Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
G-L |
Mark Haddon:
EL CURIOSO INCIDENTE DEL PERRO A MEDIANOCHE
Adam Hochschild:
John Katzenbach :
Daniel Kehlmann:
Spephen Kinzer:
Mark Kurlansky:
1968. EL AÑO QUE CONMOCIONÓ AL MUNDO
Marc Levy:
Títol original: The curious incident of the dog in the night-time No tinc paraules. És un llibre meravellós. És un llibre duríssim. No recordo que m'hagués passat mai que un llibre em deixés desconcertat des del mateix començament, i quan dic "des del mateix començament" no estic fent cap metàfora, vull dir literalment això; des del número que introdueix el primer capítol. D'altra banda, no puc entendre per què en les diverses valoracions que he llegit -a posteriori- sobre aquest llibre, el valorador de torn sempre fa servir, indefectiblement, la paraula "humor". Cert que els que han escrit sobre "El curioso incidente..." també fan servir altres paraules per a descriure'l i "humor" no és precisament la principal, però és que en la meva opinió, d'humor, en aquest llibre, no n'hi ha gens en absolut. Al contrari. Pel que a mi fa, les situacions més pretesament humorístiques són les que m'han deixat més fora de combat. Jo llegeixo molt en el metro... Bé, anem amb compte, que ningú s'esveri ara; no pretenc començar a explicar la meva vida. Dic això del metro per a deixar clar que hi estic habituat i que, efectivament, es pot llegir en el metro i no passa res, malgrat el soroll, la densitat humana, i milers d'inconvenients més. Doncs bé: no he estat capaç de llegir aquest llibre en el metro. M'ha semblat que fer-ho era un sacrilegi. Aquesta història mereix un respecte, molt de respecte. A mi em mereix un respecte infinit. A més, és un d'aquest llibres que no es pot oblidar a la prestatgeria un cop l'has acabat. D'alguna manera, si hom té estómac, no pot evitar fullejar-lo de tant en tant (no sé si jo tinc prou estómac). No cal rellegir-lo tot un altre cop, però és que té passatges que són memorables. Gairebé tots els seus passatges són memorables i, potencialment, són torpedes a la línia de flotació emocional del lector. "El curioso incidente..." és un llibre que ha llegit molta gent, però que no l'ha entès tanta gent com l'ha llegit. És una opinió personal, és clar. Dir, com s'ha dit, per exemple, que en la història "hi ha moments plens d'humor" és no entendre res. És una altra opinió personal. Si voleu llegir "El curioso incidente del perro a medianoche", no deixeu que ningú us expliqui prèviament de què va, i tampoc, sobretot tampoc, llegiu prèviament cap ressenya que en parli (mala sort, ja heu llegit aquesta. Però no en llegiu cap més!) Jo no us explicaré de què va la història. Si la voleu saber, compreu el llibre. O que us el deixi algú. O robeu-lo!, que en aquest cas, si no hi ha més remei, no seria delicte, i si ho és, tant li fa.
Títol original: A spot of bother Encara que no ho sembli, la traducció del títol original és correcta. "A spot of bother" és una frase feta que significa una cosa així com un problema de no res. El fet que ja no és tan correcte és que l'autor, Mark Haddon, hagi escollit precisament aquest títol per al seu llibre. Hom començaria a pensar que el senyor Haddon s'ho passa molt bé massacrant els seus lectors. El seu llibre anterior el va titular "El curiós incident del gos a la nit", un enunciat que, igual que aquest del "petit inconvenient", suggereix una cosa així com "pelillos a la mar i tornem-hi que no ha estat res". Res més lluny. El senyor Haddon no s'inventa res. Simplement et plantifica als nassos la tragèdia humana de cada dia, la que pots viure tu o el teu veï, i te la descriu sense anestèsia ni res. Quan acabes de llegir el llibre, una de les coses que et pot venir al cap amb tota facilitat és: "Però a veure: ¿és que no en tinc prou jo amb les meves desgràcies perquè em vingui aquest ara amb les desgràcies del iaio, el nebot, el cunyat i la tieta?" I el cas és que, un cop començat, és difícil deixar de llegir el llibre. Està ben escrit i, sobretot, és real. Si no està parlant de tu ara, molt possiblement està parlant de tu en un passat no gaire llunyà... o en un futur... i vulguis que no, això fot. El llibre és recomanable, les coses com siguin. Ara bé, qui havent llegit aquest llibre i l'anterior (el de gos), cometi la temeritat de llegir un tercer llibre del senyor Haddon, ja sap a què s'exposa. Per tant que no es queixi ni vagi plorant per les cantonades dient allò de "ai, amb aquest títol jo em pensava que seria una cosa", perquè no.
Títol original: King Leopold's ghost Llibre que explica la benemèrita obra del rei Leopold II dels belgues qui, amb total entrega, es va dedicar a massacrar els habitants del Congo (el Congo Kinshasha, no el confongueu amb el Congo Brazzaville que és el que van massacrar els francesos; a cadascú el que és seu) El gloriós rei Leopold va conservar el Congo durant molt de temps com si fos una finca de la seva propietat (de fet era una finca de la seva propietat), amb l'ajut de diversos personatges d'inestimable talla moral com per exemple el famós explorador Stanley, un cabronàs de l'alçada d'un campanar, que entre d'altres coses va estar buscant per mitja Àfrica al no menys famós doctor Livignstone, i quan el va trobar va pronunciar l'arxiconeguda frase "Doctor Livignstone, I presume". Cal fer notar que el doctor Livigstone estava perdut enmig de l'Àfrica precisament per a que no el trobessin, per la qual cosa és molt probable que li contestés al tal Stanley "Vagi-se'n a la merda". Però això, la Història no ho registra. Llàstima.
Títol original: The Analyst A la portada del llibre l'autobombo de l'editorial diu: "Un thriller fuera de serie, imposible de soltar" (per cert, que és molt desagradable això de l'autobombo a la portada; per a tal cosa ja s'han inventat les contraportades). Doncs en aquest cas és cert. Provoca addicció. Està escrit de tal manera que a mi m'ha demanat esforços titànics per a tancar el llibre i deixar-lo per a una altra estona. La història és completament inversemblant i jo diria que un pèl tramposa, però és igual. Es tracta d'un psicoanalista rutinari (com només pot ser-ho un psicoanalista) al que se li acaba la rutina de cop, d'una manera que al mateix temps és molt elaborada i enormement bèstia. Durant la primera part de la novel·la, mentre la vas llegint, no pots parar de pensar "Mare de Déu, si això em passa a mi em moro!". I és que, encara que improbables, les situacions plantejades per l'autor no són impossibles: qui més qui menys tohom té targetes de crèdit, afers que es poden manipular perfectament per internet sense que l'interessat se n'adoni fins que no hi ha remei, vulnerabilitat al desprestigi... i ho deixo aquí. Durant la segona part, si més no pel que a mi fa, la identificació amb el psicoanalista és total (segur que Freud en diria alguna cosa del comentari que acabo de fer): t'agradaria ser el psicoanalista i fer el que fa el psicoanalista, i se t'acut perfectament a qui li faries. Oh, sí!. El final... mira... s'havia d'acabar d'alguna manera, suposo, però és una llástima que no sigui una mica més brillant. Total, que no sé com he pogut escriure tot això fins aquí, sense dir res de la trama. M'ha costat, eh?. Només afegiré una cosa per a acabar: malgrat el que aquesta novel·la pugui tenir de fantasiós, és cert que som molt més vulnerables del que ens pensem. I si volen saber per què ho dic, llegeixin el llibre. Mare de Déu, si això em passa a mi...
Títol original: Die Vermessung der Welt Grans homes ha donat la Història... i tots estaven com una cabra. Aquí tenim el retrat de dos d'aquests grans homes: Alexander Von Humboldt (1769-1859) i Johann Carl Fiedrich Gauss (1777-1855). Alexander von Humbold, el dels corrents oceànics de Humboldt, estava com una campana. L'home es va dedicar, literalment, a "descobrir el món". Va viatjar per Sudamèrica i, apart de posar nom als ara famosos corrents oceànics, es va dedicar a amargar la vida a tohom qui es va relacionar amb ell. No és que ho fes expressament, és que l'home era així, anava a la seva i no veia res més que el que li interessava. Sens dubte, un dels grans enigmes de nostre temps és per què ningú no el va llençar barranc avall, perquè d'ocasions no en van faltar i cap jutge hauria estat capaç de condemnar l'autor de tan benemèrita obra. Pel que fa a l'amic Gauss, aquest estava també com un llum de ganxo, per a no desmerèixer el quadre. Era un tipus absolutament insuportable; d'extermini immediat; odiós; freudianament enganxat a les faldilles de la mamà; més immadur que la cosa més immadura que hom pugui imaginar. Un maleducat de collons. I es va inventar, entre d'altres milers de coses, la maleïda corba estadística coneguda com "la campana de Gauss". Contràriament a Humboldt, Gauss era un pèl agorafòbic. Això de viatjar no li provava gaire que diguem. D'altra banda, tenia la mania absolutament irritant de posar números a tot arreu. Tot allò que no es pogués numerar o mesurar, simplement no tenia dret a existir. I pel que fa a ell, no existia. Quant a la dimensió estilística del llibre, la veritat és que aquesta història resulta una mica confusionària a l'hora de llegir-la. Estàs en plena història de Humboldt, i de cop i volta l'autor s'ha passat a Gauss o viceversa; o bé estàs llegint un diàleg i els interlocutors se't barregen de tal manera que has de tornar enrere perquè no saps quí ha dit què o si en realitat ningú està dient res i qui parla ara és el narrador. En suma, i en la meva orgullosament humil opinió, és un llibre il·lustratiu però que necessita certa dosi de paciència i ganes per part del lector.
Títol original: All the Sha's men Només hi ha hagut un curt periode de temps en la Història en que Iran ha tingut un règim democràtic: a inicis dels anys 50. L'any 1953, la Gran Bretanya i els Estats Units el van liquidar completament. Per a Winston Churchill, carregar-se el règim democràtic del Primer Ministre iranià Mohammed Mossadegh, es va convertir gairebé en una qüestió personal; no es podia permetre que Mossadegh prengués a la Gran Bretanya el control del petroli iranià i, ni molt menys, que desafiés la seva política colonial. Churchill va intentar convèncer Harry Truman que l'ajudés a descavalcar Mossadegh amb procediments més aviat repugnants. Truman no es va deixar convèncer... però Eisenhower, sí. Eisenhower veia comunistes fins i tot sota la moqueta i a Churchill no li va costar gens convèncer-lo de que Mossadegh facilitaria que el comunisme s'introduïs dins les ampolles de Coca-Cola, si convenia. Pel que fa als directius britànics de la "Anglo - Iranian Oil Company", Mossadegh havia de desapareixer del mapa abans no aconseguís nacionalitzar l'empresa. Al sha de l'Iran no li agradava gens aquell Primer Ministre que pretenia convertir-lo en figura decorativa. I el poble iranià estava encantat amb Mossadegh, però això, naturalment, era irrellevant. Llegint aquest llibre s'entenen moltes coses, entre elles, que això que passa ara va començar el 1953... i pot acabar molt malament.
Títol original: 1968. The year that rocked the world Tot el mateix any. Desgastat per la guerra de Viet Nam, Johnson es retira de la reelecció; l'únic demòcrata amb possibilitats, Robert Kennedy, que en principi no pensava presentar-se a les eleccions presidencials és assassinat. Martin Luther King també és assassinat. Alexander Dubcek creu que pot fer reformes democràtiques a Txecoslovàquia, la qual cosa posa els pels de punta a Breznev; resultat: la primavera de Praga acaba a canonades. A Mèxic, un president paranoic, Gustavo Díaz Ordaz, provoca una matança a la Plaça de les Tres Cultures, per tal que no li esguerrin l'estètica dels jocs olímpics. A França, té lloc una revolta d'obrers i estudiants que fa que De Gaulle no entengui res. Daniel Cohn-Bendit es troba en un moment donat al capdavant de la revolta dels estudiants i s'adona que no sap com ha començat i tampoc sap com acabarà. I a sobre, Nixon guanya les eleccions i no s'ho creu ni ell. Aquest llibre és potser un dels millors retrats que s'han escrit de l'any 1968. Tot i així només és apte per a majors de 55 anys i menors bastant documentats. Qui no hagi viscut aquest any o no estigui prou documentat s'arrisca a no poder situar prou bé el context, i aquí, el context és molt important.
Títol original: Et si c'était vrai... Després de llegir aquest llibre hom no pot evitar que milers de preguntes trascendents assaltin la seva quotidianitat. Emociona fins a la llàgrima pensar en tantes coses... com per exemple: A quantes estones felices haurà renunciat l'autor per a crear aquesta obra? Quants moments en què no ha estat amb els seus amics, la seva filla petita (segur que en té una), o la seva cunyada (aquella noia taaan divertida)? Quants boscos hauran quedat devastats per a fabricar el paper en que s'ha imprès el seu llibre? Per què no s'ha dedicat a la botànica? Per què no ha aprofitat el temps fent-se una diàlisi, encara que no li calgui? I l'editor? Passava per una crisi nerviosa, potser? Es volia venjar d'algú? Per què... Mare de Déu! Quina cosa més nyonya! I a més escrita d'una manera que no arribaria a passar ni la primera criba dels originals de redacció de primària de l'etern i anual concurs de la Coca-Cola. El protagonista és tontet; el seu amic i soci és encara més tontet; la prota es comatosa i, increïblement, el coma no és d'origen diabètic sinó traumàtic; la mare del prota és com el Cid Campeador ("cabalga después de muerta"); el poli sembla una "teresiana de la visitación"; la mig nòvia del poli és simplement innecessària... A més, els americans, d'això, n'han fet un pel·lícula, potser per a contribuir amb el seu granet de sorra a la crisi mundial del cinema. De veritat, si tenen moltes ganes de llegir i l'alternativa està entre aquest llibre i la guia telefònica, pensin que, com a mínim, la guia telefònica té alguna utilitat.
|
G-L |
