Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
C-F |
José Luis Caballero & David Escamilla:
ELS SECRETS DELS CARRERS DE BARCELONA
ELS SECRETS DE LES PLACES DE BARCELONA
Andrea Camilleri:
Javier Cercas:
Alys Clare:
Tim Cockey:
EL CASO DEL ENTERRADOR Y LA NIÑERA
Paulo Coelho:
Pedro Corral :
John Cornwell:
Martin Cruz Smith:
Will Cuppy:
OCASO Y CAÍDA DE PRÁCTICAMENTE TODO EL MUNDO
Jean d'Aillon:
Martin Davies:
LA SRA.HUDSON Y EL MISTERIO DE LOS ESPÍRITUS
Marc Dugain:
Ernesto Ekaizer:
Juan Eslava Galán:
EL CATOLICISMO EXPLICADO A LAS OVEJAS
HISTORIA DE ESPAÑA CONTADA PARA ESCÉPTICOS
EL FRAUDE DE LA SÁBANA SANTA Y LAS RELIQUIAS DE CRISTO
CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS
UNA HISTORIA DE LA GUERRA CIVIL QUE NO VA A GUSTAR A NADIE
Eduardo Fernández:
SOLDADOS DE CERCA DE UN TAL SALAMINA
Joachim Fest:
Ken Follet:
Robert Fossier :
Eric Frattini:
LA CONJURA (matar a Lorenzo de Medici)
EL POLONIO Y OTRAS MANERAS DE MATAR
Títol original: Els secrets dels carrers de Barcelona Els autors han escollit uns noranta carrers de Barcelona i de cadascun d'ells n'expliquen la localització, en fan una breu ressenya del seu orígen històric i n'expliquen el que ells en diuen "l'anècdota", és a dir algun fet curiós relacionat (de vegades molt tangencialment) amb la via en qüestió. Opinió naturalment subjectiva: aquest ve a ser un llibre d'abast limitat, bàsicament apte per a ciutadans de Barcelona que vulguin fer una primeríssima i molt limitada introducció a la història de la ciutat. És dubtós que pugui interessar a algú que no visqui a Barcelona. Fet no subjectiu: el llibre conté algunes inexactituds difícilment excusables, com per exemple (i no és l'únic) un peu de foto que sota la imatge d'un dibuix fet sobre rajoles que es troba en un dels carrers de la ciutat diu: "Antiga placa del carrer de Santa Anna que donava la benvinguda als vianants". La placa (que no és una placa) mostra una llegenda a la seva part superior que diu "Carrer de Santa Anna", i una altra llegenda a la part inferior que diu "Benvinguts-Bienvenidos". El bilingüisme de la segona llegenda de la no-placa ja dona una pista sobre la seva "antiguitat"; no pot ser anterior a 1976 que és quan va començar el debat-debate enervant-enervante sobre l'ús públic del català/castellà que encara arrosseguem ara... i segurament per molts anys. Com a introducció més que lleugera sobre el tema el llibre pot ser vàlid, però si realment hom es vol il·lustrar sobre la història de Barcelona des de la perspectiva dels seus carrers hi ha dues altres fonts magnífiques i molt recomanables a les que es pot recòrrer i que encara ara són vigents malgrat que llunyanes en el temps: una, "Las calles de Barcelona", de Víctor Balaguer, editat l'any 1865 i de la que existeix una increïble edició facsímil de 1982 a càrrec de Monterrey Ediciones (Madrid); i una altra, "Barcelona Pam a Pam", d'Alexandre Cirici (que es va aprofitar vilment dels treballs dels seus estudiants universitaris per a compilar-lo), editat per Teide l'any 1971, en versió corregida d'una obra anterior de 1952.
Títol original: Els secrets de les places de Barcelona Hi ha dues coses que destaquen en aquest llibre: la primera, una quantitat inversemblant d'errors de tipografia, impròpia de res que s'hagi editat en ple segle XXI tenint en compte les avançades tecnologies de què disposem, algunes d'elles fins i tot manejables per qualsevol àvia mínimament desperta. Guttemberg (1398-1468) s'hauria escandalitzat. La segona, el recurs a una geografia urbana francament creativa. Per exemple: per a que el carrer Olzinelles de Barcelona arribi al carrer Creu Coberta de la mateixa ciutat, tal com indica el llibre, caldria fer una remodelació de part del districte de Sants-Montjuïc de tals dimensions que causaria meravella a tota Europa, sense deixar de banda el prohibitiu cost en euros que implicaria pagar les pertinents indemnitzacions als veïns necessàriament expropiats per a la realització de tan magna obra. Els autors mantenen en aquest llibre la mateixa estructura que ja van utilitzar en una obra seva anterior, "Els secrets dels carrers de Barcelona", és a dir una breu explicació sobre la plaça de què estan parlant seguida d'un apartat que titulen "l'anècdota". El cas és que en diverses ocasions -més de les que es podrien disculpar- no troben cap anècdota referida a la plaça en qüestió i aleshores deriven cap a una altra "anècdota" relacionada amb algun carrer pròxim o amb el nom del senyor o senyora a qui se li ha dedicat la plaça i en la que mai no hi va viure (ni allà ni en una proximitat raonable). Tret de la plaça Karl Marx -que de fet no és ni una plaça, sino una rotonda descomunal- totes les altres places de la ciutat tenen prou antiguitat com per a que sigui difícil de creure que no disposin d'una anècdota pròpia. De Barcelona es pot dir de tot, però no es pot dir que sigui una ciutat sosa. En fi, que potser aquest llibre no sigui la millor manera de conèixer els secrets de les places de Barcelona, anecdòtics o no.
Títol original: Gli Arancini di Montalbano Informació per a tots aquells que creien que entenien una mica l'italià i pensen ara que estaven miserablement equivocats: no, "arancini" no vol dir "nochevieja", falsa alarma. Els arancini (gli arancini) són un plat que segurament ha d'estar de deliri celestial, especialitat de l'assistenta domèstica del comissari Montalbano, el protagonista dels vint relats curts que conté aquest llibre. La recepta dels arancini es pot trobar a la pàgina 322 (de 333) del llibre. L'origen de la confusió entre "arancini" i "nochevieja" no es troba, per tant, en una sobtada apagada neuronal de determinats lectors, sinó en una desèrtica i palmària absència neuronal del "enano" que es dedica a canviar els títols dels llibres a demanda de les editorials que, paradoxalment, tracten d'analfabets als seus clients i després es queixen de que no llegeixen prou. Un cop solventada aquesta minúcia, que es repeteix obssessivament fins a la sacietat en aquest país de "gracia y tronío", anem al tema de la resenya. El comissari Montalbano és un deliciós personatge del senyor Camilleri que fa de cap de policia d'un poble de Sicília. De vegades resol els casos que li cauen a les mans, i de vegades deixa que els casos mateixos "es resolguin" autònomament, a la seva manera. El comisari Montalbano és un home savi que ha anat a raure en un planeta, diem-ne pintoresc, per a no dir més aviat absurd: el planeta on vivim vostè i jo. És el planeta on els editors creuen que els seus títols de llibres són millors que els que han decidit els autors, on els petits delinqüents paguen amb cadena perpètua mentre que els grans delinqüents paguen el iot que s'acaben de comprar amb una targeta Visa Or que no és seva, on els conflictes a les escales de veïns poden adoptar dimensions còsmiques per culpa del gat de la senyora del tercer, etc. Així és l'escenari de la vida del comissari Montalbano, bastant semblant, per cert, a l'escenari de la vida de tots nosaltres, si hi gratem una mica: pintoresc, absurd i tragicòmic. Disfrutin (no em dona la gana dir "gaudeixin") del llibre. Està bé, passa bé.
Títol original: Un mese con Montalbano Llibre de relats curts (trenta, un per a cada dia del mes, d'aquí el títol) que tenen com a protagonista al comissari Salvo Montalbano. Tant el personatge com el llibre van en la línia del que ja està escrit en el comentari de "La nochevieja de Montalbano", dins d'aquesta mateixa pàgina; per tant, poc més a afegir. Només dir que tinc la impressió que Salvo Montalbano no suportaria a Silvio Berlusconi, i Silvio Berlusconi, fent gala del seu peculiar bagatge "cultural", no deu ni saber qui és Salvo Montalbano.
Títol original: Privo di titolo Com diria Sophia Petrillo, la inenarrable mare de la mítica sèrie de televisió "The Golden Girls" (Las chicas de oro): "Picture it: Sicily, 1921..." i aquí començaria una de les seves increïbles històries. Com increïble sembla la història que en aquest llibre explica Andrea Camilleri; però només ho sembla, perquè resulta que està basada en fets reals. Ens trobem un any abans que el rei Vittorio Emmanuele III d'Itàlia fes la cagada més immensa de tot el seu regnat i, de fet, la que acabaria amb ell (amb el rei, el regnat i el regne): el nomenament de Benito Mussolini com a Primer Ministre de la Itàlia Imperial. Un homicidi, un innocent a qui se li encoloma el mort, interessos polítics podrits del tot, uns pallassos tràgics que pretenen ser els salvadors del món, un Mussolini més ridícul que mai (que ja és dir, perquè Mussolini era mortalment ridícul), uns personatges que veuen impotents el que està passant i no poden fer res per a que prevalgui la veritat, etc etc... Moltes d'aquestes coses sonaran molt al lector, perquè el que aquí s'explica no només ha passat a Itàlia en la dècada dels 20, sinó que d'alguna manera o altra, el que hi ha en el fons, és a dir la impotència, la injustícia, l'estupidesa, la mesquinesa, l'abús de poder en qualsevol de les seves formes, la incomprensió, la curtedat mental, la curtedat moral, la malignitat, la supèrbia, el complex d'emperador de claveguera, el menyspreu a la més mínima decència o ètica, la negació de la llei, la manipulació de la llei per a interessos propis, la covardia, la indignitat... (no sé si em deixo alguna cosa...) tot això, deia, són coses conegudes, i molt, per la majoria de nosaltres, pobres mortals. Val la pena llegir aquest llibre per a recordar el què va passar, reconèixer el què encara passa, i no oblidar que, desgraciadament, seguirà passant.
Títol original: Anatomía de un instante L'instant en qüestió és el que apareix a la portada d'aquesta edició del llibre: interior del Congrés dels Diputats; a la dreta, guàrdies civils armats i un home enfront d'ells que aparentment els planta cara (efectivament, els plantava cara); tots els escons vermells aparentment buits; en els escons blaus de primera fila, uns quants ministres del govern tirats per terra i una figura, una única figura, asseguda al seu escó amb aparent total normalitat, com si no passés res, com si estigués en un univers paral·lel totalment aliè a la realitat: és el primer ministre Adolfo Suárez. A partir d'aquí i sobre aquest instant el senyor Cercas escriu un llibre de 437 pàgines, més unes altres vint-i tres de bibliografia i anotacions. Alguns dels qui vam "viure" l'intent del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 vam quedar marcats per una mena de fascinació que amb el temps ens ha dut a regirar una quantitat notable de literatura buscant, potser, explicacions a coses que no acabàvem d'entendre: per què, com, qui, amb qui, què hagués passat si allò hagués sortit com els colpistes pretenien... però hi ha un parell de coses que cap dels llibres que s'han escrit des d'aleshores reflecteix: què sentiem, què pensavem. Un exemple per a il·lustrar-ho una mica: actualment hi ha un cert consens general per a considerar la figura d'Adolfo Suárez com la d'un gran estadista que va aconseguir l'heroïcitat de retornar la democràcia a un lloc i en un temps en que tal cosa semblava impossible; Adolfo Suárez apareix ara, per a molts, com un home intel·ligent, amb un pla preconcebut molt hàbil, que va obrar una mena de miracle del qual encara ens estem beneficiant tots. Però aquest no és l'Adolfo Suárez que jo recordo. L'Adolfo Suárez que jo recordo és un senyor que havia estat Secretari General del Movimiento (per tant, amb credencials democràtiques nul·les) i que sí, efectivament, va fer coses absolutament sorprenents quan estava al govern (com legalitzar el Partit Comunista, per exemple, que no és poc), però que en el dia a dia es mostrava com algú irritantment continuïsta i que actuava segons la seva pròpia conveniència. Molt probablement aquesta visió és del tot injusta, però és la que jo, i molts altres, teniem. Doncs bé, la virtut del llibre del senyor Cercas (una d'elles, que en té moltes) és la de rescatar les sensacions en què uns quants ciutadans d'aquells moments estàvem ìmmersos, incloses la de la irritació i l'avorriment -potser injustos, però legítims- que indefectiblement ens produïa el senyor Suárez quan apareixia a la premsa, la ràdio i la televisió. Això sí, he de reconèixer que el fet de que el senyor Suárez ens parlés "de vostè" als ciutadans quan feia les seves intervencions em va impressionar molt favorablement. Cap polític abans havia tingut aquest gest d'elemental educació. Avui dia el Rei encara no ho fa. El llibre no gira només a l'entorn de la figura d'Adolfo Suárez, malgrat que aquest sigui potser el focus més important. També són molt interessants les informacions, comentaris i especulacions que el senyor Cercas fa sobre el senyor Tejero, el general Armada, el general Milans del Bosch, el Rei o sobre els serveis secrets i el seu més que confús paper en aquella trama. En canvi, de la sortida de to amb què el senyor Fraga va obsequiar la galeria quan va intuir que el segrest del Congrés s'estava acabant, no n'escriu ni una paraula; és del tot comprensible: va ser una pallassada sobre la que no val la pena perdre el temps. En definitiva, llibre aprofitable, però encara més si vostè va viure aquell instant ni que fos des del sofà de casa seva.
Títol original: Fortune like the Moon Alys Clare (pseudònim) ha creat una sèrie de llibres que ha anomenat "Els misteris de Hawkenlye" (en castellà, Planeta l'ha traduït com "Los misterios de la Abadía"). De moment (a març de 2006) n'ha escrit vuit, de dotze previstos, dels quals se n'han publicat quatre en castellà. La sèrie se situa en els inicis del regnat de Richard I d'Anglaterra, a finals del segle XII. Els protagonistes de la sèrie son l'Abadessa Helewise, de Hawkenlye, i el cavaller del rei, Josse d'Acquin. En aquest primer llibre una de les novícies apareix morrrta amb un profund tall al coll que fa francament innecessària cap autòpsia per a establir les causes del decés. A partir d'aquí, naturalment, la cosa es complica. Distret.
Títol original: Ashes of the elements Un home és assassinat al bosc proper a l'Abadia de Hawkenlye. El sheriff local, que és un perfecte inútil, dóna per tancat el cas a la pàgina 34 (el llibre en té 279). L'abadessa Helewise, naturalment, no deixa que la cosa es quedi així, i amb l'ajut de Sir Josse d'Acquin fa les seves pròpies investigacions. En aquest llibre, segon de la sèrie, tant el personatge de l'abadessa com el de Sir Josse, han guanyat atractiu, en comparacció amb el llibre anterior (La novicia asesinada). És un llibre atractiu, té punts irònics molt divertits, està molt bé...
Títol original: The tavern in the morning Després d'haver llegit aquest tercer llibre de "Los misterios de la Abadía", hom arriba a la conclusió de que si l'abadessa Helewise i Sir Josse d'Acquin no existissin caldria inventar-los (cosa que, d'altra banda, és precisament el que ha fet Alys Clare). I una altra cosa: l'única raó que farà que l'editorial Planeta se salvi d'una demanda criminal en el Tribunal Penal Internacional si no publica tota la col·lecció de l'Abadia, serà que no compto amb prou recursos econòmics com per a sostenir-la. En aquesta tercera novel·la, Sir Josse està indescriptible. És un personatge absolutament encantador. I pel que fa a l'abadessa Helewise, a cada pàgina que passa, més humana és, cosa que rarament és pot dir de cap membre del clergat. És de desitjar que Alys Clare tingui una llarga i productiva vida. Si no deixa d'escriure. Si deixa d'escriure, amb una vida normaleta ja passa.
Títol original: The Chatter of the Maidens Aquesta vegada l'abadessa Helewise decideix viatjar, mentre Sir Josse d'Acquin ha de fer una difícil convalescència per culpa d'una ferida que se li complica. Com sempre, llegint aquest llibre s'aprenen vàries coses, com per exemple: que a l'edat mitjana viatjar era una cosa a descartar si no és que era completament imprescindible; que, si podia ser, valia més que no et posessis malalt o, encara menys, greument malalt; que de monges tarades n'hi ha hagut tota la vida; que l'abadessa Helewise cada cop necessita més autocontrol per a dedicar els seus pensaments més a Déu i menys a Sir Josse; que si els cavallers medievals haguessin estat com Sir Josse, el feudalisme no hauria sobreviscut... i que l'Editorial Planeta té l'obligació moral de publicar el cinquè llibre i de fer processar per la via penal a qui li tradueix els títols.
Títol original: The faithful death L'Edat Mitjana va ser un periode molt fosc, això està clar, però segurament, com sempre, dins de la foscor en algun lloc hi devia haver una mica de llum. A l'Abadia de Hawkenlye, per exemple, no s'avorrien gens, i és que amb un personatge com l'abadessa Helewise això és impossible. I si s'hi afegeix el concurs de l'imprescindible Josse d'Acquin, encara menys. Per cert, hom es pregunta com pot ser que un home que és més innocent que una pilota de goma hagi arribat a ser cavaller del Rei, i a més amb honors. En aquesta nova entrega de "Los misterios de la Abadía" trobem nous personatges que són tan atractius com els ja coneguts, com per exemple el difunt pare de Sir Josse, o el seu germà Yves, o un confús conseller del Princep John d'Anglaterra, anomenat John Dee, o una estranya pedra preciosa coneguda com l'Ull de Jerusalem. Per als qui són seguidors de la saga i, per tant, saben de què va tot, també hi ha una sorpresa final. Enjoy it, com diuen en anglès.
Títol original: A Dark Night Hidden En aquesta sisena entrega dels "Misteris de Hawkenlye" el centre de gravetat es desplaça uns metres. Naturalment, l'Abadia de Hawkenlye segueix essent un nucli molt important de la novel·la, però aquest cop rivalitza, i molt, amb el veï Bosc de Wealden. El Bosc de Wealden és com un regne ple de misteri que atrau i atemoreix al mateix temps. És genial el retrat que Alys Clare fa de la convivència entre un nucli medieval estrictament religiós, com és l'Abadia, i un lloc fonamentalment "pagà"i intemporal, com és el magnífic bosc que té l'Abadia just davant de la porta principal. "La noche del hereje" (quina mania amb carregar-se els títols originals!) és una història feta amb ingredients molt atractius: les profundes conviccions religioses de l'abadessa, en forta lluita entre l'obediència i la consciència; les visions altrenatives a la dominant, perseguides fins a la mort justament per això, perquè són alternatives i produeixen pànic a la dominant; l'enorme humanitat de Sir Josse d'Aquin (és meravellós, no em cansaré de repetir-ho mai); la saviesa arcana dels habitants del bosc; la intolerància duta als extrems més sàdics; la resistència a la irracionalitat per part de persones de tots els estaments... Potser de tots els llibres sobre els Misteris de Hawkenlye, aquest és un dels més emotius. Pregunta final: Per què a hores d'ara (2007), la BBC o Granada no n'han fet una sèrie de televisió dels Misteris de Hawkenlye? Les possibilitats són immenses...
El CASO DEL ENTERRADOR Y LA NIÑERA Títol original: Murder in the hearse degree Bonic cas d'un enterrador posat a detectiu, que investiga la mort d'una cangur enmig d'un embolic de secta pseudoreligiosa; i tot, encara que sembli mentida, explicat amb un estil irònic intel·ligent que no és gens normal trobar en un autor nordamericà. Segur que Bush no l'ha llegit, i si ho ha fet, no l'ha entès. És clar que Bush tampoc no entén les intruccions de preparació que hi ha escrites en un paquet de minestra congelada.
Títol original: The backstabber Hitchcock Sewell, l'enterrador del llibre "El caso del enterrador y la niñera", es troba aquest cop amb una situació notablement enrevessada que involucra un cadàver en una cuina (el del títol en castellà del llibre), un cantant local que sembla Mister Mala Sort, una residència geriàtrica, un adolescent que està com un llum, un amant platònic que està pijor que l'adolescent etc. Tornen a sortir alguns personatges del llibre anterior, tots molt aprofitables, francament, encara que aquest cop l'equivalent literari de l'òscar al millor personatge secundari jo li donaria a la tieta Billie. L'estil d'escriure del senyor Cockey és, com a mínim, singular. De vegades cal tornar al paràgraf que acabes de llegir perquè, de la manera més traïdora, l'autor t'ha descol·locat i no saps com. Però és que justament aquí està gran part de la gràcia dels llibres de Hitchcock Sewell: en que més que llegir el que escriu el narrador (el propi Hitchcock Sewell) et sembla estar escoltant el que diu, amb l'esponteneitat i el desordre propis del llenguatge oral. Llibre aprofitable. I tant.
Títol original: O Alquimista És una història intemporal; quan hom ja porta unes quantes pàgines llegides se n'adona de que no s'ha trobat cap indicació que la situï en una època determinada. Unes pàgines més enllà, es troba alguna referència que fa pensar que la història passa més o menys quan va ser escrit el llibre, és a dir, a finals del segle XX. Però, de fet, és igual, perquè la història, repeteixo, és intemporal. Ve a ser una metàfora de la recerca d'un mateix. El missatge pot ser: "pots viure la vida o pots passar per la vida; depèn de tu". Que aquest llibre agradi o no, depèn de la pròpia filosofia vital del lector. Hi ha qui el trobarà meravellós i hi ha qui el trobarà demagògicament fàcil. És una qüestió personal.
Títol original: Si me quieres escribir La guerra civil espanyola, com totes les guerres, va ser una animalada intolerable. Això és una obvietat. I dins de la guerra civil espanyola, com dins de totes les guerres, es van produir animalades encara més bèsties. Aquest llibre explica una d'aquestes barbaritats: el diem-ne "exèrcit" de la República (cada cop està més clar que la República no podia guanyar la guerra de cap manera) va aconseguir, en un moment donat, recuperar Teruel de mans de les tropes franquistes. Va ser l'única capital de província que la República va poder recuperar... per a tornar a perdre-la al cap de quatre dies. Però, naturalment, qui va entrar a Teruel en nom de la República no va ser l'Exèrcit Popular en pes, sinó uns quants homes, tots amb noms i cognoms. Amb noms i cognoms, amb una història al darrera de cadascún, amb una vida feta de matisos, de creences, de persones, de projectes, de tot... Doncs bé, 46 d'aquestes persones van ser assassinades ("executades" és el terme tècnic) per ordre del seu propi comandament, pocs dies després d'haver fet la feina terrible de recuperar Teruel. I tot perquè els havien promès un descans d'un mes, una promoció general i mil pessetes extra de paga per la seva feina i, en comptes d'això, els van voler tornar a enviar al front immediatament. Aquelles 46 persones es van negar a tornar al front, i l'animal que els comandava, per tal de provar d'esborrar una anterior i monumental ficada de pota pròpia, els va fer matar. I a sobre els va dur a la mort enganyats. Els va dir que els anaven a prendre declaració. Aquest episodi terriblement vergonyós ha estat enterrat durant dècades i ara, aquest llibre, l'explica de manera minuciosament documentada. És amb llibres com aquests que hom s'aproxima a l'horror de la guerra i a la mesquinesa humana. Llibres com aquest són imprescindibles. I és que hi ha coses que no s'han d'oblidar mai.
Títol original: Hitler's Pope. The secret history of Pius XII Història del Papa Pius XII, al costat del qual el Papa Bòrgia és Sant Francesc d'Assís. És clar que potser millor que no ens posem a investigar la història de Sant Francesc d'Assís. Contemporani d'ànimes angelicals de la catadura d'Adolfito Hitler i Benitín Mussolini, Pius XII va fer molt per a... ell mateix. A destacar, com a curiositat, la monja que li servia de suport inqüestionable, Sor Pasqualina Lehnert, coneguda com la scaltrissima, paraula que traduïda vol dir una cosa així com "extremedament astuta". De lectura obligada si és que ens hem d'empassar allò de la infal·libilitat dels Papes de l'esglèsia catòlica.
Títol original: Stalin's Ghost La imatge que s'obté de Rússia a través de la lectura d'aquest llibre és la d'un país enormement gran, enormement fred, enormement corrupte i enormement gris. Sobretot corrupte i gris. No sé si el fet de que l'autor del llibre sigui nordamericà pot haver influït en aquesta visió. La història comença amb un confós episodi de corrupció policial, per a continuar amb un no menys confós episodi d'aparició suposadament paranormal de Iosiv Stalin - que porta cinquanta anys mort- en una estació de metro. A tot això s'hi afegeixen unes quantes pinzellades de manipulació política a més de referències més aviat poc honorables a la guerra de Txetxènia i a la Segona Guerra Mundial. I tot segueix essent gris i confós. Si jo fos rus suposo que aquest llibre no em faria gaire gràcia. De fet, sense ser rus tampoc no me'n fa. Massa tòpics. Massa fàcil. Potser sigui veritat que la societat russa de l'era Putin sigui així, però és com si a algú se li acudís fer una novel·la que passés a Itàlia i pintés a tots els italians cridant desaforats "a la siciliana" i menjant spaghetti a totes hores. No sabria dir si el llibre és aprofitable o no, però està clar que no és imprescindible.
Títol original: The decline and fall of practically everybody Aquest és un llibre peculiar, amb una història peculiar, producte de la vida peculiar del seu autor. Will Cuppy va neixer als Estats Units l'any 1884, i va morir l'any 1949 com a conseqüència d'una sobredosi de somnífers. Va escriure diverses obres crítiques i satíriques als quals posava títols tals com "Com ataraure un wombat" (un wombat és una mena de marsupial), "Com arribar a extingir-se" "Com parlar als teus amics sobre els micos" o "Com ser un eremita". "The decline and fall of practically everybody" va ser escrit entre 1933 i 1949. Cuppy s'hi va dedicar intermitentment i mai no el va acabar. Ell anava escrivint coses sobre personatges històrics, des del seu particular punt de vista, i les anava deixant en el calaix mentre es dedicava a altres coses. La introducció i l'epileg del llibre, són de lectura obligada per a intentar entendre una mica (molt poc, segurament) la complexa personalitat de Will Cuppy i la gènesi de "The decline and fall...". Fred Feldkamp, amic i editor de Cuppy, a més ser l'autor de la introducció, va publicar el llibre l'any 1950, el següent a la mort de l'autor, i l'obra es va convertir en tot un èxit; un èxit pòstum, malhauradament. Entre els vint-i-sis personatges retratats, des del faraó Keops (aprox. 2550 a.c.), fins a Miles Standish (militar anglès del grup del Mayflower, 1584 - 1656), trobem perles tals com Aníbal (un maniàtic dels elefants), Lady Godiva (una senyora poc donada a les convencions socials), Madame Du Barry (una amiga, diem-ne íntima, de Lluís XV), o Cristóbal Colon (que va neixer en el nº 27 del carrer Ponticello, de Gènova... o no) En resum, vint-i-sis retrats entre divertits i iconoclastes de personatges històrics, que no responen necessàriament a un rigor estricte, però que no deixen de ser curiosos.
Títol original: Le mystère de la Chambre Bleue La Cambra Blava és un dels salons del palau de la Marquesa de Rambouillet, al París del segle XVII. Regna, Lluís XIII. Governa, amb mala bava, Armand du Plessis, Cardenal Richelieu. Conspira, tot déu: la Reina, el germà del Rei, el favorit del Rei, el Cardenal (Richelieu), l'altre Cardenal (Mazarino), el Marquès de Frontailles, el Rei Felip IV d'Espanya... Realment, si Lluís XIII va aguantar en el tron és perquè tota aquesta pila de conspiradors eren una mica torpes i perquè l'home deuria tenir una paciència infinita. Mare de Déu quina tropa de corcons! En el llibre l'acció se situa entre 1641 i 1642. Un pobre notari -la paraula "pobre" no s'ha d'interpretar en el sentit econòmic- es veu embolicat, gairebé sense saber com, enmig d'aquest huracà de conspiracions. Pel que fa a la Marquesa de Rambouillet, li devia ser bastant difícil aguantar la perruca dreta d'una manera digna, amb els ensurts que li donaven cada tres minuts, i amb el cardo de filla que tenia, que era de bufetada. Arriba un moment en que és francament difícil saber qui és qui i qui va contra qui. Els que canvien de bàndol constantment tampoc ho posen fàcil. A destacar les descripcions que es fan del París de l'època. No era precisament la ciutat-llum. Un llibre distret, per a passar l'estona. Si els entra mal de cap prenguin un Gelocatil. Fa meravelles. De veritat.
Títol original: La conjecture de Fermat Novembre de 1643. Fa onze mesos que el cardenal Richelieu ha passat a millor vida per a descans espiritual de la fe catòlica i per a alegria desfermada de milers de persones que consideraven, amb tota la raó, que s'Eminència era greument perjudicial per a la salut. Per cert, que el fill de puta va deixar per als seus gats, en herència, una casa i una respectable assignació econòmica. D'altra banda també fa sis mesos que Lluís XIII ha anat a fer companyia a Richelieu, curiosament a causa d'una malaltia, no d'un assassinat; això del traspàs biològic gairebé va ser pura casualitat perquè conspiradors per a enviar-lo a l'altre barri no van faltar; el que passa és que els tals conspiradors eren exasperantment torpes. Per tant ara França està governada per Anna d'Àustria, la vídua gens desconsolada de Luís XIII -va ser una de les conspiradores torpes-, en qualitat de regent per Lluís XIV; i pel cardenal Mazarino, una altra "joia de la corona". Diuen les males llengües -i en aquest cas sembla que és cert- que entre la reina i el cardenal hi havia un marro considerable, i que fins i tot es van arribar a casar en secret; ja se sap: els designis del Senyor són impresentables (la frase és així, oi?) És en aquest escenari on el govern del cardenal Mazarino descobreix que hi ha filtracions en els seus serveis secrets (es veu que això és una constant històrica; els serveis secrets, vull dir; i les filtracions) així que un cop més l'ara ex-notari Louis Fronsac es veu embolicat en una trama francament complicada. És aconsellable llegir aquest llibre amb un bloc de notes al costat, més que res perquè el festival de personatges és tal i tan enrevesat que arriba un moment que ni el propi lector sap qui és ell mateix. Una enciclopedia a prop també ajuda; per a situar, més que res. I si més no, el suport més fàcil, i jo diria que gairebé imprescindible, és el llistat de personatges que hi ha al final del llibre. Usint-lo. Jo em vaig adonar que hi era després d'acabar la història i em vaig recordar de tota la família del senyor d'Aillon i de la dels propietaris d'Alianza Editorial. Si haguéssin posat la llista al començament m'hagues estalviat uns quants comprimits de paracetamol. Anècdotes a destacar: la curiosa versió de per què la demostració del Teorema de Fermat no s'ha trobat mai i han calgut tres segles i mig per a que algú fos capaç de reconfirmar-la, que no de reproduir-la; i també la referència -històrica- de què de fet la calculadora va ser inventada per Pascal, però no va ser viable en el seu temps perquè era caríssima de fabricar, ja veus tu. Tampoc no està gens malament l'al·lusió a la televisió; "això no s'inventarà mai", ve a dir un dels personatges (se li pot perdonar: estem parlant de 1643) I una nota final: entre aquest llibre i "El misterio de la Cámara Azul" n'hi ha d'altres, però aquí, a hores d'ara (juliol de 2010) no els han publicat. La política editorial d'aquest país és impresentable, com els designis del Senyor. Llibre aprofitable, però un pèl marejador.
LA SRA. HUDSON Y EL MISTERIO DE LOS ESPÍRITUS Títol original: Mrs. Hudson and the case of the spirits' curse En aquesta novel·la hi surten Sherlock Holmes, el Dr. Watson, Baker Street... però no l'ha escrit Sir Arthur Conan Doyle. De fet, les protagonistes són la Sra. Hudson (la majordoma de Sherlock Holmes i el Dr. Watson), i la seva ajudant Flotsam. La lectura d'aquest llibre passa volant (com a mínim és la meva experiència). El llenguatge és d'aquella mena victoriana de tota la vida, absolutament adorable (o odiós, depèn de com es miri). L'autor diu que aquest és el primer llibre d'una sèrie que pensa fer. I jo em pregunto: què espera per a treure el segon, el manta aquest? (es nota que m'ha agradat?).
Títol original: La malédiction d'Edgar Aquesta és la història novel·lada de la vida i obra -sobretot obra- de John Edgar Hoover, qui va ser director suprem del FBI des de 1924 fins a 1972, any en què va morir. L'autor presenta aquesta història en forma de suposades memòries de Clyde Tolson, qui va ser subdirector del FBI des de 1930 a 1972. Petit detall: Clyde Tolson també va ser amant de John Edgar Hoover des de 1929 fins a 1972. John Edgar Hoover no es va mantenir en el seu càrrec durant 48 anys per casualitat. Des del començament va utilitzar la seva situació privilegiada com a cap de l'oficina federal per a acumular tones i tones d'informació compromesa referent a alts càrrecs de la política americana, inclosos (i molt especialment) els presidents Roosevelt, Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson i Nixon. Sobretot els Kennedy (John i Robert) van ser la seva bèstia parda; el sentiment era mutu. Robert Kennedy, especialment, hagués pagat el que fos per a desfer-se de Hoover, però mai no ho va aconseguir. Al contrari, qui va desaparèixer del mapa va ser ell, Robert, i probablement Hoover no va ser del tot aliè a aquesta desaparició... com probablement tampoc va ser del tot aliè a la desaparició prèvia del germaníssim John, el President. Gràcies als seus "expedients secrets", Hoover va poder manegar a tothom que li va convenir, inclosa la màfia, mentre ell quedava salvaguardat del tot fins el mateix dia en que "ens va deixar", i molts -però que molts- van respirar alleujats.
Títol original: Yo, Augusto L'Augusto d'aquest llibre és el xilè, Pinochet; no s'ha de confondre amb el romà, Octavi. Entenc que la confusió és fàcil: el propi Pinochet es pensa que és Octavi. El llibre és el relat de l'al·lucinant i fracassat procés d'extradició del general a Espanya, on havia d'anar a parar a les urpes del malvat jutge Garzón, que com tohom sap (tohom qui sigui general de l'exèrcit de Xile, vull dir) és comunista. Personatges: l'exèrcit xilè, convençut que és genèticament perfecte i no ha de donar explicacions de res a ningú; el govern xilè de l'època (finals del anys 90), amb una tendència preocupant a l'esquizofrènia; els Lords britànics, que són, sobretot, britànics; lady Margaret Thatcher, que és una miqueta com Mussolini però en dona; el jutge Garzón, que malgrat les crítiques de vedette que se li fan, si no existís, caldria inventar-lo; Abel Matutes... què dir, d'Abel Matutes?; els gabinets d'advocats, una casta galàctica on n'hi hagi; el general Pinochet, és clar, un fill de la gran dallonses que es morirà al llit, igualet igualet que el general Franco; etc. etc... En fi, un relat molt il·lustratiu que ens deixa clar que quan hi ha una massacre continuada, el que menys importa són les víctimes.
Títol original: El catolicismo explicado a las ovejas Paternalment, i altament preocupat per la nostra salut espiritual, cosa que l'honora, Juan Eslava Galán ha escrit aquest llibre amb la intenció de que les descarriades ovelletes que som tots nosaltres, tornem al ramat del Senyor, d'on mai no hauriem d'haver sortir ni tan sols de pensament. Tothom hauria de llegir-lo i convertir-lo en el seu segon llibre de capçalera, perquè ja se sap, el primer ha de ser la Bíblia, només faltaria. I per cert, parlant de la Biblia, Eslava ens adverteix molt sàviament que no hem de caure en l'error nefand de pensar que el fet de què la Bíblia sigui el conjunt d'escrits més falsari de la història de la humanitat, que hagi estat apanyada a conveniència de l'església catòlica (i d'altres) cada vegada que ha convingut, que estigui plena de contradiccions i d'afirmacions històricament impossibles i insostenibles, i que la Conferència Episcopal la interpreti d'una manera que de vegades és delirantment creativa, per no dir una altra cosa... que no caiguem en l'error, dic, de pensar que tot això demostra res. Perquè no demostra res! A veure si ens entenem: la Bíblia està inspirada per Déu, i el Papa està inspirat per l'Esperit Sant que també és Déu (no un altre Déu, sinó el mateix, que per a això hi ha una cosa que se'n diu el dogma de la Santíssima Trinitat i qui no ho entengui és perquè no vol, perquè la cosa és diàfana: un dogma és un dogma i punt). Està clar? I per tant, per exemple, si el Papa diu que segons la Bíblia els manaments són deu, encara que llegint la Bíblia (facin la prova), descobrim que no són deu sino que són més, i a sobre diferents, això no és una contradicció: és que les ovelles són dislèxiques per naturalesa i per això està el Papa, que és el pastor, que no és dislèxic i que ens interpreta la Bíblia gràcies a l'Esperit Sant, que és un colom i que tampoc no té problemes de dislèxia, primér perquè és Déu, i després perquè els coloms no llegeixen. Vaja, és que si no entenem això, ja no cal que continuem... Una altra cosa: tenint en compte que Jesucrist també és Déu (el dogma, recorden?), la crucifixió no va ser una execució, sinó que va ser un suïcidi perquè, anem a veure, Déu (en forma d'Entitat Suprema), fecunda (en forma de colom) a una verge (que després segueix essent verge), de la que neix el seu fill (en forma de cria d'homo sapiens), que també és Déu (Ell mateix, no perdem de vista el dogma) amb l'únic objectiu de que el crucifiquin (això és una mica psicòpata, ho hem de reconèixer), per a salvar a la humanitat d'un pecat que no ha comès però que ha heredat, per voluntat del propi Déu, d'uns senyors que es deien Adam i Eva, a qui el propi Déu va posar en una situació dificil dient-los "podeu fer de tot, menys menjar de la pomera", cosa impossible això de menjar de la pomera, perquè la pomera era una espècie botànica que no existia en cap dels llocs que s'ha identificat posteriorment com l'autèntica situació geogràfica del Paradís. Passant per alt aquests detalls sense importància, el fet principal que ens ocupa és que Jesucrist (Déu en forma d'homo sàpiens), va ser crucificat per designi de Déu Pare (Ell mateix, però en forma d'Entitat Suprema). Ergo: execució? No. Suïcidi. Però, el suïcidi no és pecat?. No; si el fa el propi Déu, no; que per això és Déu i pot fer el que li doni la divina gana. Tampoc és tan complicat d'entendre, dic jo... Doncs totes aquestes qüestions i infinitat d'altres, així com (per fi!) el propi dogma de la Santíssima Trinitat, estan claríssimament explicades en aquest llibre salvíficament revelador (i probablement també revel·lat), de tal manera que fins i tot l'ovelleta més descerebrada ho pot entendre. A partir d'aquí queda clar que si una ovella descarriada es condemna a les flames eternes (que segons Wojtyla no existeixen, però segons Ratziger, sí, i això que tots dos han estat inspirats pel mateix colom), és perquè vol, i per tant es mereix tot el que li pugui passar, per idiota. Apa, que la pau del Senyor sigui amb vosaltres.
Títol original: Historia de España contada para escépticos L'anomenada història d'Espanya sempre ha estat un embolic increïble de difícil comprensió i digestió, probablement perquè la tal Espanya es troba geogràficament en un lloc de pas densament transitat des de l'època de Pangea fins ara, i a tothom li ha semblat estratègica, des dels romans imperials fins als nordamericans, també imperials, passant pels àrabs, tant partidaris ells, en altres temps, de la bona vida. D'altra banda, des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats (ja saben: "de Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera"; quina animalada, senyor...), des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats, deia, sempre hi ha hagut personatges de tota mena que s'han empenyat en sostenir que Espanya era "una e indivisible", a més de "grande y libre", és clar, quan mai ha estat res de tot això, com ho demostren totes les cròniques que s'han anat acumulant al llarg del temps. Doncs bé, el senyor Eslava Galán tampoc ha pogut evitar la temptació d'escriure (com tants d'altres) una Història d'Espanya, i aquest llibre n'és el resultat. L'ha resumit en 460 pàgines en les què ha pretès encabir-ho tot, des del primer mico salvatge (l'Australopithecus Afarensis) fins el penúltim mico salvatge (José María Aznar). I què passa quan es prova de ficar tan immensa quantitat de coses en una capsa tant petita? Doncs d'entrada que no hi caben totes, i per tant se n'ha de fer una tria. Hi ha diverses vegades en aquest llibre que es passa d'una etapa a l'altra a tal velocitat i amb tal superficialitat, que allò que sobreviu no s'acaba d'entendre, com sempre, i és clar, ens quedem més o menys com estàvem abans. Això sí, hi ha coses curioses, com la llista completa dels reis gots, que l'autor inclou aquí amb l'unic objectiu de què qui la sabia i se n'havia mig oblidat la refresqui, o qui no en tenia ni idea de què era això quedi convenientment informat...; o bé la revelació de què la resistència de Numància va durar... fins que els propis numantins van obrir les portes als romans al crit de "passin i serveixin-se vostès mateixos", cosa que els romans van fer sense manies; o que la batalla de Covadonga no va ser tal batalla sinó, com a molt, una mena de botellón -i no dels més espectaculars- encapçalat per un senyor que es deia Pelayo a qui simplement li anava la marxa, sense més pretensions; o de què Alfons XII, el melancòlic rei aquell de la frase "dónde vas Alfonso Doce, dónde vas triste de ti", es va acomiadar de la seva dona, la reina María Cristina, en el llit de mort, amb la gens melancòlica frase: "Cristinita, ya sabes, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas". Per cert, Doña María Cristina, efectivament, guardó el coño. En fi, que per a passar una estona entretinguda el llibre està bé, però per a informar-se realment de l'anomenada Història d'Espanya potser seria convenient consultar, a més, altres fonts.
Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens. Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic. I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots. Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia. Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria. És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire...
Títol original: El fraude de la Sábana Santa y las reliquias de Cristo Il·lustratiu llibre que explica l'opinió, sembla que prou documentada, de l'autor, sobre la part més peculiar i colorista del merchandising de l'església catòlica, és a dir, la que fa referència a la biografia de Jesucrist, des dels "Sants Bolquers" fins a tot el pack de la passió, mort i resurrecció (la Santa Col·lumna, els fragments de la Santa Creu, els Sants Claus, el Sant Sudari -protagonista del llibre-, la Santa Pedra des d'on es va produir la Santa Ascensió, la Santa Baieta de la Verònica, les Santes Tovalles del Sant Sopar, etc. etc. De passada, i sense que ens costi ni mig cèntim més, el senyor Eslava ens explica molt didàcticament quina és la diferència entre una "ascensió" i una "assumpció": les ascensions són autopropulsades, mentre que les assumpcions necessiten grua (en altres paraules: en una ascensió tu puges; en una assumpció et pugen) Especialment remarcable el capítol 2, que parla del Sant Prepuci i que planteja un dubte que, he de confessar, no m'havia assaltat mai, però que des de que he llegit el llibre gairebé no em deixa dormir: el Sant Prepuci va ascendir en el seu moment amb la resta del cos del Senyor? O va ascendir abans, tot just després de la Santa Circumsició? O no va ascendir sinó que simplement el van teletransportar, com a Star Trek? (opció no gens descartable perquè total, per un prepuci, per molt sant que sigui, tampoc no cal tota la parafernàlia que representa una ascensió homologada) Un cop més constatem amb gran preocupació que el destí etern que espera al senyor Eslava Galán és l'infern, si més no segons l'església catòlica, ja que des de la primera fins a l'última pàgina del seu llibre s'entesta a sostenir que totes les santes relíquies són invencions més falses que un euro de suro; i no només això, sinó que també sosté que els Evangelis, com a exercici d'imaginació creativa no estan malament, però com a crònica fiable són francament lamentables. I el cas és que té raó. Justament per això és que se n'anirà a l'infern. El problema (per a l'església catòlica, no pas per al senyor Eslava), és que l'infern també és fals. No som res.
Títol original: Una Historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie Entre les nombroses virtuts que ornen al senyor Eslava Galán sospito que no s'hi troba la modèstia. Llegint els seus llibres hom té la impressió de que és un senyor que està encantat d'haver-se conegut, i si llegim el motiu que addueix per a haver-se decidit a batejar aquesta obra amb un títol tan llarg, tan pedant i tan fals, la impressió es converteix gairebé en certesa. I és que és cert, el títol és llarg, pedant i fals. Sobretot fals, perquè aquesta història està molt ben escrita. No té res a veure amb com escriuen Hugh Thomas o Paul Preston, per exemple, però complementa a aquests dos extraordinaris autors d'una manera magnífica i gosaria dir que imprescindible, per via d'aportar una visió humana molt especial i difícil de plasmar quan es tracta d'una situació tan horrible com és una guerra civil. Et fa veure la malícia i la immoralitat del general Franco; l'estupidesa del general Sanjurjo; la bogeria perillosa de Millán-Astray; la garruleria de Queipo de Llano; l'amargor d'Unamuno quan va veure que havia ficat la pota del tot i literalment es va morir del disgust; la irresponsabilitat dels anarquistes; la tonteria idiota dels comunistes; la inconsciència de Largo Caballero; la poca vista del doctor Negrín; la depressió d'Azaña quan va veure (molt aviat i no es va equivocar gens) que amb tota aquella colla d'animals allò no tenia remei; i la tragèdia del poble, enganyat i portat a l'escorxador durant tres anys de guerra i molts més de post-guerra. No dubto que hi haurà gent a qui no li agradi aquesta història de la guerra civil, però penso que estadísticament guanyem aquells a qui sí que ens agrada. Així que li diria al senyor Eslava Galán que no cal que sigui tan fantasma; és innecessari. Post Scriptum: ÀLBUM DE FOTOS
El maliciós immoral i el boig perillós. Sobren les paraules.
Títol original: Los años del miedo Si la Guerra Civil Espanyola va ser una barbaritat inenarrable que va durar tres anys, la post-guerra civil va ser un exercici criminal de tot punt injustificable que es va estendre durant dècades. Les cròniques més reputades parlen de fam, misèria, militarisme, manca de tota mena de drets, repressió multiforme etc. Aquest llibre també parla de tot això, però a nivell de carrer; explica amb noms i cognoms, tant se val si són inventats o no (que sembla que no), el dia a dia de la immensa majoria dels ciutadants que es van trobar que els havien "salvat" de ves a saber què sense que ningú ho demanés. L'arrogància -i la perillositat real- dels que es consideraven vencedors de la guerra, ja fossin generals de brigada o conserges, fa esgarrifar i fa tremolar d'indignació. Bé, és ara que fa tremolar d'indignació; en el seu moment feia tremolar de terror. Els saquejos físics, morals i econòmics dels que es van aprofitar de les circumstàncies no tenen nom, i entre tota la caterva de saquejadors l'església catòlica es va guanyar un lloc més que destacat. La immoralitat del Generalito va ser il·limitada i ignominiosa des del primer fins l'ultim dia del seu regnat sense corona. I parlant de corona, el pretendent al tron, Juan de Borbón, i la seva senyora esposa, María de las Mercedes de Borbón Dos Sicilas y Orleans tampoc no van ser precisament un aparador de virtuts. Si més no, com a pares, eren de jutjat de guàrdia, pel que sembla. Doncs bé, de tot això parla aquest llibre, que fa tota la pinta de que està ben documentat. Esgarrifa pensar que durant un llarg periode del segle XX l'Edat Mitjana va renéixer en tot el seu esplendor al sud dels Pirineus per a uns quants milions de persones. Llibre aprofitable, encara que qui no hagi viscut ni un sol any d'aquella època no podrà acabar d'entendre l'horror que s'hi narra, simplement perquè tal horror és intel·lectualment inconcebible.
Títol original: Soldados de cerca de un tal Salamina Ofensiu i prepotent. A més d'afectat d'inanició estilística. Per a començar, al títol hi falta una coma entre la paraula"cerca" i la paraula "de"; i això que l'editorial es diu "Comanegra". Figura que aquest diem-ne llibre és un recull fet per un dilecte llibreter, el senyor Fernández, sobre coses dites i demanades per clients de la seva llibreria i de llibreries dels seus col·legues, amb les que es pretén deixar ben clar que la cultura no està feta per a la xusma, només faltaria. Definició de "xusma": tothom que no sigui el senyor Fernández i els seus col·legues. A la seva lamentable introducció l'autor diu que el seu text (?) "tan solo es un paseo amable y divertido" i unes línies més endavant diu això tan bonic: "No quisiéramos que nadie se sintiera ofendido por el texto y pedimos disculpas de antemano por ello. Pero de alguna manera, y eso resulta comprensible, a veces nos incomoda enfrentarnos a nuestros propios defectos". Doncs bé: primera, l'ús del plural majestàtic, sobra; segona: sí, el text és ofensiu; i tercera: al senyor Fernández li deu costar moltíssim enfrontar-se als seus propis defectes perquè fa tot l'efecte que estigui convençut de que ell d'això no en té. Ah, i m'oblidava: de "divertido", poco, y de "amable", nada. De fet això tampoc no és un llibre. És un pamflet infame, amb un tuf corporatiu que mareja, imprès amb lletra ben grossa i ple d'espais per a arribar a omplir d'alguna manera 171 pàgines (amb vint ja passaria i seguirien sobrant totes). Engendre que no és aprofitable absolutament per a res. Nota final: segons el senyor Fernández i/o l'editorial Comanegra, la figura de la portada representa el lector. Amb això ja està tot dit.
Títol original: Das Untergang. Hitler und das Ende des Dritten Reiches Narració documentada dels dies immediatament anteriors i posteriors a la caiguda de Berlín a mans de les tropes soviètiques, cap al final de la Segona Guerra Mundial. En base a documents i a entrevistes a testimonis encara supervivents, l'autor descriu l'ambient claustrofòbic i irreal que es vivia en el bunker de la Cancelleria alemanya quan ja estava prou clar que tot s'havia acabat pel que fa al règim nacionalsocialista. Un Hitler sense cap contacte amb la realitat, un Goering que encara es creia que era algú, un Goebbels incapaç de renunciar al seu paper ni tan sols per a salvar-se, divisions armades senceres que només existien en la imaginació del Canceller, i que eren enviades a lluitar amb un enemic completament real... El patetisme de l'horror.
Títol original: The pillars of the Earth La vida a l'Edat Mitjana era francament molt perra (i quan dic perra, vull dir perra i no vull dir gossa, mal que li pesi a l'Institut d'Estudis Catalans). "Los pilares de la tierra" són 1359 pàgines de vida medieval, a més d'un tractat de construcció de catedrals i una explicació humana de com es va passar del romànic al gòtic. Època: de 1123 a 1174, és a dir, 51 anys en què passa de tot. Un temps en que els reis s'imposaven a cops d'espasa entre els seus mateixos iguals, els eclesiàstics eren tan apassionats i tan funestos com ara, i el poble era carn de canó (només que aleshores encara no n'hi havia de canons). Per a llegir-lo amb calma.
Títol original: Ces gens du Moyen Âge L'autor del llibre comença dient que no es vol ocupar dels mítics reis, bisbes, torneigs i altres grans tòpics de l'Edat Mitjana, sino de la gent normal i corrent, del poble, del seu dia a dia, com vivien, quines eren les seves preocupacions, en què creien i en què no... és a dir, que es vol ocupar dels grans oblidats, de la gent de veritat. Davant d'això hom s'anima i pensa "fantàstic, pot ser molt interessant..." Unes línies més enllà, l'autor avisa que no s'ocuparà de tota l'Edat Mitjana, que només s'ocuparà dels anys entre el segle XII i el segle XIV. Aleshores hom pensa "Bé, potser es queda una mica curt, però tampoc està gens malament..." A continuació l'autor segueix amb els seus aclariments i diu que el seu llibre tampoc abastarà tot Europa, sinó que se centrarà en una part del nord de França, perquè és la zona que ell coneix. I hom, amb una certa inseguretat, pensa "bé, agafem-nos-ho com una mostra estadística, potser és això..." I acaba el seu pròleg dient que està segur que el seu llibre serà molt criticat pels "especialistes" de tota la vida, ja que el seu enfoc és innovador i, ja se sap, les innovacions no solen ser ben rebudes. Aquí hom calla respectuosament i espera a començar el llibre pròpiament dit. Fins aquí l'autor ja porta escrites 14 pàgines. Les altres 375 pàgines se les passa dient que "d'això" no en parla per què ja és prou conegut; que "d'allò" no en parla perquè no té cap interès; que de tal cosa no en parla perquè a ell, personalment (i literalment) l'importa un rave; que d'allò de més enllà tampoc en parla perquè ocupar-se'n és una autèntica bajanada; que d'aquella altra cosa no en parla perquè ja en parlarà després ("després", tampoc en parla); o que de tal tema ja n'ha parlat abans i que no ho pensa repetir (i tu penses: abans? on?) És a dir, que en acabar el llibre el lector se n'adona de la infinitat de coses que NO li han explicat. Les escassíssimes coses que sí que li expliquen ja hi figuraven a la "Enciclopedia Álvarez" (Primer Grado). A més, ja se sap que en qualsevol estudi de qualsevol cosa, al final hi figura un apèndix de notes i/o un apèndix de referències bibliogràfiques que l'autor recomana o en les què s'ha basat. Aquí no. Només faltaria. Ell crea. A ell ningú li ha d'ensenyar res. En definitiva: antes muerta que sencilla. Mirin, si volen instruir-se sobre l'Edat Mitjana, llegeixin la col·lecció d'històries de l'abadessa Helewise; i si s'han comprat aquest llibre per error, cremin-lo. Així de clar.
Títol original: La Santa Alianza L'any 1566 el papa Pius V va prendre la gens catòlica decisió d'eliminar la reina Elizabeth I d'Anglaterra. Eliminar-la físicament. Per a tan vaticana finalitat va crear un servei secret d'espionatge: La Santa Aliança. Resultat: la reina Elizabeth es va morir quan a ella li va donar la gana, ni abans ni després, però la Santa Aliança encara existeix. El llibre explica la història d'aquesta pia institució i dels sinistres i verídics personatges que la van manegar i encara la maneguen, inclòs el papa Ratzinger. Assassinats vergonyosos; trames de les que encara no se sap de la missa la meitat, mai millor dit, com aquella de l'escàndol financer de l'època de Pau VI; l'ús que el papa Wojtyla va fer de la Santa Aliança per a manipular el sindicat polonès "Solidaritat"; el paperot del papa Pius XII durant la Segona Guerra Mundial, que francament fa fàstic; personatges medievals impagables, com Inocenci X i la seva cunyada, Olímpia Maidalchini (que era qui en realitat dirigia el Vaticà); i altres perles cultivades de les que val la pena tenir-ne notícia. Si vostè es vol fer catòlic, consulti abans aquest llibre... i si no, també. Una mica difícil de llegir, per la quantitat de noms i històries enrevessades que hi surten, però molt il·lustratiu.
Títol original: La Conjura (matar a Lorenzo de Medici) Si és que ens trenquen tots els mites, home! Si és que no hi ha dret! Abans d'arribar a la pàgina 10 d'aquest estudi històric, pràcticament tot se n'ha anat a fer punyetes. Tot allò tan bonic de la Florència renaixentista, el mecenatge de les arts, la Venècia mercantil i humida, Boticelli, Da Vinci, il Palazzo della Signoria (joder amb il Palazzo della Signoria), il Palio di Siena, Michellangelo Buonarotti i la Capella Sixtina... tota idea romàntica que hom tingués sobre totes aquestes coses i d'altres de semblants, queda reduïda a pols subatòmica. Però què animals que eren els senyors del Renaixement! començant per Lorenzo di Medici i acabant pel Papa Sixte IV, el de la Capella Sixtina, un bèstia com la copa d'un pi, igual que els seus predecessors i els seus successors. El que s'estilava, tant a Florència, com al Regne de Nàpols, com a la Sereníssima República de Venècia, com als Estats Pontificis etc. era el poder i punt. I no sabies mai. Per exemple, si tu anaves i li deies a Lorenzo "que guapo que estàs, que t'has fet? és el pentinat?", igual et feia erigir una estàtua al mig de la ciutat, que t'esborrava del planeta a tu i a tota la teva família, fent cremar tot vestigi de documentació que demostrés que alguna vegada havies existit (autèntic). Francament, el millor que hom podia fer si neixia a la Florència dels Medici era emigrar a Lapònia, i sense avisar, no fos cas que et vulguessin fer pagar impostos per a sortir de la ciutat i, si eres insolvent, et venguessin a filets en el mercat del dissabte. Un llibre francament recomanable que fa esgarrifar, però que no pots deixar.
Títol original: El polonio y otras maneras de matar Abans de llegir aquest llibre, servidor, quan veia una pel·lícula de James Bond o un episodi del Superagente 86, es pensava que estava veient això, pel·lícules. Després de llegir aquest llibre, servidor s'ha adonat que estava en un gran error: James Bond i el Superagente 86, no són pel·lícules: són documentals. "El polonio..." explica vuit situacions en què han actuat els serveis secrets de Rússia, Israel, els Estats Units y Bulgària. Els procediments seguits per aquestes benemèrites institucions son idèntics als que es posen en escena en les històries d'Ian Fleming o la sèrie de Mel Brooks. Naturalment sempre pot quedar la sospita de que Eric Frattini, l'autor d'aquest llibre, pretén vendre com a veritat una cosa que potser s'inventa, però... ¿quina necessitat té aquest senyor d'inventar-se res que de fet ja està literàriament inventat de fa anys?. D'altra banda, la primera de les històries, precisament la del "polonio", l'hem pogut seguir tots per televisió en el seu moment, i no precisament a l'hora de "El cine en casa", sinó en el propi Telenotícies, i les altres set històries van pel mateix camí. Al final, quan s'arriba a la darrera pàgina del llibre, hom no es pot treure la desagradable sensació de que durant tota la vida ha estat un ingenu immens, si s'ha cregut que existeix una realitat més o menys global. Hi ha realitats paral·leles, tant o més potents que la pròpia, i en aquest mateix planeta, on les regles de l'ètica, la moral i qualsevol valor conegut no tenen res a veure amb el què ens han ensenyat o el què ens volen fer creure. Som simples comparses, elements de la decoració d'uns individus que pertanyen a una altra realitat, la de l'alta política, que van a la seva i actuen com si el gruix de la humanitat -és a dir, nosaltres- no fos més que un accident. Ens ho diuen els Telenotícies cada dia, i no ens adonem.
Títol original: El quinto mandamiento Primera novel·la d'Eric Frattini, periodista d'investigació. La primera cosa que s'aprecia en llegir el llibre és que, efectivament, el senyor Frattini és un bon periodista d'investigació, i que no és imprescindible que es dediqui fer novel·les sobre allò que ha investigat. Els seus llibres anteriors, els que s'esmenten més amunt d'aquesta ressenya, per exemple, són molt més interessants i atractius tot i que no són novel·les. O precisament per això. Una altra cosa que s'aprecia és que el senyor Frattini no és precisament un devot de l'Esglásia Catòlica, entesa aquesta com a institució, no com a corpus religiós. No estaria de més que, abans de llegir aquest llibre, hom es llegís "La Santa Alianza", del mateix autor, que dóna les claus per a entendre que el que s'explica a "El quinto mandamiento" no és en absolut descabellat encara que ho sembli. "La Santa Alianza" informa, i molt. En canvi, "El quinto mandamiento" entreté, sense gaire més pretensions.
Títol original: Los espías del Papa Una ressenya de vint-i-un sants varons que, des de l'època d'Elizabeth I d'Anglaterra fins a l'època d'Elizabeth II del mateix lloc, van servir l'Esglèsia Catòlica (recordem: única i vertadera) en la noble causa de fer arribar per via directa a la Casa del Senyor, a tota una sèrie de personatges que més aviat feien nosa a les infal·libles al·lucinacions del Papa de torn. Un cop més es posa en evidència que a la majoria de Sants Pares que han existit en el decurs dels 2000 anys d'història de la paradeta aquesta, els convé moltíssim que no sigui veritat això de que l'infern existeix. L'infern del "més enllà"; el de "més cap aquí" ja sabem que sí que existeix. El llibre és il·lustratiu, però hi ha un llibre anterior del mateix autor, La Santa Alianza, que és millor. Potser és més aconsellable començar per aquest darrer si els interessen aquests temes.
Títol original: CIA. Joyas de Familia Que la CIA, des de la seva fundació (Harry Truman, 1947), no ha parat de fer animalades, és del domini públic, però la cosa és que ha arribat (i continua arribant) a punts tan horriblement increïbles que els mateixos Congrés i Senat dels Estats Units han hagut d'obrir investigacions sobre les seves activitats, i fins i tot un dels directors de la CIA "in person" va decidir que ja n'hi havia prou i que potser s'havien passat molt. És clar que després s'invoca allò de la "seguretat nacional" i aquí no ha passat res i qui parli no surt a la foto. En aquest llibre s'exposa el contingut d'algunes d'aquestes investigacions, des dels experiments per a fer-se amb el control mental de les persones (a començament dels anys 50), fins a les il·legalitats manifestes del cas Watergate, instades directament per Richard Nixon des de la Casa Blanca (anys 70), passant per la intervenció directa en el salvatge assassinat del Primer Ministre del Congo, Patrice Lumumba (instat per Eisenhower i autoritzat per Kennedy, anys 60), els intents d'assassinat de Fidel Castro (instats per Kennedy), l'estrany cas d'un agent soviètic que es va voler passar a "occident" i que no se'l creien etc. Per als seus propòsits, la CIA no ha dubtat d'utilitzar la tortura (cobaies humans, per exemple), l'assassinat pur i simple ("elements prescindibles", que en diuen ells, i que un cop utilitzats per a fer els experiments pertinents s'eliminen, com els Kleenex, igual) i el principi de que les lleis existeixen per als altres, però no per a la CIA, que no te temps per a aquestes foteses. El què s'explica en aquest llibre continua passant (maig 2008) i, naturalment, l'Agència treballa ara amb més comoditat que mai, considerant qui és que ocupa la Casa Blanca. D'altres, que ho saben, callen. La Unió Europea, sense anar més lluny, que coneix l'existència de vols clandestins de l'Agència que utilitzen aeroports europeus en el macabre transit de transport de persones per a que les puguin torturar a Àsia i Àfrica, vist que a Amèrica "és il·legal" i queda lleig, i a més, ara com ara Guantànamo està massa vigilada per gent que, en opinió dels cavernícoles que governen els Estats Units (segons ells "el món"), té la pell molt fina. Llibre aprofitable, amb un considerable preludi de 66 pàgines; preludi que també és prou interessant.
Títol original: Mossad. La ira de Israel Normalment (curiosa paraula quan es tracta d'aquests temes), els serveis secrets d'un país es dediquen bàsicament a espiar i a contraespiar; és clar que pel camí acostumen a fer passar a molta gent a millor vida, per allò de la "seguretat nacional". És per això que es van inventar els serveis secrets. Els serveis secrets d'Israel (Mossad), en canvi, es van inventar per a un altre propòsit: el de la venjança del poble escollit contra els seus enemics. Així, tal com sona. La primera missió famosa d'aquests serveis secrets va consistir en el segrest d'un criminal de guerra nazi -Adolph Eichmann- que vivia amagat a sudamèrica (gràcies als bons oficis del Vaticà, mira tu per on) i portar-lo a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat. Aquesta és una de les escassíssimes ocasions en que el personatge objectiu del Mossad ha passat pels quatre estadis (segrest, judici, condemna i execució). Des d'aleshores ha estat tradició del Mossad i del Primer Ministre d'Israel de torn, saltar-se els tres primers estadis i anar directament al quart. Ho troben més pràctic. I ho deu ser, segurament, si no fos pel detall de què alguna vegada s'han equivocat de fulano (això sí, després indemnitzen la vídua i els fills, tot un detall) o també perquè en el moment de dur a terme la "missió" se'ls ha creuat una iaia passejant el gos, o el repartidor del Caprabo i, és clar, amb l'explosió del cotxe bomba, ni iaia, ni gos, ni repartidor (a aquests no els indemnitzen). En aquest llibre es documenten fins a setze operacions del Mossad, inclosa la d'Adolph Eichmann i la del fulano que no era, passant pel famós assalt a l'aeroport d'Entebbe que tan poca gràcia li va fer a Idi Amin (otro que tal). L'autor, el senyor Eric Frattini, no s'ha pogut estar de posar-hi una mica de salsa enmig dels fets objectius que narra; ho dic perquè cas que el senyor Frattini no sigui un telèpata-mèdium extraordinari no s'expliquen frases de l'estil de "...la darrera cosa que Abdelhaiat va pensar quan va veure que se li aproximava el míssil que acabaria amb la seva vida va ser..." Tot i així és un llibre molt informatiu que, sí més no, deixa molt clar que val més que vostè no faci mai res que pugui arribar a molestar al Primer Ministre d'Israel i als seus serveis secrets; no trobarà cap lloc on amagar-se.
Títol original: Los Papas y el Sexo El títol és una mica equívoc. De fet el tema no és tant el sexe com el poder, i en el cas dels papes en particular, i de l'església catòlica en general, el sexe ha estat sempre una eina substancial de poder. Eric Frattini fa una ràpida repassada de tots els papes que han existit, de Sant Pere a B-16 (que com vostès veuen té nom de bombarder), tant els oficials com els no oficials; i de cadascun d'ells explica breument les barbaritats més notables que van llegar a la Història de la Humanitat. Algunes d'aquestes barbaritats han estat de caire directament sexual, però no totes. Una de les coses que queda més que clara és que això de que el papa és elegit per l'Esperit Sant és una camama que no s'aguanta. Fins entrada l'Edat Mitjana aquesta història de l'Esperit Sant no havia passat mai per la imaginació de ningú, i molt menys per la de cap papa. Encara més: una veu autoritzada va més enllà; es tracta de la d'un cardenal que l'any 1978 va declarar amb una certa ironia que "no és precisament l'Esperit Sant qui dicta als cardenals el nom del nou Papa". El cardenal que va declarar això va ser Joseph Ratzinger, i el papa elegit l'any 1978 "in absentia" de l'Esperit Sant -com tots els seus predecessors- va ser Karol Wojtyla. Aquesta relació de papes de l'església catòlica que fa Eric Frattini ens remet a una galeria dels horrors que faria empal·lidir l'historial de tota la llista d'interns d'un penal de màxima seguretat: papes fetitxistes, incestuosos, pederastes, proxenetes, sàdics, violadors (sense distinció de sexes, que en això són molt universals, com la pròpia església), zoofilics, assassins, lladres a gran escala, nepotistes, simoniacs... i al mateix temps hipòcrites fins al paroxisme. Ses Santedats no s'han despentinat gens quan han enviat -literalment- a la foguera a practicants de l'esport de l'adulteri (del qual ells han estat plusmarquistes mundials) o a homosexuals (sobren comentaris); o quan han condemnat taxativament la prostitució, mentre ells cobraven elevades taxes a les prostitutes per client fet, i als clients per a obtenir bules més o menys declarades per a poder anar amb prostitutes (negoci rodó, es miri com es miri); o quan han condemnat la violació (sempre i quan aquesta no hagués passat per caixa -vaticana, s'entén- o no l'haguessin comés ells mateixos -una constant al llarg dels segles); o quan han posat el crit al cel per casos de pederàstia... comesos per algú que no estigués literalment en nòmina de l'església catòlica. Per cert, que el primer document en què s'instrueix explícitament a totes les diòcesis del món a mantenir en secret les acusacions d'abusos sexuals comesos dins de l'església catòlica, i que s'ha mantingut vigent des d'aleshores, va ser fet redactar i aprovar l'any 1962 per Angelo Roncalli. Efectivament, Joan XXIII. En definitiva, es pot dir que el llibre "Los Papas y el Sexo" es un document didàctic i il·luminador... però em temo que no se'l pot qualificar de sorprenent.
|
C-F |
LA MALDICIÓN DE EDGAR
