Llibres Aprofitables (o no)
(Per alfabètic d'autors)
A-B |
Autors diversos:
FRANCO: UNA HISTORIA ALTERNATIVA
Rafael Abella & Gabriel Cardona:
Josep Maria Albaigès:
Friedrich Ani:
Christian G. Appy:
Rafael Azcona:
Simon Baker:
Nigel Barley:
Anthony A. Barret:
LIVIA. PRIMERA DAMA DE LA ROMA IMPERIAL
Alan Bennett:
Michel Benoît:
Steve Berry:
Carlos Blanco:
Jordi Bordas & Eduardo Martín de Pozuelo:
Alan Bradley:
FLAVIA DE LOS EXTRAÑOS TALENTOS
Theresa Breslin:
Dan Brown:
Bill Bryson:
Títol original: Los años del NO-DO El NO-DO (Noticiario Documental - "el mundo entero al alcance de todos los españoles"), neix l'any 1943 i no desapareix fins l'any 1981. És el millor testimoni franquista del franquisme que mai s'hagi pogut inventar; també és un valuós testimoni tardofranquista de la transició. L'estrella indiscutible del No-Do va ser, naturalment, el general Franco. Fins i tot en el seu moment va córrer un acudit que deia que una vegada en què Franco va viatjar a Hollywood (cosa impossible i impensable), es va trobar amb Gary Cooper, qui se li va acostar i se li va presentar dient: "Sóc Gary Cooper, de la Metro Goldwyn Mayer", a la qual cosa el Generalito va respondre feliç: "Encantado; yo soy Francisco Franco, del No-Do" Però de fet cap de les imatges del No-Do és gens divertida. Són les imatges d'una Espanya miserable, patètica, d'opereta i trepitjada eternament per una dictadura que va néixer com a resultat dels terribles desequilibris socials mundials de començament del segle XX, que va sobreviure gràcies a la criminal complicitat de Winston Churchill (tal com sona) i subsegüents primers ministres britànics, i que es va perllongar còmodament gràcies a la no menys criminal complaença interessada dels successius presidents dels Estats Units, des d'Eisenhower fins a Gerald Ford, passant per John F. Kennedy, a qui si hagués estat català li haurien dit "el President Màrtir" (què s'hi juguen?). Diuen que Truman (el de la bomba atòmica, anterior a Eisenhower), cada vegada que sentia el nom de Franco, vomitava. Curiós, el tal Truman. Aquest llibre ve a ser un resum molt compactat d'aquella època, que comença poc després del cop d'estat (exitós) del 18 de juliol de 1936 i acaba pels volts del cop d'estat (fracassat) del 23 de febrer de 1981. És a dir, és un llibre de tapes dures. D'entre les seves pàgines, com si de les profunditats d'una terrorífica caverna es tractés, tornen a sorgir noms de zombies demacrats, avui gairebé oblidats (ai la memòria... no s'ha de perdre mai!), com: Carlos Arias Navarro, Mario Beut, el padre Bulart, Enrique de la Mata Gorostizaga, Jaime de Mora y Aragón, Andrés Do Barro, Gonzalo Fernández de la Mora, Agustín de Foxá, Tomás García Rebull, Monseñor Marcelo González, Monseñor Guerra Campos, Ángel Herrera Oria, Carlos Iniesta Cano, José Legrá, José Félix de Lequerica, Fernando María Castiella, el conde de Lojendio, Gregorio López Bravo, José Mallorquí, Guillermo Sautier Casaseca, Alberto Martín Artajo, Rodolfo Martin Villa, Vicente Mortes Alfonso, Cristóbal Martínez Bordiu, Pedro Nieto Antúnez, José Luis Pecker, Carlos Pinilla, Gabriel Pita da Veiga, Alfredo Sánchez Bella, Federico Silva, José Solís Riuz, Matilde Conesa, Matilde Vilariño... ... ... ... ... help!!
Títol original: La divertida incultura Llibre que està en la línia de les ja clàssiques "antologies dels disbarats", només que aquest cop no es tracta de frases extretes dels més que espremuts exàmens escolars sinó que els autors de tan il·lustratives joies del pensament contemporani són, o han estat, personatges públics i notoris. Per exemple: Joan Pich i Pon, ex-alcalde de Barcelona ("És que ara faig vida sedimentària..."); Samuel Goldwyn, de la Metro Goldwyn Mayer ("Això em posa tan trist que em fa pujar la caspa"); Dan Quayle, inversemblant vicepresident dels Estats Units ("Ja és hora de que la raça humana entri al sistema solar") També hi ha frases impagables d'autors no identificats: "Un marit gairebé parteix la seva dona en dos. El jutge concedeix la separació" (titular de premsa); "Porque como dijo el clásico: mens sana in corpore insepulto" (un jerarca franquista dels anys seixanta); "El President Ronald Reagan es troba bé l'endemà de l'intent d'assassinar-lo, just als dos mesos i mig del seu embaràs" (un comentarista nordamericà de televisió)... Cent quaranta-cinc pàgines, si més no, distretes.
Títol original: Franco: una historia alternativa Horrorós. Espantós. Infumable. Es tracta d'una recopilació de relats coordinada per Julián Díez, que deu ser un senyor que ha tingut un mal moment o bé necessita una adreça. Les històries, nou, parteixen de la premissa "què hagués passat si..." o "què hagues passat si no..." És a dir, es pretén jugar amb la història, se suposa que del franquisme, reinventant-la. No hi ha res en contra de fer un exercici com aquest; fins i tot pot ser molt interessant i divertit. Però no és el cas. El llibre no es interessant ni divertit; és d'incendi immediat. En la primera història, "Ñ", figura que en algún moment de l'Edat Mitjana Catalunya va guanyar una guerra contra Castella i se la va annexionar, cosa que va condicionar tot el futur, naturalment. Total, que a mitjans del segle XX la capital del Regne és Lleida i els espanyols parlen català (o "espanyol"). Quan vaig acabar de llegir-lo vaig pensar que havia topat amb el relat més imbècil i descerebrat que s'havia editat mai. Error. Encara no havia llegit els altres vuit. En la segona història, "Luz inhumana"un científic espanyol que treballa per al govern de la República inventa la bomba atòmica. Els nacionals perden la guerra. I els lectors perden la paciència en veure que aquest relat és, com a mínim, tan estúpid com l'anterior. En la tercera història, "Arquitectura fascista", ambientada en els anys seixanta, més o menys, José Antonio Primo de Rivera és un iaio confinat en una cadira de rodes, que és tret a passejar diàriament, suposo que per a que no es marceixi, pobret. En els seus anys joves el iaio havia arribat a conquerir el Congo, prenent-lo als belgues i convertint-lo en una de "nuestras provincias hermanas en África", juntament amb el Sahara Español, la Guinea Española, Fernando Poo i Rio Muni. El que l'autor del relat no ha conquerit mai, és la intel·ligència. En la quarta història, "Dos niños jugando", Ramón Franco és President de la República, i el seu germà Paco és un escriptor d'històries com la d'aquest llibre (és a dir de les de "què hagués passat si..."). Deixant apart que el sol fet d'insinuar que Paco Franco sabés escriure ja ratlla el delírium tremens, és innnegable que l'autor d'aquest relat havia depassat el delírium tremens quan l'estava perpetrant. En la cinquena història, "Baraka", a Paco Franco se li apareix, el dia 17 de juliol de 1936, el seu propi fantasma que ve del futur (concretament de l'any 1975), per a convèncer-lo de que sí, que agafi l'avionet aquell, el "Dragon Rapide", i se sumi al cop d'estat, perquè si no serà un desgraciat tooota la vida. Paco agafa l'avió. El lector agafa un Vàlium 10 i un got d'aigua. En la sisena història, "Los hijos de nuestros hijos", doncs... en fi... que... d'allò... no l'he entès. Però gens. Ni tan sols sembla tenir cap relació amb la resta del llibre. Ni amb cap altra cosa. Són lletres enganxades formant grups que suposo que pretenen ser paraules. Potser. O potser no. En la setena història, "El Derbi", es tracta de donar-li una alegria a Hitler, que als seus 74 anys (és l'any 1963) té Alzheimer. Per a tan caritatiu objectiu els serveis secrets espanyols decideixen assassinar a Pelé (jugador del Real Madrid) durant la final de la Copa del Generalísimo, "en vivo y en directo" i davant dels sorpresos nassos del Titular de la Copa (el Generalísimo), el Titular de l'Estadi (don Santiago Bernabeu) i del propi Adolf, calculant que aquest darrer quedarà tan agradablement impactadíssim veient com maten un negre infrahumà com aquell, que de l'emoció se li reconnectaran les quatre neurones que encara li funcionen a mitges. El partit el guanya l'Atlético de Madrid i el lector no guanya per a ansiolítics. En la vuitena història, "Camino del cielo", un empresari espanyol de pompes fúnebres assassina a Carrero Blanco a la sala d'actes d'Auschwitz-Birkenau durant la presentació d'uns nous models de forns crematoris i davant la presència del Princep d'Espanya, Don Juan Carlos de Borbón. L'empressari és abatut per les forces de seguretat alemanyes. I ja està. Punt. Res més. De jutjat de guàrdia. I en la novena història, "El Ángel Rojo" Paco Franco, el Generalísimo, és en realitat un super-dolent que té super-poders (i per això ja té més de cent anys però no se li noten) i juntament amb Hitler i Stalin, que també tenen superpoders, domina mig món. Però ah!, on hi ha super-dolents també hi ha super-herois, com per exemple el "Ángel Rojo", una mena de barreja de Batman, Superman, Spiderman, La Cosa, La Masa, el Capitan América i Mazinger-Z. Total, que amb els seus super-poders i els seus ultra-rajos, l'increïble "Ángel Rojo" aconsegueix carregar-se al malvat "super-Paco". De nàusea. I algú es preguntarà: si li ha agradat tan poc aquest llibre, per què l'ha llegit vostè fins al final? Fàcil: per a poder massacrar-lo amb aquesta crítica!!
Títol original: Süden und das Gelöbnis des gefallenen Engels La història està protagonitzada per Tabor Süden, un inspector de la policia alemanya que diu d'ell mateix: "Treballo en el departament de desapareguts de la policia i no sóc capaç de trobar ni el meu propi pare" Aquest cop (es tracta del primer llibre d'una sèrie) el desaparegut és un sabater dels que ja no n'hi ha, més que res perquè l'ofici de sabater és una especialitat en vies d'extinció. La novel·la és entretinguda, però previsible. No res de l'altre barri, encara que ajuda a desconnectar i a passar l'estona. El que sí és un autèntic misteri és el títol, la traducció del qual, sense que serveixi de precedent, és fidel a l'original: quin àngel caigut? i quina promesa? Jo no l'he sabut trobar. Potser és que se m'ha escapat el transfons filosòfic de la cosa, ves a saber, però no sembla tampoc que aquest llibre tingui transfons filosòfic, ni falta que li fa. En resum, entretingut, però no imprescindible. Encara que... què és imprescindible en aquesta vida?
Títol original: Süden und der Strassenbahntrinker Segon cas de l'inspector Süden. Aquest cop l'inspector (una miqueta peculiar, l'home, per cert) està de vacances. Això no treu per a que es faci càrrec -de manera bastant irregular, tot s'ha de dir- del cas d'un desaparegut que de fet no ha estat mai desaparegut malgrat que ell digui que sí i que s'entesti en demanar a la policia que tanqui el cas, mentre la policia, cada cop més alterada no para de dir-li que no hi ha cap cas per a tancar, punyeta! Aquest cop la història està més elaborada que la anterior ("La promesa del àngel caído"), i té la seva gràcia. El tractament del llenguatge és, si més no, curiós, i el llibre és entretingut. Segueix sense ser Arthur Conan Doyle, ni de lluny, però passa bé. Per cert, qui fa aquestes portades tan horribles i pròpies de fa quaranta anys?
Títol original: The Vietnam War remembered from all sides. Durant la primera meitat de la dècada dels anys 70 tots dinàvem i sopàvem amb la guerra de Vietnam. Era un clàssic dels informatius. A Espanya els telediarios estaven dominats per dos grans temes: la guerra de Vietnam i "la brillante ejecutoria de Su Excelencia el Jefe del Estado" que seguia i seguia "llevando con mano firme el timón de la nave patria". En aquella època jo entrava en l'adolescència (cosa que no hauria de dir en un lloc públic com aquest, però ja està fet) i començava a descobrir els telediarios. Instantàniament em vaig adonar que allò de "la brillante ejecutoria" era una cosa avorridíssima que no hi havia qui s'empassés sense acabar caient en un accés profund de narcolèpsia, i que allò de la guerra de Vietnam era una cosa estranyíssima que no aconseguia entendre de cap de les maneres. Què hi feien allà els americans? Contra qui estaven fent una guerra? Per què hi havia un Vietnam "del Nord" i un altre "del Sud"? No era més fàcil que n'hi hagués un de sol? Qui eren els "bons" i els "dolents" d'aquella pel·lícula? I els americans amb qui anaven i per què? I per què parlaven de russos, si els russos no s'hi barallaven a Vietnam? I quina mena d'invent era aquella cosa tan bèstia del NAPALM? I per què collons li donaven el Premi Nobel de la Pau al doctor Kissinger (americà) i a Le Duc Tho (vietnamita), si eren justament els que estaven en guerra? I sobretot: per què no hi havia manera de que allò s'acabés? Era una guerra eterna, omnipresent des de que vaig començar a entendre alguna cosa dels telediarios fins, com a mínim, cinc anys després!
NAPALM
El que jo no sabia aleshores, com tantíííssimes altres coses, és que l'any 1970 la guerra de Vietnam ja en feia vint-i-cinc que durava i l'havien començat els francesos! Si algú m'hagués dit això segurament jo hauria acabat convençut de que mai de la vida seria capaç d'entendre un telediario i m'hauria dedicat a preocupar-me d'altres qüestions. L'any 1975 la guerra de Vietnam va acabar. No m'ho podia creure. Realment allò tenia un final?. I inevitablement vaig seguir sense entendre res de res. Amb 500.000 soldats, durant anys i anys, els americans "havien perdut la guerra"? I aquella guerra monstruosa s'acabava simplement perquè un senyor que es deia Nguyen Van Thieu fugia a tota velocitat de Saigon? I ja està? Quins capítols m'havia perdut? Ara, a començament del segle XXI, apareix aquest llibre, i això no li ho agrairé mai prou al senyor Appy; ara ja ho entenc més, encara que el que entenc em revolti l'estómac. El seu treball sobre la guerra de Vietnam no és qualsevol cosa, està més que bé. D'entrada no es tracta d'un assaig pur i dur fet a base de relats històrics vistos des de lluny i d'explicacions extretes de desenes de milers de documents. No, és una cosa molt diferent i, en la meva opinió, bastant més valuosa i efectiva. És un recull d'entrevistes fetes a persones que van participar directament, per activa o per passiva, a la guerra. Persones de tots els bàndols; per això el títol original en anglès del llibre és "La guerra de Vietnam recordada des de tots els costats". Que hi apareix el general Westmoreland? Sí, però la seva veu en el llibre és només una de tantes i no precisament la més destacada. Hi ha buròcrates americans, soldats de Vietnam del Sud, guerrillers del Vietcong, ex-estudiants antiguerra dels Estats Units, ex-soldats americans que arrel de la guerra es van fer pacifistes, civils i ex-militars que encara no entenen perquè no es va aprofitar l'ocasió "d'acabar amb el comunisme", ciutadans de Vietnam del Sud que van veure destruïdes les seves vides per la repressió del seu propi govern, vietnamites del Nord que no volien aquella guerra però que tampoc no volien perdre la dignitat perquè era pràcticament l'única cosa que tenien... i resulta que molts d'aquells participants tampoc no entenien res. En una de les entrevistes s'explica una anècdota molt significativa. La relata un funcionari del Pentàgon que no va veure mai clara aquella guerra i que es va negar a penjar en el seu despatx un gran mapa de Vietnam, com sí que feia la majoria dels seus col·legues. En comptes del mapa de Vietnam hi tenia un mapamundi. Explica aquest funcionari que freqüentment era visitat en el seu despatx per altres funcionaris que pretenien explicar-li estratègies relacionades amb el conflicte; indefectiblement arribava el moment en què aquests senyors li demanaven que desplegués el seu mapa de Vietnam per a poder explicar-se millor. Ell els responia que no tenia cap mapa de Vietnam i que utilitzessin el mapamundi que hi havia penjat a la paret. Doncs bé, una part important dels visitants era incapaç de situar Vietnam en el mapamundi, i l'altra part deia "Amb aquest mapa no es pot, Vietnam és massa petit", a la qual cosa el funcionari que explica aquesta història responia "Precisament! D'això és tracta!" Llibre del tot aprofitable. Una bona ocasió per a descobrir, un cop més, que en nom de la llibertat s'han comès autèntiques atrocitats. I el que sembla increïble: el llibre respira moltes emocions, però cap d'elles és l'odi.
"La guerra és l'infern"
Títol original: El repelente niño Vicente Biografia d'un personatge aparegut a la revista "La Codorniz". "La Codorniz" va ser una revista fundada l'any 1941 per Miguel Mihura, i dirigida, a partir de 1944, per Álvaro de Laiglesia. Va sobreviure fins l'any 1977. El seu lema era "La revista más audaz para el lector más inteligente". I és que "La Codorniz" va ser una de les escassíssimes publicacions que es va atrevir a mostrar alguna oposició pública al règim del general Franco a només cinc anys després d'acabada la Guerra Civil Espanyola. Naturalment, la censura en aquella època era fèrria, per la qual cosa tot, absolutament tot el que s'imprimia a les pàgines de "La Codorniz", havia de ser llegit entre línies, cosa que exigia un important bagatge d'informació prèvia per part del lector, acompanyat d'una no menys important dosi de capacitat interpretativa pròpia d'un expert en el desxiframent de jeroglífics, cosa que feia que "La Codorniz" no estigués a l'abast de tothom. Ara bé, tot s'ha de dir, en aquells moments la població en general -necessitat obligava, segurament- mostrava una capacitat de lectura indagatòria i interpretativa que en l'actualitat és gairebé inexistent i innecessària. I és que a dia d'avui no cal tenir gaire neurones en actiu per a entendre el que està escrit en els diem-ne "diaris" de distribució gratuïta, o el que es diu a la televisió, apart del fet que, ara mateix, una simple observació empírica de la realitat que ens envolta, indica que un important segment de la població ja troba complicat comprendre una frase que sigui més elaborada que "fútbol es fútbol". Però tornem al niño Vicente. El niño Vicente era, efectivament, molt repel·lent, ja que era l'exponent, portat a l'absurd, de tots el manuals d'urbanitat i bones maneres de l'època, referits no només als nens sinó també als adults. L'atractiu del niño Vicente consistia precisament en què era un nen fastigosament ridícul, en una època fastigosament ridícula però que tothom estava obligat, manu militari, a dir (i a fer veure que pensava) que vivia en el millor dels móns. El redactat d'aquesta "biografia no autoritzada" -com diu l'autor- ens transporta de cop i sense anestèsia a l'Espanya més gris i plana dels anys 40 i 50 del segle XX. Qui no hagi tingut una mínima relació directa amb aquella època trobarà molt probablement que el llenguatge emprat en aquest llibre és recargolat i artificiós. Qui sí que hagi tingut relació amb aquella època, simplement es marejarà de la impressió. Llibre aprofitable. Per què no?
Títol original: Rome, the rise and fall of an Empire. El llibre comença dient: "Roma es va fundar amb un homicidi". I com que els humans sembla que tenen una notable tirada a les tradicions, Roma va continuar amb més homicidis i va acabar amb més homicidis encara. La famosa frase "Ils sont fous ces romains" és irrebatiblement certa. D'entrada, Romulus i Remus es tenien una certa mania mútua, sembla ser. Per a continuar, cap de tots dos va fundar Roma, de fet. Segons la llegenda més antiga, Roma va ser fundada per un troià, Eneas, a qui mai se li va acudir una cosa tan pintoresca com criar-se amb la llet d'una lloba, que ja són ganes. Pompeu i Cèsar, ajudats per Cató -que va ser un senyor que tots haguéssim agraït molt que s'hagués dedicat a l'agricultura i ja està- es van dedicar a fer concursos a veure qui la tenia més llarga. Va guanyar Cèsar. És clar que després, el senat, amb l'ajut impagable de Brutus, va tornar a la tradició aquella de l'homicidi i Cèsar va passar a millor vida. Poc després va arribar August ( de "solter", Octavi) i va dir que allò de la República era un merder i que ja ho solucionava ell. August mai va derogar oficialment la República, però curiosament es va convertir en el primer emperador. Després sembla que va tenir un petit problema amb unes figues... i es va anar a reunir amb Cèsar. A partir d'aquí, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró (que es va inventar el cos de bombers) etc. etc. fins a arribar a un titelleta que es deia Ròmul Augústul, que sembla que va ser el que va apagar la llum. Allò de la invasió dels bàrbars de cop i volta, doncs tampoc. Va ser una cosa més aviat escalonadeta i bastant propiciada pels governants romans de torn, que gaire competents no eren. Tot això i més en aquest llibre, que explica d'una manera molt didàctica què va ser allò de l'Imperi Romà, de tal forma que quan l'acabes tens la sensació de que sí, que aquesta vegada sí que ho has entès, cosa que ja té mèrit ¿eh? Val la pena, si més no per a ordenar les tonteries mal explicades que ens han venut sempre; i si després hom vol aprofundir, ja té una bona base inicial.
Títol original: The innocent anthropologist. Notes from a mud hut. Qui més qui menys tothom s'ha topat alguna vegada amb algun documental de La 2 o algun article petitet en una revista o diari en què es parla, posem per cas, de l'apassionant poble dels ngolo-golo, la seva cultura vàries vegades mil·lenària, els seus curiosos teixits cerimonials fets amb enormes fulles de l'arbre sagrat local, la seva complicada estructura tribal etc. etc. La conclusió sol ser sempre la mateixa: "quanta riquesa hi ha amagada a l'Àfrica profunda i quantes coses ens queden per a aprendre...". I una merda. Aquí tenim, per fi, un llibre que mostra, mitjançant el treball de camp d'un antropòleg real, que l'Àfrica profunda és això, profunda, i que no l'aguanta ni el bruixot de la tribu. Cal agrair enormement a l'autor d'aquest llibre que s'hagi deixat estar de romanticismes delirants i que expliqui clarament que la "crida d'Àfrica" no la pot sentir ningú que estigui mínimament equilibrat.
Títol original: Livia. First Lady of Imperial Rome . Biografia (més o menys) sobre Lívia, esposa d'August, mare de Tiberi, àvia de Claudi i besàvia de Cal·lígula. Més que una biografia, sembla una hagiografia. Probablement el senyor Anthony Barret té un parell o tres de problemes d'aquells que amb psicoteràpia es podrien alleugerir. Un d'ells el té amb la BBC. Sembla que no li va agradar gaire la sèrie "I Claudius" de la televisió britànica perquè deixava verda a Lívia. Tampoc sembla que li agradessin gens les novel·les de Robert Graves ("I, Claudius" i "Claudius the God and his wife Messalina"), pel mateix motiu. I finalment, i bàsica, deu tenir un problema amb la seva mamà; possiblement la senyora en qüestió era una d'aquelles típiques mamàs dominants, que tenia clar que primer era ella i després la resta del món, i que faria del seu nen el que només ella sabia que s'havia de fer. Talment com Lívia. I així ha sortit el llibre. Pot ser que Lívia no fos ben bé com la pinten Robert Graves o la BBC, però d'aquí a dir que era "amiga, benefactora i protectora", com diu el senyor Barrett, n'hi ha un tros. Per a reconstruir la vida de Lívia s'han consultat, és clar, les fonts disponibles, que no són altres que les restes escrites, esculptòriques i arquitectòniques de l'època. El senyor Barrett no mostra cap pudor en carregar-se fonts contemporànies de Lívia, com per exemple, el que va deixar escrit Tàcit, historiador, senador, cònsol i governador romà que va neixer l'any 55 d.C., és a dir 26 anys després que Lívia tingués a bé morir-se. Segons Barrett, tot el que diu Tàcit sobre Lívia no val, simplement perquè Tàcit li tenia mania a Lívia (?), i aquest criteri es pot estendre a tohom que no digués que Livia era una santa. Pel que fa als múltiples enverinaments que s'atribueixen a Lívia (començant pel del seu marit, l'emperador August), segons Barrett no es poden demostrar perquè no hi ha proves materials. Segons la resta del món, si no es poden demostrar és perquè Lívia no era idiota. I així tot. A més, fa tot l'efecte que el senyor Barrett té una necessitat gairebé patològica de demostrar que ho sap tot de tot, amb la qual cosa ha aconseguit que aquest llibre sigui un dels més ploms que s'hagin escrit des d'abans que s'inventés la impremta. Total, que no cal. Fas cultureta, això sí, però al preu de caure inconscient cada tres pàgines.
Títol original: Uncommon Reader Un dia, per casualitat, Elizabeth II, Reina d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, mentre passeja els gossos, es topa amb una biblioteca mòbil aparcada darrere les cuines del Palau de Buckingham. Aquell dia Elizabeth descobreix que existeixen unes coses denominades llibres. Naturalment que ella ja sabia que n'hi havia de llibres; n'havia vist molts anteriorment i en els seus propis palaus hi havia biblioteques immenses. Ara bé, no se li havia acudit mai que podien ser llegits simplement per què sí. I va i en llegeix un. Troba l'experiència curiosíssima, i aleshores en llegeix un altre. I aquí comença tota una transformació. El personatge protagonista del llibre és la Reina, però de fet podria haver estat qualsevol altre. Potser per què en realitat els protagonistes són els llibres i l'enorme influència que poden tenir sobre les persones. No en va, Ray Bradbury va escriure allò de "Farenheit 451" (història terrible), i tampoc no en va els nazis i l'església catòlica (quina coincidència!) han estat històricament grans cremadors de llibres. D'alguna manera, la tesi, que subscric completament, és que els llibres són llibertat; i ja se sap: la llibertat fa por a segons qui. Aquesta és una història sense grans pretensions però que és molt "amable" de llegir. Sí, aquesta és la paraula, "amable", no sé per què. Passa molt bé. I s'acaba, de manera genial, a l'última línia. Literalment. Si el llegeixen sabran per què ho dic.
Títol original: Le secret du treizième apôtre Per a començar, una nota sobre l'autor: Michel Benoît és un ex-monjo benedictí, i per tant sap molt bé a qui li està tocant els collons publicant aquest llibre. És més, gosaria dir que l'ex-monjo va escriure aquest llibre precisament per a tocar els collons a segons quí, i si al Vaticà se l'han llegit, ara mateix més d'un deu tenir els baixos una mica irritats. Especialment, un que sempre vesteix de blanc, no sé si m'explico. D'altra banda també gosaria dir que al senyor Benoît no li donaran mai el premi Nobel de literatura. Em temo que escriure novel·les (aquesta és la primera, després d'uns quants llibres d'investigació) no és precisament el seu fort, literàriament parlant, encara que aconsegueix molt bé tenir al lector engaxat a la trama. És clar que el premi Nobel tampoc és garantia de gaire coses: li van donar el Nobel de la Pau a Kissinger (ja m'explicaran), i el de Literatura a Saramago, que com a escriptor, francament, a mi també em sembla una excel·lent pintora ("duerme a las ovejas", com se sol dir). La cosa va (i no desvetllo res, ja surt en el mateix començament del llibre) de que algú descobreix que no hi va haver dotze apòstols, sinó tretze; el "tretze" era l'únic decent. A Judes Iscariot, que anava de bona fe, li van prendre el pèl a gust, i després el "van suïcidar" convenientment. Concretament Sant Pere, que era un animal. Això de la "Santa Aliança" ja ve de lluny, doncs. Jesús era a la figuera, o baixava de l'hort, com vulguin, però el cas és què el van fotre i, encara ara no sap com. El Papa Wojtyla surt en el llibre perfectament identificat, amb nom i cognom. Aquest sembla que se salva de les ires del senyor Benoît. Però també hi ha un cardenal, que figura que és imaginari, i aquest més aviat no se salva. Més aviat diria que el senyor Benoît se li tira a la jugular. Però figura que és imaginari, no malpensin ara. Només que té el cabell blanc... és el poder a l'ombra durant el pontificat de Wojtyla... acaba essent Papa... i es diu Catzinger. Amb "C". La resta del cognom és "...atzinger", però això li passa a molta gent... oi? Bé, de veritat, el llibre no serà una joia literària (perquè no ho és, no ens enganyéssim), però entretingut, ho és una estona. I només d'imaginar la cara del senyor Ratzing... Catzinger! llegint-lo, ja paga la pena.
Títol original: The Romanov prophecy Interessant novel·la d'intriga basada en la premissa de que els russos són molt especials, bàsicament perquè si no tenen un dictador al capdavant de l'estat, no s'orienten. Potser hi ha alguna cosa de veritat en això. De les llargues dinasties de tsars absolutistes, els russos van passar a la cosa soviètica. De fet Stalin es va comportar d'una manera tan absolutista com qualsevol tsar. De la cosa soviètica van passar a la cosa etílico-autoritària (llegeixi's Boris Eltsin). A Gorvatxov, que era un senyor de mentalitat bastant més oberta, se'l van carregar, no ho oblidem. I ara tenen Putin, de qui no es pot dir precisament que sigui el déu de la democràcia i els drets humans. Així les coses, la novel·la planteja una hipotètica situació segons la qual el poble rus actual decideix que, ja que no se'n pot sortir d'aquesta mena de fetitxisme absolutista, res millor que restaurar la monarquia i per tant s'ha de buscar qui seria el personatge més adient per a ocupar el tron. Com que el darrer tsar va ser un Romanov, es tracta de legitimar el Romanov supervivent més pròxim i per a això compten amb l'ajut de... una empresa nordamericana (ai, Senyor). Malgrat la inevitable (?) americanada, el llibre passa bastant bé.
Títol original: Emperadores. Els "emperadors" a què fa referència el títol són tres, i molt coneguts: Adolfito Hitler, àlies "el cabo loco"; Benitín Mussolini, aquell megalomaniac d'opereta; i, naturalment, "Paca la Culona" (segons el General Queipo de Llano, autèntic), també conegut com "Doña Francisquita" (segons els altres generals que no eren Queipo de Llano, també autèntic), i també conegut com "Paco Pantanos", per tants i tants d'altres (també autèntic, insisteixo). És a dir, el general Franco, per a tots aquells que no van tenir l'experiencia irrepetible de patir-lo personalment, i que els sona perquè l'han vist en algun capítol "de les socials de la ESO" (Déu meu...!) L'autor del llibre, el senyor Blanco Escolà, és coronel de cavalleria, ni més ni menys, i no sembla que tingui gaire simpatia per cap de tots tres reietons. A Hitler li reconeix les seves habilitats estratègiques (que al cap i a la fi no li van servir de gaire, sigui dit de passada) però no perd de vista que era una cabra loca assassina. A Mussolini el considera una mena de pallasso de circ que quan es veia en un mirall no podia parar de plorar de l'emoció que sentía de contemplar-se a ell mateix. No va gens desencaminat. I de Paca la Culona... què dir de Paca la Culona? El senyor Blanco li dedica, directa o indirectament, diversos adjectius del tipus "oportunista", "mesquí", "curt de gambals", "aprofitat", "trampós", "caragirat", etc. etc. Però mira tu, és l'unic de tots tres que va morir al llit. La veritat és que el llibre no aporta res de nou. Aquells que ja han fet els seus corresponents forums sobre el tema i han digerit bibliografia prèvia, no cal que se'l llegeixin. Ara bé, a aquells que no han tocat el tema ni a les socials de la ESO, els pot resultar informatiu. Vostès mateixos. Segons el cas, obrin en conseqüència.
Títol original: El Experimento Barcelona Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van tenir importants repercusions polítiques i econòmiques. Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat. El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació. Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona". De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o" afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase, especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato". Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu probablement no s'allunyarà gaire de la realitat. En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està. Per cert que una de les informacions relacionades amb la història que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment. Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora, si assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també s'hi assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat, president de la patronal a l'època dels fets. En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.
Títol original: The sweetness at the bottom of the pie No faré comentaris sobre la discrepància entre el títol real del llibre i el que figura a la coberta de l'edició de Planeta. I Déu sap que això m'està costant un esforç sobrehumà. "La dolçor a la base del pastís" narra la història d'una nena d'onze anys, la tal Flavia, experta en química, que troba un quasi-cadàver al jardí de la mansió victoriana-eduardiana on viu, allà per l'any 1950. En aquesta mateixa mansió hi viuen el seu pare, un senyor no precisament afectuós, que conviu amb la seva col·lecció de segells; les seves germanes Ophelia i Daphne que conviuen amb elles mateixes (cadascuna pel seu cantó); Dogger, el jardiner, que ni ell mateix sap amb què o qui conviu; i la senyora Mullet, que de fet no conviu amb ningú de la casa ja que és una treballadora domèstica que fa la seva feina i després marxa cap a casa seva on l'espera un marit típic i tòpic; de fet tan típic i tòpic com ella mateixa. La trama consisteix en descobrir qui ha assassinat al titular del cadàver (això del quasi-cadàver dura ben poc) del jardí, i naturalment és Flàvia qui fa les deduccions pertinents i resol el cas, deixant a la policia a l'alçada d'entitat secundària anecdòtica. El llibre no és especialment brillant; és més aviat un d'aquells llibres que al cap de poc temps s'oblida fàcilment i que si no s'ha llegit tampoc no passa res. Entretingut només fins a cert punt; tirant a soso diria jo. A les llibreries s'hi poden trobar coses bastant millors sense regirar gaire.
Títol original: The Medici Seal No sé si l'autora està ben documentada o no, però fa la pinta que sí. Partint d'aquesta base, "El sello Medici" és com un fresc de l'època que descriu, el començament del segle XVI. Leonardo da Vinci, els Borgia, els Medici, Florència... és a dir "lo mejor de cada casa", són els personatges d'aquesta novel·la; menció apart per al protagonista (aquest, fictici): el Matteo que no es diu Matteo; mira que s'ho passaven malament en aquella època, amb tant de renaixement i tanta meravella... Tot plegat sembla molt ben retratat, inclosa la Giocconda in person, i la narració enganxa. Ara bé: algú ha ficat la pota i molt. No sé si l'il·lustre autora o la benemèrira traductora, una senyora que es diu Eugenia Arrés. El cas és que el llibre està esquitxat d'anacronismes que, sense arruinar la lectura, en ocasions la poden fer bastant molesta i irritant. Per exemple: els personatges es parlen de vostè; no existia el tractament de vostè a l'època. De fet la paraula "vostè", o "usted" en castellà, és una evolució del "vuesa merced" que s'utilitzava en el segle XVI. Una altra: a la pàgina 476 un personatge diu: "Sé que tienes la capacidad de ser más empàtico que otros hombres, Matteo...". Per l'amor de Déu! No existia el concepte "empatia" en el segle XVI; pràcticament no existia ni la pròpia empatia! No és fins a finals del segle XIX que el terme empatia adquireix -i amb prou feines- el seu significat actual (el que se li dóna en el llibre), encara que aquest concepte, en la seva primera forma, ja apareix en el segle XVII. A la pàgina 519 es llegeix: "He cabalgado muchos kilómetros para llegar hasta aquí y estoy dispuesto a pagar muy bien esa información". Deixant apart que tota la frase sembla pròpia d'una pel·lícula del far west, el "metre", i per extensió el "kilòmetre", no van ser definits com a unitats fins l'any 1791, és a dir, finals del segle XVIII o pràcticament començament del segle XIX. Al segle XVI trigaven "dies" per a anar d'un lloc a l'altre, no "kilòmetres". Encara sort que en el llibre el personatge diu que anava a cavall i no en un Nissan Patrol. I a la pàgina 529, per a acabar amb aquest petit mostrari de meravelles, un altre personage diu: "Cuando te seguí la pista y averigüé que estabas de nuevo en la zona..." Que estabas de nuevo en la zona! En la zona! Això ja és llenguatge de telesèrie. Excuso dir que la primera cosa que es pot considerar un televisor, posant-hi molta imaginació, va ser presentada en públic el 26 de gener de 1926, i que les telesèries són posteriors. Bastant. En el segle XVI no parlavan com el Matt Dillon de "La ley del revólver". En fi, tret d'aquestes molestes burrades (n'hi ha més, però no es tracta de fer un catàleg), el llibre està bé, mira tu, i jo diria que sí, que és aprofitable.
Títol original: Angels & Demons Si vostè ha anat a una escola de capellans, igual que jo, i si vostè pensa el mateix que jo penso dels capellans, probablement li passaran dues coses, a saber:
Títol original: Deception point Estats Units. Eleccions presidencials. Un president que no és Bush. Un candidat a la presidència que és igual d'antipàtic que el Josemari però no tan estúpid. Els Serveis Secrets, que són tan secrets que fins i tot s'amaguen coses entre ells. Una mena de reencarnació de Jacques Cousteau que é mu teligente i zale en la tele y too, oyes Loli, etc. Recomanació: no la llegeixin en transport públic perquè es passaran de parada.
Títol original: The Da Vinci code Si non e vero, e ben trobatto. Bàsicament. Segons sembla, l'Opus Dei es va emprenyar com una mona per causa d'aquest llibre, la qual cosa demostra, a saber: hi ha algú a l'Opus Dei que sap llegir (molt lloable; l'analfabetisme fa lleig); a l'Opus Dei no deuen tenir sentit de l'humor (no és cap novetat, em temo); qui té cua de palla, s'encén (versió en català); quien se pica, ajos come (versió en castellà). En un altre ordre de coses també es pot dir que el senyor Fibonacci, el de la "successió de Fibonacci", era un senyor que s'avorria molt, o tenia poca feina, o totes dues coses; segons deu pensar l'autor del llibre, tots els inspectors de policia francesos s'assemblen a l'inspector Clousseau, el de la Pantera Rosa; les mesures de seguretat bancàries són una filfa... Sigui com sigui, el llibre, per moltes doctes crítiques que hagi rebut, és genial i està molt, però que molt ben construït.
Títol original: Digital fortress Quart llibre del senyor Dan Brown. Aquesta vegada semblaria que l'hagués fet per encàrrec, aprofitant l'èxit dels tres anteriors. En aquesta ocasió el desastre que cal aturar és un supervirus informàtic que amenaça a deixar al descobert tots els arxius secrets de defensa dels Estats Units. Que l'objectiu del supervirus sigui una amenaça és opinable, la veritat. A destacar la imatge que el senyor Dan Brown dóna de la ciutat de Sevilla i dels serveis públics espanyols, especialment els sanitaris, els telefònics i la xarxa d'autobusos urbans. Comparats amb aquesta visió, els serveis públics del Senegal son impecables. Entretingut, però comparat amb els anteriors "alguna cosa s'ha perdut pel camí".
Títol original: The Lost Symbol A la portada d'aquesta edició de l'editorial Planeta hi ha una frase que diu: "La novela más esperada después de El Código da Vinci". Estic segur que això és totalment cert per a aquelles persones que tinguin a casa una taula de quatre potes, una de les quals sigui notablement més curta que les altres tres; el gruix del llibre podria resoldre d'una manera eficaç el molest balanceig de la taula en qüestió i fer possible la seva recuperació per a ser usada novament de cara a les finalitats per a les què va ser dissenyada. És una americanada. És una tonteria. És fum. És una presa de pèl. És infantil. És un guió de Hollywood de quarta categoria. No sé quin concepte tindran de sí mateixos els honorables membres de les lògies masòniques repartides arreu del món, però si jo fos ells posaria una denúncia al senyor Brown per pintar-los com si fossin una mena d'il·luminats mig idiotes tocats del bolet. I el cas és que el senyor Brown no pretenia donar aquesta imatge, però li ha sortit així. És un llibre trampós fins a la sacietat, amb morts que no són morts, deduccions absolutament gratuïtes i inversemblants, girs injustificats, situacions que s'estiren desenes de capítols quan en realitat no donen ni per a mitja pàgina, personatges completament estúpids, com la tarada de la capomàfia de la CIA i, en moltes ocasions, el propi protagonista de la novel·la. Si fins i tot el propi George Washington -conegut terratinent esclavista del segle XVIII- sembla una mena de Bruixa Pirula elevada als altars! És en definitiva el treball d'un senyor que ha prostituït l'escriptura a major glòria del dòlar. És un llibre innecessari.
Títol original: At Home. A short history of private life És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri. Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos. El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així. Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això. Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson. Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.
|
A-B |
