Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
A-B |
Autors diversos:
FRANCO: UNA HISTORIA ALTERNATIVA
Friedrich Ani:
Rafael Azcona:
Simon Baker:
Nigel Barley:
Anthony A. Barret:
LIVIA. PRIMERA DAMA DE LA ROMA IMPERIAL
Alan Bennett:
Michel Benoît:
Steve Berry:
Carlos Blanco:
Theresa Breslin:
Dan Brown:
Títol original: Franco: una historia alternativa Horrorós. Espantós. Infumable. Es tracta d'una recopilació de relats coordinada per Julián Díez, que deu ser un senyor que ha tingut un mal moment o bé necessita una adreça. Les històries, nou, parteixen de la premissa "què hagués passat si..." o "què hagues passat si no..." És a dir, es pretén jugar amb la història, se suposa que del franquisme, reinventant-la. No hi ha res en contra de fer un exercici com aquest; fins i tot pot ser molt interessant i divertit. Però no és el cas. El llibre no es interessant ni divertit; és d'incendi immediat. En la primera història, "Ñ", figura que en algún moment de l'Edat Mitjana Catalunya va guanyar una guerra contra Castella i se la va annexionar, cosa que va condicionar tot el futur, naturalment. Total, que a mitjans del segle XX la capital del Regne és Lleida i els espanyols parlen català (o "espanyol"). Quan vaig acabar de llegir-lo vaig pensar que havia topat amb el relat més imbècil i descerebrat que s'havia editat mai. Error. Encara no havia llegit els altres vuit. En la segona història, "Luz inhumana"un científic espanyol que treballa per al govern de la República inventa la bomba atòmica. Els nacionals perden la guerra. I els lectors perden la paciència en veure que aquest relat és, com a mínim, tan estúpid com l'anterior. En la tercera història, "Arquitectura fascista", ambientada en els anys seixanta, més o menys, José Antonio Primo de Rivera és un iaio confinat en una cadira de rodes, que és tret a passejar diàriament, suposo que per a que no es marceixi, pobret. En els seus anys joves el iaio havia arribat a conquerir el Congo, prenent-lo als belgues i convertint-lo en una de "nuestras provincias hermanas en África", juntament amb el Sahara Español, la Guinea Española, Fernando Poo i Rio Muni. El que l'autor del relat no ha conquerit mai, és la intel·ligència. En la quarta història, "Dos niños jugando", Ramón Franco és President de la República, i el seu germà Paco és un escriptor d'històries com la d'aquest llibre (és a dir de les de "què hagués passat si..."). Deixant apart que el sol fet d'insinuar que Paco Franco sabés escriure ja ratlla el delírium tremens, és innnegable que l'autor d'aquest relat havia depassat el delírium tremens quan l'estava perpetrant. En la cinquena història, "Baraka", a Paco Franco se li apareix, el dia 17 de juliol de 1936, el seu propi fantasma que ve del futur (concretament de l'any 1975), per a convèncer-lo de que sí, que agafi l'avionet aquell, el "Dragon Rapide", i se sumi al cop d'estat, perquè si no serà un desgraciat tooota la vida. Paco agafa l'avió. El lector agafa un Vàlium 10 i un got d'aigua. En la sisena història, "Los hijos de nuestros hijos", doncs... en fi... que... d'allò... no l'he entès. Però gens. Ni tan sols sembla tenir cap relació amb la resta del llibre. Ni amb cap altra cosa. Són lletres enganxades formant grups que suposo que pretenen ser paraules. Potser. O potser no. En la setena història, "El Derbi", es tracta de donar-li una alegria a Hitler, que als seus 74 anys (és l'any 1963) té Alzheimer. Per a tan caritatiu objectiu els serveis secrets espanyols decideixen assassinar a Pelé (jugador del Real Madrid) durant la final de la Copa del Generalísimo, "en vivo y en directo" i davant dels sorpresos nassos del Titular de la Copa (el Generalísimo), el Titular de l'Estadi (don Santiago Bernabeu) i del propi Adolf, calculant que aquest darrer quedarà tan agradablement impactadíssim veient com maten un negre infrahumà com aquell, que de l'emoció se li reconnectaran les quatre neurones que encara li funcionen a mitges. El partit el guanya l'Atlético de Madrid i el lector no guanya per a ansiolítics. En la vuitena història, "Camino del cielo", un empresari espanyol de pompes fúnebres assassina a Carrero Blanco a la sala d'actes d'Auschwitz-Birkenau durant la presentació d'uns nous models de forns crematoris i davant la presència del Princep d'Espanya, Don Juan Carlos de Borbón. L'empressari és abatut per les forces de seguretat alemanyes. I ja està. Punt. Res més. De jutjat de guàrdia. I en la novena història, "El Ángel Rojo" Paco Franco, el Generalísimo, és en realitat un super-dolent que té super-poders (i per això ja té més de cent anys però no se li noten) i juntament amb Hitler i Stalin, que també tenen superpoders, domina mig món. Però ah!, on hi ha super-dolents també hi ha super-herois, com per exemple el "Ángel Rojo", una mena de barreja de Batman, Superman, Spiderman, La Cosa, La Masa, el Capitan América i Mazinger-Z. Total, que amb els seus super-poders i els seus ultra-rajos, l'increïble "Ángel Rojo" aconsegueix carregar-se al malvat "super-Paco". De nàusea. I algú es preguntarà: si li ha agradat tan poc aquest llibre, per què l'ha llegit vostè fins al final? Fàcil: per a poder massacrar-lo amb aquesta crítica!!
Títol original: Süden und das Gelöbnis des gefallenen Engels La història està protagonitzada per Tabor Süden, un inspector de la policia alemanya que diu d'ell mateix: "Treballo en el departament de desapareguts de la policia i no sóc capaç de trobar ni el meu propi pare" Aquest cop (es tracta del primer llibre d'una sèrie) el desaparegut és un sabater dels que ja no n'hi ha, més que res perquè l'ofici de sabater és una especialitat en vies d'extinció. La novel·la és entretinguda, però previsible. No res de l'altre barri, encara que ajuda a desconnectar i a passar l'estona. El que sí és un autèntic misteri és el títol, la traducció del qual, sense que serveixi de precedent, és fidel a l'original: quin àngel caigut? i quina promesa? Jo no l'he sabut trobar. Potser és que se m'ha escapat el transfons filosòfic de la cosa, ves a saber, però no sembla tampoc que aquest llibre tingui transfons filosòfic, ni falta que li fa. En resum, entretingut, però no imprescindible. Encara que... què és imprescindible en aquesta vida?
Títol original: Süden und der Strassenbahntrinker Segon cas de l'inspector Süden. Aquest cop l'inspector (una miqueta peculiar, l'home, per cert) està de vacances. Això no treu per a que es faci càrrec -de manera bastant irregular, tot s'ha de dir- del cas d'un desaparegut que de fet no ha estat mai desaparegut malgrat que ell digui que sí i que s'entesti en demanar a la policia que tanqui el cas, mentre la policia, cada cop més alterada no para de dir-li que no hi ha cap cas per a tancar, punyeta! Aquest cop la història està més elaborada que la anterior ("La promesa del àngel caído"), i té la seva gràcia. El tractament del llenguatge és, si més no, curiós, i el llibre és entretingut. Segueix sense ser Arthur Conan Doyle, ni de lluny, però passa bé. Per cert, qui fa aquestes portades tan horribles i pròpies de fa quaranta anys?
Títol original: El repelente niño Vicente Biografia d'un personatge aparegut a la revista "La Codorniz". "La Codorniz" va ser una revista fundada l'any 1941 per Miguel Mihura, i dirigida, a partir de 1944, per Álvaro de Laiglesia. Va sobreviure fins l'any 1977. El seu lema era "La revista más audaz para el lector más inteligente". I és que "La Codorniz" va ser una de les escassíssimes publicacions que es va atrevir a mostrar alguna oposició pública al règim del general Franco a només cinc anys després d'acabada la Guerra Civil Espanyola. Naturalment, la censura en aquella època era fèrria, per la qual cosa tot, absolutament tot el que s'imprimia a les pàgines de "La Codorniz", havia de ser llegit entre línies, cosa que exigia un important bagatge d'informació prèvia per part del lector, acompanyat d'una no menys important dosi de capacitat interpretativa pròpia d'un expert en el desxiframent de jeroglífics, cosa que feia que "La Codorniz" no estigués a l'abast de tothom. Ara bé, tot s'ha de dir, en aquells moments la població en general -necessitat obligava, segurament- mostrava una capacitat de lectura indagatòria i interpretativa que en l'actualitat és gairebé inexistent i innecessària. I és que a dia d'avui no cal tenir gaire neurones en actiu per a entendre el que està escrit en els diem-ne "diaris" de distribució gratuïta, o el que es diu a la televisió, apart del fet que, ara mateix, una simple observació empírica de la realitat que ens envolta, indica que un important segment de la població ja troba complicat comprendre una frase que sigui més elaborada que "fútbol es fútbol". Però tornem al niño Vicente. El niño Vicente era, efectivament, molt repel·lent, ja que era l'exponent, portat a l'absurd, de tots el manuals d'urbanitat i bones maneres de l'època, referits no només als nens sinó també als adults. L'atractiu del niño Vicente consistia precisament en què era un nen fastigosament ridícul, en una època fastigosament ridícula però que tothom estava obligat, manu militari, a dir (i a fer veure que pensava) que vivia en el millor dels móns. El redactat d'aquesta "biografia no autoritzada" -com diu l'autor- ens transporta de cop i sense anestèsia a l'Espanya més gris i plana dels anys 40 i 50 del segle XX. Qui no hagi tingut una mínima relació directa amb aquella època trobarà molt probablement que el llenguatge emprat en aquest llibre és recargolat i artificiós. Qui sí que hagi tingut relació amb aquella època, simplement es marejarà de la impressió. Llibre aprofitable. Per què no?
Títol original: Rome, the rise and fall of an Empire. El llibre comença dient: "Roma es va fundar amb un homicidi". I com que els humans sembla que tenen una notable tirada a les tradicions, Roma va continuar amb més homicidis i va acabar amb més homicidis encara. La famosa frase "Ils sont fous ces romains" és irrebatiblement certa. D'entrada, Romulus i Remus es tenien una certa mania mútua, sembla ser. Per a continuar, cap de tots dos va fundar Roma, de fet. Segons la llegenda més antiga, Roma va ser fundada per un troià, Eneas, a qui mai se li va acudir una cosa tan pintoresca com criar-se amb la llet d'una lloba, que ja són ganes. Pompeu i Cèsar, ajudats per Cató -que va ser un senyor que tots haguéssim agraït molt que s'hagués dedicat a l'agricultura i ja està- es van dedicar a fer concursos a veure qui la tenia més llarga. Va guanyar Cèsar. És clar que després, el senat, amb l'ajut impagable de Brutus, va tornar a la tradició aquella de l'homicidi i Cèsar va passar a millor vida. Poc després va arribar August ( de "solter", Octavi) i va dir que allò de la República era un merder i que ja ho solucionava ell. August mai va derogar oficialment la República, però curiosament es va convertir en el primer emperador. Després sembla que va tenir un petit problema amb unes figues... i es va anar a reunir amb Cèsar. A partir d'aquí, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró (que es va inventar el cos de bombers) etc. etc. fins a arribar a un titelleta que es deia Ròmul Augústul, que sembla que va ser el que va apagar la llum. Allò de la invasió dels bàrbars de cop i volta, doncs tampoc. Va ser una cosa més aviat escalonadeta i bastant propiciada pels governants romans de torn, que gaire competents no eren. Tot això i més en aquest llibre, que explica d'una manera molt didàctica què va ser allò de l'Imperi Romà, de tal forma que quan l'acabes tens la sensació de que sí, que aquesta vegada sí que ho has entès, cosa que ja té mèrit ¿eh? Val la pena, si més no per a ordenar les tonteries mal explicades que ens han venut sempre; i si després hom vol aprofundir, ja té una bona base inicial.
Títol original: The innocent anthropologist. Notes from a mud hut. Qui més qui menys tothom s'ha topat alguna vegada amb algun documental de La 2 o algun article petitet en una revista o diari en què es parla, posem per cas, de l'apassionant poble dels ngolo-golo, la seva cultura vàries vegades mil·lenària, els seus curiosos teixits cerimonials fets amb enormes fulles de l'arbre sagrat local, la seva complicada estructura tribal etc. etc. La conclusió sol ser sempre la mateixa: "quanta riquesa hi ha amagada a l'Àfrica profunda i quantes coses ens queden per a aprendre...". I una merda. Aquí tenim, per fi, un llibre que mostra, mitjançant el treball de camp d'un antropòleg real, que l'Àfrica profunda és això, profunda, i que no l'aguanta ni el bruixot de la tribu. Cal agrair enormement a l'autor d'aquest llibre que s'hagi deixat estar de romanticismes delirants i que expliqui clarament que la "crida d'Àfrica" no la pot sentir ningú que estigui mínimament equilibrat.
Títol original: Livia. First Lady of Imperial Rome . Biografia (més o menys) sobre Lívia, esposa d'August, mare de Tiberi, àvia de Claudi i besàvia de Cal·lígula. Més que una biografia, sembla una hagiografia. Probablement el senyor Anthony Barret té un parell o tres de problemes d'aquells que amb psicoteràpia es podrien alleugerir. Un d'ells el té amb la BBC. Sembla que no li va agradar gaire la sèrie "I Claudius" de la televisió britànica perquè deixava verda a Lívia. Tampoc sembla que li agradessin gens les novel·les de Robert Graves ("I, Claudius" i "Claudius the God and his wife Messalina"), pel mateix motiu. I finalment, i bàsica, deu tenir un problema amb la seva mamà; possiblement la senyora en qüestió era una d'aquelles típiques mamàs dominants, que tenia clar que primer era ella i després la resta del món, i que faria del seu nen el que només ella sabia que s'havia de fer. Talment com Lívia. I així ha sortit el llibre. Pot ser que Lívia no fos ben bé com la pinten Robert Graves o la BBC, però d'aquí a dir que era "amiga, benefactora i protectora", com diu el senyor Barrett, n'hi a un tros. Per a reconstruir la vida de Lívia s'han consultat, és clar, les fonts disponibles, que no són altres que les restes escrites, esculptòriques i arquitectòniques de l'època. El senyor Barrett no mostra cap pudor en carregar-se fonts contemporànies de Lívia, com per exemple, el que va deixar escrit Tàcit, historiador, senador, cònsol i governador romà que va neixer l'any 55 d.C., és a dir 26 anys després que Lívia tingués a bé morir-se. Segons Barrett, tot el que diu Tàcit sobre Lívia no val, simplement perquè Tàcit li tenia mania a Lívia (?), i aquest criteri es pot estendre a tohom que no digués que Livia era una santa. Pel que fa als múltiples enverinaments que s'atribueixen a Lívia (començant pel del seu marit, l'emperador August), segons Barrett no es poden demostrar perquè no hi ha proves materials. Segons la resta del món, si no es poden demostrar és perquè Lívia no era idiota. I així tot. A més, fa tot l'efecte que el senyor Barrett té una necessitat gairebé patològica de demostrar que ho sap tot de tot, amb la qual cosa ha aconseguit que aquest llibre sigui un dels més ploms que s'hagin escrit des d'abans que s'inventés la impremta. Total, que no cal. Fas cultureta, això sí, però al preu de caure inconscient cada tres pàgines.
Títol original: Uncommon Reader Un dia, per casualitat, Elizabeth II, Reina d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, mentre passeja els gossos, es topa amb una biblioteca mòbil aparcada darrere les cuines del Palau de Buckingham. Aquell dia Elizabeth descobreix que existeixen unes coses denominades llibres. Naturalment que ella ja sabia que n'hi havia de llibres; n'havia vist molts anteriorment i en els seus propis palaus hi havia biblioteques immenses. Ara bé, no se li havia acudit mai que podien ser llegits simplement per què sí. I va i en llegeix un. Troba l'experiència curiosíssima, i aleshores en llegeix un altre. I aquí comença tota una transformació. El personatge protagonista del llibre és la Reina, però de fet podria haver estat qualsevol altre. Potser per què en realitat els protagonistes són els llibres i l'enorme influència que poden tenir sobre les persones. No en va, Ray Bradbury va escriure allò de "Farenheit 451" (història terrible), i tampoc no en va els nazis i l'església catòlica (quina coincidència!) han estat històricament grans cremadors de llibres. D'alguna manera, la tesi, que subscric completament, és que els llibres són llibertat; i ja se sap: la llibertat fa por a segons qui. Aquesta és una història sense grans pretensions però que és molt "amable" de llegir. Sí, aquesta és la paraula, "amable", no sé per què. Passa molt bé. I s'acaba, de manera genial, a l'última línia. Literalment. Si el llegeixen sabran per què ho dic.
Títol original: Le secret du treizième apôtre Per a començar, una nota sobre l'autor: Michel Benoît és un ex-monjo benedictí, i per tant sap molt bé a qui li està tocant els collons publicant aquest llibre. És més, gosaria dir que l'ex-monjo va escriure aquest llibre precisament per a tocar els collons a segons quí, i si al Vaticà se l'han llegit, ara mateix més d'un deu tenir els baixos una mica irritats. Especialment, un que sempre vesteix de blanc, no sé si m'explico. D'altra banda també gosaria dir que al senyor Benoît no li donaran mai el premi Nobel de literatura. Em temo que escriure novel·les (aquesta és la primera, després d'uns quants llibres d'investigació) no és precisament el seu fort, literàriament parlant, encara que aconsegueix molt bé tenir al lector engaxat a la trama. És clar que el premi Nobel tampoc és garantia de gaire coses: li van donar el Nobel de la Pau a Kissinger (ja m'explicaran), i el de Literatura a Saramago, que com a escriptor, francament, a mi també em sembla una excel·lent pintora ("duerme a las ovejas", com se sol dir). La cosa va (i no desvetllo res, ja surt en el mateix començament del llibre) de que algú descobreix que no hi va haver dotze apòstols, sinó tretze; el "tretze" era l'únic decent. A Judes Iscariot, que anava de bona fe, li van prendre el pèl a gust, i després el "van suïcidar" convenientment. Concretament Sant Pere, que era un animal. Això de la "Santa Aliança" ja ve de lluny, doncs. Jesús era a la figuera, o baixava de l'hort, com vulguin, però el cas és què el van fotre i, encara ara no sap com. El Papa Wojtyla surt en el llibre perfectament identificat, amb nom i cognom. Aquest sembla que se salva de les ires del senyor Benoît. Però també hi ha un cardenal, que figura que és imaginari, i aquest més aviat no se salva. Més aviat diria que el senyor Benoît se li tira a la jugular. Però figura que és imaginari, no malpensin ara. Només que té el cabell blanc... és el poder a l'ombra durant el pontificat de Wojtyla... acaba essent Papa... i es diu Catzinger. Amb "C". La resta del cognom és "...atzinger", però això li passa a molta gent... oi? Bé, de veritat, el llibre no serà una joia literària (perquè no ho és, no ens enganyéssim), però entretingut, ho és una estona. I només d'imaginar la cara del senyor Ratzing... Catzinger! llegint-lo, ja paga la pena.
Títol original: The Romanov prophecy Interessant novel·la d'intriga basada en la premissa de que els russos són molt especials, bàsicament perquè si no tenen un dictador al capdavant de l'estat, no s'orienten. Potser hi ha alguna cosa de veritat en això. De les llargues dinasties de tsars absolutistes, els russos van passar a la cosa soviètica. De fet Stalin es va comportar d'una manera tan absolutista com qualsevol tsar. De la cosa soviètica van passar a la cosa etílico-autoritària (llegeixi's Boris Eltsin). A Gorvatxov, que era un senyor de mentalitat bastant més oberta, se'l van carregar, no ho oblidem. I ara tenen Putin, de qui no es pot dir precisament que sigui el déu de la democràcia i els drets humans. Així les coses, la novel·la planteja una hipotètica situació segons la qual el poble rus actual decideix que, ja que no se'n pot sortir d'aquesta mena de fetitxisme absolutista, res millor que restaurar la monarquia i per tant s'ha de buscar qui seria el personatge més adient per a ocupar el tron. Com que el darrer tsar va ser un Romanov, es tracta de legitimar el Romanov supervivent més pròxim i per a això compten amb l'ajut de... una empresa nordamericana (ai, Senyor). Malgrat la inevitable (?) americanada, el llibre passa bastant bé.
Títol original: Emperadores. Els "emperadors" a què fa referència el títol són tres, i molt coneguts: Adolfito Hitler, àlies "el cabo loco"; Benitín Mussolini, aquell megalomaniac d'opereta; i, naturalment, "Paca la Culona" (segons el General Queipo de Llano, autèntic), també conegut com "Doña Francisquita" (segons els altres generals que no eren Queipo de Llano, també autèntic), i també conegut com "Paco Pantanos", per tants i tants d'altres (també autèntic, insisteixo). És a dir, el general Franco, per a tots aquells que no van tenir l'experiencia irrepetible de patir-lo personalment, i que els sona perquè l'han vist en algun capítol "de les socials de la ESO" (Déu meu...!) L'autor del llibre, el senyor Blanco Escolà, és coronel de cavalleria, ni més ni menys, i no sembla que tingui gaire simpatia per cap de tots tres reietons. A Hitler li reconeix les seves habilitats estratègiques (que al cap i a la fi no li van servir de gaire, sigui dit de passada) però no perd de vista que era una cabra loca assassina. A Mussolini el considera una mena de pallasso de circ que quan es veia en un mirall no podia parar de plorar de l'emoció que sentía de contemplar-se a ell mateix. No va gens desencaminat. I de Paca la Culona... què dir de Paca la Culona? El senyor Blanco li dedica, directa o indirectament, diversos adjectius del tipus "oportunista", "mesquí", "curt de gambals", "aprofitat", "trampós", "caragirat", etc. etc. Però mira tu, és l'unic de tots tres que va morir al llit. La veritat és que el llibre no aporta res de nou. Aquells que ja han fet els seus corresponents forums sobre el tema i han digerit bibliografia prèvia, no cal que se'l llegeixin. Ara bé, a aquells que no han tocat el tema ni a les socials de la ESO, els pot resultar informatiu. Vostès mateixos. Segons el cas, obrin en conseqüència.
Títol original: The Medici Seal No sé si l'autora està ben documentada o no, però fa la pinta que sí. Partint d'aquesta base, "El sello Medici" és com un fresc de l'època que descriu, el començament del segle XVI. Leonardo da Vinci, els Borgia, els Medici, Florència... és a dir "lo mejor de cada casa", són els personatges d'aquesta novel·la; menció apart per al protagonista (aquest, fictici): el Matteo que no es diu Matteo; mira que s'ho passaven malament en aquella època, amb tant de renaixement i tanta meravella... Tot plegat sembla molt ben retratat, inclosa la Giocconda in person, i la narració enganxa. Ara bé: algú ha ficat la pota i molt. No sé si l'il·lustre autora o la benemèrira traductora, una senyora que es diu Eugenia Arrés. El cas és que el llibre està esquitxat d'anacronismes que, sense arruinar la lectura, en ocasions la poden fer bastant molesta i irritant. Per exemple: els personatges es parlen de vostè; no existia el tractament de vostè a l'època. De fet la paraula "vostè", o "usted" en castellà, és una evolució del "vuesa merced" que s'utilitzava en el segle XVI. Una altra: a la pàgina 476 un personatge diu: "Sé que tienes la capacidad de ser más empàtico que otros hombres, Matteo...". Per l'amor de Déu! No existia el concepte "empatia" en el segle XVI; pràcticament no existia ni la pròpia empatia! No és fins a finals del segle XIX que el terme empatia adquireix -i amb prou feines- el seu significat actual (el que se li dóna en el llibre), encara que aquest concepte, en la seva primera forma, ja apareix en el segle XVII. A la pàgina 519 es llegeix: "He cabalgado muchos kilómetros para llegar hasta aquí y estoy dispuesto a pagar muy bien esa información". Deixant apart que tota la frase sembla pròpia d'una pel·lícula del far west, el "metre", i per extensió el "kilòmetre", no van ser definits com a unitats fins l'any 1791, és a dir, finals del segle XVIII o pràcticament començament del segle XIX. Al segle XVI trigaven "dies" per a anar d'un lloc a l'altre, no "kilòmetres". Encara sort que en el llibre el personatge diu que anava a cavall i no en un Nissan Patrol. I a la pàgina 529, per a acabar amb aquest petit mostrari de meravelles, un altre personage diu: "Cuando te seguí la pista y averigüé que estabas de nuevo en la zona..." Que estabas de nuevo en la zona! En la zona! Això ja és llenguatge de telesèrie. Excuso dir que la primera cosa que es pot considerar un televisor, posant-hi molta imaginació, va ser presentada en públic el 26 de gener de 1926, i que les telesèries són posteriors. Bastant. En el segle XVI no parlavan com el Matt Dillon de "La ley del revólver". En fi, tret d'aquestes molestes burrades (n'hi ha més, però no es tracta de fer un catàleg), el llibre està bé, mira tu, i jo diria que sí, que és aprofitable.
Títol original: Angels & Demons Si vostè ha anat a una escola de capellans, igual que jo, i si vostè pensa el mateix que jo penso dels capellans, probablement li passaran dues coses, a saber:
Títol original: Deception point Estats Units. Eleccions presidencials. Un president que no és Bush. Un candidat a la presidència que és igual d'antipàtic que el Josemari però no tan estúpid. Els Serveis Secrets, que són tan secrets que fins i tot s'amaguen coses entre ells. Una mena de reencarnació de Jacques Cousteau que é mu teligente i zale en la tele y too, oyes Loli, etc. Recomanació: no la llegeixin en transport públic perquè es passaran de parada.
Títol original: The Da Vinci code Si non e vero, e ben trobatto. Bàsicament. Segons sembla, l'Opus Dei es va emprenyar com una mona per causa d'aquest llibre, la qual cosa demostra, a saber: hi ha algú a l'Opus Dei que sap llegir (molt lloable; l'analfabetisme fa lleig); a l'Opus Dei no deuen tenir sentit de l'humor (no és cap novetat, em temo); qui té cua de palla, s'encén (versió en català); quien se pica, ajos come (versió en castellà). En un altre ordre de coses també es pot dir que el senyor Fibonacci, el de la "successió de Fibonacci", era un senyor que s'avorria molt, o tenia poca feina, o totes dues coses; segons deu pensar l'autor del llibre, tots els inspectors de policia francesos s'assemblen a l'inspector Clousseau, el de la Pantera Rosa; les mesures de seguretat bancàries són una filfa... Sigui com sigui, el llibre, per moltes doctes crítiques que hagi rebut, és genial i està molt, però que molt ben construït.
Títol original: Digital fortress Quart llibre del senyor Dan Brown. Aquesta vegada semblaria que l'hagués fet per encàrrec, aprofitant l'èxit dels tres anteriors. En aquesta ocasió el desastre que cal aturar és un supervirus informàtic que amenaça a deixar al descobert tots els arxius secrets de defensa dels Estats Units. Que l'objectiu del supervirus sigui una amenaça és opinable, la veritat. A destacar la imatge que el senyor Dan Brown dóna de la ciutat de Sevilla i dels serveis públics espanyols, especialment els sanitaris, els telefònics i la xarxa d'autobusos urbans. Comparats amb aquesta visió, els serveis públics del Senegal son impecables. Entretingut, però comparat amb els anteriors "alguna cosa s'ha perdut pel camí".
|
A-B |
