Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
M |
Niccolò Machiavelli:
Hennig Mankell :
EL RETORN DEL PROFESSOR DE BALL
Lorenzo de' Medici:
Stanley Meisler:
Atto Melani:
Eduardo Mendoza:
EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO
Juan José Millás:
Rita Monaldi & Francesco Sorti:
Christopher Moore:
Michael Moore:
EI, ON S'HA FICAT EL MEU PAÍS?
Títol original: Il Principe El llibre ha estat reeditat centenars de vegades però paradoxalment pot ser complicat de trobar. La portada de la foto correspon a "Alianza Editorial". Per si de cas, hi ha una pàgina web on el llibre es pot descarregar legalment i de franc en format pdf. Maquiavel va escriure aquest llibre mentre estava confinat sota l'acusació d'haver conspirat contra els Medici. Per tant, la dedicatòria "al Magnífic Lorenzo" (de Medici), no és fruit precisament de la devoció que Maquiavel podia sentir cap al príncep de Florència, sinó més aviat a la comprensible devoció que sentia cap a la seva pròpia vida. De fet, fer-li la pilota a Lorenzo de Medici va contribuir a que la seva vida no s'escurcés sobtadament. Els comentaris a peu de pàgina corresponen a Napoleon Bonaparte, amb la qual cosa hom descobreix, per si no ho sabia, que Napoleon no tenía iaia ni n'havia tingut mai. En aquest tractat polític, Maquiavel parteix de la base de que enlloc no hi ha un pam de net i no te'n pots refiar de ningú. Tothom és dolent (ho diu textualment), i el poble (el populatxo, que diu ell) a més de dolent és idiota. Per tant, un príncep com cal ha de tenir en compte aquests axiomes si vol governar amb una mínima tranquil·litat, encara que de tranquil, en realitat, no ho estarà mai perquè sempre hi haurà algú disposat a fer-li la punyeta i a prendre-li la cadira. Tenint això clar, Maquiavel dóna la seva visió de la política de l'època i li explica a Lorenzo quins són els millors camins per a conservar la poltrona, escabetxinant a qui se li posi per davant, si convé. El nostre benvolgut Niccolò fa una repassada a totes les menes de principats i prínceps que hom es pot trobar graciosament escampats per aquí i per allà, i diu, curiosament, que n'hi ha uns, de principats, que "mengen" apart: els principats eclesiàstics. Quina sorpresa, oi? Doncs apa, si vol conservar vostè la trona, no deixi de llegir aquest llibre. Si fa la corresponent translació a les característiques dels governants del segle XXI, potser entendrà algunes de les coses que ara se li escapen quan llegeix el diari, perque resulta que, esgarrifosament, 500 anys després el llibre no ha perdut gaire actualitat.
Títol original: Mördare utan ansikte Des de la Mediterrània, Suècia és un país que desperta tant d'interès com el conreu domèstic de la mongeta tendra. Com a molt es té una imatge estereotipada, en què aquest país apareix com el paradigma de l'estat del benestar, una cosa més aviat freda, insulsa, on la gent no es baralla perquè fa tant de fred que ningú surt de casa si ho pot evitar, on hi ha grans boscos plens de grans arbres decoratius, que té un rei que cada any reparteix uns premis d'allò més estranys i que es diuen "Nobel", i que té també una ciutat (només una) que es diu Estocolm. Però resulta que no. Gràcies a Henning Mankell, autor d'aquest llibre, ens assabentem que hi ha una Suècia rural on hi ha granges amb iaios que hi viuen, que aquests iaios pot ser que siguin alguna cosa més que vellets amables, que el racisme no és una cosa precisament desconeguda, que quan assassinen algú ho fan amb ganes, i que té inspectors de policia de ciutat petita, com Kurt Wallander, el protagonista d'aquesta història, que no són Superman i que, justament per això, no et sabria gens de greu convidar-los a fer el tè a casa teva de tant en tant... Pobre inspector Wallander... (si és que és inspector, perquè en tot el llibre no queda clar quin càrrec té, que ja és mèrit), ha de batallar amb un assassinat la mar de bèstia, un pare que degenera per moments i a quí ha de cuidar encara que no s'hi ha entès mai, una separació que no ha paït, una filla amb la que no sap com connectar-hi, una germana que, segons com, el fa sentir culpable -per allò del papà- i amb qui ha de decidir què fan amb el papà, uns periodistes que tenen la mateixa noció d'ètica que podria tenir un calamar de "La Sirena", etc. etc... En fi, que quan s'acaba el llibre, insisteixo, convidaries a Kurt Wallander a prendre el tè a casa teva a veure si s'anima una mica.
Títol original: Hundarna i Riga Entre finals dels anys 80 i començaments dels anys 90 el fins aleshores monolític Bloc de l'Est es va començar a esquerdar. Quaranta-cinc anys de règims estalinistes que havien de ser eterns, s'anaven desfent per la base. Des de la més comfortable òptica dels països occidentals, l'Europa de l'Est gairebé no passava de ser una mena d'amalgama confusionària de la que només es coneixía alguna cosa -i amb prou feines- del país més gros: la Unió Soviètica. Com a molt, de tant en tant també es parlava de la República Demòcratica Alemanya, per allò del mur de Berlin. Però és clar, dins d'aquest conjunt hi havia més països, entre ells els anomenats "països bàltics". L'inspector Wallander no havia sentit mai cap preocupació especial per cap d'aquests països, com la majoria dels europeus occidentals, però l'arribada a les costes d'Ystad, la seva ciutat, d'un bot, amb dos cadàvers molt ben vestits, procedent de Riga, Letònia (un dels països bàltics), el posaria enmig de l'ull de l'huracà del que en aquells moments es va anomenar "la caiguda del comunisme". I Wallander es pregunta: "per què m'han de passar a mi aquestes coses?" I pobre home, té raó. No hi ha res pitjor per a un policia que tenir sentiments. Aquest segon llibre de l'inspector Wallander confirma els motius ja apareguts en el primer, de convidar-lo a casa a prendre un tè, a veure si s'anima. A més, el tè no produeix ressaques, contràriament al que passa amb les ampolles a les que Wallander se sol amorrar quan ja no pot més.
Títol original: Den vita lejoninnan Aquest tercer cas de l'inspector Wallander és, sense desmereixer res, bastant diferent dels altres dos. Aquí hi ha un ritme més trepidant, a més de dos escenaris molt diferenciats i relacionats alhora: Suècia i Sudàfrica. És un d'aquells llibres que fa patir. El llibre està escrit entre 1992 i 1993, un any abans de les primeres eleccions multiracials (1994) a Sudàfrica. De la mateixa manera que en el llibre anterior, "Els gossos de Riga", Henning Mankell descrivia d'una manera molt efectiva com era el clima en els països del Bloc de l'Est -just quan aquest bloc s'estava desfent-, ara, amb "La lleona blanca", Mankell ens trasllada a la Sudàfrica en què el règim de l'apartheid s'està desintegrant. Mankell explica Història, però no la dels diaris o dels llibres, sinó la de les persones, i això li dona un valor molt atractiu. Sí, sabem que el règim racista sudafricà es va enfonsar però, a quin preu per a les persones? Això és el que Mankell ens ajuda a veure en un llibre que és més que una novel·la policiaca. L'autor arriba a aconseguir que et posis en la pell de les persones que van viure directament fets històrics molt difícils, i més d'un vegada fa esgarrifar. Això pel que fa a la part sudafricana. Pel que fa a la part sueca, en aquest llibre Wallander adquireix dimensions molt més profundes. Hom arriba a sentir un gran respecte humà per aquest policia de ciutat petita, dins d'una història en que el món se li enfonsa, en què hi ha moments en que es troba tant sobrepassat pels esdeveniments que voldria perdre's dins d'un bosc immens i no sortir fins desprès de molt de temps, quan hagi superat el seu trencament personal, si és que arriba a superar-lo. Salvant innegables distàncies, hi ha moments en que un mateix es pot reconèixer en Wallander, malgrat no se sigui policia, ni se sigui suec. Un darrer comentari pel que fa a l'autor: Henning Mankell és un senyor que no només "escriu històries". Escrivint, opina; i sense deixar gaire marge per als dubtes. Per si no queda prou clar, en aquest llibre, quan ja ha acabat la narració, Mankell hi afegeix un breu epíleg en què apunta què és el que pensa de Sudàfrica i la seva situació. Per cert, que en aquest epíleg hi ha una frase curiosa; diu: "Això és una novel·la i, per tant, tots els noms de persones, indrets i temps, no són sempre autèntics". No "sempre"? Però unes quantes vegades sí? I on és aquella nota tipica de "els fets que aquí s'expliquen són imaginaris"? A l'epíleg no hi és.
Títol original: Mannen som log L'inspector Wallander segueix plantejant-se la vida... i segueix gairebé sense saber què fer-ne, com la majoria de mortals. Se sobreposa a una depressió sobrevinguda pel seu cas anterior (se "sobreposa", no la "supera", que és diferent); descobreix que tot està molt car (sí, l'inspector Wallander també va al super, com vostè o com jo); aguanta el seu pare com pot (i per a aguantar aquest senyor, creguin-me, es necessita una paciència infinita); desorienta els seus companys de feina, que no saben si pensar que està com un llum, o bé que és un crack; segueix enganxat a un amor que ni ell mateix sap si arriba a ser platònic o què, etc... I enmig de tot això, un altre cas que el té entretingut i que el duu a fer totes les imprudències hagudes i per haver. Afortunadament, sembla que s'enganxa menys a l'ampolla. Llibre aprofitable.
Títol original: Villospår Aquest és el cinquè llibre de la sèrie Wallander, però és el primer que va ser publicat per Tusquets. No és que sigui imprescindible haver llegit els altres quatre per a seguir-lo, tampoc és aixó, però si no s'han llegit els altres quatre, i en l'ordre que toca, hi ha infinitat de coses que al lector li passen desapercebudes, i són coses que tenen la seva importància. És la punyetera mania que tenen les editorials de carregar-se impunement qualsevol cosa en favor de suposats beneficis en vendes; i el que se solen carregar és, a saber, el títol original del llibre, l'ordre de publicació -si és que es tracta d'una sèrie, com en aquest cas- o bé senzillament escapcen la sèrie de tal manera que potser l'autor ha escrit dotze històries i aquí només se n'han publicat quatre i, a més, saltades. ¿Algú s'imagina que s'hagués publicat la sèrie de Harry Potter, començant pel quart llibre, i a més canviant el títol original (Harry Potter and the Globet of Fire), per "La túnica sangrienta", per posar un exemple, i s'hagués aturat aquí la sèrie? Oi que no? I amb els llibres del senyor Mankell, per què sí? Això, ras i curt, és desvirtuar l'obra d'un autor. Perquè resulta que les novel·les de l'inspector Wallander no són només "llibres d'intriga policial"; són, en bona part, la història emocional del personatge protagonista, i aquesta història no està gens malament. Wallander segueix tan contradictori i inestable com qualsevol persona que el lector pugui conèixer. Fins i tot el pare de Wallander té trets facilment reconeixibles i identificables amb els del pare particular que a la majoria ens ha tocat viure. Tot plegat, en definitiva, és una història humana. L'autor sap molt bé de què parla. Potser és per això que al final de cada llibre se sent obligat a posar la corresponent noteta recordant que el què acabem de llegir és ficció; i és que a vegades no ho sembla, i pel que fa a la dimensió emocional, moltes vegades, simplement, no ho és.
Títol original: Den Femte Kvinnan Aquest és un d'aquells llibres que fa que un es pregunti com s'ho organitza un autor per a escriure coses tan enrevessades sense perdre el nord. A més, el propi protagonista, l'il·lustre Wallander, es passa mitja història preguntant-se de què li sona tal o qual cosa, sense saber respondre's. Quan es posa així és desesperant. "Això ho he vist en alguna banda..." "Això em recorda alguna cosa, però no sé què és..." Oh Déu meu! Que algú l'assiteixi! A més, mai porta paper ni boli al damunt; sempre se'ls ha deixat, i sempre se n'ha de refiar de la seva memòria, la qual, excuso dir, tampoc no és precisament un prodigi de precisió. Per als que som una miqueta obsessius, totes aquestes circumstàncies ens porten pel carrer de l'amargura però, és clar, s'ha d'admetre que formen part de la gràcia de la història. Com en les altres novel·les de Wallander, en aquesta, el costat professional corre paral·lel al costat personal del protagonista, que no té desperdici. I per a acabar-ho de rematar, l'inefable pare de Wallander fa el gran número i, naturalment, deixa el seu fill en quadro, com no podia ser d'una altra manera. Vell de la punyeta... En fi, que si volen saber de què parlo, comprin el llibre. Tampoc és tan car i és entretingut.
Títol original: Steget efter No se celebra la Nit de Sant Joan a Suècia. No se celebra la nit de Sant Joan a Suècia!! Queda clar? Sí que se celebra la nit del solstici d'estiu a Suècia, que en suec es diu "sommarnatten" -m'he molestat en buscar-ho. Tampoc existeix el "Síndic de Greuges" a Suècia. Sí que existeix una figura que es diu Ombudsman, de creació sueca precisament, i que és el que a molts llocs es coneix com a "defensor del poble". La majoria de països que han establert aquesta institució, descaradament copiada de la tradició sueca, han conservat el seu nom original, Ombudsman, malgrat que en aquests països no parli suec ni el Cònsol General de l'Escandinàvia Oriental. A les Espanyes l'han batejat com a "Defensor del Pueblo" i a Catalunya li han dit "Síndic de Greuges", que queda més mono i més medieval. Per tant, és correcte dir "Síndic de Greuges" si ens referim a aquesta pintoresca figura en relació a Catalunya, però és IDIOTA dir "Síndic de Greuges" si hom es refereix a aquesta mateixa figura, a Suècia. Per molt afany traductor que hom tingui, Ombudsman es una paraula que s'ha internacionalitzat, de la mateixa manera que "stop" o "guerrilla". NO es tradueix, i encara menys es substitueix per "Síndic de Greuges", i encara molt menys si ens estem referint a Suècia! Punyeta! I si la traductora (q.D.c) tem que el lector quedi paralitzat i catatònic quan llegeixi la parauleta dels pebrots, seeempre li queda el recurs de posar la famosa "N de la T" a peu de pàgina, explicant-la. Una vegada. I prou. No cal més. Se suposa que el lector té retentiva. Per cert, "N de la T" vol dir "nota de la traductora". Ho poso, més que res, per si la traductora d'aquest llibre llegeix alguna vegada aquesta ressenya i no sap de què li estic parlant. Tampoc no estaria de més que la traductora deixés de fer seure a l'inspector Wallander "a la gatzoneta", amb posat "consirós" o no, tant si està "ensonyat" com si no ho està. Per l'amor de Déu, que algú li doni a aquesta dona la Creu de Sant Jordi, enmig d'un sopar de gala a la Nit de Santa Llúcia, juntament amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i que li posin una escafandra i l'envïin a la zona més profunda de la Mediterrània a veure si troba "testimoniatges fefaents del coratge dels nostres valerosos almogàvers". I fins que no en trobi, que no torni! D'altra banda, tret d'aquests petits detalls, el llibre està prou bé. Wallander és Wallander. Per cert, que ara el pobre s'ha tornat diabètic. Però és que tot li ha de passar a aquest home? Senyor, Senyor...
Títol original: Brandvägg Encara que Tusquets la va editar l'any 2004, "El tallafoc" va ser escrita l'any 1998. Els ordinadors hi juguen un paper fonamental. Pràcticament són els protagonistes de la història. És curiós observar com al llarg de les novel·les de la sèrie Wallander es descriu, gairebé dia a dia, l'evolució tecnològica dels darrers anys del Segle XX. Poc a poc apareixen els telèfons mòbils, els ordinadors, internet... És realment tendre, molt tendre, veure com l'inspector Wallander, a mesura que van sorgint aquestes andròmines tecnològiques, se sent cada cop més sobrepassat. No hi ha manera que se'n recordi de connectar el mòbil; sempre el duu apagat, la qual cosa, fent la feina que fa, és una animalada, però és que no pot fer-hi més, pobret. Pel que fa als ordinadors, tampoc no pot evitar sentir-hi una certa al·lèrgia. Internet, ja, és que ni l'entén... on queden aquelles cabines de telèfon tan pràciques, el correu postal, i el fax, que segurament va ser l'última cosa que Wallander va comprendre? D'altra banda hi ha moments en què és dificilíssim deixar el llibre. Pateixes. Pateixes molt. Fins i tot es dóna el cas que hom tem que l'autor farà que un determinat personatge mori assassinat, i el pobre lector passa pàgines i pàgines resant a tots els déus coneguts per a que això no sigui així, i pensant que si l'autor, en comptes de Henning Mankell, hagués estat la senyora Rowling, la sàdica i bandarra creadora de Harry Potter, el personatge seria cadàver des del primer moment, però hom no s'assabentaria fins al final i de la pitjor manera. I continua essent una meravella la manera com Mankell descriu escenes quotidianes que donen als seus personatges tot un vernís d'humanitat, com per exemple quan es queixen de com està tot de car, quan s'adonen que s'han oblidat de posar la rentadora o en escenes tals com "i aleshores, quan Ann-Britt li va passar el got de cafè a Wallander ell no va trigar ni vint segons a vessar-se'l per sobre..." A que és tendre? Un últim apunt: algú coneixeria algun equivalent actual de la Inquisició Espanyola? És per a enviar-hi la traductora, saben? Gràcies.
Títol original: Pyramiden
Encara que aquest és el novè llibre de Mankell sobre l'inspector Kurt Wallander, de fet hauria de ser el primer. En aquest llibre s'expliquen els orígens de Wallander, des que pràcticament no era més que un policia de carrer que acabava d'iniciar-se en el seu ofici. Es tracta de cinc relats més o menys curts, el primer dels quals comença el dia 3 de juny de 1969, quan Wallander té 21 anys, i el darrer dels quals finalitza el 8 de gener de 1990, quan el ja inspector té 42 anys. Es curiós constatar com el llibre acaba exactament amb els mateixos paràgrafs que inicien la primera referència sobre Wallander en el primer llibre de la sèrie ("Asesinos sin rostro"), escrit vuit anys enrere. En els vuit llibres anteriors hi havia una cosa que mai no acabava d'estar clara: per què s'havien separat Wallander i la seva dona. Llegint "La Piràmide" aquesta mena de misteri domèstic queda convertit en una anècdota sense importància. Efectivament, la gran pregunta no és "per què s'havien separat"; és "per què es van arribar a casar". Francament, la senyora Wallander ja era tota una torracollons abans de casar-se amb el policia, i pel que fa a Kurt, ni abans, ni durant, ni després del matrimoni, ha aconseguit saber què vol ser quan sigui gran. Una altra cosa que, aquest cop sí, queda molt clara, per si algú no ho havia notat abans (que ja és difícil), és que el pare de Wallander, de fet, no és un pare. És una creu. Jesús Maria i Josep! Aquell senyor és per a passar-lo una miqueta pel gas... És un llibre simpàtic, i sobretot, és un detall que el senyor Mankell ha tingut amb els seus seguidors. Molt amable. No com altres (la bruixa de la J. K. Rowling, per exemple) Nota sobre la traducció: CURRICULUM VITAE DE WALLANDER
Títol original: Innan frosten En aquesta novel·la, el punt de vista no està centrat en Kurt Wallander sinó en la seva filla Linda qui, per fi, després d'anys d'indecisió, opta per fer-se policia com el papà. Amb el profund respecte que em mereix la llibertat d'opinió de tohom, m'aplico a mi mateix aquesta llibertat i dic: aquesta nena és idiota. La nena en qüestió té trenta anys. Amb trenta anys és una histèrica actuadora que es creu amb la fantasiosa capacitat omnipotent de salvar el món. Una adolescent de 16 anys té dret a creure que és el centre del món i a creure també que, amb la seva intercessió, l'harmonia regnarà a tot l'univers; hi té dret perquè es tracta d'una fase evolutiva, inevitable en la nostra cultura. No és el cas de la burra aquesta de 30 anys. Ja és prou significatiu que la nena Linda hagi decidit fer-se poli, com el papà. Reina, fes-t'ho mirar. Fins i tot a Suècia deu haver-hi algun psicòleg que funcioni, dic jo. Que a aquesta edat es reaccioni llençant un cendrer al cap del papà quan t'emprenyes perquè no veu com és d'mportant allò que fas o allò que dius, probablement vol dir que el papà té raó. És notable l'habilitat de l'autor, Henning Mankell, quan interpreta a Kurt Wallander a través de l'òptica de la tarada de la seva filla. Després d'haver escrit nou llibres on s'ha dedicat, i molt bé per cert, a donar forma a la complexa i plurifacètica personalitat de l'inspector de policia, pintar-lo ara com un personatge pla, des del punt de vista d'una eterna adolescent de 30 anys completament estúpida, té el seu mèrit. La novel·la m'ha agradat. La protagonista, no. No sé si es nota.
Títol original: Danslälarens återkonst Aquest llibre de Henning Mankell se situa, en la seva cronologia de ficció, just abans del desè llibre de la sèrie Wallander ("Abans de la gelada"). El protagonista és també un policia suec, gairebé tan desgraciat com el propi Wallander, però amb menys experiència professional potser. Això sí, fa el mateix tipus de ficades de pota que el seu col·lega d'Ystad. L'única cosa que fa que aquesta no sigui una novel·la Wallander és que el protagonista no es diu així i Wallander no hi surt ni per casualitat -encara que s'esmentin molt de passada alguns dels seus casos-, ni passa a Escània, però si no fos per aquests detalls, podria ser una novel·la Wallander perfectament. És probable que, a aquestes alçades, Mankell ja estigués una mica saturat del seu personatge més famós i decidís fer-li el salt literari inventant-se un altre poli. El que és curiós, és que després de tenir matxacadet a Stefan Lindman (així es diu el protagonista) durant tota la novel·la per, al final, deixar-lo respirar una mica, pobre home, Mankell decideix que, en la següent història que escriu, "Abans de la gelada", Lindman estigui treballant a Ystad, a la mateixa comissaria que Wallander -no és estrany, a Ystad només hi ha una comissaria- i la bordetonta de la filla de Wallander li tiri l'ull. Però no era que s'havia inventat Lindman per a descansar dels Wallander? Per què el maltracta així? No n'hi havia prou amb amenaçar-lo amb un càncer, que ara el tira en braços d'aquella megaestúpida? Apart d'aquest sadisme gratuït i inexplicable, el llibre és prou entretingut. S'hi passa bé l'estona.
Títol original: Kennedys hjärna Aparentment es tracta de la història d'una arqueòloga que troba el seu fill mort i es nega a admetre que la causa hagi estat un suïcidi, tal com creu la policia. A partir d'aquí l'arqueòloga comença a viatjar per mig planeta, literalment, buscant respostes a preguntes que només es fa ella i ningú més. La bona senyora acaba per fer-se molt carregant, francament. Pateix i pateix i pateix i pateix i pateix... fins a l'extenuació. En arribar a mig llibre, hom es pregunta per què no ha estat ella l'assassinada, en comptes del seu fill. Que acabi de patir i ens deixi tranquils, per l'amor de Déu, que no és ella sola la que s'ho passa malament en aquest món, punyeta! A més, un pèl egocèntrica sí que ho és, la criatura... En fi, que la senyora continua investigant... i patint. Fins que s'acaba la història i ve un epíleg. Aleshores, quan hom llegeix l'última frase de l'epíleg, que en la versió catalana consta de vuit paraules exactament, se n'adona que aparentment, i només aparentment, es tracta de la història d'una arqueòloga que es troba el seu fill mort i es nega a admetre que la causa hagi estat un suïcidi. I a més, tal com diu el propi autor, "una novel·la es pot acabar a la pàgina tres-cents trenta-tres però, tanmateix, la realitat continua".
Títol original: No especificat per l'editor Versió novel·lada de fets reals. Els personatges més importans, socialment parlant, també van existir. La reina és Caterina de Medici, reina de França per matrimoni amb Enric II. La conjura, és la que va culminar amb la matança del hugonots, l'any 1572. És aconsellable fer algunes consultes a l'enciclopèdia (la que sigui, és igual, no cal que sigui la catalana, ni la britànica, ni la francesa) per a sirtuar-se històricament, tant pel que fa a qui era parent de qui, com a qui governava entre 1519 i 1589, bàsicament a França, Espanya, Anglaterra (que no Gran Bretanya) i els Estats Pontificis. Result curiós veure, per exemple, que en aquest periode a França hi van regnar 6 reis i una reina regent, la pròpia Caterina; a Espanya hi van regnar 2 reis; a Anglaterra hi van regnar 2 reis i 2 reines; i als Estats Pontificis hi van regnar... onze papes. És clar que durant el segle XX hi van regnar 9: Lleó XIII, Pius X, Benedicte XV (mira tu quina casualitat), Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I i Joan Pau II. Curiós això del papat: mala llet apart, entre que són iaios i que si no es moren voluntàriament, els ajuden... en fi. També és curiós imaginar-se el palau del Louvre tal com és descrit al llibre. Ara, quan pensem en el Louvre, l'imaginem ple de pinturetes i de cosetes, una cosa calmada, tranquil·la, molt atractiva. Però es veu que en versió original era tota una altra història. Això sí, hi ha una cosa que no ha canviat: per a anar de punta a punta del palau del Louvre necessites tres dies i fent parades pel camí, tant abans com ara. Certament aquest és un llibre recomanable.
Títol original: Koffi Annan. A man of peace in a world of war Figura que és una biografia -més aviat una hagiografia- del Secretari General de les Nacions Unides (1997 - 2007), però en realitat a l'autor, devotíssim fidel de Koffi Annan, li ha sortit una crònica de la història patètica de la institució. I és que les Nacions Unides ja van néixer anòxiques. Les van inventar els vencedors de la Segona Guerra Mundial, reciclant les cendres de la Societat de Nacions (institució encara més anòxica), però les van inventar amb trampa. Les Nacions Unides estan definides bàsicament per tres grans òrgans: L'Assemblea General, que reuneix els representants de tots els països que la composen i que no té cap poder, tret del d'opinar. El Secretariat, que vindria a ser el govern de les Nacions Unides, amb el Secretari General al capdavant, càrrec que ve a ser exactament el mateix que el d'un president d'escala, és a dir: tampoc no pot decidir res, és el noi dels encàrrecs i és el que rep les patacades de les irresponsabilitats que fan els altres. I finalment el Consell de Seguretat. Aquests sí que decideixen, però ah!, hi ha cinc "membres permanents" que tenen dret de veto, de tal manera que si es fa una votació per a intervenir a Bòsnia, per exemple, i aquesta votació dona com a resultat 14 vots a favor i 1 en contra, no s'hi intervé a Bòsnia perquè el que ha votat en contra ha estat l'ambaixador dels Estats Units, que té dret de veto (o el de Rússia, o el de Gran Bretanya, o el de França o el de la Xina Continental). Genial. I aquesta ha estat la història de les Nacions Unides des de 1945. Actualment, un cop la guerra freda ha quedat relegada a les hemeroteques i als llibres d'història, només queda una macro-potència emprenyadora, i tots sabem quina és. El gilipollas que comanda aquesta macropotència, juntament amb els seus acòlits, apart de fer créixer el terrorisme allà on no n'hi havia, s'han empenyat al llarg dels anys en convertir les Nacions Unides en una mena de tapadora que donés cobertura a totes les seves empreses delictives. Però el Secretari General, Koffi Annan, s'hi ha resistit tant com ha pogut. D'aquí que a l'autor, més que una biografia li hagi sortit una hagiografia, en homentage a la santa paciència d'aquest home, natural d'una família més aviat ben posadeta de Ghana (aquí, d'orígens humils, diriem que no). Llibre informatiu.
Títol original: Memoires secrets contenant les évenements plus notables des quatre derniers conclaves, avec plusieurs remarques sur la cour de Rome Atto Melani, espia al servei del rei Lluís XIV de França, explica al monarca quins són els millors procediments per a aconseguir que en un conclave sigui elegit Papa el cardenal més convenient per als interessos de la corona francesa. Melani té clar que la intervenció de l'Esperit Sant en les designacions papals és més aviat marginal, si no declaradament inexistent. Aquest document, escrit l'any 1700, reflecteix una part presumiblement ínfima del que han estat, i continuen essent, les enrevessades i corruptes intrigues vaticanes de tots els temps. Qui vulgui fer-se una idea una mica més completa també pot llegir el llibre "La Santa Alianza"
Títol original: El asombroso viaje de Pomponio Flato Lloc: Natzaret (Palestina). Época: primera dècada d.C. (més o menys). Protagonistes: Pomponio Flato, ciutadà romà de l'orde eqüestre, naturalista amateur, que passa per allà on no cal en els moments més inconvenients; Josep, fuster, acusat injustament d'assassinat i de qui la seva dona Maria diu que només li faltava això al pobre, amb el que s'ha hagut d'empassar en aquesta vida; Jesús, fill de Josep, un nen una mica pesadet que gairebé arriba a fer perdre la compostura a Pomponio Flato; un dels personatges secundaris: Joan, el cosí feréstec (sic) de Jesús; I la delegació en pes de l'Imperi Romà al mitjà orient. Una de vàries frases cèlebres: "Cuando al cuerpo le dan por el culo, el espíritu revierte en la metafísica" (pronunciada per un corb que l'atribueix a Parmènides d'Elea "en un text que, per desgràcia, s'ha perdut" pag. 132) Aquest llibre potser no és una obra mestra de la literatura, ni tampoc la millor del seu autor, però entretingut, ho és una estona.
Títol original: El mundo Hi ha llibres que són molt difícils d'explicar; hi ha llibres que s'han de viure. Aquest n'és un. El comences i dius: "mira, una autobiografia". Molt aviat veus que no, que no és només una autobiografia, si més no tal com s'entenen habitualment les biografies, auto o no auto. En aquest llibre no hi ha escrita la vida de l'autor; hi ha les seves vivències, que és diferent; i no les dóna a llegir: les comunica, les fa compartir. Cadascú té el seu punt de sensibilitat, això ja ho sabem, i hi haurà qui aquest llibre no li dirà res. Tampoc no és obligatori. Però pel que fa a mi, jo no he llegit aquest llibre, l'he viscut. I no he escollit de fer-ho així, és que no m'ha sortit d'una altra manera. Hi ha moltes vivències del senyor Millàs que jo no he tingut... o bé, ara que hi penso, potser sí que les he tingut, però per vies diferents. Jo no he conegut a ningú que fos com el "Vitaminas" ni he estat mai en el "barri dels morts" (que potser existeix i potser no existeix; qui pot estar-ne realment segur?) però un cop Juan José Millás me'ls ha presentat, és com si jo ja els conegués d'abans, i no gens superficialment, per cert. Amb el temps, a la meva biblioteca s'han començat a acumular alguns llibres que per a mi s'han convertit en imprescindibles. No són gaires, però els que ho són, ho són de veritat, com per exemple "El curioso incidente del perro a medianoche", o "Harry Potter y el prisionero de Azkabán" (sí, que passa?) o "El cuento número trece" i ara, aquest mateix.
Títol original: Imprimatur Rita Monaldi i Francesco Sorti han inventat la fotografia retrospectiva. A finals dels 1600 la fotografia no existia, això no es cap descobriment; però el que sí que és un descobriment és aquest llibre. La recreació que fan els autors de la vida a l'Europa urbana de finals del segle XVII és tan increïble que una col·lecció de fotografies digitals no la podrien millorar. Si no sabés racionalment que és impossible, diria que aquest senyors expliquen allò que han viscut per experiència pròpia, però això voldria dir que actualment tindrien uns quatre-cents vint-i-cinc anys, més o menys, i això no és possible... oi que no? Política, gastronomia, religió, medecina, comerç, la vida de cada dia... quan hom llegeix aquest llibre es troba realment immers a l'any 1683 i, el que encara fa més respecte, hom se sent com si estigués vivint a l'any 1683. La documentació que han arribat a aplegar, digerir i bolcar els autors en aquesta novel·la és de tal magnitud que deixa literalment sense paraules a qualsevol persona que tíngui quatre neurones que mínimament li funcionin. I pel que fa al traductor, el Sr. César Palma, es mereix que li facin un monument al mig de la Biblioteca Nacional. Es necessita molta cultura, molta documentació i molts atributs per a traduir aquest llibre, i està clar que el Sr. Palma de tot això va sobradíssim. Possiblement és el llibre més treballat que hagi llegit en anys.
Títol original: Secretum És l'any 1700. El Papa Inocenci XII s'està morint. El rei Carles II d'Espanya està cada cop pitjor. El rei Lluís XIV de França, segueix totalment convençut que l'Estat és ell. La neboda del Secretari d'Estat del Vaticà es casa. La cúria vaticana segueix manipulant tot allò que sigui manipulable en benefici propi; com ara, només que en aquell moment les diferents faccions de la cúria semblaven bastant més expeditives. Semblaven. I enmig de tot això, el cronista de la història no pot evitar pensar de manera continuada, i amb tota la raó, que no han deixat d'aprofitar-se d'ell ni de prendre-li el pèl ni un sol segon des de que comença la seva crònica fins bastant més enllà del seu final. Tot això en un llibre que explica la història de 10 dies (del 7 de juliol de 1700 al 16 de juliol del mateix any), al llarg de 728 pàgines, és a dir, gairebé en temps real. Per si això fos poc, sembla que el que s'explica en el llibre és real, de tal manera que si ara, a les Espanyes, hi ha un rei que es diu Don Juan Carlos I de Borbón y Borbón, es en molt bona part gràcies a una enorme mentida i una flagrant falsificació documental que es va cometre justament en el lapse de temps que és objecte d'aquest llibre. Consell per a qui no li agradin les descripcions: ni se li acudeixi comprar-lo.
Títol original: Veritas Tercera entrega de la sèrie "Imprimatur secretum, veritas mysterium. Unicum...". Ha canviat l'editorial. Ja no és Salamandra. Ha canviat el traductor. Ara és el senyor Merlino (i se'n surt bastant bé, per cert). Però hi ha coses que no canvien: després de tres llibres, tres, que sumen un total de dos mil noranta-quatre pàgines (annexos inclosos), seguim sense tenir ni punyetera idea de com es diu el protagonista. Ni una sola vegada, ni una!, ningú es refereix al protagonista pel seu nom. Ni els autors! Té mèrit eh? Aquest cop l'acció -increïble però sembla que basada fil per randa en els fets històrics reals- se situa entre el 9 i el 18 d'abril de 1711, en plena guerra de successió a la corona espanyola. Un cert percentatge de ciutadans actuals de la península ibèrica -bastant reduït, no ens enganyéssim- saben perfectament com va acabar aquella guerra. El que segurament no saben és la pila de manipulacions i interessos que hi havia al darrera de tot allò. De net, allò que se'n diu net, ni un pam. Val la pena llegir "Veritas" per a il·lustrar-se. I també val la pena llegir-lo per a tenir una fotografia summament meticulosa, gairebé tridimensional, de la Viena de l'època. No hi ha paraules. La qualitat del llibre és indiscutible, com la del seus dos predecessors. I la documentació en què es basa és impressionant. Un suggeriment: abans de llegir aquest llibre és aconsellable haver llegit els dos anteriors.
Títol original: The stupidest angel A la portada, la contraportada i les pestanyes del llibre, es llegeixen coses com aquestes: "Reirás a carcajadas. Sobresaliente (Tribune Herald)"; "El mejor escritor satírico desde Jonathan Swift (Time Out)"; "Hasta el lector más cínico se partirá de risa (Publishers Weekly)". També es diu a la portada que aquest llibre és guanyador del premi Quill de llibres (Quill Book Award). De tot això es pot deduir el següent: "Reirás a carcajadas. Sobresaliente" deu voler dir, en opinió del Tribune Herald (que a casa seva el coneixen), que en alguns moments de la teva vida riuràs molt, sense especificar ben bé per què, i sense que hi hagi, necessàriament, cap relació amb aquest llibre; és més, "riuràs estrepitosament" amb la condició de que no estiguis llegint aquest llibre. "Sobresaliente" vol dir "excel·lent", i en el cas que ens ocupa és una paraula fora de context. "El mejor escritor satírico desde Jonathan Swift" deu voler dir que Jonathan Swift no era escriptor, sino ferroviari, per exemple. O auxiliar de merceria. "Hasta el lector más cínico se partirá de risa" vol dir que l'autor d'aquesta frase no té ni punyetera idea de què vol dir "cínico". I a més, la frase en sí és una vulgaritat. I pel què fa als Quill Awards, aquests mereixen tota una menció apart.
En definitiva: la paraula que millor descriu aquest llibre és, precisament, la paraula "tonto"; tota la resta, sobra. De veritat, no el comprin, que els diners costen molt de guanyar.
Títol original: Stupid white men... and other sorry excuses for the State of the Nation! Abans que res, no us deixeu enganyar pel subtítol del llibre en les seves edicions en català i castellà: "Les excuses patètiques del senyor Bush". El subtítol real, el que hi va posar l'autor, és: "...and other sorry excuses for the State of the Nation!". Ja em direu quina relació hi ha entre una cosa i l'altra. Francament, n'estic fins els nassos d'aquesta mania d'adulterar les coses, que no deixa de ser un frau dirigit a mentir al personal, tot tractant-lo d'idiota, per a que compri més. En fi... La cosa va de que el senyor Moore és dels pocs ciutadans dels Estats Units, que ha detectat que el sistema polític i social del seu país no és una democràcia, sinó una animalada vomitiva i infumable. Això, els que no som ciutadans dels Estats Units, ja fa temps que ho sabem, però es veu que allà no se n'acaben d'adonar, de tal manera que hi ha una pila de gent que, amb un sistema de "pensament" que es troba a mig camí entre el primer neanderthal i el segon (al cromagnon ja no hi arriben), es creu tot el que els diu el govern (que es previ al primer neanderthal), i es pensa, realment, que Déu (sí, sí, Déu, tal com sona), ha posat als Estats Units al planeta per a guiar-lo cap a la salvació. Pel que sembla, el senyor Moore no fa gaire que s'ha adonat d'aquestes barbaritats, i el pobre se'ns ha escandalitzat molt, però que molt. La seva reacció ha estat escriure aquest llibre, amb un punt més aviat gros d'ingenuitat, i amb el to del nen que es queixa i diu que "això és injust". Doncs, sí, nen, és injust i és així. Malgrat que la forma en que està escrit el llibre és ingènua i en certa manera pamfletària, el senyor Moore no deixa de tenir raó i com a mínim s'ha desfogat a gust. No és un llibre imprescindible, però no molesta.
Títol original: Dude, where's my country? Llibre del mateix autor de "Estúpids homes blancs". Frase del llibre que pot servir de resum: "Segurament no hi ha cap prioritat més cabdal per a la nació [Estats Units] que la derrota de George W. Bush a les eleccions del 2004. Tots els camins que porten a la perdició passen per ell i la seva administració. Quatre anys més d'aquesta demència i tot d'una el Canadà no semblarà tan fred". Idea (una d'elles) que es desprèn al llarg de tot el llibre i que de fet, és universal: "És característic de l'esquerra desunir-se, discutir acaloradament sobre el sexe dels àngels i finalment cedir; és característic de la dreta unirse amb tota la força que faci falta per a aconseguir el que vulgui, i no parar fins que ho ha aconseguit, passant pel damunt del que sigui, incloent-te a tu". El llibre sembla bastant més elaborat i madur que l'anterior d'aquest autor, encara que se segueix notant que el senyor Moore continua estant molt i molt emprenyat i molt i molt escandalitzat. És clar que, de fet, te tota la raó. El llibre conté dades bastant il·lustratives sobre què és el senyor (?) Bush i el seu entorn. Potser és un altre pamflet, però és un pamflet bastant informatiu.
|
M |
