Lloyd George, malgrat que es perdia mentre gatejava, sabia distingir entre el mapa i el terra. En aquesta Conferència de Pau es van liquidar imperis (com l'austro-hongarès o l'otomà), es van crear i/o homologar països (com Txecoslovàquia o Polònia) i es van plantar les llavors de futurs esdeveniments històrics que acabarien creixent saníssims (com la Segona Guerra Mundial, l'inacabable conflicte de Palestina i Israel, el també inacabable embolic de l'Orient Mitjà, la revolució d'Ataturk o la futura ascensió de Mao Zedong al poder). Tot això, i més, està explicat en aquest llibre que la senyora Macmillan ha escrit basant-se en una més que considerable documentació. És un llibre indubtablement aprofitable i certament il·luminador.
Títol original: Mördare utan ansikte Des de la Mediterrània, Suècia és un país que desperta tant d'interès com el conreu domèstic de la mongeta tendra. Com a molt es té una imatge estereotipada, en què aquest país apareix com el paradigma de l'estat del benestar, una cosa més aviat freda, insulsa, on la gent no es baralla perquè fa tant de fred que ningú surt de casa si ho pot evitar, on hi ha grans boscos plens de grans arbres decoratius, que té un rei que cada any reparteix uns premis d'allò més estranys i que es diuen "Nobel", i que té també una ciutat (només una) que es diu Estocolm. Però resulta que no. Gràcies a Henning Mankell, autor d'aquest llibre, ens assabentem que hi ha una Suècia rural on hi ha granges amb iaios que hi viuen, que aquests iaios pot ser que siguin alguna cosa més que vellets amables, que el racisme no és una cosa precisament desconeguda, que quan assassinen algú ho fan amb ganes, i que té inspectors de policia de ciutat petita, com Kurt Wallander, el protagonista d'aquesta història, que no són Superman i que, justament per això, no et sabria gens de greu convidar-los a fer el tè a casa teva de tant en tant... Pobre inspector Wallander... (si és que és inspector, perquè en tot el llibre no queda clar quin càrrec té, que ja és mèrit), ha de batallar amb un assassinat la mar de bèstia, un pare que degenera per moments i a quí ha de cuidar encara que no s'hi ha entès mai, una separació que no ha paït, una filla amb la que no sap com connectar-hi, una germana que, segons com, el fa sentir culpable -per allò del papà- i amb qui ha de decidir què fan amb el papà, uns periodistes que tenen la mateixa noció d'ètica que podria tenir un calamar de "La Sirena", etc. etc... En fi, que quan s'acaba el llibre, insisteixo, convidaries a Kurt Wallander a prendre el tè a casa teva a veure si s'anima una mica.
Títol original: Hundarna i Riga Entre finals dels anys 80 i començaments dels anys 90 el fins aleshores monolític Bloc de l'Est es va començar a esquerdar. Quaranta-cinc anys de règims estalinistes que havien de ser eterns, s'anaven desfent per la base. Des de la més comfortable òptica dels països occidentals, l'Europa de l'Est gairebé no passava de ser una mena d'amalgama confusionària de la que només es coneixía alguna cosa -i amb prou feines- del país més gros: la Unió Soviètica. Com a molt, de tant en tant també es parlava de la República Demòcratica Alemanya, per allò del mur de Berlin. Però és clar, dins d'aquest conjunt hi havia més països, entre ells els anomenats "països bàltics". L'inspector Wallander no havia sentit mai cap preocupació especial per cap d'aquests països, com la majoria dels europeus occidentals, però l'arribada a les costes d'Ystad, la seva ciutat, d'un bot, amb dos cadàvers molt ben vestits, procedent de Riga, Letònia (un dels països bàltics), el posaria enmig de l'ull de l'huracà del que en aquells moments es va anomenar "la caiguda del comunisme". I Wallander es pregunta: "per què m'han de passar a mi aquestes coses?" I pobre home, té raó. No hi ha res pitjor per a un policia que tenir sentiments. Aquest segon llibre de l'inspector Wallander confirma els motius ja apareguts en el primer, de convidar-lo a casa a prendre un tè, a veure si s'anima. A més, el tè no produeix ressaques, contràriament al que passa amb les ampolles a les que Wallander se sol amorrar quan ja no pot més.
Títol original: Den vita lejoninnan Aquest tercer cas de l'inspector Wallander és, sense desmereixer res, bastant diferent dels altres dos. Aquí hi ha un ritme més trepidant, a més de dos escenaris molt diferenciats i relacionats alhora: Suècia i Sudàfrica. És un d'aquells llibres que fa patir. El llibre està escrit entre 1992 i 1993, un any abans de les primeres eleccions multiracials (1994) a Sudàfrica. De la mateixa manera que en el llibre anterior, "Els gossos de Riga", Henning Mankell descrivia d'una manera molt efectiva com era el clima en els països del Bloc de l'Est -just quan aquest bloc s'estava desfent-, ara, amb "La lleona blanca", Mankell ens trasllada a la Sudàfrica en què el règim de l'apartheid s'està desintegrant. Mankell explica Història, però no la dels diaris o dels llibres, sinó la de les persones, i això li dona un valor molt atractiu. Sí, sabem que el règim racista sudafricà es va enfonsar però, a quin preu per a les persones? Això és el que Mankell ens ajuda a veure en un llibre que és més que una novel·la policiaca. L'autor arriba a aconseguir que et posis en la pell de les persones que van viure directament fets històrics molt difícils, i més d'un vegada fa esgarrifar. Això pel que fa a la part sudafricana. Pel que fa a la part sueca, en aquest llibre Wallander adquireix dimensions molt més profundes. Hom arriba a sentir un gran respecte humà per aquest policia de ciutat petita, dins d'una història en que el món se li enfonsa, en què hi ha moments en que es troba tant sobrepassat pels esdeveniments que voldria perdre's dins d'un bosc immens i no sortir fins desprès de molt de temps, quan hagi superat el seu trencament personal, si és que arriba a superar-lo. Salvant innegables distàncies, hi ha moments en que un mateix es pot reconèixer en Wallander, malgrat no se sigui policia, ni se sigui suec. Un darrer comentari pel que fa a l'autor: Henning Mankell és un senyor que no només "escriu històries". Escrivint, opina; i sense deixar gaire marge per als dubtes. Per si no queda prou clar, en aquest llibre, quan ja ha acabat la narració, Mankell hi afegeix un breu epíleg en què apunta què és el que pensa de Sudàfrica i la seva situació. Per cert, que en aquest epíleg hi ha una frase curiosa; diu: "Això és una novel·la i, per tant, tots els noms de persones, indrets i temps, no són sempre autèntics". No "sempre"? Però unes quantes vegades sí? I on és aquella nota tipica de "els fets que aquí s'expliquen són imaginaris"? A l'epíleg no hi és.
Títol original: Mannen som log L'inspector Wallander segueix plantejant-se la vida... i segueix gairebé sense saber què fer-ne, com la majoria de mortals. Se sobreposa a una depressió sobrevinguda pel seu cas anterior (se "sobreposa", no la "supera", que és diferent); descobreix que tot està molt car (sí, l'inspector Wallander també va al super, com vostè o com jo); aguanta el seu pare com pot (i per a aguantar aquest senyor, creguin-me, es necessita una paciència infinita); desorienta els seus companys de feina, que no saben si pensar que està com un llum, o bé que és un crack; segueix enganxat a un amor que ni ell mateix sap si arriba a ser platònic o què, etc... I enmig de tot això, un altre cas que el té entretingut i que el duu a fer totes les imprudències hagudes i per haver. Afortunadament, sembla que s'enganxa menys a l'ampolla. Llibre aprofitable.
Títol original: Villospår Aquest és el cinquè llibre de la sèrie Wallander, però és el primer que va ser publicat per Tusquets. No és que sigui imprescindible haver llegit els altres quatre per a seguir-lo, tampoc és aixó, però si no s'han llegit els altres quatre, i en l'ordre que toca, hi ha infinitat de coses que al lector li passen desapercebudes, i són coses que tenen la seva importància. És la punyetera mania que tenen les editorials de carregar-se impunement qualsevol cosa en favor de suposats beneficis en vendes; i el que se solen carregar és, a saber, el títol original del llibre, l'ordre de publicació -si és que es tracta d'una sèrie, com en aquest cas- o bé senzillament escapcen la sèrie de tal manera que potser l'autor ha escrit dotze històries i aquí només se n'han publicat quatre i, a més, saltades. ¿Algú s'imagina que s'hagués publicat la sèrie de Harry Potter, començant pel quart llibre, i a més canviant el títol original (Harry Potter and the Globet of Fire), per "La túnica sangrienta", per posar un exemple, i s'hagués aturat aquí la sèrie? Oi que no? I amb els llibres del senyor Mankell, per què sí? Això, ras i curt, és desvirtuar l'obra d'un autor. Perquè resulta que les novel·les de l'inspector Wallander no són només "llibres d'intriga policial"; són, en bona part, la història emocional del personatge protagonista, i aquesta història no està gens malament. Wallander segueix tan contradictori i inestable com qualsevol persona que el lector pugui conèixer. Fins i tot el pare de Wallander té trets facilment reconeixibles i identificables amb els del pare particular que a la majoria ens ha tocat viure. Tot plegat, en definitiva, és una història humana. L'autor sap molt bé de què parla. Potser és per això que al final de cada llibre se sent obligat a posar la corresponent noteta recordant que el què acabem de llegir és ficció; i és que a vegades no ho sembla, i pel que fa a la dimensió emocional, moltes vegades, simplement, no ho és.
Títol original: Den Femte Kvinnan Aquest és un d'aquells llibres que fa que un es pregunti com s'ho organitza un autor per a escriure coses tan enrevessades sense perdre el nord. A més, el propi protagonista, l'il·lustre Wallander, es passa mitja història preguntant-se de què li sona tal o qual cosa, sense saber respondre's. Quan es posa així és desesperant. "Això ho he vist en alguna banda..." "Això em recorda alguna cosa, però no sé què és..." Oh Déu meu! Que algú l'assiteixi! A més, mai porta paper ni boli al damunt; sempre se'ls ha deixat, i sempre se n'ha de refiar de la seva memòria, la qual, excuso dir, tampoc no és precisament un prodigi de precisió. Per als que som una miqueta obsessius, totes aquestes circumstàncies ens porten pel carrer de l'amargura però, és clar, s'ha d'admetre que formen part de la gràcia de la història. Com en les altres novel·les de Wallander, en aquesta, el costat professional corre paral·lel al costat personal del protagonista, que no té desperdici. I per a acabar-ho de rematar, l'inefable pare de Wallander fa el gran número i, naturalment, deixa el seu fill en quadro, com no podia ser d'una altra manera. Vell de la punyeta... En fi, que si volen saber de què parlo, comprin el llibre. Tampoc és tan car i és entretingut.
Títol original: Steget efter No se celebra la Nit de Sant Joan a Suècia. No se celebra la nit de Sant Joan a Suècia!! Queda clar? Sí que se celebra la nit del solstici d'estiu a Suècia, que en suec es diu "sommarnatten" -m'he molestat en buscar-ho. Tampoc existeix el "Síndic de Greuges" a Suècia. Sí que existeix una figura que es diu Ombudsman, de creació sueca precisament, i que és el que a molts llocs es coneix com a "defensor del poble". La majoria de països que han establert aquesta institució, descaradament copiada de la tradició sueca, han conservat el seu nom original, Ombudsman, malgrat que en aquests països no parli suec ni el Cònsol General de l'Escandinàvia Oriental. A les Espanyes l'han batejat com a "Defensor del Pueblo" i a Catalunya li han dit "Síndic de Greuges", que queda més mono i més medieval. Per tant, és correcte dir "Síndic de Greuges" si ens referim a aquesta pintoresca figura en relació a Catalunya, però és IDIOTA dir "Síndic de Greuges" si hom es refereix a aquesta mateixa figura, a Suècia. Per molt afany traductor que hom tingui, Ombudsman es una paraula que s'ha internacionalitzat, de la mateixa manera que "stop" o "guerrilla". NO es tradueix, i encara menys es substitueix per "Síndic de Greuges", i encara molt menys si ens estem referint a Suècia! Punyeta! I si la traductora (q.D.c) tem que el lector quedi paralitzat i catatònic quan llegeixi la parauleta dels pebrots, seeempre li queda el recurs de posar la famosa "N de la T" a peu de pàgina, explicant-la. Una vegada. I prou. No cal més. Se suposa que el lector té retentiva. Per cert, "N de la T" vol dir "nota de la traductora". Ho poso, més que res, per si la traductora d'aquest llibre llegeix alguna vegada aquesta ressenya i no sap de què li estic parlant. Tampoc no estaria de més que la traductora deixés de fer seure a l'inspector Wallander "a la gatzoneta", amb posat "consirós" o no, tant si està "ensonyat" com si no ho està. Per l'amor de Déu, que algú li doni a aquesta dona la Creu de Sant Jordi, enmig d'un sopar de gala a la Nit de Santa Llúcia, juntament amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i que li posin una escafandra i l'envïin a la zona més profunda de la Mediterrània a veure si troba "testimoniatges fefaents del coratge dels nostres valerosos almogàvers". I fins que no en trobi, que no torni! D'altra banda, tret d'aquests petits detalls, el llibre està prou bé. Wallander és Wallander. Per cert, que ara el pobre s'ha tornat diabètic. Però és que tot li ha de passar a aquest home? Senyor, Senyor...
Títol original: Brandvägg Encara que Tusquets la va editar l'any 2004, "El tallafoc" va ser escrita l'any 1998. Els ordinadors hi juguen un paper fonamental. Pràcticament són els protagonistes de la història. És curiós observar com al llarg de les novel·les de la sèrie Wallander es descriu, gairebé dia a dia, l'evolució tecnològica dels darrers anys del Segle XX. Poc a poc apareixen els telèfons mòbils, els ordinadors, internet... És realment tendre, molt tendre, veure com l'inspector Wallander, a mesura que van sorgint aquestes andròmines tecnològiques, se sent cada cop més sobrepassat. No hi ha manera que se'n recordi de connectar el mòbil; sempre el duu apagat, la qual cosa, fent la feina que fa, és una animalada, però és que no pot fer-hi més, pobret. Pel que fa als ordinadors, tampoc no pot evitar sentir-hi una certa al·lèrgia. Internet, ja, és que ni l'entén... on queden aquelles cabines de telèfon tan pràciques, el correu postal, i el fax, que segurament va ser l'última cosa que Wallander va comprendre? D'altra banda hi ha moments en què és dificilíssim deixar el llibre. Pateixes. Pateixes molt. Fins i tot es dóna el cas que hom tem que l'autor farà que un determinat personatge mori assassinat, i el pobre lector passa pàgines i pàgines resant a tots els déus coneguts per a que això no sigui així, i pensant que si l'autor, en comptes de Henning Mankell, hagués estat la senyora Rowling, la sàdica i bandarra creadora de Harry Potter, el personatge seria cadàver des del primer moment, però hom no s'assabentaria fins al final i de la pitjor manera. I continua essent una meravella la manera com Mankell descriu escenes quotidianes que donen als seus personatges tot un vernís d'humanitat, com per exemple quan es queixen de com està tot de car, quan s'adonen que s'han oblidat de posar la rentadora o en escenes tals com "i aleshores, quan Ann-Britt li va passar el got de cafè a Wallander ell no va trigar ni vint segons a vessar-se'l per sobre..." A que és tendre? Un últim apunt: algú coneixeria algun equivalent actual de la Inquisició Espanyola? És per a enviar-hi la traductora, saben? Gràcies.
Títol original: Pyramiden
Encara que aquest és el novè llibre de Mankell sobre l'inspector Kurt Wallander, de fet hauria de ser el primer. En aquest llibre s'expliquen els orígens de Wallander, des que pràcticament no era més que un policia de carrer que acabava d'iniciar-se en el seu ofici. Es tracta de cinc relats més o menys curts, el primer dels quals comença el dia 3 de juny de 1969, quan Wallander té 21 anys, i el darrer dels quals finalitza el 8 de gener de 1990, quan el ja inspector té 42 anys. Es curiós constatar com el llibre acaba exactament amb els mateixos paràgrafs que inicien la primera referència sobre Wallander en el primer llibre de la sèrie ("Asesinos sin rostro"), escrit vuit anys enrere. En els vuit llibres anteriors hi havia una cosa que mai no acabava d'estar clara: per què s'havien separat Wallander i la seva dona. Llegint "La Piràmide" aquesta mena de misteri domèstic queda convertit en una anècdota sense importància. Efectivament, la gran pregunta no és "per què s'havien separat"; és "per què es van arribar a casar". Francament, la senyora Wallander ja era tota una torracollons abans de casar-se amb el policia, i pel que fa a Kurt, ni abans, ni durant, ni després del matrimoni, ha aconseguit saber què vol ser quan sigui gran. Una altra cosa que, aquest cop sí, queda molt clara, per si algú no ho havia notat abans (que ja és difícil), és que el pare de Wallander, de fet, no és un pare. És una creu. Jesús Maria i Josep! Aquell senyor és per a passar-lo una miqueta pel gas... És un llibre simpàtic, i sobretot, és un detall que el senyor Mankell ha tingut amb els seus seguidors. Molt amable. No com altres (la bruixa de la J. K. Rowling, per exemple) Nota sobre la traducció: CURRICULUM VITAE DE WALLANDER
Títol original: Innan frosten En aquesta novel·la, el punt de vista no està centrat en Kurt Wallander sinó en la seva filla Linda qui, per fi, després d'anys d'indecisió, opta per fer-se policia com el papà. Amb el profund respecte que em mereix la llibertat d'opinió de tohom, m'aplico a mi mateix aquesta llibertat i dic: aquesta nena és idiota. La nena en qüestió té trenta anys. Amb trenta anys és una histèrica actuadora que es creu amb la fantasiosa capacitat omnipotent de salvar el món. Una adolescent de 16 anys té dret a creure que és el centre del món i a creure també que, amb la seva intercessió, l'harmonia regnarà a tot l'univers; hi té dret perquè es tracta d'una fase evolutiva, inevitable en la nostra cultura. No és el cas de la burra aquesta de 30 anys. Ja és prou significatiu que la nena Linda hagi decidit fer-se poli, com el papà. Reina, fes-t'ho mirar. Fins i tot a Suècia deu haver-hi algun psicòleg que funcioni, dic jo. Que a aquesta edat es reaccioni llençant un cendrer al cap del papà quan t'emprenyes perquè no veu com és d'mportant allò que fas o allò que dius, probablement vol dir que el papà té raó. És notable l'habilitat de l'autor, Henning Mankell, quan interpreta a Kurt Wallander a través de l'òptica de la tarada de la seva filla. Després d'haver escrit nou llibres on s'ha dedicat, i molt bé per cert, a donar forma a la complexa i plurifacètica personalitat de l'inspector de policia, pintar-lo ara com un personatge pla, des del punt de vista d'una eterna adolescent de 30 anys completament estúpida, té el seu mèrit. La novel·la m'ha agradat. La protagonista, no. No sé si es nota.
Títol original: Den Orolige Mannen 1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton) Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl. 2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona. Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal. La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final... Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia. I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.
ADDENDA: ELS PERSONATGES REALS
Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.
Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.
Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy.
Títol original: Danslälarens återkonst Aquest llibre de Henning Mankell se situa, en la seva cronologia de ficció, just abans del desè llibre de la sèrie Wallander ("Abans de la gelada"). El protagonista és també un policia suec, gairebé tan desgraciat com el propi Wallander, però amb menys experiència professional potser. Això sí, fa el mateix tipus de ficades de pota que el seu col·lega d'Ystad. L'única cosa que fa que aquesta no sigui una novel·la Wallander és que el protagonista no es diu així i Wallander no hi surt ni per casualitat -encara que s'esmentin molt de passada alguns dels seus casos-, ni passa a Escània, però si no fos per aquests detalls, podria ser una novel·la Wallander perfectament. És probable que, a aquestes alçades, Mankell ja estigués una mica saturat del seu personatge més famós i decidís fer-li el salt literari inventant-se un altre poli. El que és curiós, és que després de tenir matxacadet a Stefan Lindman (així es diu el protagonista) durant tota la novel·la per, al final, deixar-lo respirar una mica, pobre home, Mankell decideix que, en la següent història que escriu, "Abans de la gelada", Lindman estigui treballant a Ystad, a la mateixa comissaria que Wallander -no és estrany, a Ystad només hi ha una comissaria- i la bordetonta de la filla de Wallander li tiri l'ull. Però no era que s'havia inventat Lindman per a descansar dels Wallander? Per què el maltracta així? No n'hi havia prou amb amenaçar-lo amb un càncer, que ara el tira en braços d'aquella megaestúpida? Apart d'aquest sadisme gratuït i inexplicable, el llibre és prou entretingut. S'hi passa bé l'estona.
Títol original: Kennedys hjärna Aparentment es tracta de la història d'una arqueòloga que troba el seu fill mort i es nega a admetre que la causa hagi estat un suïcidi, tal com creu la policia. A partir d'aquí l'arqueòloga comença a viatjar per mig planeta, literalment, buscant respostes a preguntes que només es fa ella i ningú més. La bona senyora acaba per fer-se molt carregant, francament. Pateix i pateix i pateix i pateix i pateix... fins a l'extenuació. En arribar a mig llibre, hom es pregunta per què no ha estat ella l'assassinada, en comptes del seu fill. Que acabi de patir i ens deixi tranquils, per l'amor de Déu, que no és ella sola la que s'ho passa malament en aquest món, punyeta! A més, un pèl egocèntrica sí que ho és, la criatura... En fi, que la senyora continua investigant... i patint. Fins que s'acaba la història i ve un epíleg. Aleshores, quan hom llegeix l'última frase de l'epíleg, que en la versió catalana consta de vuit paraules exactament, se n'adona que aparentment, i només aparentment, es tracta de la història d'una arqueòloga que es troba el seu fill mort i es nega a admetre que la causa hagi estat un suïcidi. I a més, tal com diu el propi autor, "una novel·la es pot acabar a la pàgina tres-cents trenta-tres però, tanmateix, la realitat continua".
Títol original: The Cold War. A very short introduction Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta. Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic. Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia) En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus. Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.
ADDENDA GRÀFICA
La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...
...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)
Títol original: No especificat per l'editor Versió novel·lada de fets reals. Els personatges més importans, socialment parlant, també van existir. La reina és Caterina de Medici, reina de França per matrimoni amb Enric II. La conjura, és la que va culminar amb la matança del hugonots, l'any 1572. És aconsellable fer algunes consultes a l'enciclopèdia (la que sigui, és igual, no cal que sigui la catalana, ni la britànica, ni la francesa) per a sirtuar-se històricament, tant pel que fa a qui era parent de qui, com a qui governava entre 1519 i 1589, bàsicament a França, Espanya, Anglaterra (que no Gran Bretanya) i els Estats Pontificis. Result curiós veure, per exemple, que en aquest periode a França hi van regnar 6 reis i una reina regent, la pròpia Caterina; a Espanya hi van regnar 2 reis; a Anglaterra hi van regnar 2 reis i 2 reines; i als Estats Pontificis hi van regnar... onze papes. És clar que durant el segle XX hi van regnar 9: Lleó XIII, Pius X, Benedicte XV (mira tu quina casualitat), Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I i Joan Pau II. Curiós això del papat: mala llet apart, entre que són iaios i que si no es moren voluntàriament, els ajuden... en fi. També és curiós imaginar-se el palau del Louvre tal com és descrit al llibre. Ara, quan pensem en el Louvre, l'imaginem ple de pinturetes i de cosetes, una cosa calmada, tranquil·la, molt atractiva. Però es veu que en versió original era tota una altra història. Això sí, hi ha una cosa que no ha canviat: per a anar de punta a punta del palau del Louvre necessites tres dies i fent parades pel camí, tant abans com ara. Certament aquest és un llibre recomanable.
Títol original: Koffi Annan. A man of peace in a world of war Figura que és una biografia -més aviat una hagiografia- del Secretari General de les Nacions Unides (1997 - 2007), però en realitat a l'autor, devotíssim fidel de Koffi Annan, li ha sortit una crònica de la història patètica de la institució. I és que les Nacions Unides ja van néixer anòxiques. Les van inventar els vencedors de la Segona Guerra Mundial, reciclant les cendres de la Societat de Nacions (institució encara més anòxica), però les van inventar amb trampa. Les Nacions Unides estan definides bàsicament per tres grans òrgans: L'Assemblea General, que reuneix els representants de tots els països que la composen i que no té cap poder, tret del d'opinar. El Secretariat, que vindria a ser el govern de les Nacions Unides, amb el Secretari General al capdavant, càrrec que ve a ser exactament el mateix que el d'un president d'escala, és a dir: tampoc no pot decidir res, és el noi dels encàrrecs i és el que rep les patacades de les irresponsabilitats que fan els altres. I finalment el Consell de Seguretat. Aquests sí que decideixen, però ah!, hi ha cinc "membres permanents" que tenen dret de veto, de tal manera que si es fa una votació per a intervenir a Bòsnia, per exemple, i aquesta votació dona com a resultat 14 vots a favor i 1 en contra, no s'hi intervé a Bòsnia perquè el que ha votat en contra ha estat l'ambaixador dels Estats Units, que té dret de veto (o el de Rússia, o el de Gran Bretanya, o el de França o el de la Xina Continental). Genial. I aquesta ha estat la història de les Nacions Unides des de 1945. Actualment, un cop la guerra freda ha quedat relegada a les hemeroteques i als llibres d'història, només queda una macro-potència emprenyadora, i tots sabem quina és. El gilipollas que comanda aquesta macropotència, juntament amb els seus acòlits, apart de fer créixer el terrorisme allà on no n'hi havia, s'han empenyat al llarg dels anys en convertir les Nacions Unides en una mena de tapadora que donés cobertura a totes les seves empreses delictives. Però el Secretari General, Koffi Annan, s'hi ha resistit tant com ha pogut. D'aquí que a l'autor, més que una biografia li hagi sortit una hagiografia, en homentage a la santa paciència d'aquest home, natural d'una família més aviat ben posadeta de Ghana (aquí, d'orígens humils, diriem que no). Llibre informatiu.
Títol original: Memoires secrets contenant les évenements plus notables des quatre derniers conclaves, avec plusieurs remarques sur la cour de Rome Atto Melani, espia al servei del rei Lluís XIV de França, explica al monarca quins són els millors procediments per a aconseguir que en un conclave sigui elegit Papa el cardenal més convenient per als interessos de la corona francesa. Melani té clar que la intervenció de l'Esperit Sant en les designacions papals és més aviat marginal, si no declaradament inexistent. Aquest document, escrit l'any 1700, reflecteix una part presumiblement ínfima del que han estat, i continuen essent, les enrevessades i corruptes intrigues vaticanes de tots els temps. Qui vulgui fer-se una idea una mica més completa també pot llegir el llibre "La Santa Alianza"
Títol original: El asombroso viaje de Pomponio Flato Lloc: Natzaret (Palestina). Época: primera dècada d.C. (més o menys). Protagonistes: Pomponio Flato, ciutadà romà de l'orde eqüestre, naturalista amateur, que passa per allà on no cal en els moments més inconvenients; Josep, fuster, acusat injustament d'assassinat i de qui la seva dona Maria diu que només li faltava això al pobre, amb el que s'ha hagut d'empassar en aquesta vida; Jesús, fill de Josep, un nen una mica pesadet que gairebé arriba a fer perdre la compostura a Pomponio Flato; un dels personatges secundaris: Joan, el cosí feréstec (sic) de Jesús; I la delegació en pes de l'Imperi Romà al mitjà orient. Una de vàries frases cèlebres: "Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica" (pronunciada per un corb que l'atribueix a Parmènides d'Elea "en un text que, per desgràcia, s'ha perdut" pag. 132) Aquest llibre potser no és una obra mestra de la literatura, ni tampoc la millor del seu autor, però entretingut, ho és una estona.
Títol original: Riña de gatos - Madrid 1936 Març de 1936. Un expert britànic en temes d'art accepta un encàrrec poc clar que consisteix en valorar un quadres pertanyents a un aristòcrata espanyol. Per a tal fi s'haurà de desplaçar a Madrid just després de les eleccions generals de febrer guanyades pel Front Popular. El clima social i polític a Madrid en aquells moments és extraordinàriament tens i Anthony Whitelands, l'expert britànic, serà arrossegat per l'huracà tant si vol com si no (que és que no, però en cap moment li demanen l'opinió). No és fàcil decidir si aquesta història és una comèdia dramàtica o bé és un drama còmic, però sigui el que sigui està francament bé. Els personatges, tots ells, són un poema, tant els inventats com els reinventats. Pel que fa als inventats, els seus noms no tenen preu: el Duque de la Igualada, la Marquesa de Cornellá (que ni deu saber on para Cornellà ni falta que li fa), Pedro Teacher, el Teniente Coronel Marranón... I els reinventats (personatges reals passats per l'òptica d'Eduardo Mendoza) també són impagables: el general Mola "molt en el seu paper"; el general Franco, nedant i guardant la roba (com no podia ser d'altra manera), i amb aquell to inaguantable que el caracteritzava; el general Queipo de Llano convençut de que està envoltat d'una colla d'idiotes (i de que "Franquito" -o "paca la Culona", com està històricament comprovat que li agradava dir-li- és el més idiota de tots); Manuel Azaña, que diu que "de joven me habria cambiado por Rodolfo Valentino"... Però sobre tots ells destaca el "Superboy": José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, Tercer Marqués de Estella. Els asseguro que mai se m'hauria acudit imaginar a Primo de Rivera tal com el pinta el senyor Mendoza, però un cop vista la interpretació del personatge... per què no? Llibre entretingut, amb un llenguatge molt característic, amb el seu punt d'intriga, el seu punt d'ironia, el seu punt de retrat creïble d'un moment històric molt concret... en definitiva, llibre aprofitable.
Títol original: El mundo Hi ha llibres que són molt difícils d'explicar; hi ha llibres que s'han de viure. Aquest n'és un. El comences i dius: "mira, una autobiografia". Molt aviat veus que no, que no és només una autobiografia, si més no tal com s'entenen habitualment les biografies, auto o no auto. En aquest llibre no hi ha escrita la vida de l'autor; hi ha les seves vivències, que és diferent; i no les dóna a llegir: les comunica, les fa compartir. Cadascú té el seu punt de sensibilitat, això ja ho sabem, i hi haurà qui aquest llibre no li dirà res. Tampoc no és obligatori. Però pel que fa a mi, jo no he llegit aquest llibre, l'he viscut. I no he escollit de fer-ho així, és que no m'ha sortit d'una altra manera. Hi ha moltes vivències del senyor Millàs que jo no he tingut... o bé, ara que hi penso, potser sí que les he tingut, però per vies diferents. Jo no he conegut a ningú que fos com el "Vitaminas" ni he estat mai en el "barri dels morts" (que potser existeix i potser no existeix; qui pot estar-ne realment segur?) però un cop Juan José Millás me'ls ha presentat, és com si jo ja els conegués d'abans, i no gens superficialment, per cert. Amb el temps, a la meva biblioteca s'han començat a acumular alguns llibres que per a mi s'han convertit en imprescindibles. No són gaires, però els que ho són, ho són de veritat, com per exemple "El curioso incidente del perro a medianoche", o "Harry Potter y el prisionero de Azkabán" (sí, que passa?) o "El cuento número trece" i ara, aquest mateix.
Títol original: The Last Empress Aquesta és la història novel·lada i subjectiva de, possiblement, la concubina imperial xinesa més coneguda de tots els temps. I, paradoxalment, en l'actualitat no la coneix gairebé ningú, malgrat que va tenir un protagonisme indiscutible en la Història de Xina des de finals del segle XIX fins a començaments del segle XX. El seu nom era Yehonala i va néixer el 29 de novembre de 1835. L'any 1852 la van fer concubina de l'emperador Hsien-Feng. Aleshores se la va rebatejar com Tzu Hsi, que significa "amable i virtuosa". L'emperador va tenir moltes esposes i concubines, però només Tzu Hsi li va donar un fill, i per tant quan l'emperador va morir (1861), a Tzu Hsi se li va donar el títol d'Emperadriu del Palau Occidental i va esdevenir "l'Emperadriu Vídua", que és com habitualment se la denomina en els llibres d'Història. L'emperador Hsien-Feng va ser succeït pel seu fill Tung Chih, de cinc anys d'edat. El poder, en conseqüència, va quedar en mans d'un consell de vuit regents entre els quals hi havia Tzu Hsi qui aviat va fer-se amb el control de la regència. L'any 1873, quan Tung Chih va fer disset anys, la regència de Tzu Hsi es va acabar. La situació però va tornar a canviar dos anys després, l'any 1875, quan el nou emperador va morir a causa d'una malaltia venèria. Tzu Hsi va reprendre el poder i de fet ja no el deixaria: primerament va tornar a exercir de regent en nom del nou emperador menor d'edat, Kuang Hsu, i després, quan Kuang Hsu va ser major d'edat, va seguir manejant els fils de la política en tot allò que va creure convenient com si ella mateixa fos la cap de l'estat. Fins ara els historiadors han tingut una certa tendència a pintar un retrat terrible d'aquesta dona: tirana, dictadora, assassina i tot un seguit d'adjectius per l'estil s'han utilitzat quan hom s'ha referit a ella. Cal tenir en compte però que la visió occidental que s'ha tingut de Tzu Hsi ha estat tradicionalment interessada; a finals del segle XIX i començament del XX, tant les potències europees com els Estats Units van mantenir la Xina sota una autèntica i ofegadora colonització econòmica, i l'Emperadriu Vídua no els va resultar tan col·laboradora com els hagués agradat. Aquesta colonització econòmica va ser un dels factors (no l'únic, naturalment) que van facilitar l'adveniment del règim de Mao Zedong. Un cop Mao va estar instal·lat en el poder, la imatge que es va projectar de Tzu Hsi no va millorar, tot al contrari: encara ara els nens xinesos tenen la idea de que la "darrerra emperadriu" era l'encarnació del propi diable. En aquest llibre, en canvi, se la presenta com una dona que pateix, que voldria deixar el poder però no pot, que vol el millor per al seu país i que no té interessos personals. Probablement la visió real no sigui ni l'una ni l'altra però, si més no, és interessant tenir a l'abast alguna versió discrepant de les que s'han donat sempre, i aquest llibre compleix aquest objectiu independentment de si aquesta ha estat la intenció de l'autora o no. Per a acabar, una darrera observació: no està clar si la culpa ha estat del redactat original o de la traducció, però de tant en tant en el llibre s'observen determinades expressions col·loquials completament anacròniques i del tot impròpies d'una emperadriu xinesa del segle XIX, que de tant discordants són francament molestes. Se suposa que abans de publicar alguna cosa algú s'ho ha de mirar per tal de fer les correccions imprescindibles. En aquest cas aquest algú ha brillat per la seva absència. Això no fa però que el llibre no sigui aprofitable.
Títol original: Imprimatur Rita Monaldi i Francesco Sorti han inventat la fotografia retrospectiva. A finals dels 1600 la fotografia no existia, això no es cap descobriment; però el que sí que és un descobriment és aquest llibre. La recreació que fan els autors de la vida a l'Europa urbana de finals del segle XVII és tan increïble que una col·lecció de fotografies digitals no la podrien millorar. Si no sabés racionalment que és impossible, diria que aquest senyors expliquen allò que han viscut per experiència pròpia, però això voldria dir que actualment tindrien uns quatre-cents vint-i-cinc anys, més o menys, i això no és possible... oi que no? Política, gastronomia, religió, medecina, comerç, la vida de cada dia... quan hom llegeix aquest llibre es troba realment immers a l'any 1683 i, el que encara fa més respecte, hom se sent com si estigués vivint a l'any 1683. La documentació que han arribat a aplegar, digerir i bolcar els autors en aquesta novel·la és de tal magnitud que deixa literalment sense paraules a qualsevol persona que tíngui quatre neurones que mínimament li funcionin. I pel que fa al traductor, el Sr. César Palma, es mereix que li facin un monument al mig de la Biblioteca Nacional. Es necessita molta cultura, molta documentació i molts atributs per a traduir aquest llibre, i està clar que el Sr. Palma de tot això va sobradíssim. Possiblement és el llibre més treballat que hagi llegit en anys.
Títol original: Secretum És l'any 1700. El Papa Inocenci XII s'està morint. El rei Carles II d'Espanya està cada cop pitjor. El rei Lluís XIV de França, segueix totalment convençut que l'Estat és ell. La neboda del Secretari d'Estat del Vaticà es casa. La cúria vaticana segueix manipulant tot allò que sigui manipulable en benefici propi; com ara, només que en aquell moment les diferents faccions de la cúria semblaven bastant més expeditives. Semblaven. I enmig de tot això, el cronista de la història no pot evitar pensar de manera continuada, i amb tota la raó, que no han deixat d'aprofitar-se d'ell ni de prendre-li el pèl ni un sol segon des de que comença la seva crònica fins bastant més enllà del seu final. Tot això en un llibre que explica la història de 10 dies (del 7 de juliol de 1700 al 16 de juliol del mateix any), al llarg de 728 pàgines, és a dir, gairebé en temps real. Per si això fos poc, sembla que el que s'explica en el llibre és real, de tal manera que si ara, a les Espanyes, hi ha un rei que es diu Don Juan Carlos I de Borbón y Borbón, es en molt bona part gràcies a una enorme mentida i una flagrant falsificació documental que es va cometre justament en el lapse de temps que és objecte d'aquest llibre. Consell per a qui no li agradin les descripcions: ni se li acudeixi comprar-lo.
Títol original: Veritas Tercera entrega de la sèrie "Imprimatur secretum, veritas mysterium. Unicum...". Ha canviat l'editorial. Ja no és Salamandra. Ha canviat el traductor. Ara és el senyor Merlino (i se'n surt bastant bé, per cert). Però hi ha coses que no canvien: després de tres llibres, tres, que sumen un total de dos mil noranta-quatre pàgines (annexos inclosos), seguim sense tenir ni punyetera idea de com es diu el protagonista. Ni una sola vegada, ni una!, ningú es refereix al protagonista pel seu nom. Ni els autors! Té mèrit eh? Aquest cop l'acció -increïble però sembla que basada fil per randa en els fets històrics reals- se situa entre el 9 i el 18 d'abril de 1711, en plena guerra de successió a la corona espanyola. Un cert percentatge de ciutadans actuals de la península ibèrica -bastant reduït, no ens enganyéssim- saben perfectament com va acabar aquella guerra. El que segurament no saben és la pila de manipulacions i interessos que hi havia al darrera de tot allò. De net, allò que se'n diu net, ni un pam. Val la pena llegir "Veritas" per a il·lustrar-se. I també val la pena llegir-lo per a tenir una fotografia summament meticulosa, gairebé tridimensional, de la Viena de l'època. No hi ha paraules. La qualitat del llibre és indiscutible, com la del seus dos predecessors. I la documentació en què es basa és impressionant. Un suggeriment: abans de llegir aquest llibre és aconsellable haver llegit els dos anteriors.
Títol original: I dubbi di Salaì El Salaí del títol era l'afillat i deixeble preferit de Leonardo da Vinci. "Salaí" -que ve a significar "diable", més o menys- era un malnom que se li va adjudicar de petit ja que segons sembla va ser un nen d'aquells que a la mínima que et descuidessis te la feia. El seu nom real era Giangiacomo Caprotti. Amb els anys Salaí també va esdevenir pintor, com el seu pare adoptiu, i en base a aquesta faceta s'han arribat a fer curiosíssimes especulacions, mai confirmades, però tampoc mai desmentides amb total certesa. S'ha dit, per exemple, que presumiblement la més que coneguda Mona Lisa, de da Vinci, no era la senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència i esposa de Francesco di Bartotlomeo dei Zanobi del Giocondo, sinó que era una versió transvestida de Salaí. És clar que també s'ha dit que era una versió transvestida del propi Leonardo i que per tant la Mona Lisa no era un retrat sino un autoretrat. Sigui com sigui, en el seu moment Salaí va pintar una Mona Vana -una Mona Lisa nua- amb una expressió facial que recorda bastant a la de la suposada senyora Gherardini, i amb un rostre global clavadet al del Joan Baptista de Leonardo. Sembla ser que el model que va fer servir Leonardo per a pintar el Baptista va ser, precisament, Salaí.
Aquest llibre és una invenció en la forma, però sembla que no ho és en el fons. Segons els autors, que han fet una tasca d'investigació descomunal, com ja és habitual en ells, els fets que es relaten i tot allò que diu Salaí és real. Si més no, s'ha extret de documentació real de l'època (començament del segle XVI) i de solvents investigacions posteriors. L'única cosa que no és certa és que Salí hagués escrit les cartes que conformen el relat. Les cartes sí que es deuen a la imaginació creadora dels autors. És impagable i fins i tot creïble la visió que Salaí transmet de Leonardo da Vinci. També és impagable la mania que Salaí te de l'esculptura que representa a Antinoo, l'amant de l'emperador Adrià. Qualsevol en el seu lloc tindria mania a aquesta esculptura. I finalment és digne de tota l'admiració possible la tasca del traductor del llibre, el senyor César Palma, qui ja va traduir de manera impecable els dos primers llibres de Rita Monaldi i Francesco Sorti.
Llibre definitivament aprofitable fins i tot per a aquells que no estiguin disposats a admetre la possibilitat de que durant segles ens hagin pres el pèl explicant-nos una història dels Borgia que podria no ajustar-se precisament a la realitat.
Títol original: The stupidest angel A la portada, la contraportada i les pestanyes del llibre, es llegeixen coses com aquestes: "Reirás a carcajadas. Sobresaliente (Tribune Herald)"; "El mejor escritor satírico desde Jonathan Swift (Time Out)"; "Hasta el lector más cínico se partirá de risa (Publishers Weekly)". També es diu a la portada que aquest llibre és guanyador del premi Quill de llibres (Quill Book Award). De tot això es pot deduir el següent: "Reirás a carcajadas. Sobresaliente" deu voler dir, en opinió del Tribune Herald (que a casa seva el coneixen), que en alguns moments de la teva vida riuràs molt, sense especificar ben bé per què, i sense que hi hagi, necessàriament, cap relació amb aquest llibre; és més, "riuràs estrepitosament" amb la condició de que no estiguis llegint aquest llibre. "Sobresaliente" vol dir "excel·lent", i en el cas que ens ocupa és una paraula fora de context. "El mejor escritor satírico desde Jonathan Swift" deu voler dir que Jonathan Swift no era escriptor, sino ferroviari, per exemple. O auxiliar de merceria. "Hasta el lector más cínico se partirá de risa" vol dir que l'autor d'aquesta frase no té ni punyetera idea de què vol dir "cínico". I a més, la frase en sí és una vulgaritat. I pel què fa als Quill Awards, aquests mereixen tota una menció apart.
En definitiva: la paraula que millor descriu aquest llibre és, precisament, la paraula "tonto"; tota la resta, sobra. De veritat, no el comprin, que els diners costen molt de guanyar.
Títol original: Stupid white men... and other sorry excuses for the State of the Nation! Abans que res, no us deixeu enganyar pel subtítol del llibre en les seves edicions en català i castellà: "Les excuses patètiques del senyor Bush". El subtítol real, el que hi va posar l'autor, és: "...and other sorry excuses for the State of the Nation!". Ja em direu quina relació hi ha entre una cosa i l'altra. Francament, n'estic fins els nassos d'aquesta mania d'adulterar les coses, que no deixa de ser un frau dirigit a mentir al personal, tot tractant-lo d'idiota, per a que compri més. En fi... La cosa va de que el senyor Moore és dels pocs ciutadans dels Estats Units, que ha detectat que el sistema polític i social del seu país no és una democràcia, sinó una animalada vomitiva i infumable. Això, els que no som ciutadans dels Estats Units, ja fa temps que ho sabem, però es veu que allà no se n'acaben d'adonar, de tal manera que hi ha una pila de gent que, amb un sistema de "pensament" que es troba a mig camí entre el primer neanderthal i el segon (al cromagnon ja no hi arriben), es creu tot el que els diu el govern (que es previ al primer neanderthal), i es pensa, realment, que Déu (sí, sí, Déu, tal com sona), ha posat als Estats Units al planeta per a guiar-lo cap a la salvació. Pel que sembla, el senyor Moore no fa gaire que s'ha adonat d'aquestes barbaritats, i el pobre se'ns ha escandalitzat molt, però que molt. La seva reacció ha estat escriure aquest llibre, amb un punt més aviat gros d'ingenuitat, i amb el to del nen que es queixa i diu que "això és injust". Doncs, sí, nen, és injust i és així. Malgrat que la forma en que està escrit el llibre és ingènua i en certa manera pamfletària, el senyor Moore no deixa de tenir raó i com a mínim s'ha desfogat a gust. No és un llibre imprescindible, però no molesta.
Títol original: Dude, where's my country? Llibre del mateix autor de "Estúpids homes blancs". Frase del llibre que pot servir de resum: "Segurament no hi ha cap prioritat més cabdal per a la nació [Estats Units] que la derrota de George W. Bush a les eleccions del 2004. Tots els camins que porten a la perdició passen per ell i la seva administració. Quatre anys més d'aquesta demència i tot d'una el Canadà no semblarà tan fred". Idea (una d'elles) que es desprèn al llarg de tot el llibre i que de fet, és universal: "És característic de l'esquerra desunir-se, discutir acaloradament sobre el sexe dels àngels i finalment cedir; és característic de la dreta unirse amb tota la força que faci falta per a aconseguir el que vulgui, i no parar fins que ho ha aconseguit, passant pel damunt del que sigui, incloent-te a tu". El llibre sembla bastant més elaborat i madur que l'anterior d'aquest autor, encara que se segueix notant que el senyor Moore continua estant molt i molt emprenyat i molt i molt escandalitzat. És clar que, de fet, te tota la raó. El llibre conté dades bastant il·lustratives sobre què és el senyor (?) Bush i el seu entorn. Potser és un altre pamflet, però és un pamflet bastant informatiu.
|
M |
