Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
C-F |
Andrea Camilleri:
Alys Clare:
Tim Cockey:
EL CASO DEL ENTERRADOR Y LA NIÑERA
Paulo Coelho:
Pedro Corral :
John Cornwell:
Jean d'Aillon:
Martin Davies:
LA SRA.HUDSON Y EL MISTERIO DE LOS ESPÍRITUS
Marc Dugain:
Ernesto Ekaizer:
Joachim Fest:
Ken Follet:
Robert Fossier :
Eric Frattini:
LA CONJURA (matar a Lorenzo de Medici)
EL POLONIO Y OTRAS MANERAS DE MATAR
Títol original: Privo di titolo Com diria Sophia Petrillo, la inenarrable mare de la mítica sèrie de televisió "The Golden Girls" (Las chicas de oro): "Picture it: Sicily, 1921..." i aquí començaria una de les seves increïbles històries. Com increïble sembla la història que en aquest llibre explica Andrea Camilleri; però només ho sembla, perquè resulta que està basada en fets reals. Ens trobem un any abans que el rei Vittorio Emmanuele III d'Itàlia fes la cagada més immensa de tot el seu regnat i, de fet, la que acabaria amb ell (amb el rei, el regnat i el regne): el nomenament de Benito Mussolini com a Primer Ministre de la Itàlia Imperial. Un homicidi, un innocent a qui se li encoloma el mort, interessos polítics podrits del tot, uns pallassos tràgics que pretenen ser els salvadors del món, un Mussolini més ridícul que mai (que ja és dir, perquè Mussolini era mortalment ridícul), uns personatges que veuen impotents el que està passant i no poden fer res per a que prevalgui la veritat, etc etc... Moltes d'aquestes coses sonaran molt al lector, perquè el que aquí s'explica no només ha passat a Itàlia en la dècada dels 20, sinó que d'alguna manera o altra, el que hi ha en el fons, és a dir la impotència, la injustícia, l'estupidesa, la mesquinesa, l'abús de poder en qualsevol de les seves formes, la incomprensió, la curtedat mental, la curtedat moral, la malignitat, la supèrbia, el complex d'emperador de claveguera, el menyspreu a la més mínima decència o ètica, la negació de la llei, la manipulació de la llei per a interessos propis, la covardia, la indignitat... (no sé si em deixo alguna cosa...) tot això, deia, són coses conegudes, i molt, per la majoria de nosaltres, pobres mortals. Val la pena llegir aquest llibre per a recordar el què va passar, reconèixer el què encara passa, i no oblidar que, desgraciadament, seguirà passant.
Títol original: Fortune like the Moon Alys Clare (pseudònim) ha creat una sèrie de llibres que ha anomenat "Els misteris de Hawkenlye" (en castellà, Planeta l'ha traduït com "Los misterios de la Abadía"). De moment (a març de 2006) n'ha escrit vuit, de dotze previstos, dels quals se n'han publicat quatre en castellà. La sèrie se situa en els inicis del regnat de Richard I d'Anglaterra, a finals del segle XII. Els protagonistes de la sèrie son l'Abadessa Helewise, de Hawkenlye, i el cavaller del rei, Josse d'Acquin. En aquest primer llibre una de les novícies apareix morrrta amb un profund tall al coll que fa francament innecessària cap autòpsia per a establir les causes del decés. A partir d'aquí, naturalment, la cosa es complica. Distret.
Títol original: Ashes of the elements Un home és assassinat al bosc proper a l'Abadia de Hawkenlye. El sheriff local, que és un perfecte inútil, dóna per tancat el cas a la pàgina 34 (el llibre en té 279). L'abadessa Helewise, naturalment, no deixa que la cosa es quedi així, i amb l'ajut de Sir Josse d'Acquin fa les seves pròpies investigacions. En aquest llibre, segon de la sèrie, tant el personatge de l'abadessa com el de Sir Josse, han guanyat atractiu, en comparacció amb el llibre anterior (La novicia asesinada). És un llibre atractiu, té punts irònics molt divertits, està molt bé...
Títol original: The tavern in the morning Després d'haver llegit aquest tercer llibre de "Los misterios de la Abadía", hom arriba a la conclusió de que si l'abadessa Helewise i Sir Josse d'Acquin no existissin caldria inventar-los (cosa que, d'altra banda, és precisament el que ha fet Alys Clare). I una altra cosa: l'única raó que farà que l'editorial Planeta se salvi d'una demanda criminal en el Tribunal Penal Internacional si no publica tota la col·lecció de l'Abadia, serà que no compto amb prou recursos econòmics com per a sostenir-la. En aquesta tercera novel·la, Sir Josse està indescriptible. És un personatge absolutament encantador. I pel que fa a l'abadessa Helewise, a cada pàgina que passa, més humana és, cosa que rarament és pot dir de cap membre del clergat. És de desitjar que Alys Clare tingui una llarga i productiva vida. Si no deixa d'escriure. Si deixa d'escriure, amb una vida normaleta ja passa.
Títol original: The Chatter of the Maidens Aquesta vegada l'abadessa Helewise decideix viatjar, mentre Sir Josse d'Acquin ha de fer una difícil convalescència per culpa d'una ferida que se li complica. Com sempre, llegint aquest llibre s'aprenen vàries coses, com per exemple: que a l'edat mitjana viatjar era una cosa a descartar si no és que era completament imprescindible; que, si podia ser, valia més que no et posessis malalt o, encara menys, greument malalt; que de monges tarades n'hi ha hagut tota la vida; que l'abadessa Helewise cada cop necessita més autocontrol per a dedicar els seus pensaments més a Déu i menys a Sir Josse; que si els cavallers medievals haguessin estat com Sir Josse, el feudalisme no hauria sobreviscut... i que l'Editorial Planeta té l'obligació moral de publicar el cinquè llibre i de fer processar per la via penal a qui li tradueix els títols.
Títol original: The faithful death L'Edat Mitjana va ser un periode molt fosc, això està clar, però segurament, com sempre, dins de la foscor en algun lloc hi devia haver una mica de llum. A l'Abadia de Hawkenlye, per exemple, no s'avorrien gens, i és que amb un personatge com l'abadessa Helewise això és impossible. I si s'hi afegeix el concurs de l'imprescindible Josse d'Acquin, encara menys. Per cert, hom es pregunta com pot ser que un home que és més innocent que una pilota de goma hagi arribat a ser cavaller del Rei, i a més amb honors. En aquesta nova entrega de "Los misterios de la Abadía" trobem nous personatges que són tan atractius com els ja coneguts, com per exemple el difunt pare de Sir Josse, o el seu germà Yves, o un confús conseller del Princep John d'Anglaterra, anomenat John Dee, o una estranya pedra preciosa coneguda com l'Ull de Jerusalem. Per als qui són seguidors de la saga i, per tant, saben de què va tot, també hi ha una sorpresa final. Enjoy it, com diuen en anglès.
Títol original: A Dark Night Hidden En aquesta sisena entrega dels "Misteris de Hawkenlye" el centre de gravetat es desplaça uns metres. Naturalment, l'Abadia de Hawkenlye segueix essent un nucli molt important de la novel·la, però aquest cop rivalitza, i molt, amb el veï Bosc de Wealden. El Bosc de Wealden és com un regne ple de misteri que atrau i atemoreix al mateix temps. És genial el retrat que Alys Clare fa de la convivència entre un nucli medieval estrictament religiós, com és l'Abadia, i un lloc fonamentalment "pagà"i intemporal, com és el magnífic bosc que té l'Abadia just davant de la porta principal. "La noche del hereje" (quina mania amb carregar-se els títols originals!) és una història feta amb ingredients molt atractius: les profundes conviccions religioses de l'abadessa, en forta lluita entre l'obediència i la consciència; les visions altrenatives a la dominant, perseguides fins a la mort justament per això, perquè són alternatives i produeixen pànic a la dominant; l'enorme humanitat de Sir Josse d'Aquin (és meravellós, no em cansaré de repetir-ho mai); la saviesa arcana dels habitants del bosc; la intolerància duta als extrems més sàdics; la resistència a la irracionalitat per part de persones de tots els estaments... Potser de tots els llibres sobre els Misteris de Hawkenlye, aquest és un dels més emotius. Pregunta final: Per què a hores d'ara (2007), la BBC o Granada no n'han fet una sèrie de televisió dels Misteris de Hawkenlye? Les possibilitats són immenses...
El CASO DEL ENTERRADOR Y LA NIÑERA Títol original: Murder in the hearse degree Bonic cas d'un enterrador posat a detectiu, que investiga la mort d'una cangur enmig d'un embolic de secta pseudoreligiosa; i tot, encara que sembli mentida, explicat amb un estil irònic intel·ligent que no és gens normal trobar en un autor nordamericà. Segur que Bush no l'ha llegit, i si ho ha fet, no l'ha entès. És clar que Bush tampoc no entén les intruccions de preparació que hi ha escrites en un paquet de minestra congelada.
Títol original: The backstabber Hitchcock Sewell, l'enterrador del llibre "El caso del enterrador y la niñera", es troba aquest cop amb una situació notablement enrevessada que involucra un cadàver en una cuina (el del títol en castellà del llibre), un cantant local que sembla Mister Mala Sort, una residència geriàtrica, un adolescent que està com un llum, un amant platònic que està pijor que l'adolescent etc. Tornen a sortir alguns personatges del llibre anterior, tots molt aprofitables, francament, encara que aquest cop l'equivalent literari de l'òscar al millor personatge secundari jo li donaria a la tieta Billie. L'estil d'escriure del senyor Cockey és, com a mínim, singular. De vegades cal tornar al paràgraf que acabes de llegir perquè, de la manera més traïdora, l'autor t'ha descol·locat i no saps com. Però és que justament aquí està gran part de la gràcia dels llibres de Hitchcock Sewell: en que més que llegir el que escriu el narrador (el propi Hitchcock Sewell) et sembla estar escoltant el que diu, amb l'esponteneitat i el desordre propis del llenguatge oral. Llibre aprofitable. I tant.
Títol original: O Alquimista És una història intemporal; quan hom ja porta unes quantes pàgines llegides se n'adona de que no s'ha trobat cap indicació que la situï en una època determinada. Unes pàgines més enllà, es troba alguna referència que fa pensar que la història passa més o menys quan va ser escrit el llibre, és a dir, a finals del segle XX. Però, de fet, és igual, perquè la història, repeteixo, és intemporal. Ve a ser una metàfora de la recerca d'un mateix. El missatge pot ser: "pots viure la vida o pots passar per la vida; depèn de tu". Que aquest llibre agradi o no, depèn de la pròpia filosofia vital del lector. Hi ha qui el trobarà meravellós i hi ha qui el trobarà demagògicament fàcil. És una qüestió personal.
Títol original: Si me quieres escribir La guerra civil espanyola, com totes les guerres, va ser una animalada intolerable. Això és una obvietat. I dins de la guerra civil espanyola, com dins de totes les guerres, es van produir animalades encara més bèsties. Aquest llibre explica una d'aquestes barbaritats: el diem-ne "exèrcit" de la República (cada cop està més clar que la República no podia guanyar la guerra de cap manera) va aconseguir, en un moment donat, recuperar Teruel de mans de les tropes franquistes. Va ser l'única capital de província que la República va poder recuperar... per a tornar a perdre-la al cap de quatre dies. Però, naturalment, qui va entrar a Teruel en nom de la República no va ser l'Exèrcit Popular en pes, sinó uns quants homes, tots amb noms i cognoms. Amb noms i cognoms, amb una història al darrera de cadascún, amb una vida feta de matisos, de creences, de persones, de projectes, de tot... Doncs bé, 46 d'aquestes persones van ser assassinades ("executades" és el terme tècnic) per ordre del seu propi comandament, pocs dies després d'haver fet la feina terrible de recuperar Teruel. I tot perquè els havien promès un descans d'un mes, una promoció general i mil pessetes extra de paga per la seva feina i, en comptes d'això, els van voler tornar a enviar al front immediatament. Aquelles 46 persones es van negar a tornar al front, i l'animal que els comandava, per tal de provar d'esborrar una anterior i monumental ficada de pota pròpia, els va fer matar. I a sobre els va dur a la mort enganyats. Els va dir que els anaven a prendre declaració. Aquest episodi terriblement vergonyós ha estat enterrat durant dècades i ara, aquest llibre, l'explica de manera minuciosament documentada. És amb llibres com aquests que hom s'aproxima a l'horror de la guerra i a la mesquinesa humana. Llibres com aquest són imprescindibles. I és que hi ha coses que no s'han d'oblidar mai.
Títol original: Hitler's Pope. The secret history of Pius XII Història del Papa Pius XII, al costat del qual el Papa Bòrgia és Sant Francesc d'Assís. És clar que potser millor que no ens posem a investigar la història de Sant Francesc d'Assís. Contemporani d'ànimes angelicals de la catadura d'Adolfito Hitler i Benitín Mussolini, Pius XII va fer molt per a... ell mateix. A destacar, com a curiositat, la monja que li servia de suport inqüestionable, Sor Pasqualina Lehnert, coneguda com la scaltrissima, paraula que traduïda vol dir una cosa així com "extremedament astuta". De lectura obligada si és que ens hem d'empassar allò de la infal·libilitat dels Papes de l'esglèsia catòlica.
Títol original: Le mystère de la Chambre Bleue La Cambra Blava és un dels salons del palau de la Marquesa de Rambouillet, al París del segle XVII. Regna, Lluís XIII. Governa, amb mala bava, Armand du Plessis, Cardenal Richelieu. Conspira, tot déu: la Reina, el germà del Rei, el favorit del Rei, el Cardenal (Richelieu), l'altre Cardenal (Mazarino), el Marquès de Frontailles, el Rei Felip IV d'Espanya... Realment, si Lluís XIII va aguantar en el tron és perquè tota aquesta pila de conspiradors eren una mica torpes i perquè l'home deuria tenir una paciència infinita. Mare de Déu quina tropa de corcons! En el llibre l'acció se situa entre 1641 i 1642. Un pobre notari -la paraula "pobre" no s'ha d'interpretar en el sentit econòmic- es veu embolicat, gairebé sense saber com, enmig d'aquest huracà de conspiracions. Pel que fa a la Marquesa de Rambouillet, li devia ser bastant difícil aguantar la perruca dreta d'una manera digna, amb els ensurts que li donaven cada tres minuts, i amb el cardo de filla que tenia, que era de bufetada. Arriba un moment en que és francament difícil saber qui és qui i qui va contra qui. Els que canvien de bàndol constantment tampoc ho posen fàcil. A destacar les descripcions que es fan del París de l'època. No era precisament la ciutat-llum. Un llibre distret, per a passar l'estona. Si els entra mal de cap prenguin un Gelocatil. Fa meravelles. De veritat.
LA SRA. HUDSON Y EL MISTERIO DE LOS ESPÍRITUS Títol original: Mrs. Hudson and the case of the spirits' curse En aquesta novel·la hi surten Sherlock Holmes, el Dr. Watson, Baker Street... però no l'ha escrit Sir Arthur Conan Doyle. De fet, les protagonistes són la Sra. Hudson (la majordoma de Sherlock Holmes i el Dr. Watson), i la seva ajudant Flotsam. La lectura d'aquest llibre passa volant (com a mínim és la meva experiència). El llenguatge és d'aquella mena victoriana de tota la vida, absolutament adorable (o odiós, depèn de com es miri). L'autor diu que aquest és el primer llibre d'una sèrie que pensa fer. I jo em pregunto: què espera per a treure el segon, el manta aquest? (es nota que m'ha agradat?).
Títol original: La malédiction d'Edgar Aquesta és la història novel·lada de la vida i obra -sobretot obra- de John Edgar Hoover, qui va ser director suprem del FBI des de 1924 fins a 1972, any en què va morir. L'autor presenta aquesta història en forma de suposades memòries de Clyde Tolson, qui va ser subdirector del FBI des de 1930 a 1972. Petit detall: Clyde Tolson també va ser amant de John Edgar Hoover des de 1929 fins a 1972. John Edgar Hoover no es va mantenir en el seu càrrec durant 48 anys per casualitat. Des del començament va utilitzar la seva situació privilegiada com a cap de l'oficina federal per a acumular tones i tones d'informació compromesa referent a alts càrrecs de la política americana, inclosos (i molt especialment) els presidents Roosevelt, Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson i Nixon. Sobretot els Kennedy (John i Robert) van ser la seva bèstia parda; el sentiment era mutu. Robert Kennedy, especialment, hagués pagat el que fos per a desfer-se de Hoover, però mai no ho va aconseguir. Al contrari, qui va desaparèixer del mapa va ser ell, Robert, i probablement Hoover no va ser del tot aliè a aquesta desaparició... com probablement tampoc va ser del tot aliè a la desaparició prèvia del germaníssim John, el President. Gràcies als seus "expedients secrets", Hoover va poder manegar a tothom que li va convenir, inclosa la màfia, mentre ell quedava salvaguardat del tot fins el mateix dia en que "ens va deixar", i molts -però que molts- van respirar alleujats.
Títol original: Yo, Augusto L'Augusto d'aquest llibre és el xilè, Pinochet; no s'ha de confondre amb el romà, Octavi. Entenc que la confusió és fàcil: el propi Pinochet es pensa que és Octavi. El llibre és el relat de l'al·lucinant i fracassat procés d'extradició del general a Espanya, on havia d'anar a parar a les urpes del malvat jutge Garzón, que com tohom sap (tohom qui sigui general de l'exèrcit de Xile, vull dir) és comunista. Personatges: l'exèrcit xilè, convençut que és genèticament perfecte i no ha de donar explicacions de res a ningú; el govern xilè de l'època (finals del anys 90), amb una tendència preocupant a l'esquizofrènia; els Lords britànics, que són, sobretot, britànics; lady Margaret Thatcher, que és una miqueta com Mussolini però en dona; el jutge Garzón, que malgrat les crítiques de vedette que se li fan, si no existís, caldria inventar-lo; Abel Matutes... què dir, d'Abel Matutes?; els gabinets d'advocats, una casta galàctica on n'hi hagi; el general Pinochet, és clar, un fill de la gran dallonses que es morirà al llit, igualet igualet que el general Franco; etc. etc... En fi, un relat molt il·lustratiu que ens deixa clar que quan hi ha una massacre continuada, el que menys importa són les víctimes.
Títol original: Das Untergang. Hitler und das Ende des Dritten Reiches Narració documentada dels dies immediatament anteriors i posteriors a la caiguda de Berlín a mans de les tropes soviètiques, cap al final de la Segona Guerra Mundial. En base a documents i a entrevistes a testimonis encara supervivents, l'autor descriu l'ambient claustrofòbic i irreal que es vivia en el bunker de la Cancelleria alemanya quan ja estava prou clar que tot s'havia acabat pel que fa al règim nacionalsocialista. Un Hitler sense cap contacte amb la realitat, un Goering que encara es creia que era algú, un Goebbels incapaç de renunciar al seu paper ni tan sols per a salvar-se, divisions armades senceres que només existien en la imaginació del Canceller, i que eren enviades a lluitar amb un enemic completament real... El patetisme de l'horror.
Títol original: The pillars of the Earth La vida a l'Edat Mitjana era francament molt perra (i quan dic perra, vull dir perra i no vull dir gossa, mal que li pesi a l'Institut d'Estudis Catalans). "Los pilares de la tierra" són 1359 pàgines de vida medieval, a més d'un tractat de construcció de catedrals i una explicació humana de com es va passar del romànic al gòtic. Època: de 1123 a 1174, és a dir, 51 anys en què passa de tot. Un temps en que els reis s'imposaven a cops d'espasa entre els seus mateixos iguals, els eclesiàstics eren tan apassionats i tan funestos com ara, i el poble era carn de canó (només que aleshores encara no n'hi havia de canons). Per a llegir-lo amb calma.
Títol original: Ces gens du Moyen Âge L'autor del llibre comença dient que no es vol ocupar dels mítics reis, bisbes, torneigs i altres grans tòpics de l'Edat Mitjana, sino de la gent normal i corrent, del poble, del seu dia a dia, com vivien, quines eren les seves preocupacions, en què creien i en què no... és a dir, que es vol ocupar dels grans oblidats, de la gent de veritat. Davant d'això hom s'anima i pensa "fantàstic, pot ser molt interessant..." Unes línies més enllà, l'autor avisa que no s'ocuparà de tota l'Edat Mitjana, que només s'ocuparà dels anys entre el segle XII i el segle XIV. Aleshores hom pensa "Bé, potser es queda una mica curt, però tampoc està gens malament..." A continuació l'autor segueix amb els seus aclariments i diu que el seu llibre tampoc abastarà tot Europa, sinó que se centrarà en una part del nord de França, perquè és la zona que ell coneix. I hom, amb una certa inseguretat, pensa "bé, agafem-nos-ho com una mostra estadística, potser és això..." I acaba el seu pròleg dient que està segur que el seu llibre serà molt criticat pels "especialistes" de tota la vida, ja que el seu enfoc és innovador i, ja se sap, les innovacions no solen ser ben rebudes. Aquí hom calla respectuosament i espera a començar el llibre pròpiament dit. Fins aquí l'autor ja porta escrites 14 pàgines. Les altres 375 pàgines se les passa dient que "d'això" no en parla per què ja és prou conegut; que "d'allò" no en parla perquè no té cap interès; que de tal cosa no en parla perquè a ell, personalment (i literalment) l'importa un rave; que d'allò de més enllà tampoc en parla perquè ocupar-se'n és una autèntica bajanada; que d'aquella altra cosa no en parla perquè ja en parlarà després ("després", tampoc en parla); o que de tal tema ja n'ha parlat abans i que no ho pensa repetir (i tu penses: abans? on?) És a dir, que en acabar el llibre el lector se n'adona de la infinitat de coses que NO li han explicat. Les escassíssimes coses que sí que li expliquen ja hi figuraven a la "Enciclopedia Álvarez" (Primer Grado). A més, ja se sap que en qualsevol estudi de qualsevol cosa, al final hi figura un apèndix de notes i/o un apèndix de referències bibliogràfiques que l'autor recomana o en les què s'ha basat. Aquí no. Només faltaria. Ell crea. A ell ningú li ha d'ensenyar res. En definitiva: antes muerta que sencilla. Mirin, si volen instruir-se sobre l'Edat Mitjana, llegeixin la col·lecció d'històries de l'abadessa Helewise; i si s'han comprat aquest llibre per error, cremin-lo. Així de clar.
Títol original: La Santa Alianza L'any 1566 el papa Pius V va prendre la gens catòlica decisió d'eliminar la reina Elizabeth I d'Anglaterra. Eliminar-la físicament. Per a tan vaticana finalitat va crear un servei secret d'espionatge: La Santa Aliança. Resultat: la reina Elizabeth es va morir quan a ella li va donar la gana, ni abans ni després, però la Santa Aliança encara existeix. El llibre explica la història d'aquesta pia institució i dels sinistres i verídics personatges que la van manegar i encara la maneguen, inclòs el papa Ratzinger. Assassinats vergonyosos; trames de les que encara no se sap de la missa la meitat, mai millor dit, com aquella de l'escàndol financer de l'època de Pau VI; l'ús que el papa Wojtyla va fer de la Santa Aliança per a manipular el sindicat polonès "Solidaritat"; el paperot del papa Pius XII durant la Segona Guerra Mundial, que francament fa fàstic; personatges medievals impagables, com Inocenci X i la seva cunyada, Olímpia Maidalchini (que era qui en realitat dirigia el Vaticà); i altres perles cultivades de les que val la pena tenir-ne notícia. Si vostè es vol fer catòlic, consulti abans aquest llibre... i si no, també. Una mica difícil de llegir, per la quantitat de noms i històries enrevessades que hi surten, però molt il·lustratiu.
Títol original: La Conjura (matar a Lorenzo de Medici) Si és que ens trenquen tots els mites, home! Si és que no hi ha dret! Abans d'arribar a la pàgina 10 d'aquest estudi històric, pràcticament tot se n'ha anat a fer punyetes. Tot allò tan bonic de la Florència renaixentista, el mecenatge de les arts, la Venècia mercantil i humida, Boticelli, Da Vinci, il Palazzo della Signoria (joder amb il Palazzo della Signoria), il Palio di Siena, Michellangelo Buonarotti i la Capella Sixtina... tota idea romàntica que hom tingués sobre totes aquestes coses i d'altres de semblants, queda reduïda a pols subatòmica. Però què animals que eren els senyors del Renaixement! començant per Lorenzo di Medici i acabant pel Papa Sixte IV, el de la Capella Sixtina, un bèstia com la copa d'un pi, igual que els seus predecessors i els seus successors. El que s'estilava, tant a Florència, com al Regne de Nàpols, com a la Sereníssima República de Venècia, com als Estats Pontificis etc. era el poder i punt. I no sabies mai. Per exemple, si tu anaves i li deies a Lorenzo "que guapo que estàs, que t'has fet? és el pentinat?", igual et feia erigir una estàtua al mig de la ciutat, que t'esborrava del planeta a tu i a tota la teva família, fent cremar tot vestigi de documentació que demostrés que alguna vegada havies existit (autèntic). Francament, el millor que hom podia fer si neixia a la Florència dels Medici era emigrar a Lapònia, i sense avisar, no fos cas que et vulguessin fer pagar impostos per a sortir de la ciutat i, si eres insolvent, et venguessin a filets en el mercat del dissabte. Un llibre francament recomanable que fa esgarrifar, però que no pots deixar.
Títol original: El polonio y otras maneras de matar Abans de llegir aquest llibre, servidor, quan veia una pel·lícula de James Bond o un episodi del Superagente 86, es pensava que estava veient això, pel·lícules. Després de llegir aquest llibre, servidor s'ha adonat que estava en un gran error: James Bond i el Superagente 86, no són pel·lícules: són documentals. "El polonio..." explica vuit situacions en què han actuat els serveis secrets de Rússia, Israel, els Estats Units y Bulgària. Els procediments seguits per aquestes benemèrites institucions son idèntics als que es posen en escena en les històries d'Ian Fleming o la sèrie de Mel Brooks. Naturalment sempre pot quedar la sospita de que Eric Frattini, l'autor d'aquest llibre, pretén vendre com a veritat una cosa que potser s'inventa, però... ¿quina necessitat té aquest senyor d'inventar-se res que de fet ja està literàriament inventat de fa anys?. D'altra banda, la primera de les històries, precisament la del "polonio", l'hem pogut seguir tots per televisió en el seu moment, i no precisament a l'hora de "El cine en casa", sinó en el propi Telenotícies, i les altres set històries van pel mateix camí. Al final, quan s'arriba a la darrera pàgina del llibre, hom no es pot treure la desagradable sensació de que durant tota la vida ha estat un ingenu immens, si s'ha cregut que existeix una realitat més o menys global. Hi ha realitats paral·leles, tant o més potents que la pròpia, i en aquest mateix planeta, on les regles de l'ètica, la moral i qualsevol valor conegut no tenen res a veure amb el què ens han ensenyat o el què ens volen fer creure. Som simples comparses, elements de la decoració d'uns individus que pertanyen a una altra realitat, la de l'alta política, que van a la seva i actuen com si el gruix de la humanitat -és a dir, nosaltres- no fos més que un accident. Ens ho diuen els Telenotícies cada dia, i no ens adonem.
Títol original: El quinto mandamiento Primera novel·la d'Eric Frattini, periodista d'investigació. La primera cosa que s'aprecia en llegir el llibre és que, efectivament, el senyor Frattini és un bon periodista d'investigació, i que no és imprescindible que es dediqui fer novel·les sobre allò que ha investigat. Els seus llibres anteriors, els que s'esmenten més amunt d'aquesta ressenya, per exemple, són molt més interessants i atractius tot i que no són novel·les. O precisament per això. Una altra cosa que s'aprecia és que el senyor Frattini no és precisament un devot de l'Esglásia Catòlica, entesa aquesta com a institució, no com a corpus religiós. No estaria de més que, abans de llegir aquest llibre, hom es llegís "La Santa Alianza", del mateix autor, que dóna les claus per a entendre que el que s'explica a "El quinto mandamiento" no és en absolut descabellat encara que ho sembli. "La Santa Alianza" informa, i molt. En canvi, "El quinto mandamiento" entreté, sense gaire més pretensions.
Títol original: Los espías del Papa Una ressenya de vint-i-un sants varons que, des de l'època d'Elizabeth I d'Anglaterra fins a l'època d'Elizabeth II del mateix lloc, van servir l'Esglèsia Catòlica (recordem: única i vertadera) en la noble causa de fer arribar per via directa a la Casa del Senyor, a tota una sèrie de personatges que més aviat feien nosa a les infal·libles al·lucinacions del Papa de torn. Un cop més es posa en evidència que a la majoria de Sants Pares que han existit en el decurs dels 2000 anys d'història de la paradeta aquesta, els convé moltíssim que no sigui veritat això de que l'infern existeix. L'infern del "més enllà"; el de "més cap aquí" ja sabem que sí que existeix. El llibre és il·lustratiu, però hi ha un llibre anterior del mateix autor, La Santa Alianza, que és millor. Potser és més aconsellable començar per aquest darrer si els interessen aquests temes.
Títol original: CIA. Joyas de Familia Que la CIA, des de la seva fundació (Harry Truman, 1947), no ha parat de fer animalades, és del domini públic, però la cosa és que ha arribat (i continua arribant) a punts tan horriblement increïbles que els mateixos Congrés i Senat dels Estats Units han hagut d'obrir investigacions sobre les seves activitats, i fins i tot un dels directors de la CIA "in person" va decidir que ja n'hi havia prou i que potser s'havien passat molt. És clar que després s'invoca allò de la "seguretat nacional" i aquí no ha passat res i qui parli no surt a la foto. En aquest llibre s'exposa el contingut d'algunes d'aquestes investigacions, des dels experiments per a fer-se amb el control mental de les persones (a començament dels anys 50), fins a les il·legalitats manifestes del cas Watergate, instades directament per Richard Nixon des de la Casa Blanca (anys 70), passant per la intervenció directa en el salvatge assassinat del Primer Ministre del Congo, Patrice Lumumba (instat per Eisenhower i autoritzat per Kennedy, anys 60), els intents d'assassinat de Fidel Castro (instats per Kennedy), l'estrany cas d'un agent soviètic que es va voler passar a "occident" i que no se'l creien etc. Per als seus propòsits, la CIA no ha dubtat d'utilitzar la tortura (cobaies humans, per exemple), l'assassinat pur i simple ("elements prescindibles", que en diuen ells, i que un cop utilitzats per a fer els experiments pertinents s'eliminen, com els Kleenex, igual) i el principi de que les lleis existeixen per als altres, però no per a la CIA, que no te temps per a aquestes foteses. El què s'explica en aquest llibre continua passant (maig 2008) i, naturalment, l'Agència treballa ara amb més comoditat que mai, considerant qui és que ocupa la Casa Blanca. D'altres, que ho saben, callen. La Unió Europea, sense anar més lluny, que coneix l'existència de vols clandestins de l'Agència que utilitzen aeroports europeus en el macabre transit de transport de persones per a que les puguin torturar a Àsia i Àfrica, vist que a Amèrica "és il·legal" i queda lleig, i a més, ara com ara Guantànamo està massa vigilada per gent que, en opinió dels cavernícoles que governen els Estats Units (segons ells "el món"), té la pell molt fina. Llibre aprofitable, amb un considerable preludi de 66 pàgines; preludi que també és prou interessant.
|
C-F |
LA MALDICIÓN DE EDGAR
